dissabte, 24 de desembre de 2011

Bon Nadal, i empaquetant...

Primer Nadal que no passo a Mallorca (sense comptar els que vaig passar a Mèxic). Estem fent acumulació de forces (noteu la terminologia marxista) per a la mudança de dimarts. Acumulant forces... i caixes. Ja en són trenta-sis de plenes, i no puc assegurar que siguem a la  meitat.

Bones festes a tothom!

diumenge, 18 de desembre de 2011

Apunts al carbó de Daniel Fernández: Socialdemocràcia i toros, sí. "Les nostres identitats" i grup parlamentari, no.

Més enllà que no tinc res en contra de Pere Navarro, i que fins i tot respecto la seva política municipal, ningú fora del PSC (i dintre?) sembla saber per què ha arribat a primer secretari del seu partit, tret que tenia els vots dels delegats. Amb això diria que no es diferencia gaire de José Montilla quan ho va aconseguir. També fa la impressió que el congrés del PSC no ha produït cap elaboració teòrica o estratègica rellevant sobre les línies de pensament i l'acció política del partit, i que caldrà esperar a veure l'equip de què s'envoltarà Navarro i deixar passar el temps.

De moment corre la brama que el secretari d'organització del PSC (i ja sabem el poder que té un secretari d'organització) serà el diputat del PSC a Madrid Daniel Fernández. Qui és Daniel Fernández? Recordo haver-lo sentit per la ràdio no només oposant-se a la idea del grup parlamentari propi del PSC al Congrés sinó defensant una integració més forta amb el PSOE. No he trobat l'àudio ni un text semblant a la premsa digital, però deixem-ho que ens ho expliqui Amanda Ramos Gallego, una militant socialista que va assistir a una xerrada de Daniel Fernández i el 13/012010 ho explicava al seu blog. Entre altres coses, va dir Daniel Fernàndez:
- Zapatero és el president que més se l'ha jugat per complir els seus compromisos amb Catalunya.
- Grup parlamentari propi al Congrés (explica Amanda Ramos): completament en desacord i la seva argumentació va ser concisa. En el seu model d’Estat Federal, en el que creu plenament, Espanya, li sembla ben lògic compartir al Congrés amb el partit amb el que compartim ideologia, es a dir amb el PSOE.
- ...no ens podem oblidar que estem aquí per treballar per  la nostra ideologia. Una socialdemocràcia...
-  A la nostra agenda no apareix la defensa de les nostres pròpies identitats, és quelcom que va més enllà.
- Però els toros sí que són una identitat defensable: a favor de la festa dels braus, com molts de nosaltres, Dani està en contra del debat que amb això busca només el “anti-España” per ficar cullerada i volent marcar diferències per tallar tradicions històricament arrelades.
Per a una idea més completa del pensament de Daniel Fernández podeu llegir la ressenya que J.J. López-Burniol del seu llibre A favor de España y del catalanismo (escrit per Joaquim Coll i Daniel Fernández).
Tot i que difícilment podria coincidir amb el marc nacional de Daniel Fernández o Carme Chacón, és evident que PSC necessita clarificar la seva orientació nacional. La ficció que el catalanisme del PSC no te límits i que el partit alhora és lleial a una idea federal d'Espanya (capaç de contenir una Catalunya lliure) és insostenible. L'evolució recent del catalanisme (en sentit ampli) cap al sobiranisme/independentisme ha tensionat massa el PSC i aquesta ficció sembla ara impossible de mantenir entre els dos grans sectors de l'electorat del partit. 
Però hi ha una diferència: mentre la credibilitat nacional del PSC entre l'electorat més catalanista està sota mínims i crec que és molt difícil que la recuperin, l'opció de Daniel Fernández té un ampli mercat electoral per explorar i explotar a Catalunya, i és, malauradament, l'opció més clara de creixement per als socialistes catalans, junt amb l'ecologisme. Ja ho sentirem a dir...

dissabte, 10 de desembre de 2011

Coses de l'Hernán Casciari

Via el twitter de Benjamí Villoslada m'arriba aquest interessant vídeo d'Hernán Casciari sobre la indústria cultural i els intents d'ell mateix de crear un model diferent de relació entre autors, editorials i lectors: Cómo matar al intermediario, limpiar la escena del crimen y encontrar una coartada creíble.

Entre moltes altres coses, aquest argentí resident a Catalunya explica allò que el 99,99% dels bloguistes no hem fet a partir del nostre blog. I una anècdota memorable és quan diu: Si no tuviera una familia extremadamente catalana, volvería a vivir a Argentina ahora mismo. Dolorosa confessió. Els cors sempre sofrents dels emigrants, de les parelles binacionals. Extremadamente catalana, whatever it is.

dimarts, 29 de novembre de 2011

Bono, bono! Aquesta Chacón...

No, si el Bono ja ho sabia, que Carme Chacón va dir, cridar o proferir un ¡Viva España! (en presència o no de la cabra de la legión).


El que volia dir Bono és que no hi va posar prou ardor patriòtic. Fins i tot jo vaig trobar una mica tebi el ¡Viva España! chaconià. Ara, no recordo haver vist mai un secretari general del PSOE cridant ¡Viva España! en acabar un congrés del partit. Bono acaba de posar el llistó molt alt. Vegeu-lo i sentiu-lo (segons després hi intervé Joaquín Leguina, que fins i tot supera Bono):
Conclusió: la persona més espanyola del PSC no és prou espanyola.

dijous, 10 de novembre de 2011

"Nouvinguts": apunts de semàntica

Els castellans han adoptat el terme nouvinguts amb un entusiasme només comparable amb el que els va empènyer a incorporar monchetas a la seva parla. Los nouvinguts els resulta un eufemisme molt convenient. En primer lloc, per eufemisme. En segon lloc, perquè no l'han inventat ells i, per tant, no se senten plenament responsables de les connnotacions negatives que pugui tenir o que, de contraban, ells hi puguin afegir. I, last but not least, perquè verbalitzant aquesta alteritat dels estrangers fan ostentació d'un ambivalent arrelament i d'una definitiva presa de possessió del territori que trepitgen des de fa dues o tres generacions. Ells no són nouvinguts.

¿El terme "nouvinguts" ha servit perquè es deixi de parlar dels immigrants o de la immigració castellana? Potser sí o potser no: col·loquialment, he sentit parlar de barris "amb molta immigració i nouvinguts", una frase que pot ser redundant o no. 

Més matisos. Què és un nouvingut? Depèn... 

Conversa de perruqueria de la meva dona. Comença la perruquera:
- Así que vivís en el barri de los "nouvinguts"... [Nota: no exactament, però donem-ho per bo]
- Bueno... Yo soy "nouvinguda".
- No hombre, tú nooo, que tu eres mexicana. Son los marroquíes y los ecuatorianos. Tu eres otra cosaaa. 

És clar que els adolescents no són tan amants dels eufemismes ni dels matisos (surrealistes o no). Un dia, la meva dona passejava amb la Queralt, de mesos dins el cotxet, i va preguntar una adreça a uns nois (no nouvinguts). Quan ja s'allunyava va sentir que deien: "La sudaca.... ¡y el sudaquito! ¡Ja ja ja!".

diumenge, 6 de novembre de 2011

Mercat d'autònoms en línia

Estic polint la meva novela de 110.000 paraules sobre el Triangle de les Bermudes, basada en fets reals, que revela la relació entre terratrèmols submarins, vaixells que desapareixen sense deixar ni un rastre i embarrancaments massius de balenes. Vull que els capítols siguin llegibles a nivell de 2n de secundària i que la part científica sigui completament entenedora. Algú em vol fer aquesta feina? (Per cert, és en anglès.)

M'he fumat en dejú un porro de mida kaguama? M'he menjat ara els panellets que van sobrar de la castanyada (de l'any passat)? Algú m'ha afegit substàncies prohibides a la mistela? En absolut. Això d'aquí dalt és aproximadament el que explica i demana un usuari del servei eLance, que és com una llotja de contractació d'autònoms en línia. A hores d'ara, aquest senyor ha rebut un fotimer d'ofertes, a partir de 110 dòlars (!). No estic suggerint feines a ningú...

dimecres, 2 de novembre de 2011

Si Joan Fuster digués "bon dia" pel Twitter...

Veig que quatre persones que segueixo al web estan força contentes del mapa de comunitats lingüístiques del Twitter que ha publicat Eric Fischer, i que en Marc Belzunces ha convertit manualment a format kmz, és a dir, com a capa d'informació que podeu afegir al Google Earth. Fa goig navegar-hi amb aquest programa, tot i que la resolució tampoc és espatarrant.

Pel que fa a l'impacte visual del català al mapa, trobo que no n'hi ha per llençar coets com han fet alguns: el color verd o groc verdós del català no destaca excessivament al mapa d'Europa, i el vermell del castellà predomina o fa un mosaic molt atepeït amb el verd a les zones més poblades de Catalunya (cap sorpresa, d'altra banda). Tal com vaig piular l'altre dia: Veient el mapa lingüístic de Twitter és ben clar que Holanda no és Alemanya, per exemple. Però q Catalunya no sigui ESP?
Bé, existir, existim, però la cosa no fa llarg. Pel que fa al País Valencià, la comunitat catalanoparlant al Twitter és pràcticament invisible al mapa, amb un domini gairebé absolut del vermell en totes les poblacions. No es pot descartar que a l'algorisme de reconeixement d'idioma utilitzat no identifiqui el valencià com a català, però això si que no ho sabem.

Si Joan Fuster (al cel sia) fes una piulada dient "bon dia" i pugués localitzar els tuits de "bon dia" que rebria de resposta, si hem de fer cas del mapa trobaria que el seu país s'ha encongit molt i molt, i reclòs en  algunes regions del nord, i no em refereixo a la plana del Rosselló. (Per cert, Josep Pla compartia la teoria del bon dia.) Posats a buscar pel País Valencià, potser algú li contestaria "bon dia" des de Vilafranca (Alt Maestrat), Albocàsser o Onda, però, si hem de jutjar pel mapa, poca cosa més.
Les Illes presenten al mapa un notable color d'ala de mosca, però no m'acomiadaré amb una imatge de Mallorca, sinó amb aquesta de l'Alguer, on l'únic color que hi ha és blau de l'italià.

Nous presagis/advertències d'un atac a l'Iran

Avui han aparegut un grapat notícies que s'han d'interpretar com advertències d'Israel d'un possible atac militar contra les plantes iranianes d'enriquiment d'urani i altres instal·lacions nuclears. Aquestes notícies sembla que han passat desapercebudes a casa nostra. Per exemple (totes les notícies són de Haaretz):

Netanyahu trying to persuade cabinet to support attack on Iran
Israel Air Force conducts drills for long-range attacks
Are Israel's military drills preparation for an Iran strike?
Report: U.K. preparing for military strike on Iran nuclear facilities
IDF test-fires ballistic missile in central Israel

Campanya de premsa? Jugades de pòquer? Atacs imminents?

dissabte, 29 d’octubre de 2011

Fàbula de les marques

Acabo d'estrenar cotxe i ja està Passat de moda. És que em Pixo de riure. Mentre estava en això, un Aixam de Vespes m'ha atacat Les Collons.  És per fer-ne un film d'animació amb la gent de Pixar... 

divendres, 21 d’octubre de 2011

Cardo-Rovira reinventa el codi navajo

Una cosa em crida l'atenció del reconte carodià de la seva trobada amb ETA a "Perpinyà". (Bé, una no: moltes, però en triaré una). Per tal de poder parlar amb el seu acompanyant català i que els etarres no l'entenguessin, Carod-Rovira i el Xango (whoever he is) van decidir parlar una llengua al màxim de dialectal possible, amb arcaismes que ell i jo coneixíem i mots valencians i balears. Se m'acut un còctel de reusenc, tortosí, felanitxer i valencià apitxat, amanit amb lèxic del Tirant lo Blanc i del lul·lià Llibre d'amic e amat, combinat amb l'exclusió sistemàtica de paraules semblants al castellà. És dubtós que Carod i el Xango (per cert, en mexicà, chango vol dir mico) poguessin parlar fluïdament tal idioma, de manera que quan els etarres els preguntaven "què opineu d'això?" les deliberacions devien ser extramadament llargues. Crec que donaria per més d'un gag al Polónia.

Carod va crear el seu propi codi Navajo, tanmateix amb un cert desavantatge amb els etarres que entre ells parlaven en basc. Al lloc oficial dels Navajo Code Talkers diu: They were a small band of warriors who created an unbreakable code from the ancient language of their people and changed the course of modern history. Mai reconeixerem prou la contribució de Carod-Rovira.

dimecres, 19 d’octubre de 2011

Eix ferroviari, any 2040

11 de setembre, any 2040. Amb 25 anys de retard el President de la Generalitat, el Molt Honorable Mohamed Pujol i Keddaoui, presenta públicament l'inici de la perforació del túnel de mercaderies del Pertús, que es farà amb tecnologia d'última generació. [Els túnels ja no es fan amb tuneladora. Només cal marcar la boca del túnel a la muntanya amb un làser de joguina, i un exèrcit de deu milions de ciberescarabats de titani i fibra de carboni (de 2,54 cm cadascun) s'encarreguen de fer el forat amb precisió micromètrica i en la meitat de temps.] Aquest túnel és el penúltim pas perquè l'eix ferroviari mediterrani uneixi de veritat Barcelona i la resta d'Europa. Ja només faltarà que França faci la línia de mercaderies fins al Pertús (inexplicablement, s'han aturat a Montpeller).

Abans d'iniciar el seu parlament, el president Keddaoui (tothom l'anomena pel segon cognom) sospira: fa vint anys, la presidenta Sánchez Camacho acomiadava el primer tren de mercaderies que sortia del port de Barcelona cap a l'aleshores llampant túnel de Canfranc. Un dia estrany. Tothom havia lloat el gran avenç que suposava aquella nova línia: la mateixa Presidenta, el president de la Cambra, el president de la Fira i el president del Port (casualment, aquests tres últims eren la mateixa persona: un antic ministre i excandidat a la Presidència de la Generalitat). Keddaoui, aleshores militant de les joventuts del partit, ho havia viscut amb una certa perplexitat: havia calgut suprimir els trens de passatgers ("AVE") entre Barcelona i Saragossa i reconvertir la línia a mercaderies!

Avui, en canvi, l'11/09/2040,  el President Keddaoui es pot vantar de donar un impuls gairebé definitiu a la veritable línia ferroviària directa que Catalunya necessita. Només una cosa el preocupa. No és el fet que l'aleshores ministra de Foment de Rajoy, Luisa Fernanda Rudi, s'hagués encarregat de perforar personalment el túnel de Canfranc i de completar el maleït "eix central" espanyol. No. No és tampoc que els successor de la ministra, un tal Zaplana, foradés personalment la Sierra de Albarracín per obrir una via directa entre València i Saragossa. No. Amb això ja hi comptava. Amb el que no comptava és que, amb l'escalfament global i la fusió del gel a l'oceà Àrtic, els vaixells de càrrega asiàtics que deien en Tremosa i en Partal que farien cua a la bocana del port de Barcelona, cada cop més arriben a Rotterdamm per la ruta àrtica de Rússia, molt més curta. Mentre s'aclareix la gola per començar el discurs, el president Keddaoui pensa: "Hauré d'armar una comissió per reconvertir el port. El vell, gran, Joan Clos em recomana transformar-lo en base de velomars i golondrines. No sé que pensar".

dimarts, 18 d’octubre de 2011

Pepiño Blanco, taurí

José Blanco està tan convençut que els catalans, amb una mica de sabó, acceptem de bon grat una merda lligada amb un cordill com a pagament a compte de... res, i que, a sobre, oblidarem qualsevol greuge fins el 21 de novembre, que ha decidit fer una convocatòria còsmica, còmica i irrepetible. Demà, 19 d'octubre el diestro Pepiño Blanco es tancarà tot sol a torejar no sis toros braus sinó tot un ramat de mansos: el que queda de la "societat civil" catalana, a la Llotja de Mar. Motiu: presentar en societat el corredor Frankestein resultant de la fusió dels deliris espanyols i les resolucions aleatòries de la burocràcia comunitària. Es-pec-ta-cu-lar! Torna l'Empastre?

Realment, han de ser pèssimes les perspectives electorals del PSOE perquè aquest partit enviï Blanco a una missió doblement kamikaze. El ministre podria: a) exposar-se a una autèntica tomatina bunyolenca a la Llotja de Mar (lamentablement, aquest risc és baix), o b) enfonsar encara més les expectatives electorals del PSOE a Espanya si dóna a entendre que ha "afavorit" Catalunya.

No ho digueu a ningú, però el PSOE necessita el vot català.... per poder tenir grup parlamentari propi!

dissabte, 15 d’octubre de 2011

Gas d'esquist a Euskadi: fracking a la vista?

El gas natural que han trobat a Euskadi es un jaciment no convencional de gas. En particular, és l'anomenat shale gas en anglès, i el terme en català és gas d'esquist. El gas d'esquist no forma grans bosses que s'extrauen només perforant-les, com seria el gas convencional. Aquest gas impregna els porus de la roca, i la permeabilitat del subsòl és tan baixa que, si la roca no està fracturada de manera natural, el gas no flueix lliurement cap al pou de perforació quan aquest forada el jaciment: el metà queda immobilitzat als porus de la roca. En aquest cas, l'única manera de fer sortir el gas és trencar artificialment la matriu rocosa, i això es fa injectant-hi una barreja d'aigua, sorra i productes químics diversos, tot a elevada pressió. Aquest procés es diu hydraulic fracturing, terme massa llarg per als nord-americans, que han inventat la paraula fracking. [Em temo que en sentirem a parlar bastant, i seria bo que el TERMCAT proposés el terme corresponent. Potser fractura hidràulica i/o fraqueig: si cracking va donar craqueig, fracking bé podria donar fraqueig].

El problema de la fractura hidràulica és que una barreja d'aigua i sorra és massa viscosa per fer-la fluir a través d'un pou de perforació i del subsòl rocós. Aleshores cal afegir-hi substàncies orgàniques per rebaixar-ne la viscositat. També cal posar-hi productes antiescumants, anticorrosius i molts altres additius. Un informe del Minority Staff (demòcrates) del Comitè d'Energia i Comerç de la Cambra de Representats dels EUA indican que entre el 2005 i el 2009 als EUA es van fer servir 3 milions de metres cúbics de productes de fraqueig (això no inclou l'aigua a la qual s'afegeixen en el lloc de perforació), que contenien 750 productes químics diferents, dels quals 29 tenen alguna de les característiques següents: 1) Són carcinògens humans coneguts o possibles, 2) Estan regulats per la llei d'aigua potable pels seus efecte sobre la salut, o 3) Són contaminants atmosfèrics nocius segons la llei dels EUA. Tan per la injecció d'aquests productes al subsol com pels abocaments que es produeixen en superfície (se n'han documentat més de mil), el fraqueig és considerat per molts una amenaça a les fonts d'abastament d'aigua potable: aigües subterrànies i superficials. El consum d'aigua és també considerable: uns 3.000 m3 per pou (pous verticals) i fins a 13.000 m3 per a pous horitzontals (Ref). No he trobat el consum per m3 de gas extret.

Per aquests impactes ambientals potencials (certament, no completament estudiats) i, segurament també, per l'impuls que significa a l'ús continuat dels combustibles fòssils, el fraqueig és molt polèmic als EUA. Pel que fa a Europa, el 30 de juny passat l'Assemblea Nacional Francesa va prohibir per llei l'extracció de gas natural mitjançant el fraqueig.

El lehendakari López no ha dit com pensen extraure el gas no convencional que tenen a Àlaba, però de moment s'han associat amb Heyco, una de les empreses que tenen la tecnologia del fraquieg. López s'ha omplert la boca de sostenibilitat futura, una mica surrealista tractant-se de combustibles fòssils i de fraqueig. Felicitacions, tanmateix, a la hisenda basca, que en sortirà reforçada...

Nota final
Han trobat 180.000 milions de metres cúbics de gas natural a Àlaba, és a dir, 180 miliards (no pas 180 bilions: el Col·legi de Periodistes hauria de tenir un escamot suïcida de correctors de guàrdia només per esmenar l'error dels bilions).

dijous, 13 d’octubre de 2011

Mirar escoles...

Com que al febrer és la preinscripció de la Queralt a P-3, estem començant a mirar escoles. Bé, això de "mirar" és literal, perquè diversos centres ens han negat una entrevista amb la direcció o cap d'estudis abans de la jornada de portes obertes, gener o febrer. (El periode de portes obertes és bastant atropellat, ja ho vam veure el febrer passat quan vam començar el periode de patiment preescolar.)

Aleshores, podem mirar les pàgines web de les escoles i tres opcions més, totes inspirades en Ràdio Makuto: 1) Anar a veure l'ambient a la sortida dels col·legis. 2) Mirar els fòrums web de mares angoixades pel procés de preinscripció (sembla que només elles hi escriuen: Crianza natural, Foro en femenino, etc). Amb aquesta opció t'has de refiar o no d'opinions de persones de les que només pots intuir tant la veracitat de les seves aportacions com el seu nivell d'alfabetització i/o escolarització, a més del context mental i sociològic. (Resulta decebedor que després d'una llarga cerca tot el que trobis sobre el col·legi, diguem-ne, Gessamí sigui: Ola chicas, llebo un mes viendo escuelas xa mi peke. M gusta el colegio "Gessamí" pq hay muy buen ambiente y es nuevo, aun q hay bastantes "nouvinguts"). Quan un altre anònim s'ha molestat en fer una avaluació de tots els col·legis de la ciutat, i de la meitat de centres diu que són CAEP, o com si ho fossin, me l'he de creure? Bé com a mínim m'ha obligat a investigar què és un CAEP.

3) La tercera opció és preguntar a amics o companys de feina (la majoria van portar els fills a l'escola fa deu o vint anys). Segons com estigui el panorama no descartem mudar-nos de zona escolar, a un cost mensual que em permetria segurament apuntar la filla a una d'aquelles escoles privades privades de Sant Cugat.

dissabte, 8 d’octubre de 2011

I had a farm in Mexico...

 
I had a farm in Mexico, at the foot of the Sierra Madre Hills...
(Paràfrasi de nivell junior suposo que no cal desxifrar al públic lector d'aquest blog)

divendres, 7 d’octubre de 2011

El jersei negre d'Steve Jobs

Com a mínim des del 2007 Steve Jobs portava "sempre" un jersei o polo negre de coll pujat. Trobo fascinant que una persona que posseïa 8.000 milions de dòlars vestís sempre així. I m'agradaria conèixer els detalls d'aquesta estratègia, segurament molt ben calculada.

Ara, tinc un dubte: ¿era sempre el mateix jersei, o en comprava un cada setmana en un basar xinès de Cupertino, o n'hi feia una dotzena cada temporada un dissenyador internacional?

Sembla que alguns dels models eren de la firma St. Croix, de Minnesota (175 USD), i un model en caixmir era de la firma alemanya Vonrossen (616 USD). En tot cas, podeu veure aquesta presentació amb 27 fotos d'Steve Jobs amb el famós jersei negre.

diumenge, 2 d’octubre de 2011

Per què l'iPad és un "tablet"

En el llenguatge informàtic anglòfon, un tablet o tablet PC és un ordinador portàtil amb internet sense fils, sense teclat físic i amb una pantalla tàctil. Suposo que no descobrim res a ningú. Només cal afegir que Apple no va inventar el tablet i que el terme corresponent en català proposat pel TERMCAT és tauleta, que fan servir alguns diaris en català, però que els entesos com Albert Cuesta veig que es resisteixen a utilitzar. Per exemple, aquí.

Com que un tablet no té teclat físic no es desplega, i el seu aspecte és remotament el d'una llosa petita (làpida) o el d'una llibreta. Si s'assembla a una llosa o a una llibreta, per què els americans en diuen tablet? Que nassos vol dir tablet? Bé, tablet té diferents accepcions, i dues d'elles són (oh, sorpresa!): llosa (làpida) i llibreta. 

Tablet = llosa o làpida? Tant és així que les famoses taules de la Llei que Déu va lliurar a Moisès al cim del Sinaí (unes lloses o làpides de pedra amb els Deu Manaments gravats) es diuen en anglès The Tablets of Law (també The Tables of Stone i altres opcions). Ai caram, així traduir tablet per taula no seria tan estrafolari; tauleta en seria un diminutiu, deixant-nos emportar pel diminutiu de l'original anglès (pres del francès, per cert) o de la traducció espanyola (tableta). Confirmem al GDLC que les accepcions 7.1 i 7.2 de taula tindrien un sentit compatible amb aquesta accepció de llosa.

Tablet = llibreta? Segons el Cambridge Dictionary d'anglès americà, tablet és "fulls de paper que han estats lligats per una de les vores per tal d'escriure-hi o dibuixar-hi; bloc (de paper)". En aquest cas, com que el teclat és tàctil i hi podem escriure (tot i que el reconeixement d'escriptura és una qüestió secundària en les tauletes actuals), veiem que  s'utilitzaria la metàfora del bloc de notes. Un terme adaptat al català podria haver estat, perfectament,  llibreta, quadern o bloc. O, per què no, elevar a estàndard el mallorquí plagueta, que ve del francès plaquette.

Potser Tablet ve de digitizing tablet? Les venerables taules digitalitzadores (digitazing tablet, graphics tablet) existien molt abans que els tablet PC i eren perifèrics d'ordinador. Abans de la generalització dels escàners permetien, per exemple, "calcar" mapes, plànols o figures fetes a mà. Una versió moderna i compacta de taula digitalitzadora és una pantalla tàctil per recollir la signatura d'un client, al Mercadona o a Correus, per exemple. Els americans van batejar així els tablet PC així per analogia amb aquests perifèrics d'ordinador? Qui sap. Hauríem d'entrevistar els protagonistes del tablet PC als EUA per descobrir-ho, o bé fer un pacient de la xarxa, cosa que no tinc temps de fer.

En resum, taula o tauleta és una denominació raonable atenent a la possible metàfora de la llosa o làpida o post per escriure-hi. Si haguéssim recorregut a la metàfora de la llibreta, llavors llibreta, quadern, bloc (amb perdó dels "blocaires") o plagueta haurien pogut fer fortuna. I si el geni de la llengua no estigués mig mort, hauríem trobat altres solucions, com pissarreta tàctil (com diuen a Vilaweb) o, humorísticament, potser en diríem la rajola.

dimarts, 13 de setembre de 2011

Rentadors

Amb les persones que em visiten a Mallorca a l'estiu solem anar a veure alguns rentadors tradicionals, com els de Randa, Biniaraix o Valldemossa. Tenen l'encant de les relíquies d'un altre temps, com aquest de Biniaraix.
Bé, a Mèxic vaig trobar uns rentadors "en actiu", de formigó, als afores d'un poble, amb la roba rentada estesa assecant-se al sol. L'aigua hi arriba directament d'un embassament i és força tèrbola.
És un poble fundat a finals del segle XVI amb indis nòmades de la regió i, sobretot, amb indis tlaxcalteques, sedentaris i aliats dels espanyols, que van ser portats a diferents llocs del centre i nord de Mèxic per colonitzar el territori i fer sedentaris els indígenes nòmades. Avui dia, de 50.000 habitants que té el municipi, només una vuitantena són indígenes.

Cita del dia


És un parte meteorològic o un mea culpa?

divendres, 9 de setembre de 2011

John Connor ja és entre nosaltres

Mentre arriba el dia del judici final el John Connor català mata el temps enviant una mitjana de tres tuits per minut. S'ha especialitzat en repiular catalanofòbia twitterística (a fe de Déu que si li ha girat feina), que detecta amb unes antenes especials que va trobar a la caixa forta de Cyberdyne Systems amb l'ajut inestimable del Cyborg T-800 reprogramat. Perseguit per la justícia espanyola, quan descansa del Twitter practica el "suicide biking", ja sigui al Pirineu o batent rècords de velocitat pels carrils bici de Barcelona, segurament per mantenir el to muscular, tan necessari quan la temible SpainNet decideixi sortir de la letàrgia, prendre consciència de si mateixa (el 26 d'agost del 2014) i decretar el finis cataloniae. Arribat aquest moment, totes les nostres esperances, incloses les de Duran i Lleida, rauran en el John Connor català.

(Una teoria alternativa, enunciada fa un temps per Partal i reformulada avui per Villatoro a l'ARA ve a dir, sense dir-ho, que el John Connor català podria ser algú molt diferent, com ara Artur Mas o D&L.)

dimarts, 6 de setembre de 2011

"We do the concentrating and the Poles do the camping"

Finalment he tornat a veure To be or not to be (Lubitsch, 1942), l'estupenda comèdia sobre una companyia d'actors de Varsòvia enfrontant-se al nazisme i desemmascarant-lo amb les arts de la representació, que tan bé dominava, precisament, el nazisme. Tot, dirigit pel jueu, alemany, exiliat a Hollywood i genial director (no necessàriament per aquest ordre) Ernst Lubitsch.

No pretenc fer un comentari general del film ni d'explicar-ne la trama. Només destacaré alguns punts que m'han cridat l'atenció aquesta vegada.

Jack Benny i Carole Lombard
* Una pregunta sense resposta. Jack Benny, l'actor que encarna el protagonista Joseph Tura, és un autèntic desconegut per a la majoria de nosaltres, però era un còmic molt exitós a la ràdio nord-americana de l'època, començava a ser-ho al cinema i ho va ser després a televisió. Posar-lo a recitar solemnement el monòleg de Hamlet és tot una declaració de principis per part de Lubitsch. Això és un detall que potser se'ns escapa si no sabem qui era Jack Benny. Posar-lo al costat de Carole Lombard dóna lloc a situacions ben divertides, però sempre ha quedat una pregunta a l'aire: com és possible que el... ganàpia? gamarús? capsigrany? de Jack Benny faci de Joseph Tura, marit de l'excelsa, sublim, grandiosa, Carole Lombard (Maria Tura)? * Un fet tràgic: Carole Lombard va morir d'accident d'aviació entre la fi del rodatge i l'estrena del film, el 16 de gener del 1942. * Un errada al fullet: aquests cinemes de cinèfil solen regalar uns full impresos per les dues cares, escrits rigorosament en castellà, que inclouen retalls d'algunes crítiques (naturalment) favorables de la pel·lícula. En aquest cas era un fragment d'un text aparegut al web bandejadeplata.com, en què es parla de Carole Lombard com de la actriz francesa. Bé, cal dir que Carole Lombard (gràcies Wikipedia) es deia realment Jane Alice Peters, va néixer a Fort Wayne, Indiana i era, bàsicament, nord-americana.

"We do the concentrating and the Poles do the camping"
Criden l'atenció en aquest film les mencions humorístiques als camps de concentració nazis. Hi destaca el diàleg entre el professor Siletsky (espia dels nazis) i Joseph Tura, l'actor polonès que en aquesta escena es fa passar pel coronel Erhardt de la Gestapo:

TURA (FALS COL. ERHARDT):
- I can't say  how delighted we are to have you here!
PROFESSOR SILETSKY:
- May I say, my dear Colonel, that it is good to breathe the air of the Gestapo again. You know, you are quite famous in London, Colonel. They call you "Concentration Camp" Erhardt.
TURA (FALS COL. ERHARDT):
- Ha ha! Yes, yes. We do the concentrating and the Poles do the camping. Ha ha ha!

Podeu veure i sentir aquest diàleg aquí (apugeu el volum):
Una conversa en termes semblants (sense l'acudit final) es produeix després entre el vertader Erhardt i un Joseph Tura que es fa passar pel professor Siletsky. (Jack Benny arriba a fer aquests tres papers: Tura, fals Erhardt i fals Siletsky, junt amb el d'un anònim oficial de la Gestapo a Berlín, una mostra del recargolament de la trama del film, de la qual tanmateix no perdem el fil, gràcies al mestratge del guionista i el director.

No tinc clar que a finals del 1941 a Hollywood fossin conscients, ni tans sols Lubitsch, que els camps de concentració quedarien per sempre associats a la "solució final" que de manera massiva va començar el 1942, especialment després de la conferència de Wannsee. Com vaig dir a Lo ruc de Formentor, el mateix Stefan Zweig cap al final del 1941 pensava que el terrible destí dels jueus europeus seria el que ell ja havia patit: l'exili.

Però... hi ha jueus a To be or not to be?
No em refereixo a Jack Benny (nom vertader: Benjamin Kubelsky, un jueu nord-americà d'orígens polonesos i lituans), a qui Lubitsch fa demanar un entrepà de salami i formatge, com dient-nos: "Sí, Jack Benny és jueu, però Joseph Tura no". (O seria, en tot cas, un jueu molt assimilat. O era salami kosher!). Em refereixo als personatges del film. Hi ha peronatges jueus al film? Quan es va rodar To be or not to be (finals del 1941) ja feia un any que els nazis havien creat l'infame gueto de Varsòvia i hi havien tancat els 400.000 jueus de la ciutat. El film transcorre entre l'agost del 1939, just abans de la invasió de Polònia, i algun moment posterior a la creació de l'esquadró polonès de la RAF britànica (l'agost del 1940). La pregunta és: amb aquests antecedents, a més del que ja havia passat a Alemanya, a finals del 1941 es podia fer una pel·lícula de polonesos sense jueus o sense una referència al seu destí?

Bé, a To be or not to be no hi ha cap personatge explícitament jueu. Però Greenberg (encarnat per Felix Bressart, un jueu alemany també exiliat), que fa d'actor (molt) secundari a les obres que la companyia teatral escenifica a Varsòvia, és un jueu, i ho podem saber per una sèrie de pistes més o menys òbvies que el film ens deixa: el seu físic, la seva insistència en recitar el monòleg del jueu Shylock de la shakesperiana El mercader de Venècia, i per altres indicis, algun d'ells poc evident si no sabeu el doble significat de la paraula anglesa ham (actor amb estil massa exagerat o histriònic; però també pernil, en definitiva, porc). Si no coneixeu El mercader de Venècia bé us pot passar que no capteu que Greenberg és jueu. Gerd Gemünden va analitzar a fons la presència/absència de jueus a la pel·lícula en un article de vint-i-dues pàgines a la revista New German Critique. Si sou estudiant o personal d'una universitat catalana podeu accedir a l'article a través del CCUC. Bàsicament, Gemünden atribueix al codi Hays de censura i a l'antisemitisme regnant als EUA la pràctica absència de personatges jueus al film i la manera críptica (però descodificable) amb què Lubitsch els fa aparèixer, alhora que confronta el públic nord-americà amb la desaparició dels jueus centreeuropeus. És un article considerat per alguns la crítica definitiva del film.

I per acabar...
I per acabar amb una mica d'alegria penjo aquí un dels moments més "Lubitsch" del film, entre Maria Tura i el tinent Sobinsky, l'home que la visitava al camerino quan el Sr. Tura recitava el monòleg de Hamlet, diàleg precedit, com no, per la famosa escena del monòleg:

diumenge, 4 de setembre de 2011

No es parla de res més

Ahir al Mercadona no es parlava de res més que del míssil nuclear/bomba de neutrons del TSJC contra la immersió lingüística. Els iaios andalusos no parlaven de res més: "Si queremos que algún día nuestros biznietos aprendan el catalán (por cierto ¿lo queremos?), no nos pueden quitar la ingmersiong". Els fills dels iaos andalusos no parlaven de res més: "Si queremos que algún día nuestros biznietos aprendan el catalán (por cierto ¿lo queremos?), no nos pueden quitar la ingmersiong". Els néts dels iaios andalusos cridaven la mateixa consigna mentre escoltaven l'iPod pels (estrets) passadissos del Mercadona: "Si queremos que algún día nuestros biznietos aprendan el catalán (por cierto ¿lo queremos?), no nos pueden quitar la ingmersiong". I els besnéts dels iaios andalusos repetien el mateix, mentre caminaven de grapes pel supermercat, tot referint-se a un concepte, besnét, que encara no comprenen del tot.

Les dones marroquines estaven enfurismades per l'atac a la immersió i algunes, fins i tot, s'havien tret el hijab. Els peruans i equatorians no parlaven de res més, i se sentien els argentins: "Che boludo, ya nokh cagaron la vida... ¡nokh quitan la ingmersiong!". Les senyores convergents no parlaven de res més, mentre agitaven les mans i feien sonar les polseres d'or (ai no, si es referien al mal temps que havia fet aquest estiu a Coma-ruga, o era a Palamós?). Els enxufats sociates de l'ajuntament no parlaven de res més, i els lectors de l'ARA (en singular: només va passar un senyor amb l'ARA al carretó), aquest sí, eren els únics que no deien res: es passejaven amb la mirada perduda entre les fileres de productes Hacendado, pensant quan trobarien temps per llegir, cofois, el suplement Criatures de l'ARA. O potser era una altra cosa?

dimarts, 30 d’agost de 2011

L'origen català de l'origen mexicà d'una empresa catalana

Sara Lee posa a la venda Bimbo SA, la coneguda empresa de pa de motlle nascuda a Catalunya i amb seu a Barcelona, tot i la seva compra fa uns anys per Sara Lee. L'ARA en donava compte diumenge passat, i en un apunt breu que acompanyava la notícia principal titulava: L'origen mexicà d'una empresa catalana. Deia l'ARA: "La primera Bimbo que va existir al món va ser l'empresa mexicana del mateix nom, que va néixer el 1945...". És així, però l'ARA feia curt en la recerca de les arrels de Bimbo. Si el Bimbo catala té arrels mexicanes, el Bimbo mexicà té unes arrels familiars catalanes inqüestionables. El patró i fundador de Bimbo és Lorenzo Servitje Sendra, un mexicà fill de catalans emigrats a Mèxic.

Bimbo ha publicat en un opuscle (pdf) detalls de la història de l'empresa, alguns dels quals extrec tot seguit. El pare de Lorenzo, Juan Servitje ja va patentar el 1918 a Mèxic una màquina de fer panets i el 1928 va fundar la pastisseria El Molino. El 1945, Lorenzo Servitje, junt amb altres persones (la majoria, aparentment, familiars i/o d'origen català: Jaime Jorba, Jaime Sendra, José T. Mata, Alfonso Velasco i Roberto Servitje; foto aquí) va fundar Bimbo. L'única referència (indirecta) als orígens catalans dels fundadors de Bimbo que es fa a l'opuscle és que els primers anuncis de Bimbo es van inspirar en la publicitat que la pastisseria El Molino feia "en el periódico catalán El Poble Català de la Ciudad de México". No sabia que tal cosa va existir! Podeu veure un exemple d'aquesta publicitat dins l'opuscle de Bimbo, exactament aquí (pdf).

L'ARA, doncs, podria haver parlat de L'origen català de l'origen mexicà d'una empresa catalana. Per cert, Bimbo de Mèxic és un possible comprador de l'actual subsidiària de Sara Lee, Bimbo SA, com bé indicava l'ARA.

Amb una mica més de documentació, explicaríem que Lorenzo Servitje Sendra defensa posicions polítiques i religioses que podríem qualificar d'integristes, i que en diverses ocasions ha influït poderosament, per dir-ho suau, en els continguts dels mitjans de comunicació, tot fent servir el seu poder com a comprador de publicitat als mitjans audiovisuals.

dijous, 18 d’agost de 2011

Complementarietat còsmica de mallorquins i navarresos?

La insularitat produeix efectes curiosos. Els mallorquins tendeixen a pensar que tot el que els envolta és endèmic, exclusiu de l'illa, ja siguin les "persianes mallorquines" (presents, segurament, a mitja França i a tot el mediterrani europeu), el "porc mallorquí" (porc negre, present en diverses latituds mundials) o, fins i tot, el porc a seques. El meu professor de Biologia del batxillerat, un jesuïta mallorquí bastant peculiar, a més d'anticatalanista furibund, ens va contar que en un viatge d'estudis a València (posem que fos als anys cinquanta o primers seixanta) varen fer una visita a una explotació agrícola. En veure els porcs un alumne mallorquí va exclamar atònit: O hi ha porcs, a València? Aquesta peculiar "O" mallorquina (un altre endemisme universal?) expressa sopresa o incredulitat a l'inici d'una interrogació, i els mallorquins de soca-rel també la fan servir quan parlen en castellà: O hay cerdos, en Valencia? (De fet, així ens ho va explicar el professor de Biologia.) Aquest candidat a batxiller es pensava que de porcs només n'hi havia a Mallorca!

En un sopar mallorquí d'aquest estiu, i aprofitant la presència d'una amiga navarresa, vaig gosar comparar "els mallorquins" i "els navarresos", segurament animat per un consum excessiu de vi Macià Batle. Si els mallorquins pensen que tot el que els envolta és endèmic de l'illa, els navarresos creuen sincerament que les coses seves són universals o, almenys, mundialment conegudes. Et parlen com si tu ja sabessis què és la Javierada, la villavesa (denominació popular dels autobusos urbans de Pamplona), el cardo, la borraja, o les magras con tomate. Potser és un efecte colateral dels sanfermines, que sí que són mundialment coneguts.

Curiós antagonisme que, amb l'ajuda d'una altra ampolla de Macià Batle, ens faria creure en una certa complementarietat del caràcters mallorquí i navarrès, si és que tals coses existeixen.

dimecres, 17 d’agost de 2011

Retorn a s'Arenal

Abans dels meus deu anys, la platja hotelera de s’Arenal, a uns quinze quilòmetres de Palma, era el paradís on vaig conèixer el mar i on l'únic motiu de pes per sortir de l'aigua era córrer cap al passeig quan passava la camioneta de gelats de Mr. Whippy.

Durant la meva llarga i brava adolescència mallorquina s'Arenal era l’antítesi del nostre ideal d'aleshores, que podríem denominar "ecosocialista avant la lettre": únicament era admissible banyar-se en pilotes i en una cala verge, sempre que només fos accessible després de tres hores de trescar a peu per la Serra de Tramuntana (verbigratia: Cala Codolar). Òbviament, a s'Arenal no es complia cap de les condicions esmentades. Cal dir que tot això era molt poc socialista: al cap i a la fi eren les socialdemocràcies sueca i alemanya i el laborisme anglès qui havien afavorit -si no provocat- la democratització del bany a la Mediterrània, a costa, com el seu nom indica, del litoral mallorquí.

Arribat a Catalunya, però, vaig comprovar que s’Arenal era molt millor que la major part de platges en un radi ja no de quinze quilòmetres de Barcelona, sinó de trenta, cinquanta o, potser, cent quilòmetres del Cap i Casal. Això, junt amb la carència de sobrassada artesanal i de galetes d’Inca, va ser un dur assaig d’expatriació, precursor, tanmateix, del meu feliç periple mexicà de la primeria d’aquest segle. Pel que fa a les platges de Catalunya, durant anys la meva apreciació era: Bé, per als catalans (que no han vist coses que no creurien) ja està bé aquesta platja o cala, però jo no estic disposat a fer cent quilòmetres i cues a la carretera per banyar-me en un lloc com aquest. El fet que recentment m’hagi banyat a Blanes o a la platja del Somorrostro demostra que la meva òptica balneària d’ara és més modesta.

Aquest estiu he tornat a s’Arenal tres vegades, per qüestions pràctiques:  continua sent una bona opció per a un bany de tarda a uns vint minuts de Palma, especialment si portes una nena de dos anys. A partir de les sis de la tarda la platja és gairebé buida. (Els “estarangers” comencen a sopar i els aborígens podem gaudir del bany i de la vista del perfil del Galatzó.) I a les nou o a les deu del vespre, després d’eixugar-te i vestir-te, encara pots sopar a un preu més que raonable en un dels restaurants de la zona.

Quatre pinzellades que no confirmen ni desmenteixen cap de les versions de s'Arenal: a) La camioneta de Mr. Whippy fa segles que no passa per despatxar els seus cremosos gelats d’aixeta. b) Al passeig ja no hi circulen cotxes, també des de fa temps (lloat sia Déu, però vigila que no t’atropelli un biciclista o triciclista, o una gal·lera). c) L'aigua no és tan clara, ni de molt, com a altres llocs de la costa, però, ho havia estat mai? d) Els accents eslaus han irromput a la banda sonora anglogermànica de la zona. e) Les dutxes, són millors les del Somorrostro. f) Joves alemanys segueixen practicant el bell art de l'Eimersaufen: beure comunitàriament sangria o cervesa d'un poal, mitjançant unes canyetes extrallargues, compartint també, segurament, les baves.

dimarts, 16 d’agost de 2011

Tres setmanes sense xarxa

La vida sense xarxa és possible. Però improbable, hauríem de dir. He passat tres setmanes de vacances i sense internet: un grapat de missatges de correu sense contestar (encara per comptabilitzar les amistats perdudes); centenars de piulades sense llegir. En aquest temps de sequera twittera he guanyat dos seguidors, una mitjana comparable a la dels periodes piuladors, la qual cosa m’encoratja a seguir piulant amb l’esportivitat habitual (l’important era partuitcipar?).

divendres, 15 de juliol de 2011

Notícies dels xuetes

En la meva adolescència mallorquina uns versos burletes deien:
En Picó picava,
en Miró mirava,
en Valls amb sa bandera
i tots es xuetons darrera
Aquesta glossa esmentava tres dels quinze cognoms xuetes, és a dir, dels llinatges que identifiquen els descendents dels jueus conversos i secularment estigmatitzats de Mallorca, uns cognoms que fora de l'illa no tenen aquesta connotació. Anys després m'he adonat que aquest Valls amb sa bandera i tots es xuetons darrera devia fer referència a Rafael Valls, el rabí (criptorabí, hauríem de dir) que fou cremat viu per la Inquisició el 1691, en descobrir-se que ell i altres xuetes practicaven encara la religió dels seus avantpassats. Aquest terrible i vergonyós episodi va ser novel·lat per Carme Riera a Dins el darrer Blau, però hi ha un document infame de l'època que en dóna compte: La fe triunfante en cuatro autos (pdf i altres formats) del jesuïta Francisco Garau. Un dels passatges més coneguts és aquest, en què Garau es recrea en l'execució (faig curt) de Valls a la foguera:
Mientras llegó solo el humo, era una estátua; en llegando la llama, se defendió, se cubrió y forcejó como pudo y hasta que no pudo más. Estaba gordo, como un lechonazo de cría y encendióse en lo interior de manera, que aun cuando no llegaban las llamas, ardían sus carnes como un tizón y rebentando por medio se le cayeron las entrañas como a Judas.
Una mostra de la prosa florida del pare Francisco Garau, S.I., una bèstia que segurament va viure al mateix edifici on jo vaig estudiar el batxillerat. Recordo haver llegit aquesta citació en algun altre lloc, probablement en un text de Baltasar Porcel. Fa poc, el Govern Balear sortint va fer un homenatge a les víctimes d'aquells autos de fe

La notícia d'aquesta setmana ha estat que Nissim Karelitz, president del tribunal rabínic de Bnei Brak (Israel), i un dels rabins ortodoxos més respectats ha reconegut els xuetes com a jueus. Segons El País, Karelitz ha determinat que són jueus autèntics i que no els cal la conversió al judaïsme per a ser-ho. Podríem pensar que això és una qüestió més o menys bizantina, però, de fet, segons la Llei israeliana els jueus tenen dret a fer aliyyà, es a dir a emigrar a Israel i obtenir-ne la ciutadania. Per aquest motiu i per motius religiosos, la qüestió de qui és jueu ha estat objecte de legislació, de polèmiques i de plets. Si voleu fer un màster sobre aquest tema podeu començar per aquest article de la Wikipedia: Who is a jew? (Parafrasejant Woody Allen: l'he llegit en un minut, parla dels jueus.) El reconeixement rabínic, implica que els xuetes poden fer aliyyà? Així, directament? No queda clar a l'article. No entro en el tema de si cap d'ells té la intenció de fer-ho.

Un dels protagonistes d'aquesta història és Nicolau Aguiló, un xueta que es va convertir al judaïsme (l'únic cas contemporani de què he sentit parlar), va emigrar a Israel i ha arribat a ser rabí. El seu nom és ara Nissan Ben-Avraham. Va aparèixer, per cert, en un dels episodis d'Afers exteriors a TV3. El 2010 va ser notícia com el primer descendent de conversos que tornava a Espanya a servir com a rabí: Spain gets rabbi with Marrano roots for first time since Inquisition, a Haaretz.

A l'article d'El País s'esmenta l'endogàmia que pràcticaven els xuetes, en part, forçada, fet que no esmenta Andreu Manresa. (Recordo el disgust d'una senyora de l'edat de la meva mare perquè cap a l'any 1980 un fill seu va tenir una nòvia xueta). Entorn d'aquesta endogàmia l'equip de recerca d'aquest blog ha fet una treball de camp impressionant, que espero presentar en un proper post. Que ningú s'impacienti.

dilluns, 11 de juliol de 2011

Onomàstica creativa i recreativa

Aquest cap de setmana l'emissió de Catalunya Informació ha estat rica en onomàstica creativa i recreativa. Així, al president de la UE, Van Rompuy (seria aprox. "Fan Rompoi"), l'han batejat "Van Rompei". Dissabte, el músic Richard Strauss es va convertir en "Ràikhart" Strauss. Oh, Rijkaard Strauss! Un genial encreuament entre el futbol holandès i la música alemanya. Diumenge una ànima piadosa els devia corregir.

Més enllà de l'onomàstica, els qui em seguiu al Twitter, haureu vist que la pronunciació del nom del setmanari News of the World a Catalunya Informació també ha donat molt de sí. Pronunciar "the World" com "dé guol" és una patent submissió a la peculiar fonètica del castellà, fet que hauria de resultar sorprenent en una emissora com aquesta. Hi han sonat, també, altres variants fonètiques, segons el locutor o l'hora del dia, algunes no tan extremes.

divendres, 8 de juliol de 2011

Adéu d'Anna Grau a l'ARA

Anna Grau ha partit peres amb l'ARA. Ho ha explicat a l'E-noticies. (Què fotuts que estem si per assabentar-nos d'alguna cosa hem d'anar a parar a aquest, diguem-ne, diari web). M'uneixo al condol del club de fans per tan sensible pèrdua. Sense compartir alguns dels seus punts de vista, m'agradava llegir les seves contraportades dels dimarts a l'ARA, i seguiré subscrit als seu blog. He intentar rescatar unes quantes piulades meves al Twitter que m'acreditarien com a aspirant al club de fans a qui he donat el condol, però no les he pogut recuperar.

Tanmateix, us recomano llegir detingudament l'article que li han censurat (doc) a l'ARA. Us quedareu amb el dubte de si cap diari del món occidental li hauria publicat aquest escrit sobre "la negra sense orgull" amb qui va tenir una topada a l'autobús. (Potser canviant la paraula "negra" per "catalana" ho podria publicar sense problemes a qualsevol diari espanyol, però aquest no és el tema). Tan de bo hagués enviat aquest article a l'ABC: potser els lectors d'aquest diari ja no la podrien llegir, però els de l'ARA la seguiríem trobant els dimarts a la "Contra".

dijous, 7 de juliol de 2011

Tempesta de sorra a Arizona


L'autor de la gravació porta els llums del cotxe encesos.

dijous, 30 de juny de 2011

A l'ombra d'un mezquite...

El subtítol del blog Cartes de Mèxic era: A l'ombra d'un mezquite. Moments, pensaments, miratges i altres insolacions... Literalment a l'ombra d'un mezquite, un esclarissat i omnipresent arbre de l'altiplà mexicà, un home ha aparegut amb les mans lligades amb cinta canela, i assassinat d'un tret al cap. Per a mi, tot un inesperat símbol de l'evolució que han anat prenent les coses a molts llocs de Mèxic.

A la mateixa ciutat, els metges titulats que fan el "MIR" mexicà no volen anar a determinades ciutats de l'estat a fer la residència, per la violència imperant. O una escola dels Estats Units que ha fet intercanvi d'estudiants a l'estiu durant prop de vint anys l'ha suspesa per manca de seguretat. Un col·lega que he tingut quinze dies per aquí no ha deixat de contar com han canviat les coses.

dimarts, 28 de juny de 2011

Dues notes sobre la desfilada LGBT de Barcelona


Som els millors del Mediterrani
L'ARA i El País van coincidir diumenge a qualificar la "Pride Barcelona" com "la festa més gran del Mediterrani" o Barcelona com "la capital gay del Mediterráneo". Suposo que han comprat la frase publicitària dels organitzadors. De tota manera, convé que algú ens digui què és el Mediterrani. Els municipis banyats pel Mediterrani? (Per cert, abans no era la Mediterrània?) Les comarques banyades pel Mediterrani? Els països o els estats riberencs del Mediterrani? Quan no fas res de bo als Jocs Olímpics potser fas pòdium als Jocs del Mediterrani? Podrien ser una mica més específics?

La llavor del sionisme català?
Em pregunto si la meva llavor del sionisme català no ha germinat d'alguna manera, potser prematurament, quan veig les ensenyes de l'estat d'Israel cosides a les banderes multicolors de la desfilada LGBT barcelonina (vegeu la foto a l'ARA).

Certament, el moviment sionista català s'inspira, potser remotament, en la gesta de l'estat d'Israel, però la bandera serà una altra. Per cert, em pregunto si el partit Estat Català, nascut als anys 1930, no es va inspirar (potser també remotament) en el títol del famós opuscle herzlià Der Judenstaadt. No m'estranyaria gens, tenint en compte que un dels partits fundadors d'Estat Català es deia Nosaltres Sols, que déu n'hi do el nom, sens dubte inspirat en l'irlandès Sinn Féin (sovint traduït, precisament, com a Nosaltres Sols, traducció inexacta segons la Wikipedia, oportuna tanmateix pel tema que ens ocupa). Irlanda, Quebec, Flandes, Lituània, Eslovènia,... Quants models nacionals ha esclovellat Catalunya sense tan sols tastar-los? Però tranquils: el nou sionisme català ens traurà de l'atzucac!

Encara tinc una tercera nota sobre la connexió israeliana de la desfilada, però ja serà un altre dia.

diumenge, 26 de juny de 2011

Confitura d'albercoc

Fa un any publicava aquesta recepta de coca d'albercocs, que les darreres setmanes ha estat molt visitada. Ahir truco a la meva mare i em diu  que està fent confitura d'albercoc. De nou, temps d'abercocs. Em va sorprendre la simplicitat de la recepta de confitura, de manera que avui mentre la gent dormia he fet confitura amb un quilo d'albercocs. Sense colorants ni conservants. Segurament, no apta per a diabètics.

RECEPTA DE CONFITURA D'ALBERCOC
Ingredients: 1 kg d'albercocs, 800 g de sucre.
Preparació: Peseu els albercocs i el sucre. Obriu els albercocs i traieu-ne el pinyol. Poseu-ho tot dins l'olla, preferentment una olla de cul gruixut.
Escalfeu l'olla a foc lent fins que el sucre es fongui. Per exemple, en una vitroceràmica, el foc a 2/6 de l'escala. Trigarà uns 20 minuts a fondre's.
Tot seguit, poseu el foc a 3/6 de l'escala fins que bulli. Atenció, amb el primer bull puja com la llet i pot vessar. Olla destapada i removent de tant en tant.
Un cop bull, manteniu el foc a 3/6 i aneu agitant regularment. Podeu anar esclafant el que queda dels albercocs. Ha de bullir durant 5 quarts d'hora. Cap a la meitat podeu abaixar el foc a 2/6 un altre cop. Passat el temps d'ebullició, apagueu el foc i deixeu refredar. 
Un cop freda o tèbia, poseu la confitura en pots. Segons la meva mare, no cal un procés d'esterilització en forma. Nosaltres només rentem abans els pots de vidre i els taps al rentavaixelles a 65-70ºC. La confitura queda més fosca que la comercial d'albercoc: ja és això, així l'hem menjada sempre a casa.

diumenge, 19 de juny de 2011

Rescatant alta fidelitat

Gairebé dos anys després del retorn a Catalunya, avui he obert les caixes que contenien l'amplificador i el CD Marantz i els altaveus Mission, i he muntat l'equip d'alta fidelitat que ha estat desat durant set anys (set!) en aquest pis del Vallès. Alta fidelitat: encara es diu així?

Vaig comprar aquest aparell abans del 1995, perquè ja era a casa aquell any, en què vaig conèixer la meva senyora, segons que em confirma ella mateixa. L'equip funciona, que no és poc, i podem dir que ha resistit força bé aquesta prolongada hibernació, i que, fins i tot per a mi que no sóc un geek de l'hi-fi, déu n'hi do la diferència amb els reproductors a 100€ (o 50€!) que venen a Miró. 

divendres, 17 de juny de 2011

Sionisme català

Federalisme, autonomisme, independentisme, jacobinisme, deucentisme (deucentisme!), indignació: ideologies periclitades, algunes abans de néixer. 

No ho digueu a ningú, però estic desenvolupant un nou paradigma que revolucionarà la política catalana i ens farà sortir del cul-de-sac i atzucac en què ens trobem: serà el sionisme català. No em copieu la idea. Seguiré informant (o no).

dijous, 9 de juny de 2011

Comença la temporada dels huracans

Primer cicló tropical d'enguany al Pacífic Oriental, al sud d'Acapulco, Mèxic. A l'Atlàntic encara no n'hi hagut cap, enguany. Com les posadas per Nadal, els ciclons no falten a la seva cita anual. S'aniran succeint tot l'estiu i part de la tardor. 
Era tot un entreteniment seguir-los, els grossos, al web del National Hurricane Center.

dimecres, 8 de juny de 2011

La Nostra Revista

Obrint caixes de llibres tancades des del 2004 trobo dos exemplars de La Nostra Revista, la publicació mensual de l'exili català editada a Mèxic entre el 1946 i el 1954. Els vaig adquirir fa anys a la Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern del Passeig de Gràcia. Fixeu-vos en alguns dels autors al sumari de portada: Rovira i Virgili, Bosch i Gimpera, Rodoreda, Guarner (el coronel), Canyameres, Perucho, Tísner, Tasis... No tots exiliats a Mèxic. De fet, no tots exiliats. 
 Va ser una publicació prou reeixida, editada i dirigida per Avel·lí Artís i Balaguer i, cap al final, pel seu fill Tísner. Curiositats d'aquest número:
- A la pàgina 70 hi ha un anunci de la "Clínica Psicomàtica", on feien coses tan inquietants com neumoencefalografia, electroxoc, electropirèxia, piretoteràpia, narcosíntesi, narcosi prolongada o tractament de gas de Von Meduna.
- A la pàgina 77 hi ha un anunci de "Xampany Codorníu". Ei! Codorniu anunciant-se l'any 1948 a una revista de l'exili republicà i catalanista! Ja ho sabien, a les caves de Sant Sadurní?

dimarts, 7 de juny de 2011

John Norton was a happy man

Un any o dos del batxillerat vaig tenir un llibre d'anglès que basava una part de l'aprenentatge en l'audició (casset) i la repetició de frases curtes que pertanyien i/o resumien textos més llargs que havíem llegit a classe. Això suposadament ajudava a fixar determinades construccions al nostre cervell i segurament és una de les eines de l'aprenentatge "natural" dels idiomes. Recordo un dels textos, que començava: John Norton was a happy man. He was sat at his brand new Formula One... O un altre en què un senyor arribava a l'aeroport de Los Angeles, llogava un cotxe i preguntava: How can I get to the Santa Monica Freeway? (Una frase que més endavant va horroritzar el meu professor britànic). Val a dir que va ser una de les primeres vegades que a classe sentírem una veu nativa parlant anglès. 

El nostre professor feia la tesi doctoral a la Facultat de Filosofia i Lletres i quan ens encarregava un exercici escrit per fer a classe l'home treia un llibre que estava llegint per a la tesi i l'anava subratllant amb retoladors de diferents colors. Més enllà d'altres consideracions, déu n'hi do la capacitat de concentració del professor. Un dia ens va plantejar una qüestió que aquí al blog podríem etiquetar com a Who matters? Eren els temps de Henry Kissinger com a Secretari d'Estat dels EUA. Feia anys que se'n parlava a cada informatiu de l'única TV que podíem veure. L'home no parava: Vietnam, Cambodja, Orient Mitjà, Xile, Argentina, Sàhara Occidental,...

La gran qüestió era: ¿s'ha de dir 'kisingə(r), com deien volien dir a TVE, és a dir a l'estil alemany (amb "gue" catalana, per entendre'ns)? Al cap a la fi Kissinger va néixer a Alemanya com Heinz Alfred Kissinger). ¿O potser havíem de dir 'kisindʒə(r) (amb ge catalana) perquè Kissinger era nord-americà? El nostre professor-doctorand es decantava per la segona opció. Dubto que cap dels meus companys de classe se'n recordi, d'aquest dilema lingüístic, però a mi em segueixen cridant l'atenció aquesta mena de detalls.

dimarts, 31 de maig de 2011

Què passa amb la funció "define:" de Google?

Aquesta funció anava molt bé per trobar definicions de paraules sense haver d'anar a buscar un diccionari, especialment quan la paraula segurament no figurava en un diccionari. Si volíeu cercar definicions de blueprint, escrivíeu:


Bé, des de fa potser un parell de setmanes aquesta utilitat ja no funciona. A mi no, com a mínim, cada vegada que ho he provat. Molta gent ho ha reportat o se n'ha queixat: "define:" is not working anymore in Google. A primera vista, no hi ha una resposta clara sobre el tema. No m'he mirat els 64 milions de pàgines que torna la cerca al Google sobre aquest punt. Ni tan sols 64. El cas és que no em funciona.

Els collombres!

A Mallorca hi ha una expressió per expressar sorpresa-contrarietat-ràbia-penediment per no haver evitat un esdeveniment d'allò més indesitjable: Els collons! Naturalment, amb l'article salat i la, diguem-ne, dissolució de l'ela doble en una i vocàlica, que no semiconsonàntica: Es coions! La segona o s'ha d'allargar i derivar cap a un so més greu, subratllant la decepció. Es coiooons!

Dos exemples d'aplicació:
1) Arribant a Milà m'adono que he deixat la bossa, la cartera, els carnets i les targetes de crèdit al càmping de Venècia >> Es collons!
2) Mentre estava escrivint al blog m'arriba una forta olor de socarrim de la cuina, i em trobo el guisat carbonitzat i enganxat al cul de l'olla  >> Es collons!

Variants:
- Es collons de s'ase!
- Es collons de sa moixa negra!
- Es collons de sa moixa negra (i això que estava sanada)!

La meva àvia tenia com a mínim dos eufemismes per a suavitzar la contundència de l'expressió:
- Es collombres! (pronunciat: es coiombros), molt probable fusió de collons i cogombres

Me n'he recordat per mor de l'afer dels cogombres amb/sense (sembla que sense) Escherichia coli. Algun productor de verdures, veient el panorama, deu haver dit: Els collombres!

dijous, 26 de maig de 2011

Amistats futbolísticament perilloses

Per una conjunció còsmica que només es repeteix cada 327 anys, la final de Wembley em coincidirà amb una trobada aquest cap de setmana, aquí a casa, d'ex(expatriats a Mèxic). Si és que veig la final, la veuré en companyia de tres persones espanyoles (Navarra, Madrid, Múrcia), dues de les quals són del cert madridistes, i l'altra no ho sé. A part, hi haurà tres persones mexicanes (sense comptar la meva filla), sempre d'alguna manera, exposades (com bé avisava l'Aixetaire) a decantar-se per l'equip del Chicharito Hernández, el Manchester. Esperem que ningú prengui mal...

L'acudit d'Obama

No sé si és per estalviar que el canal 3/24 ha transmès sense traducció simultània el discurs en directe d'Obama davant els Lords i el Comuns. És cosa d'agrair que ho hagi fet així, perquè els discursos d'aquest President dels Estats Units s'entenen bastant bé si tens un nivell d'anglès mitjà. Gairebé l'únic que he sentit del discurs ha estat el començament (després he estat molt ocupat amb altres coses i encara no n'he llegit l'anàlisi als mitjans). 

El cas és que Obama ha pràcticament començat amb un acudit, dient que és un gran honor parlar davant d'aquell auditori, que li han dit que les últimes persones que ho han fet són el Papa, la Reina d'Anglaterra i Nelson Mandela, la qual cosa és un llistó molt alt, o bé el començament d'un acudit molt divertit, fent referència segurament a un acudit que comencés "això era el Papa, la Reina d'Anglaterra i Nelson Mandela". Exactament ha dit, segons la transcripció de la BBC:
I am told the last three speakers here have been the Pope, Her Majesty the Queen, and Nelson Mandela, which is either a very high bar or the beginning of a very funny joke.
La veritat aquesta broma o acudit d'Obama no té gaire gràcia, l'ha explicat amb poca gràcia i el trobo bastant inoportú, fora de lloc, quan estava agraint l'honor de parlar davant de les dues cambres del Parlament britànic. Crec que tinc força sentit de l'humor, però trobo que Obama ha pixat fora del test, i m'ha semblat que el Premier britànic, per la cara que feia, opinava el mateix. Deixo aquí penjat el vídeo de The Guardian. La broma són gairebé les primeres paraules que pronuncia.

dimecres, 25 de maig de 2011

Terrassa

Terrassa any 2000,   3.829 estrangers  ( 2,23%)
Terrassa any 2010, 31.777 estrangers (14,94%)

Després dels atacs racistes i els enfrontaments comunitaris del 1999 i el 2003 a Ca n'Anglada hi havia la llavor per a un conflicte permanent i per al creixement de grups polítics xenòfobs.  La convivència entre els nous immigrants i els habitants tradicionals dels barris de la primera immigració era un punt potencialment explosiu. Però sembla que en aquest tema l'ajuntament se n'ha sortit, i segurament en altres, perquè és de les poques ciutats grans on el PSC no ha quedat tocat i/o enfonsat. A diferència de Badalona, l'equip de govern municipal (PSC-ICV-ERC) ha resistit en aquestes eleccions i seguirà governant, malgrat perdre en conjunt un regidor, i malgrat que ERC ha quedat fora del govern per una dinàmica pròpia prou coneguda.

Terrassa podria haver estat una altra Badalona (o un altre Vic, pel que fa a PxC), però no ho ha estat. PxC no ha tret regidors i el PP només ha aconseguit un 12,2% (Catalunya 12,7%), la qual cosa vol dir que una ciutat amb les característiques demogràfiques de Terrassa pot trobar un camí diferent del de Badalona o, fins i tot, d'altres ciutats de la regió metropolitana, entre altres coses perquè no és una ciutat-dormitori de la conurbació barcelonina.

No tot són flors i violes, i se senten grinyolar algunes frontisses. Tot i no entrar a l'ajuntament, PxC ha tret un 3,1% (Catalunya 2,2%). Unes dades significatives, i coherents amb el que ja ha havia passat a França:
  • Al Centre, barri de classes mitjanes catalanoparlants i amb baixa presència d'estrangers, PxC treu el 0,56% dels vots.
  • A Ca n'Anglada, tradicional barri obrer castellanoparlant i dins un districte amb un 33% d'estrangers, PxC ha aconseguit el 6,2%, és a dir, onze vegades més. 
En trenta-dos anys d'ajuntament democràtic, Terrassa ha fet canvis impressionants. Entre ells cal destacar la articulació i la integració dels barris "nous" dels anys 60 i 70 a la ciutat i la feina, notable, per a integrar a la ciutat aquest nova onada migratòria. Encara hi ha molta feina a fer.

dilluns, 23 de maig de 2011

Extinció del gelat d'avellana?

Al pas que anem al gelat d'avellana li passarà com al gel de l'Àrtic (o com als alcaldes del PSC): d'aquí pocs anys ja no n'hi haurà, ni a l'estiu ni a l'hivern. A Mèxic em queixava que les gelateries no tenien ni coneixien el gelat d'avellana. Aquí anem pel mateix camí, substituit pel de xocolata amb maduixa, xocolata negra o qualsevol altre combinació inèdita i inaudita. Ahir a una gelateria que té per nom La nocciola no tenien gelat de nocciola. Casumlolla!

divendres, 20 de maig de 2011

El TERMCAT estuvo aquí

A ran de la meva nota sobre els "glaçons de gel" van visitar aquest blogs des de dos ordinadors del domini termcat.net. Tots dos feien servir el navegador Internet Explorer (històricament graaan amic del català) i, l'idioma, el castellà (vegeu captura de pantalla adjunta; hi he esborrat la distància des de casa meva).

Estem parlant del TERMCAT. Siguem generosos i pensem que tenien instal·lat l'Explorer en català. Si és així, tenien configurat com a idioma preferent de navegació el castellà, la qual cosa els identifica a la xarxa com a usuaris en espanyol. Aquest fenomen és ben conegut i fa que el nombre d'usuaris catalanoparlants a internet quedi subestimat a les estadístiques dels servidors web de les empreses. Això dificulta, més encara, que aquestes empreses consideren la necessitat o l'interès de fer versions en català de les seves webs.

Fins i tot quan s'instal·la l'Internet Explorer en català l'idioma de preferència del navegador pot ser que sigui el castellà (gràcies Microsoft). Si voleu tenir-hi el català heu d'anar a les preferències de l'Explorer i canviar-ho. Per als usuaris de Windows: Com navegar en català. Aquí, per a usuaris de Mac.

Bé, podem dir que el TERMCAT estuvo aquí. Voldríem poder dir que el TERMCAT ha estat aquí.



dijous, 19 de maig de 2011

El Infierno: de nou, Mèxic vist per Luis Estrada

He vist el film mexicà El infierno (2010), del director Luis Estrada. Com dirien alguns mexicans, la pel·lícula está perrísima! No us la perdeu quan l'estrenin aquí (jo diria que encara no s'ha estrenat, però no ho puc jurar). És un retrat entre irònic, sarcàstic i cruel (comença irònic i acaba cruel) de la vida a les zones rurals de Mèxic dominades pel narco (i una poc dissimulada metàfora del país). Tesi: per manca de perspectives (i també perquè la carn és feble) la bona gent es veu abocada a viure del negoci del narco: extorsió, tràfic de drogues, cobrament de deutes, execucions. La culpa: dels gringos, dels capos (absurds i cruels), del govern corrupte en general i de Felipe Calderón en particular. Una mica simplista però ho passarem per alt. La pel·lícula ha guanyat nou premis Ariel, els guardons de l'Acadèmia mexicana de cinema, a la cerimònia d'enguany. L'actuació del protagonista (el Benny, l'actor Damián Alcázar) és espectacular, i tant o més ho és la de Joaquín Cossío encarnant El Cochiloco. No us perdeu aquesta pel·lícula, tot i que hi hauria bastant a dir sobre la part final del film i la seva resolució. No cal dir que a estones té dosis notables de violència.

Luis Estrada ja va dirigir Damián Alcázar a La ley de Herodes (1999), que vaig veure a Barcelona, jo diria que als cinemes Verdi. Onze anys després, i amb el país molt desmoralitzat i immers en un bany de sang, Luis Estrada s'atreveix a fer un retrat d'una realitat alhora causa i efecte del difícil moment pel que passa el país. Enganxo aquí el tràiler d'El infierno

dimecres, 18 de maig de 2011

Tarzan revisited

A ran d'un escrit de la Clídice em vaig recordar dels films de Tarzan. Parlo del que per a mí és l'únic, Johnny Weissmuller, i de la seva inseparable Jane Parker, l'actriu Maureen O'Sullivan. (No tan inseparable: després de sis films amb Weissmuller va deixar de fer de Jane). Devia fer vint o trenta anys que no veia un film de Tarzan. Potser més i tot, de quan veure'n un a la tele em feia jugar hores enfilant-me dalt d'un enorme pebrer bord, proferint de tant en tant el que jo considerava una excel·lent imitació dels seus udols.
Maureen O'Sullivan i Johnny Weissmuller a Tarzan the Ape Man
Aprofitant aquesta revifalla memorística he tornat a veure el primer film de la sèrie: Tarzan the Ape Man, estrenat a Catalunya com a Tarzán de los monos. De fet, l'he vist en un versió doblada fa molts anys a l'espanyol peninsular, quan encara no feien dir a cap explorador anglès "joder, este tío es gilipollas", per exemple, cosa que jo agraeixo molt que no facin, tot i que procuro no veure cap pel·lícula doblada. Bé, ha succeït. La retrobada amb el mite tarzànic s'ha produït, i, com era d'esperar, no he retrobat ni totes les emocions que vagament recordo, ni amb la intensitat amb què em penso haver-les sentit. D'una banda, perquè no pot ser d'altra manera, per bones raons que altra gent ja deu haver explicat en algun lloc. D'altra banda, perquè em fa l'efecte que recordo millor altres films de la sèrie, potser de quan Tarzan i Jane ja tenien una casa als suburbis una cabana arborícola amb totes les comoditats. Resumeixo tot seguit algunes de les meves impressions del film.

Cinema mut amb so
Tarzan i Cheeta gairebé no parlen. Als negres no els fan parlar gaire, tampoc. Jane parla força però l'expressivitat de la seva actuació, el seu llenguatge corporal, recorden bastant els del cinema mut. També el seu vestuari i el maquillatge. La qualitat de la imatge, sense mostrar tots els efectes d'aquella època, en mostra uns quants. He vist trossos del film suprimint el so, i sembla que estiguis veient una pel·lícula muda.

Jane Parker, acabada d'arribar al cor de l'Àfrica
Selva tropical a base de roures americans i decorats
Tret potser d'algunes imatges "documentals", el film va ser rodat completament a Califòrnia, en gran part a l'Iverson Ranch, al nord-oest de Los Angeles. Els arbres no són típics de la selva tropical sinó del clima mediterrani californià. Per l'aspecte de la soca i les fulles, semblen alzines o roures americans. Els arbres de la sabana que apareixen en algun moment són clarament un decorat, aparentment, una pintura sobre tela. Per molt predisposats que estigueu a entendre el context tècnic del cinema de l'època, les clamoroses superposicions, els evidents decorats de tela i de (segurament) papier mâché, els homes disfressats de goril·la  i els efectes especials de l'època us faran aixecar més d'un somriure. Tot i que el film em va agradar i vaig xalar bastant, la meva mirada és, definitivament, diferent i trobo a faltar una mica l'enyorada suspensió de la incredulitat.

Incorrecció política sobrevinguda
Moltes escenes no es filmarien avui si no estiguessin clarament emmarcades en un film de denúncia o amb intencions documentals. Prescindibles camàlics negres fuetejats sistemàticament, que cauen pel precipici i només desperten compassió per la mercaderia que portaven. L'home blanc com a amo i senyor de la Creació, tant en la versió de l'europeu que ocupa i domina la natura i la resta d'homes, com en la curiosa versió del bon salvatge blanc que representa Tarzan. I, també, exploradors obrint-se pas a trets de rifle entre hipopòtams i cocodrils que, simplement, s'interposaven al seu camí. Una tribu de nans negres ataca l'expedició i per a entretenir-se els llença a una fossa amb una espècie de primat carnívor. Aquestes escenes freguen el deliri... Al moment de ser capturats, un protagonista pregunta: ¿Son pigmeos? I li responen: No, son enanos, diàleg involuntàriament còmic que he confirmat a la versió original. Potser ja era políticament incorrecte atribuir als pigmeus, per exemple, segons quines pràctiques? A uns nans no? Per cert, de les persones molt baixes l'humorístic Politically Correct Dictionary and Handbook estableix que n'hem de dir vertically challenged persons.

Sexe
La càrrega sexual del film és força elevada pel que s'esperaria d'un producte de l'any 1932. No només per l'exhibició corporal de Johnny Weissmuller sinó també per la de Jane Parker i per la seva actitud que es podria qualificar de falsament ingènua. Per altra banda, les escenes de tots dos banyant-se en un riu i la poc dissimulada sol·licitud de "llit" que fa la Jane després de sortir de l'aigua, òbviament consumada malgrat una el·lipsi que fa el film, haurien estat probablement impensables després de l'aplicació del codi Hays de censura a partir del 1934. Aquí una escena censurada de la Jane nadant despullada en un film posterior (1934). Per cert, una nedadora va doblar Maureen O'Sullivan en aquestes preses. A part de tot, l'amor lliure que practiquen Tarzan i Jane trencava amb les normes de l'època i, per suposat, amb la moral de la religió catòlica en la que havien estat batejats tant l'austro-hongarès Weissmuller com la irlandesa O'Sullivan.

Ascensor accionat per elefant
Per a acabar, he estat fent una mica de zàping amb Tarzan Escapes, el tercer film de la sèrie, i m'ha fet gràcia ensenyar-li a la menuda, la Queralt, que ordenant amb convicció Ungawa! pots fer que un elefant t'elevi amb l'ascensor fins a la llar arborícola de Tarzan i Jane, equipada amb un ventilador accionat per un ximpanzè. Massa jove encara per entendre-ho, em sembla, però tant li fa.

Aquí podeu veure el film complet en versió original subtitulada al portuguès:
http://video.google.com/videoplay?docid=-2573101697692180150