Podríem pensar que el Youtube només és per a publicar vídeos domèstics, discursos de l'Obama i talls de TV que després les cadenes fan esborrar, però fa un temps vaig descobrir que també és una immensa col·lecció de vídeos musicals. Fins i tot d'àudios musicals: cançons il·lustrades només amb la portada del disc o amb unes fotografies. Pràcticament hi pots trobar qualsevol cançó de la música popular angloamericana. ¿Que de sobte te'n recordes d'aquell tema que escoltaves amb aquella persona fa molt de temps (tant de temps que, de fet, Miquel Roca encara pensava que el concert econòmic era una antigalla, i absolutament tots suposàvem que Montilla només era una classe de vi)? Doncs aquesta cançó i tantes d'altres les trobaràs al Youtube. En el meu cas, em referia a Love Song to a Stranger. Per raons òbvies, és més fàcil trobar-hi aquest tema o Let it be que, per exemple, Pescador ja no hi ha peix de Toni Morlà.
L'efecte cirera, intrínsec a la navegació web, s'intensifica al Youtube, i una cançó en porta moltes més. Seria l'efecte raïm. No sé com, vaig anar a espetegar a Rose of San Antonio, interpretada per una per a mi desconeguda Patsy Cline. I d'aquí, a la seva interpretació del popular tema The Tennessee Waltz. Aquesta cançó de 1947 la vaig descobrir fa uns anys en l'excel·lent versió de The Chieftains-Tom Jones, força festiva i una mica paròdica o autoparòdica per part del Tigre de Gal·les. Bé, la versió de Patsy Cline és més innocent que la de Tom Jones, i també m'agrada força, potser pel seu aire diguem-ne amateur. La meva particular versió la canto sovint a la meva filla Queralt. Li encanta i la relaxa en moments de tensió, com ara el canvi de bolquer, o quan té gana però encara li estem preparant el sopar. Sovint, però, és la versió de Patsy Cline al Youtube, o la de Tom Jones, la que l'entreté i la pacifica (pacifier, en anglès americà, vol dir xumet).
Si ets un malalt de Tennessee Waltz encara en trobaràs al Youtube una versió de Leonard Cohen, una altra d'Elvis Presley, dues de Norah Jones i la de Patti Page, potser la versió canònica, on canta estupenda, seductora, tot i que hi apareix vestida com Scarlett O'Hara abans de la crema d'Atlanta. Si la teva malaltia de Tennessee Waltz ja és de cures intensives, encara pots posar-te la llista de reproducció corresponent, amb trenta-vuit versions que s'encadenen automàticament, inclosa la de Kikki Danielsson, una autèntica profanació a càrrec d'aquest ídol femení i còsmic del pop suec.
Tornant a la nostra estimada Patsy Cline, va morir en un accident d'aviació als 30 anys, el 1963, en una època que els cantants sembla que queien de tres en tres en el mateix avió: Buddy Holly, Ritchie Valens i J.P Richardson (1957); Patsy Cline, Cowboy Copas i Haskshaw Hawkins (1963). Cline tenia un aire innegable de girl next door, jo diria, més aviat, de girl next ranch. Vegeu si no, el pentinat i el vestit estampat que porta en aquest vídeo, per no parlar del decorat. Fascinant. No us perdeu aquelles banyes de vaca texana penjades a la llar de foc, gravitant perillosament sobre el cap de la tendra Patsy Cline (exactament aquí). Quan era petit algunes dones mallorquines tenien un look molt semblant. Sense banyes de vaca texana.
Descansi en pau, Patsy Cline. De moment, perquè amenaço de reprendre el tema.
L'efecte cirera, intrínsec a la navegació web, s'intensifica al Youtube, i una cançó en porta moltes més. Seria l'efecte raïm. No sé com, vaig anar a espetegar a Rose of San Antonio, interpretada per una per a mi desconeguda Patsy Cline. I d'aquí, a la seva interpretació del popular tema The Tennessee Waltz. Aquesta cançó de 1947 la vaig descobrir fa uns anys en l'excel·lent versió de The Chieftains-Tom Jones, força festiva i una mica paròdica o autoparòdica per part del Tigre de Gal·les. Bé, la versió de Patsy Cline és més innocent que la de Tom Jones, i també m'agrada força, potser pel seu aire diguem-ne amateur. La meva particular versió la canto sovint a la meva filla Queralt. Li encanta i la relaxa en moments de tensió, com ara el canvi de bolquer, o quan té gana però encara li estem preparant el sopar. Sovint, però, és la versió de Patsy Cline al Youtube, o la de Tom Jones, la que l'entreté i la pacifica (pacifier, en anglès americà, vol dir xumet).
Si ets un malalt de Tennessee Waltz encara en trobaràs al Youtube una versió de Leonard Cohen, una altra d'Elvis Presley, dues de Norah Jones i la de Patti Page, potser la versió canònica, on canta estupenda, seductora, tot i que hi apareix vestida com Scarlett O'Hara abans de la crema d'Atlanta. Si la teva malaltia de Tennessee Waltz ja és de cures intensives, encara pots posar-te la llista de reproducció corresponent, amb trenta-vuit versions que s'encadenen automàticament, inclosa la de Kikki Danielsson, una autèntica profanació a càrrec d'aquest ídol femení i còsmic del pop suec.
Tornant a la nostra estimada Patsy Cline, va morir en un accident d'aviació als 30 anys, el 1963, en una època que els cantants sembla que queien de tres en tres en el mateix avió: Buddy Holly, Ritchie Valens i J.P Richardson (1957); Patsy Cline, Cowboy Copas i Haskshaw Hawkins (1963). Cline tenia un aire innegable de girl next door, jo diria, més aviat, de girl next ranch. Vegeu si no, el pentinat i el vestit estampat que porta en aquest vídeo, per no parlar del decorat. Fascinant. No us perdeu aquelles banyes de vaca texana penjades a la llar de foc, gravitant perillosament sobre el cap de la tendra Patsy Cline (exactament aquí). Quan era petit algunes dones mallorquines tenien un look molt semblant. Sense banyes de vaca texana.
Descansi en pau, Patsy Cline. De moment, perquè amenaço de reprendre el tema.
Una recomanació de la Marieta és una ordre per a mi. T'aniré llegint!
ResponEliminaBenvingut! Quanta responsabilitat, la meva!
ResponElimina