dilluns, 10 de maig de 2010

Encarguitos

[Nota: havia retirat provisionalment aquest escrit perquè, tot just publicat, vaig veure que no funcionava l'enllaç web a la revista Letras libres. Arreglat el problema, aquí el teniu]

Si heu viatjat mai amb algú de Mèxic haureu observat que es passa massa temps donant compliment a encàrrecs que li han fet familiars, amics, coneguts i saludats. Això són els encarguitos, consistents en portar alguna cosa a un compatriota que viu a l'estranger, o en portar a algú de Mèxic una cosa que "només" pots comprar a l'estranger. No és fàcil d'eludir-los, els encarguitos, atesos els conceptes de família, d'amistat i de cortesia prevalents a Mèxic.

Guillermo Sheridan va escriure fa uns anys una obra mestra (El encarguito), un article publicat a la revista Letras libres i que, en un exercici d'antropologia recreativa, de costumisme crític, o potser d'anatomia forense, dissecciona aquest ritus mexicà. Totalment recomanable, l'article.

Guillermo Sheridan (que sobretot és professor i investigador de la UNAM, expert en poesia mexicana) ha publicat un recull d'articles que va escriure per a Letras libres, titulat, precisament, El encarguito y otros pendientes. Manté un blog a aquesta revista, anomenat El minutario, que tinc a la llista de fils de lectura d'aquest blog.

2 comentaris:

  1. Jo mateix n'he fet algun de "encarguito" però alguna vegada també he hagut de parar-los els peus. Prefereixo que em titllin de "mamón" que de "pendejo":-)

    ResponElimina
  2. El gran Sheridan no ha volgut explicar que la mateixa cultura mexicana ofereix recursos per eludir o semieludir un encarguito. Hi ha qui encarrega un pernil pata negra i s'ha de conformar amb un clauer de la Sagrada Família. Hi ha qui encarrega un vi de Rioja i li ho porten, però comprat a la Comercial Mexicana, esclar. Sempre queda l'es que qué crees (després d'un es que qué crees pot venir qualsevol cosa).

    ResponElimina