Freds terrassencs

...m'havia instal·lat a Terrassa i suportava estoicament uns hiverns polars i un lavabet exterior que no tancava bé.

[Una màquina d'espavilar ocells de nit. Jordi Lara, Edicions de 1984, any 2008.]

Exactament aquests són els meus primers records de Terrassa als anys vuitanta. Amb l'agreujant que el meu 'lavabet exterior' tenia la porta de persiana genovesa. Quin celistre!

Ja és normal que un jovençà que arribava de Mallorca trobés polars els hiverns de Terrassa. Però algú que baixava de la Plana de Vic? Homeee!

Els hiverns terrassencs d'avui ja no són com els de fa trenta-cinc anys: escalfament global. Però també, i parafrasejant Terenci: des que tinc calefacció veig la vida d'un altre color.

Un margalló malalt

Aquest fantàstic garballó del jardí de cals meus pares té una soca de tres metres i un copa que arriba als quatre. Era un plançó quan el van trasplantar de Formentor ara fa quaranta anys, i és part de la memòria familiar. La foto és del Nadal del 2013, però aquest desembre havia perdut part dels fassos de la copa i tenia mal aspecte. Ahir un expert argentí va determinar que tenia un paràsit, per bé que no era l'escarabat morrut, que es veu que no ataca els margallons. L'expert el va sotmetre a un tractament químic radical. (S'ha salvat, per ara, del tractament psicoanalític.) A veure si torna a ser el que era.

Una fita per a la Queralt

Fa tres caps de setmana hi va haver una treva de solell entre aquests diluvis inacabables i vam pujar a la Mola. En aquella sortida (us en recordeu, quan dèiem "sortida"?) la meva filla, aquí popularment coneguda pel pseudònim de Queralt, va fer cim per primer cop. No diré que va fer sostre, perquè va néixer a 1.890 m d'altitud, i Sant Llorenç del Munt li cauria una mica Avall. Tampoc puc dir que fos precisament una experiència de solitud, perquè la massa excursionista, de la qual vaig gaudir de formar part, cobria el cim com un acolorit biofilm.

Feia més de deu anys que no pujava a la Mola, per descomptat des d'abans de l'emigració a Mèxic, i recordo que a l'ultima ascensió algú de Cuba m'hi va explicar fil per randa i amb autèntic fervor la Revolució Cubana. Només recordo que a Montcada hi havia un quarter, però no puc recordar que tenia a veure amb Cuba...

A part de les inevitables activitats que sempre es fan a la Mola (mirar cap al Pirineu, que estava nevat -per cert, que se n'ha fet d'aquella taula panoràmica 3D de formigó?; entrar uns nanosegons a l'església romànica, assolellar-se una estona al pati, dinar al restaurant (ja no), comprar una cervesa a preu de canari flauta, portar les criatures a veure els ases), a part de tot això, dic, vaig introduir la Queralt a un concepte muntanyenc essencial com és a la fita. I no em refereixo a la fita en sentit figurat sinó literal: una pila de pedres en equilibri precari que asenyalen el camí, normalment quan, precisament, no hi ha camí.

(Sí, si tingués una circular serraria aquelles cames). 

Val a dir que la Queralt es va emocionar amb les fites. En vam fer mitja dotzena i vam jugar a anar de fita en fita, trobant un camí suposadament inexistent. El que encara no sap ella és que massa sovint no hi ha ni tan sols fites, o que de vegades cal oblidar-se d'elles i fer el teu camí.

Mirar escoles...

Com que al febrer és la preinscripció de la Queralt a P-3, estem començant a mirar escoles. Bé, això de "mirar" és literal, perquè diversos centres ens han negat una entrevista amb la direcció o cap d'estudis abans de la jornada de portes obertes, gener o febrer. (El periode de portes obertes és bastant atropellat, ja ho vam veure el febrer passat quan vam començar el periode de patiment preescolar.)

Aleshores, podem mirar les pàgines web de les escoles i tres opcions més, totes inspirades en Ràdio Makuto: 1) Anar a veure l'ambient a la sortida dels col·legis. 2) Mirar els fòrums web de mares angoixades pel procés de preinscripció (sembla que només elles hi escriuen: Crianza natural, Foro en femenino, etc). Amb aquesta opció t'has de refiar o no d'opinions de persones de les que només pots intuir tant la veracitat de les seves aportacions com el seu nivell d'alfabetització i/o escolarització, a més del context mental i sociològic. (Resulta decebedor que després d'una llarga cerca tot el que trobis sobre el col·legi, diguem-ne, Gessamí sigui: Ola chicas, llebo un mes viendo escuelas xa mi peke. M gusta el colegio "Gessamí" pq hay muy buen ambiente y es nuevo, aun q hay bastantes "nouvinguts"). Quan un altre anònim s'ha molestat en fer una avaluació de tots els col·legis de la ciutat, i de la meitat de centres diu que són CAEP, o com si ho fossin, me l'he de creure? Bé com a mínim m'ha obligat a investigar què és un CAEP.

3) La tercera opció és preguntar a amics o companys de feina (la majoria van portar els fills a l'escola fa deu o vint anys). Segons com estigui el panorama no descartem mudar-nos de zona escolar, a un cost mensual que em permetria segurament apuntar la filla a una d'aquelles escoles privades privades de Sant Cugat.

Retorn a s'Arenal

Abans dels meus deu anys, la platja hotelera de s’Arenal, a uns quinze quilòmetres de Palma, era el paradís on vaig conèixer el mar i on l'únic motiu de pes per sortir de l'aigua era córrer cap al passeig quan passava la camioneta de gelats de Mr. Whippy.

Durant la meva llarga i brava adolescència mallorquina s'Arenal era l’antítesi del nostre ideal d'aleshores, que podríem denominar "ecosocialista avant la lettre": únicament era admissible banyar-se en pilotes i en una cala verge, sempre que només fos accessible després de tres hores de trescar a peu per la Serra de Tramuntana (verbigratia: Cala Codolar). Òbviament, a s'Arenal no es complia cap de les condicions esmentades. Cal dir que tot això era molt poc socialista: al cap i a la fi eren les socialdemocràcies sueca i alemanya i el laborisme anglès qui havien afavorit -si no provocat- la democratització del bany a la Mediterrània, a costa, com el seu nom indica, del litoral mallorquí.

Arribat a Catalunya, però, vaig comprovar que s’Arenal era molt millor que la major part de platges en un radi ja no de quinze quilòmetres de Barcelona, sinó de trenta, cinquanta o, potser, cent quilòmetres del Cap i Casal. Això, junt amb la carència de sobrassada artesanal i de galetes d’Inca, va ser un dur assaig d’expatriació, precursor, tanmateix, del meu feliç periple mexicà de la primeria d’aquest segle. Pel que fa a les platges de Catalunya, durant anys la meva apreciació era: Bé, per als catalans (que no han vist coses que no creurien) ja està bé aquesta platja o cala, però jo no estic disposat a fer cent quilòmetres i cues a la carretera per banyar-me en un lloc com aquest. El fet que recentment m’hagi banyat a Blanes o a la platja del Somorrostro demostra que la meva òptica balneària d’ara és més modesta.

Aquest estiu he tornat a s’Arenal tres vegades, per qüestions pràctiques:  continua sent una bona opció per a un bany de tarda a uns vint minuts de Palma, especialment si portes una nena de dos anys. A partir de les sis de la tarda la platja és gairebé buida. (Els “estarangers” comencen a sopar i els aborígens podem gaudir del bany i de la vista del perfil del Galatzó.) I a les nou o a les deu del vespre, després d’eixugar-te i vestir-te, encara pots sopar a un preu més que raonable en un dels restaurants de la zona.

Quatre pinzellades que no confirmen ni desmenteixen cap de les versions de s'Arenal: a) La camioneta de Mr. Whippy fa segles que no passa per despatxar els seus cremosos gelats d’aixeta. b) Al passeig ja no hi circulen cotxes, també des de fa temps (lloat sia Déu, però vigila que no t’atropelli un biciclista o triciclista, o una gal·lera). c) L'aigua no és tan clara, ni de molt, com a altres llocs de la costa, però, ho havia estat mai? d) Els accents eslaus han irromput a la banda sonora anglogermànica de la zona. e) Les dutxes, són millors les del Somorrostro. f) Joves alemanys segueixen practicant el bell art de l'Eimersaufen: beure comunitàriament sangria o cervesa d'un poal, mitjançant unes canyetes extrallargues, compartint també, segurament, les baves.

Rescatant alta fidelitat

Gairebé dos anys després del retorn a Catalunya, avui he obert les caixes que contenien l'amplificador i el CD Marantz i els altaveus Mission, i he muntat l'equip d'alta fidelitat que ha estat desat durant set anys (set!) en aquest pis del Vallès. Alta fidelitat: encara es diu així?

Vaig comprar aquest aparell abans del 1995, perquè ja era a casa aquell any, en què vaig conèixer la meva senyora, segons que em confirma ella mateixa. L'equip funciona, que no és poc, i podem dir que ha resistit força bé aquesta prolongada hibernació, i que, fins i tot per a mi que no sóc un geek de l'hi-fi, déu n'hi do la diferència amb els reproductors a 100€ (o 50€!) que venen a Miró. 

Kanako

Vivia temporalment d'uns estalvis mentre aprenia francès i descobria l'espatarrant estiu mont-realès. Era de Hokkaido, l'illa japonesa del nord. De Sapporo per més senyes, una ciutat que, els que tenim una edat, hi tenim la relativa familiaritat que podia donar el blanc i negre de la televisió del 1972. Junt amb el txec Jiri va ser la persona més propera d'aquell estiu quebequès. El 2003 ens va visitar a Catalunya, un any o dos més tard tenia una filla, i després era al Japó. El seu correu de Hotmail fa temps que va deixar de funcionar, i la seva adreça al servei Docomo l'hem perduda. Ara deu ser al Canadà o al Japó, segurament lluny de les zones més afectades per la tragèdia. Per aquí a casa hi hem pensat aquests dies.

Bobines de CD i DVD originals

Junt amb el ràdio van arribar de Mèxic aquestes bobines amb cent cinquanta CD originals, molts d'ells comprats aquí i emigrats al país asteca el 2004, i cent DVD, la gran majoria comprats a Mèxic. Les caràtules van viatjar a part, empaquetades rigorosament amb el mateix ordre que els CD o DVD a les bobines. La sèrie completa Sex and the City va tenir el privilegi de viatjar sense sortir de les seves capses de DVD.

Sóc conscient que tot això són o estan a punt de ser velles andròmines com les cintes VHS o els cassets de benzinera. Ja sé que puc comprar, copiar o descarregar tot això, o sentir-ho i veure-ho en streaming, pagant o sense pagar, sobretot sense pagar. De tota manera, no els he volgut deixar a Mèxic i aspiro a seguir reproduint-los ara i aquí.

Després de veure DVD de les zones 1, 2 i 4 en el meu reproductor LG de Mèxic, em pensava que no tindria gaires problemes per veure els meus DVD mexicans aquí. Algú em va dir que la majoria de reproductors eren multiregió, tot i que no ho deien. De moment he fet una prova en un aparell i no ha anat bé. Seguirem insistint. Fa gràcia, aquesta bestiesa de les regions dels DVD: no va servir per a impedir-ne la còpia il·legal, però setze anys després de la seva invenció segueix fent la punyeta als usuaris. Això sí, només als que han pagat per un DVD original.

Ha arribat un ràdio transistor

Quan vaig emigrar a Mèxic el 2004 vaig aplegar alguns llibres i objectes i me'ls vaig enviar cap allà amb tres paquets de correu (això era gairebé suïcida, però jo no ho sabia). Als tres mesos ja havien arribat tots els paquets, i tot plegat constituïa la meva arca de Noè particular per al diluvi que representava aquella mudança transoceànica, tanmateix cercada i volguda. Amb la tornada de fa un any i mig l'arca va quedar encallada allà a l'altiplà. Per sort, el viatge de la M. a Mèxic (retornada sana i estàlvia) ha servit per recuperar bona part d'aquells objectes i d'altres adquirits durant els cinc anys a Mèxic. Encara una part ha quedat a la Ciutat de Mèxic i a la nostra ciutat de l'altiplà, i, a banda, hi ha tres paquets enviats per DHL que ja haurien d'haver arribat.

Creo la nova etiqueta Arca de Noè, i aniré presentant alguns dels elements ara recuperats. Començo per aquest ràdio de Sony (model turboinjection de finals dels 90), de la mida si fa no fa d'un smartphone una mica gros, ideal per a posar-lo en una lleixa del bany. Sóc (o era?) un fanàtic de la ràdio parlada, i no concebo afaitar-me o fer-me una cafetera sense sentir les notícies del matí.

Va ser una decepció la ràdio mexicana: els programes que m'agradaven els van tancar per la censura público-privada imperant al país. Al pobre Gutiérrez Vivó el van fer fora de dues emissores, i a la Carmen Aristequi de W Radio. Ara l'han engegada del canal de televisió MVS, i no sé si finalment l'han readmesa. Amb aquest panorama, i sense identificar-me gaire amb cap emissora, aquest transistor va anar quedant arraconat i no va ser a Mèxic el company que havia estat a Catalunya.

A la tornada a casa vaig sentir la ràdio al telèfon mòbil però em vaig cansar d'haver de fer servir els auriculars com a antena, i d'haver de polsar cinc o sis botons abans d'arribar a sentir l'emissió. Des d'ahir amb un sol clic puc sentir qualsevol de les meves emissores preferides. Fins ara havia anat passant amb un radiocasset (he dit radiocasset!), analògic of course, de la mida de dos Tetra Briks.

Síndrome d'abstinència cinematogràfica

La Queralt ha complert un any i mig i m'adono que això és el temps que fa que no vaig al cinema. Com que no tenim televisor des que vam aterrar per aquestes terres, no veig cine ni a la tele. Com és possible? Me n'he adonat aquestes vacances de Nadal quan he pogut veure algun tros de pel·lícula a casa dels pares: ha estat com fumar-se un Ducados després d'una setmana d'abstinència (això quan fumava, que fa vint-i-cinc anys que ho vaig deixar).

Bé, això no pot ser, i com que és una mica complicat ara mateix deixar-se caure pels Verdis o pels Icàries he decidit revisitar alguns clàssics a l'ordinador. Fins i tot així és difícil trobar el moment i encara ho he de fer per trossos i de matinada. He començat per la vida i mort de la família Corleone, tot visionant The Godfather (I i II). Contra l'opinió general, segueixo pensant que la II no és millor que la I.

Tinc a la cua The big sleep de Howard Hawks (la versió amb Bogart i Bacall de la novel·la de Raymond Chandler que vaig llegir a la col·lecció Les claus de vidre: La gran dormida); Touch of Evil i The third man, d'Orson Welles; The night of the hunter, de Charles Laughton, i, de Billy Wilder, The seven year itch i The apartment. Un bon i variat repertori digne d'aquelles sessions golfes de fa uns anys a algunes sales de Barcelona. Digne, fins i tot, d'aquell incomodíssim cinema Arkadin on va néixer la famosa parella estable dels Manel.

Menjar arboces en un parc urbà

Els últims tres diumenges he collit i menjat arboces (cireres d'arboç) en un parc urbà. No sembla que la gent els presti gaire atenció, moltes cauen madures a terra, però jo passo molt de gust d'aquests regals estacionals de la terra, igual que amb les móres a l'estiu.

En una travessa per la Comuna de Bunyola, fa molts d'anys a Mallorca, anàvem agafant i menjat arboces sense haver-nos d'aturar, tantes n'hi havia i tant a l'abast. Hi ha moltes històries d'empatxos d'arboces, però a mi no m'ha passat mai.

Meravelles del Registro Civil Central d'Espanya

Avui ha arribat a casa una carta del Ministerio de Justicia/Registro Civil Central amb un contingut llargament esperat:

Por el presente ponemos en su conocimiento que ha sido practicada INSCRIPCIÓN DE NACIMIENTO, en este Registro Civil Central, correspondiente a [nom i cognoms de la Queralt], con domicilio en... [inclou un error ortogràfic en el nom de la ciutat catalana on vivim].

Això no tindria res de particular si no fos que fa més d'onze mesos que vaig iniciar el tràmit (el novembre de l'any passat, després de dues hores de cua al carrer a Madrid). Sense tenir cap notificació des d'aleshores, avui ha arribat aquest ofici i dues certificacions literals de la inscripció registral del naixement.

Això vol dir que durant aquest temps la Queralt era possiblement una estrangera indocumentada que podia presentar, això sí, el seu passaport mexicà (bé, només fins que ens el van robar al metro de Madrid) i unes actes de naixement mexicanes molt vistoses i amb la corresponent postil·la del Tractat de l'Haia, aquesta també llargament esperada l'any passat. Mentrestant, la Queralt no figurava al llibre de família, no he pogut sol·licitar una modificació de les retencions d'Hisenda per tenir-la al meu càrrec, i segurament hi ha altres inconvenients que no hem explorat, com què hauria passat sense llibre de família si haguéssim volgut portar la Queralt a una llar d'infants.

Españoles todos: si se us acudeix casar-vos o tenir fills fora d'Espanya sapigueu que haureu de bregar fins a la mort amb el Registro Civil Central, un organisme creat segurament quan a Espanya hi havia quatre estrangers i els espanyols no tenien fills a l'estranger, ni viatjaven (com l'Àngels Barceló, que es veu que no viatjava, i anant a Madrid se li van acabar les tonteries, oooh!). Ara el RCC és incapaç de fer a temps tota la feina que se li ha girat els últims anys. El País ja va informar que el RCC està saturat de feina:

2003: El Registro Civil Central se satura al duplicarse su trabajo por la inmigración
2004 (opinió d'un lector): Registro civil colapsado

La cosa empitjora. En fer la sol·licitud em van dir que trigarien sis mesos. Han estat onze mesos i mig.

Retrobament de l'altiplà

Quatre persones que vam ser inseparables durant tres anys a l'alptiplà mexicà ens retrobarem aquest cap de setmana per terres catalanes. Només una de les quatre encara segueix vivint allà, tot i que ara està passant uns mesos a casa seva a Madrid. Aquest cap de setmana, el sector navarrès i el sector castellà de l'altiplà mexicà baixaran en tren per la vall de l'Ebre i passarem uns dies, gairebé hores, junts. Val a dir que érem inseparables de cap de setmana, perquè entre setmana pràcticament no hi havia ocasió ni de parlar-se, però inseparables de tota manera.

No ho digueu a ningú, però atesa la semiprovisionalitat en què encara vivim, dues persones hauran de dormir en sengles llits plegables Sandvika de l'Ikea. Tot i que Sandvika és una ciutat a prop d'Oslo, el nom és suggeridor: si el llit es plegués quan algú hi dormís, la persona quedaria com un sandvitx, entre dues o tres capes de somier i de matalàs, aquest de 6,5 cm de gruix (!) i que es plega sense cap esforç amb la resta del llit.

Espero amb ànsia el previsible esmorzar mexicà, brunch no declarat, de diumenge al matí, al menjador de casa. Bé, de mexicà només en tindrà l'esperit, perquè tot i que ja hem tret la pols a la tortillera de fierro vaciado no hi ha prevista cap compra de farina de blat de moro nixtamalitzada, ni crec que ningú es marqui el detall d'uns chilaquiles verdes, ni es veu venir cap arrachera norteña, ni cap barbacoa de borrego, ni tamals (de chile y de dulce) ni res de tot això. La cosa tirarà més cap al pa amb tomàquet amb formatge o pernil, o unes truites amb all i bitxos de Caiena (últimament, tot ho cuino amb chiles de Caiena, que ja estan fent la competència al Chile Tabasco com a Arca de Noè culinària). Si hi ha sort, el sector navarrès es marcarà unes magras con tomate, però, sobretot, espero la companyia del quartet de l'altiplà.

Marques blanques, productes xinesos i barbers marroquins

Conec un matrimoni de professionistes (que dirien a Mèxic) que han estat capaços de criar el mateix nombre de fills que l'Eva Piquer sense haver de recórrer a les marques blanques dels supermercats. Últimament, però, i amb el 50% de fills col·locats, aquesta parella ha entrat al món de les marques blanques, com tanta gent, com a mesura d'estalvi enfront de la Gran Recessió i de l'incertesa que vivim.

La major part dels últims vint anys no he patit gaire per a arribar a final de mes. Sobretot no vaig patir gaire a Mèxic, perquè el sou, molt semblant al d'aquí, donava per a molt més. Bé, ara i aquí les coses són molt diferents: tot és caríssim i realment s'ha de mirar molt on i amb què et gastes les garrofes. I, efectivament, a casa, el rebost i la nevera també s'han omplert de marques blanques. Sempre pots sentenciar amb orgull: ep!, que és molt bona, aquesta marca blanca!

Últimament m'ha sorprès que els forns del barri fan ofertes de barres de pa a 50 o 60 cèntims. (els mateixos forns que les venien fa poc a 95 cèntims). Potser té alguna cosa a veure amb que un conegut supermercat ofereix dues barres rústiques per 90 cèntims? Deu haver estat dur deixar-les de vendre a 95 cèntims la unitat, però, ves per on, ja m'he acostumat a les rústiques del supermercat.

Algú va dir que la Xina (o Àsia en general) era una màquina antiinflàcionària a nivell global. No crec que es pugui dir el mateix en el mercat mundial de les matèries primeres, però sembla que sí que ho és en el de productes acabats. Veig que aquests anys s'ha passat de les botigues del "tot a cent" a uns basars xinesos que venen gairebé de tot, i que molta gent ha perdut el pudor a comprar-hi. Jo mateix l'estic perdent.

La nova immigració ofereix també possibilitats d'estalvi. Per què pagar 14 o 20 € perquè em tallin el cabell quan el meu barber marroquí ho fa per 6 €, inclosa l'escapçada de celles i l'afaitada d'orelles i de narius (com als adolescents, em comença a sortir pèl on no n'havia tingut mai)? Tot això, amb un plus d'amabilitat, i sense comptar que, a més, aprenc una mica d'àrab. Ahir em va parlar de Melilla, però en castellà.

L'Arca de Noè pot ser una ampolla de chile Tabasco

Veig que a ca l'Aixetaire, pel que fa a la menja mexicana, solen estar ben assortits. S'hi veu un esforç per reconstruir elements de la taula mexicana, com l'agua de jamaica (una infusió freda de cànem de Guinea), fan totopos, mengen quesadillas i pulparindo i, amb aquest antecedents, no m'estranyaria que compressin Maseca al Corte Inglés (a preu de canari flauta) i fessin les tortillas de blat de moro amb una tortillera de fierro vaciado (confesso que jo ho vaig fer als anys noranta). Tota aquesta feina reconstructiva l'hem fet poc o molt els qui ens hem mudat de continent, arreplegant dins una espècie d'Arca de Noè uns quants elements que ens semblaven imprescindibles (en el meu cas, una sèrie de lectures de joventut, cinquanta discos, tres siurells i un setrill tradicional) o, tot arribant a l'altra banda, incorporant a la cuina certs elements, com l'oli d'oliva verge, el trempó, el tombet, el cafè negre o el vi de Navarra. Certament, una mudança d'aquesta mena té uns efectes bastant semblants als d'un diluvi, que és capaç d'emportar-se molta pols (i merda) acumulada amb els anys, però que també es pot endur allò com a essencial de la teva història personal. La síndrome d'Arca de Noè apareix en aquestes circumstàncies.

Aquí a casa, la mudança transoceànica de fa un any no ha aixecat una especial activitat culinària mexicana. La M. ha inventat una nova forma d'Arca de Noè: tota la riquesa gastronòmica mexicana, tots els seus sabors d'infantesa i joventut, la dosi diària que necessita de capsaïcina... tot això es pot concentrar en unes gotes de salsa Tabasco aplicades a la majoria de plats que consumeix, ja sigui una carn a la planxa, una pizza, un pa amb tomàquet o un entrepà de tonyina. Ah, i se m'oblidava la cotna, el chicharrón de puerco y puerca, que també és ben bo amb llimona i salsa Tabasco.

La pretensió és absurda, però és una solució d'emergència que dura, ja, molts anys. Tants, que fins i tot aquests anys passats a Mèxic mai no va abandonar el Tabasco. Val a dir que aquesta salsa és gringa, fabricada per la McIlhenny Co. a Avery Island, Luisiana, i que en comprem ampolletes de 60 mL, però de tres en tres...

Crèdit de síntesi a Navarra

Després de pràcticament 8 anys fora del país, de tant en tant faig el paper d'extraterrestre. Ahir vaig anar a pagar una matrícula de la UOC en un banc i vaig fer una bona estona de cua amb la intenció de fer el pagament manual, per tal d'evitar-me complicacions al caixer automàtic (portava euros en bitllets) . A la cua se m'acosta una empleada (apoderada o directora, diria jo) i em porta a fer el tràmit a un caixer automàtic. Dic no, que l'ingrés no serà efectiu fins demà, quan hàgiu comptat els diners del sobre. Se'm queda mirant amb els ulls molt badats i em diu amablement que el caixer automàtic ja compta els bitllets i torna canvi. M'embarbollo una mica explicant que he estat un temps fora i és clar...

Amb el llenguatge educatiu de l'ensenyament preuniversitari em passa una cosa semblant, més accentuada, perquè fa molts anys que n'estic deslligat. Ara m'ha cridat l'atenció a Vilaweb un enllaç al blog d'un IES, on expliquen que han fet un crèdit de síntesi a Navarra. És fantàstic, ara en diuen així! M'ha fet molta gràcia això del crèdit de síntesi. Com que aquest cap de setmana me'n vaig a passar uns dies a Navarra amb la família (amb noves complexitats pel que fa a transport, allotjament, alimentació), he decidit que em fa il·lusió proclamar que... jo també me'n vaig a fer un crèdit de síntesi a Navarra!

Per Sant Pere enrevolten sa figuera

Això deia el meu besavi, que era pagès i als noranta anys encara va empeltar un ametller de prunera. Ja som a Sant Pere, algunes figues flor ja deuen ser collidores (els diccionaris em farien dir figaflors), i tinc enyorament de les figues que comprava a Mèxic (diez higos por diez pesos), que em recordaven les que, molt abans, menjava a Mallorca. Això és enyorament de l'enyorament, i deu ser tan vell com l'anar a peu. Algú expert en cultura clàssica ens diria qui en va fer literatura per primer cop. Segons García Márquez, el sabio catalán Ramon Vinyes va experimentar una cosa semblant quan va tornar de l'exili.

Aquest dies no he trobat figues als supermercats ni a les fruiteries. Tampoc he estat exhaustiu. No m'he pogut fer un pa amb oli amb figues, com el d'aquesta foto publicada al blog Amics del arbres.

El lent procés de tancar una porta

Avui he fet oficial la meva renúncia a reincorporar-me com a professor de temps complet a la universitat mexicana on he treballat durant cinc anys. Una porta que va quedar oberta i que ara es tanca, que fa deu mesos que reclamava a crits que la tanquessin, o potser no. Per moltes raons, no puc explicar aquí perquè he tornat de Mèxic. Ha estat, està essent, un procés complex i dolorós, que només podria explicar fent un striptease que no estic disposat a fer ni des de l'anonimat relatiu del meu pseudònim. És curiós que ningú, absolutament ningú d'aquesta banda de l'oceà, m'ha preguntat perquè he tornat. Potser tothom assumeix que l'absurd hauria estat no tornar, que Mèxic ja no és un país habitable, però tot plegat és una mica més complicat.

Com diu el mestre Sheridan, seguiremos al pendiente.

Decepcions mèdiques del retorn

Arribar a Catalunya i haver de començar a cercar metges per a seguir tractant alguns bonys o forats que aparegueren a la meva salut justament poc després d'arribar a Mèxic ha estat força traumàtic. Acostumat a l'excel·lent tracte que pots obtenir a la medicina privada mexicana, arribar aquí i haver-te de barallar amb la saturació del sistema sanitari semiprivat que tinc - i estic parlant d'una companyia de bastant bona anomenada; no parlo, per tant, dels sistema sanitari públic - ha estat patètic. Moltes presses, algunes cares de pomes agres i de no em preguntis, consultes de 10 minuts, anàlisis comunes que poden trigar deu dies, algunes oficinistes o auxiliars maleducades i amb ganes de passar la targeta de l'asseguradora només per haver-les saludat, un cardiòleg que no sabia fer anar la màquina de l'ecocardiograma i que en un moment caprià (de Joan Capri) em va preguntar si l'havia portat, el cor, que si no me l'havia deixat a casa (quina gràcia)... I metges que visiten una tarda cada quinze dies i que, per tant, no et visitaran a tu fins d'aquí a tres mesos. Finalment, si vius fora de Barcelona les opcions mèdiques són més poques, i acabes perdent molt de temps per a fer-te atendre a la capital.

En fi, no tot ha estat això, i una mica de sort tenim amb el pediatra, que és d'una altra mútua, i potser amb el cardiòleg (un altre cardiòleg). I l'uròleg sembla que sap el que fa, i sumant visites de deu minuts potser acabarà coneixent bé la meva pròstata (ara estan a la fase de saludats). Però l'M., que malgrat haver viscut aquí uns vuit anys encara tendeix a pensar que això és el "primer món", ha tingut un xoc, i només pensa, pensem, què passaria aquí si la Queralt tingués una complicació com la que tingué al mes d'edat, que la vam haver d'hospitalitzar a Mèxic.

La medicina privada (certa medicina privada) a Mèxic és excel·lent, per descomptat si la pots pagar. Per uns 30 EUR la consulta un bon especialista està disposat a dedicar 30-45 minuts o una hora a revisar-te, a escoltar-te i a contestar els teus dubtes sobre els símptomes, sobre els resultats d'unes anàlisis o sobre les opcions terapèutiques possibles. Durant l'embaràs de la Queralt teníem el telèfon mòbil del gineco-obstetra i el vam poder trucar més de dues vegades, de dia o de matinada, amb relació amb algunes complicacions de l'embaràs. Quan vam haver d'hospitalitzar la Queralt l'atenció va ser també excel·lent, i igualment teníem accés al mòbil de la pediatra.

Per a despeses hospitalàries necessites una assegurança mèdica. Allà en teníem dues (la universitat i el Conacyt, respectivament, contracten condicions generals per als seus afiliats amb una assegurança i tu pots subscriure la pòlissa si vols). Allà les assegurances tenen uns límits de cobertura clarament establerts, que eren d'uns 40.000 EUR/any per dues persones la primera, i d'uns 200.000 EUR/persona i any la segona, molt més cara. Com vaig dir una vegada, a Mèxic comences a saber què costa l'atencio sanitària i a adonar-te que la cobertura universal i teòricament il·limitada és un luxe que alguns països es poden permetre, altres el poden emular fins un a cert punt, i per a la resta del món és una quimera.