dilluns, 27 de desembre de 2010

Rafael Argullol per terres michoacanes

Les aventures de Rafael Argullol per arribar a Uruapan pensant que el portaven a Morelia, o una probadita de sabrás lo que es amar a Dios en tierra de indios. Ningú va prendre mal...
La mujer del taxista tapatío

Bones festes a tothom!

dilluns, 20 de desembre de 2010

Coses del Tom Friedman

Un dels dubtosos avantatges del diari Ara és que al cap de dos o tres dies puc llegir en català els articles que Thomas L. Friedman publica en anglès al New York Times, que m'arriben i sovint llegeixo puntualment via Google Reader. Es pot dir el mateix d'El País, només que no ho publica en català. Friedman té visió, és molt llest, és efectiu (una mica efectista) i escriu molt bé. Però la temàtica i el punt de vista de Friedman són la majoria del tipus "el món és pla, i això és sobretot fantàstic i un repte alhora, però nosaltres els americans som una nació fabulosa perquè tenim i hem transmès al món els millors valors, i tenim tanta creativitat i som tan capaços d'atreure els immigrants més llestos, més treballadors i més ambiciosos del món, que sempre ens en sortirem (si no badem, sabem reaccionar i els republicans no ho impedeixen) per seguir mantenint l'hegemonia econòmica i moral al món". Això seria Thomas L. Friedman en 20 segons. De res.

Friedman, en tot això, hi té una fe de pedra picada, semblant a la de Fareed Zakaria quan, en poques paraules, ens deia que The Post-American World no seria, precisament, postamericà, pels mateixos motius que assenyala Tom Friedman. Zakaria ho deia molt poc abans de la gran patacada econòmica que estem patint mentre els xinesos segueixen creixent al 8% o més.

Degut a aquesta òptica tan nord-americana de Friedman ("Nosaltres els americans"), molts dels seus articles serien, en principi, d'un interès limitat per a nosaltres, europeus de sud (per prendre un nosaltres una mica ampli). De tota manera, m'agrada el Tom Friedman perquè en part té raó, perquè en certa manera Ich auch bin Amerikaner (jo també sóc nord-americà) i necessito que tingi raó, i, com diu ell, no sóc molt optimista sobre l'orde mundial que pugui ser (que ja està essent) successor de l'hegemonia americana.

The U.S.S. Prius
Dit això, anem a una qüestió molt més banal. El 18 de desembre Friedman feia una mica de soufflé amb el fet que la Marina dels EUA vol incorporar motors híbrids i biocombustibles als seus vaixells i vehicles de combat. El títol de l'article era enginyós: The U.S.S. Prius. ¿És possible donar un títol breu en català que contingui tota la semàntica d'aquestes dues paraules? Després de molts anys d'estudiar anglès vaig descobrir que els vaixells de la Marina dels EUA són "U.S.S." o USS (United States Ship), i darrera hi ve el nom. Així USS Enterprise o USS Independence són dos famosos portaavions, un dels quals vaig visitar de petit amb els meus pares en una de les visites del vaixell a la badia de Palma (allà ni déu esmentava l'USS de marres). Tenint en compte que el Prius és un famós cotxe híbrid de Toyota, The U.S.S. Prius és eficaç, el titular és impactant i té la seva gràcia.

La pregunta és: com traduiríem el títol The U.S.S. Prius? De Prius, no se'n veuen gaires per aquí, no és un cotxe molt conegut a casa nostra, i em temo que fins i tot molts dels que saben força anglès tampoc saben què vol dir "USS". Quina traducció en farà l'Ara? No sóc dels que creuen que no es poden traduir determinades expressions d'un idioma. Sí que de vegades és difícil fer-ho conservant la compacitat, la polisèmia i l'eficàcia de l'idioma original.

Traduccions possibles?
- Deixar-ho gairebé com està?: L'USS Prius
- Portaavions híbrids
- El portaavió Prius
- Vaixells de guerra híbrids
...

Esperarem a veure com ho tradueix l'Ara.

Que consti que m'agrada força el diari Ara. De fet, gràcies a l'Ara estic comprant i llegint un diari en paper, després d'anys de no fer-ho regularment.

Uf, ha estat com un terratrèmol...

Uf, ha estat com un terratrèmol... És que caldes de melavella!

Un terratrèmol de 3,6 graus afecta Caldes de Malavella
Perdoneu que recicli aquest vell acudit. Per cert, dir terratrèmol a una cosa de 3,6 escala Richter aixecaria somriures o rialles a Mèxic o a Xile. Seria un temblorcito.

diumenge, 19 de desembre de 2010

Stefan Zweig també és el papa

La Queralt cada dia agafa mitja dotzena de llibres i els deixa per terra i, si s'escau, els rosega pels cantons. Els tria del segon prestatge de la llibreria, que li queda a l'alçada del cap i dels braços, i els volums premiats amb un passeig pel menjador solen incloure: La familia Pérez, El diari de Bridget Jones, El amor en los tiempos del cólera i Diario de un hombre humillado, tots ells comprats ja fa uns anys i ocupants habituals d'aquesta planta de la llibreria.

Aquest dies, però, li ha estat tocant la sort a El món d'ahir: memòries d'un europeu1, d'Stefan Zweig, que duu a la portada un retrat en blanc i negre de l'autor. La reacció de la nena, igual que davant de la foto del Dr. Moisès Broggi a l'Ara, ha estat, repetidament: "Papa", mentre l'assenyalava amb el dit. Com deia la Lola (Paraules), a aquesta edat veu papes per tot arreu, però, quina emoció, compartir "paternitat" amb el gran, també dissortat, Stefan Zweig!

1 Die Welt von Gestern, 1944, en traducció de Joan Fontcoberta, Quaderns Crema, 2001, 3a reimpressió (2004).

divendres, 10 de desembre de 2010

La festa nacional de Francesc de Carreras, o qui té fam somia rollos

Què podríem dir d'un catedràtic de Dret que comença un article amb una... inexactitud? ...com aquesta (la negreta és meva):

El pasado lunes día 6 se celebró el día de la Constitución, nuestra fiesta nacional. [Francesc de Carreras dixit, a la columna De Cádiz al estado de alarma. La Vanguardia, 09/12/2010.]

Deixem de banda el fet que el món és ple de constitucions i de nosaltres, i que podríem fer una dissecció dels nosaltres del Dr. de Carreras, però em sembla que no cal. En el seu relat de patriotisme constitucional seria lògic que la festa nacional espanyola fos el 6 de desembre. Ho seria, però no és així. Quin dia és la festa nacional d'Espanya?

LEY 18/1987, DE 7 DE OCTUBRE.
(BOE número 241, de 8 de octubre de 1987)

Articulo único. Se declara Fiesta Nacional de España, a todos los efectos, el día 12 de octubre.

Algú creu que el columnista de La Vanguardia confon el dia de la festa nacional d'Espanya?

Us deixo aquí sota una petita dosi de patriotisme constitucional, 12 d'octubre en estat pur.

dimecres, 8 de desembre de 2010

So many heads, so many hats

La creixent fragmentació del Parlament, del vot sobiranista, del vot independentista, del vot espanyolista, del vot de dretes, del vot d'esquerres, del vot racista, el xup-xup dins el PSC, les nebuloses propostes de Carod i de Castells (aquestes ràpidament reconduïdes al si del PSC), en fi, tot plegat, em recorda aquell proverbi cantonès que diu:

So many heads, so many hats.

Ho dic en anglès perquè lamentablement no sé cantonès (vull dir cantonès de Canton, Gwong Zau per als amics), i la traducció catalana seria, aproximadament: tants caps, tants barrets. Els anglesos, sempre tan excèntrics, ho fan més difícil: So many heads, so many wits. Tan bé que s'entén el proverbi cantonès...

Tornant a la política catalana, no és gaire original dir que tot plegat em recorda La vida de Brian, però no està de més aquesta sinopsi de la lluita de faccions a la Judea ocupada del film. Diu (com no), la Wikipedia (les negretes són meves):

The 'People's Front of Judea' harangue their 'rivals' with cries of "splitters"; their rivals being The 'Judean People's Front', the 'Judean Popular People's Front', the 'Campaign for a Free Galilee,' and the 'Popular Front of Judea'. The infighting among revolutionary organizations is demonstrated most dramatically when the 'People's Front of Judea' attempts to kidnap Pontius Pilate's wife, but encounters agents of the 'Campaign for a Free Galilee,' and the two factions begin a violent brawl over which of them conceived of the plan first. When Brian exhorts them to cease their fighting to struggle "against the common enemy," the revolutionaries stop and cry in unison, "the Judean People's Front!" However, they soon resume their fighting and, with two Roman legionnaires watching bemusedly, continue until Brian is left the only survivor, at which point he is captured.

dimarts, 7 de desembre de 2010

Conceptes erronis sobre la Immaculada Concepció

Hi ha la creença popular que el dia de la Puríssima celebrem que Jesús va ser concebut per la Mare de Déu al seu ventre, sense màcula ni pecat i per obra de l'Esperit Sant. Avui mateix, a l'espai de Quim Monzó a RAC1 llegien la queixa d'una oient, que deia que com era possible que encara se celebrés això. Ni Monzó ni Jordi Basté s'han adonat de l'error de l'oient.

Bé, algú ho hauria de dir al Telenotícies d'una vegada per totes (entre les explicacions del Ramadà i la Festa del Xai, per exemple). El dia de la Puríssima se celebra que:

...Maria, en virtut de la gràcia preventiva de Crist, fou preservada del pecat original des de l'instant que fou concebuda. (De l'Enciclopèdia Catalana).

L'encíclica de Pius XI Pius IX proclamant el dogma la podeu llegir aquí en anglès. La declaració del dogma diu, específicament:

We declare, pronounce, and define that the doctrine which holds that the most Blessed Virgin Mary, in the first instance of her conception, by a singular grace and privilege granted by Almighty God, in view of the merits of Jesus Christ, the Savior of the human race, was preserved free from all stain of original sin, is a doctrine revealed by God and therefore to be believed firmly and constantly by all the faithful.

En fi, queda dit. D'altra banda, aquest escrit es podria titular, en anglès, A common misconception on the Immaculate Conception of Mary, que té certa gràcia. Jo crec, però, que aquesta misconception, la tenen només persones erudites. El comú de la gent comença a pensar que la Puríssima és, simplement, una espècie de Sant Esteve del dia de la Constitució Espanyola.

dijous, 2 de desembre de 2010

Paul Krugman: Espanya, presonera de l'euro

The Spanish prisoner, al New York Times

Entre altres coses, diu el Nobel d'Economia:

Espanya necessita devaluar la moneda però amb l'euro no ho pot fer. Sortir-ne ara? Crearia una enorme crisi bancària.

La medecina, ja receptada en articles anteriors per Krugman: devaluació interna, és a dir, caiguda de salaris i preus. Durarà anys.

Això sí que és jarabe de palo! Amanim-lo amb una mica de Julieta Venegas...


dimecres, 1 de desembre de 2010

Notes perielectorals

Dos dies abans de les eleccions, Judit Mascó donava suport a José Montilla en un vídeo projectat al Palau Sant Jordi. No hauríeu dit que aquesta noia era convergent? Sempre ho havia pensat. No puc dir el mateix d'Enric Sopena, d'Ana María Moix ni de Xavier (Javier) Sardà, coprotagonistes del vídeo.

El gran absent d'aquestes eleccions ha estat la decapitació de l'Estatut, i la guillotina parada, amb la ganiveta a punt per tornar a caure en qualsevol moment sobre el consens democràtic dels últims 30 anys a Catalunya. Preparada fer-ho cada cop que a algú li plagui cridar el primo del Zumosol. Ningú té la més mínima idea de què es pot fer per revertir aquesta situació, i, per tant, la majoria ha optat per callar durant tota la campanya. Artur Mas promet el concert econòmic (comencem bé), i Laporta amb quatre diputats proclamarà la independència.

Parlant de Laporta, El Periòdic d'Andorra publicava enquestes electorals el dia 27 mateix (tot i que el país dels Pirineus va dir que consultaria amb Espanya el reconeixement de Kosovo, els cinc minuts de sobirania que té encara li permeten publicar enquestes catalanes la jornada de reflexió). En l'apartat de vot decidit per candidat, el 65% dels enquestats afirmaven que era "impossible" que votessin Joan Laporta, fita només superada per Sánchez Camacho (70,3%).

El dia de les eleccions, a la portada de l'Ara hi havia la foto del centenari Dr. Broggi i la primera catalana de l'any, Graciela, un infant d'onze mesos escassos. La meva filla de disset mesos també escassos va assenyalar el Dr. Broggi i va dir: Tete. Normalment, el Tete sóc jo, en boca de la meva filla. Per confirmar, apuntant al Dr. Broggi li preguntem a la Queralt: qui és, ell? Resposta: Papa.