dimarts, 31 de maig del 2011

Què passa amb la funció "define:" de Google?

Aquesta funció anava molt bé per trobar definicions de paraules sense haver d'anar a buscar un diccionari, especialment quan la paraula segurament no figurava en un diccionari. Si volíeu cercar definicions de blueprint, escrivíeu:


Bé, des de fa potser un parell de setmanes aquesta utilitat ja no funciona. A mi no, com a mínim, cada vegada que ho he provat. Molta gent ho ha reportat o se n'ha queixat: "define:" is not working anymore in Google. A primera vista, no hi ha una resposta clara sobre el tema. No m'he mirat els 64 milions de pàgines que torna la cerca al Google sobre aquest punt. Ni tan sols 64. El cas és que no em funciona.

Els collombres!

A Mallorca hi ha una expressió per expressar sorpresa-contrarietat-ràbia-penediment per no haver evitat un esdeveniment d'allò més indesitjable: Els collons! Naturalment, amb l'article salat i la, diguem-ne, dissolució de l'ela doble en una i vocàlica, que no semiconsonàntica: Es coions! La segona o s'ha d'allargar i derivar cap a un so més greu, subratllant la decepció. Es coiooons!

Dos exemples d'aplicació:
1) Arribant a Milà m'adono que he deixat la bossa, la cartera, els carnets i les targetes de crèdit al càmping de Venècia >> Es collons!
2) Mentre estava escrivint al blog m'arriba una forta olor de socarrim de la cuina, i em trobo el guisat carbonitzat i enganxat al cul de l'olla  >> Es collons!

Variants:
- Es collons de s'ase!
- Es collons de sa moixa negra!
- Es collons de sa moixa negra (i això que estava sanada)!

La meva àvia tenia com a mínim dos eufemismes per a suavitzar la contundència de l'expressió:
- Es collombres! (pronunciat: es coiombros), molt probable fusió de collons i cogombres

Me n'he recordat per mor de l'afer dels cogombres amb/sense (sembla que sense) Escherichia coli. Algun productor de verdures, veient el panorama, deu haver dit: Els collombres!

dijous, 26 de maig del 2011

Amistats futbolísticament perilloses

Per una conjunció còsmica que només es repeteix cada 327 anys, la final de Wembley em coincidirà amb una trobada aquest cap de setmana, aquí a casa, d'ex(expatriats a Mèxic). Si és que veig la final, la veuré en companyia de tres persones espanyoles (Navarra, Madrid, Múrcia), dues de les quals són del cert madridistes, i l'altra no ho sé. A part, hi haurà tres persones mexicanes (sense comptar la meva filla), sempre d'alguna manera, exposades (com bé avisava l'Aixetaire) a decantar-se per l'equip del Chicharito Hernández, el Manchester. Esperem que ningú prengui mal...

L'acudit d'Obama

No sé si és per estalviar que el canal 3/24 ha transmès sense traducció simultània el discurs en directe d'Obama davant els Lords i el Comuns. És cosa d'agrair que ho hagi fet així, perquè els discursos d'aquest President dels Estats Units s'entenen bastant bé si tens un nivell d'anglès mitjà. Gairebé l'únic que he sentit del discurs ha estat el començament (després he estat molt ocupat amb altres coses i encara no n'he llegit l'anàlisi als mitjans). 

El cas és que Obama ha pràcticament començat amb un acudit, dient que és un gran honor parlar davant d'aquell auditori, que li han dit que les últimes persones que ho han fet són el Papa, la Reina d'Anglaterra i Nelson Mandela, la qual cosa és un llistó molt alt, o bé el començament d'un acudit molt divertit, fent referència segurament a un acudit que comencés "això era el Papa, la Reina d'Anglaterra i Nelson Mandela". Exactament ha dit, segons la transcripció de la BBC:
I am told the last three speakers here have been the Pope, Her Majesty the Queen, and Nelson Mandela, which is either a very high bar or the beginning of a very funny joke.
La veritat aquesta broma o acudit d'Obama no té gaire gràcia, l'ha explicat amb poca gràcia i el trobo bastant inoportú, fora de lloc, quan estava agraint l'honor de parlar davant de les dues cambres del Parlament britànic. Crec que tinc força sentit de l'humor, però trobo que Obama ha pixat fora del test, i m'ha semblat que el Premier britànic, per la cara que feia, opinava el mateix. Deixo aquí penjat el vídeo de The Guardian. La broma són gairebé les primeres paraules que pronuncia.

dimecres, 25 de maig del 2011

Terrassa

Terrassa any 2000,   3.829 estrangers  ( 2,23%)
Terrassa any 2010, 31.777 estrangers (14,94%)

Després dels atacs racistes i els enfrontaments comunitaris del 1999 i el 2003 a Ca n'Anglada hi havia la llavor per a un conflicte permanent i per al creixement de grups polítics xenòfobs.  La convivència entre els nous immigrants i els habitants tradicionals dels barris de la primera immigració era un punt potencialment explosiu. Però sembla que en aquest tema l'ajuntament se n'ha sortit, i segurament en altres, perquè és de les poques ciutats grans on el PSC no ha quedat tocat i/o enfonsat. A diferència de Badalona, l'equip de govern municipal (PSC-ICV-ERC) ha resistit en aquestes eleccions i seguirà governant, malgrat perdre en conjunt un regidor, i malgrat que ERC ha quedat fora del govern per una dinàmica pròpia prou coneguda.

Terrassa podria haver estat una altra Badalona (o un altre Vic, pel que fa a PxC), però no ho ha estat. PxC no ha tret regidors i el PP només ha aconseguit un 12,2% (Catalunya 12,7%), la qual cosa vol dir que una ciutat amb les característiques demogràfiques de Terrassa pot trobar un camí diferent del de Badalona o, fins i tot, d'altres ciutats de la regió metropolitana, entre altres coses perquè no és una ciutat-dormitori de la conurbació barcelonina.

No tot són flors i violes, i se senten grinyolar algunes frontisses. Tot i no entrar a l'ajuntament, PxC ha tret un 3,1% (Catalunya 2,2%). Unes dades significatives, i coherents amb el que ja ha havia passat a França:
  • Al Centre, barri de classes mitjanes catalanoparlants i amb baixa presència d'estrangers, PxC treu el 0,56% dels vots.
  • A Ca n'Anglada, tradicional barri obrer castellanoparlant i dins un districte amb un 33% d'estrangers, PxC ha aconseguit el 6,2%, és a dir, onze vegades més. 
En trenta-dos anys d'ajuntament democràtic, Terrassa ha fet canvis impressionants. Entre ells cal destacar la articulació i la integració dels barris "nous" dels anys 60 i 70 a la ciutat i la feina, notable, per a integrar a la ciutat aquest nova onada migratòria. Encara hi ha molta feina a fer.

dilluns, 23 de maig del 2011

Extinció del gelat d'avellana?

Al pas que anem al gelat d'avellana li passarà com al gel de l'Àrtic (o com als alcaldes del PSC): d'aquí pocs anys ja no n'hi haurà, ni a l'estiu ni a l'hivern. A Mèxic em queixava que les gelateries no tenien ni coneixien el gelat d'avellana. Aquí anem pel mateix camí, substituit pel de xocolata amb maduixa, xocolata negra o qualsevol altre combinació inèdita i inaudita. Ahir a una gelateria que té per nom La nocciola no tenien gelat de nocciola. Casumlolla!

divendres, 20 de maig del 2011

El TERMCAT estuvo aquí

A ran de la meva nota sobre els "glaçons de gel" van visitar aquest blogs des de dos ordinadors del domini termcat.net. Tots dos feien servir el navegador Internet Explorer (històricament graaan amic del català) i, l'idioma, el castellà (vegeu captura de pantalla adjunta; hi he esborrat la distància des de casa meva).

Estem parlant del TERMCAT. Siguem generosos i pensem que tenien instal·lat l'Explorer en català. Si és així, tenien configurat com a idioma preferent de navegació el castellà, la qual cosa els identifica a la xarxa com a usuaris en espanyol. Aquest fenomen és ben conegut i fa que el nombre d'usuaris catalanoparlants a internet quedi subestimat a les estadístiques dels servidors web de les empreses. Això dificulta, més encara, que aquestes empreses consideren la necessitat o l'interès de fer versions en català de les seves webs.

Fins i tot quan s'instal·la l'Internet Explorer en català l'idioma de preferència del navegador pot ser que sigui el castellà (gràcies Microsoft). Si voleu tenir-hi el català heu d'anar a les preferències de l'Explorer i canviar-ho. Per als usuaris de Windows: Com navegar en català. Aquí, per a usuaris de Mac.

Bé, podem dir que el TERMCAT estuvo aquí. Voldríem poder dir que el TERMCAT ha estat aquí.



dijous, 19 de maig del 2011

El Infierno: de nou, Mèxic vist per Luis Estrada

He vist el film mexicà El infierno (2010), del director Luis Estrada. Com dirien alguns mexicans, la pel·lícula está perrísima! No us la perdeu quan l'estrenin aquí (jo diria que encara no s'ha estrenat, però no ho puc jurar). És un retrat entre irònic, sarcàstic i cruel (comença irònic i acaba cruel) de la vida a les zones rurals de Mèxic dominades pel narco (i una poc dissimulada metàfora del país). Tesi: per manca de perspectives (i també perquè la carn és feble) la bona gent es veu abocada a viure del negoci del narco: extorsió, tràfic de drogues, cobrament de deutes, execucions. La culpa: dels gringos, dels capos (absurds i cruels), del govern corrupte en general i de Felipe Calderón en particular. Una mica simplista però ho passarem per alt. La pel·lícula ha guanyat nou premis Ariel, els guardons de l'Acadèmia mexicana de cinema, a la cerimònia d'enguany. L'actuació del protagonista (el Benny, l'actor Damián Alcázar) és espectacular, i tant o més ho és la de Joaquín Cossío encarnant El Cochiloco. No us perdeu aquesta pel·lícula, tot i que hi hauria bastant a dir sobre la part final del film i la seva resolució. No cal dir que a estones té dosis notables de violència.

Luis Estrada ja va dirigir Damián Alcázar a La ley de Herodes (1999), que vaig veure a Barcelona, jo diria que als cinemes Verdi. Onze anys després, i amb el país molt desmoralitzat i immers en un bany de sang, Luis Estrada s'atreveix a fer un retrat d'una realitat alhora causa i efecte del difícil moment pel que passa el país. Enganxo aquí el tràiler d'El infierno

dimecres, 18 de maig del 2011

Tarzan revisited

A ran d'un escrit de la Clídice em vaig recordar dels films de Tarzan. Parlo del que per a mí és l'únic, Johnny Weissmuller, i de la seva inseparable Jane Parker, l'actriu Maureen O'Sullivan. (No tan inseparable: després de sis films amb Weissmuller va deixar de fer de Jane). Devia fer vint o trenta anys que no veia un film de Tarzan. Potser més i tot, de quan veure'n un a la tele em feia jugar hores enfilant-me dalt d'un enorme pebrer bord, proferint de tant en tant el que jo considerava una excel·lent imitació dels seus udols.
Maureen O'Sullivan i Johnny Weissmuller a Tarzan the Ape Man
Aprofitant aquesta revifalla memorística he tornat a veure el primer film de la sèrie: Tarzan the Ape Man, estrenat a Catalunya com a Tarzán de los monos. De fet, l'he vist en un versió doblada fa molts anys a l'espanyol peninsular, quan encara no feien dir a cap explorador anglès "joder, este tío es gilipollas", per exemple, cosa que jo agraeixo molt que no facin, tot i que procuro no veure cap pel·lícula doblada. Bé, ha succeït. La retrobada amb el mite tarzànic s'ha produït, i, com era d'esperar, no he retrobat ni totes les emocions que vagament recordo, ni amb la intensitat amb què em penso haver-les sentit. D'una banda, perquè no pot ser d'altra manera, per bones raons que altra gent ja deu haver explicat en algun lloc. D'altra banda, perquè em fa l'efecte que recordo millor altres films de la sèrie, potser de quan Tarzan i Jane ja tenien una casa als suburbis una cabana arborícola amb totes les comoditats. Resumeixo tot seguit algunes de les meves impressions del film.

Cinema mut amb so
Tarzan i Cheeta gairebé no parlen. Als negres no els fan parlar gaire, tampoc. Jane parla força però l'expressivitat de la seva actuació, el seu llenguatge corporal, recorden bastant els del cinema mut. També el seu vestuari i el maquillatge. La qualitat de la imatge, sense mostrar tots els efectes d'aquella època, en mostra uns quants. He vist trossos del film suprimint el so, i sembla que estiguis veient una pel·lícula muda.

Jane Parker, acabada d'arribar al cor de l'Àfrica
Selva tropical a base de roures americans i decorats
Tret potser d'algunes imatges "documentals", el film va ser rodat completament a Califòrnia, en gran part a l'Iverson Ranch, al nord-oest de Los Angeles. Els arbres no són típics de la selva tropical sinó del clima mediterrani californià. Per l'aspecte de la soca i les fulles, semblen alzines o roures americans. Els arbres de la sabana que apareixen en algun moment són clarament un decorat, aparentment, una pintura sobre tela. Per molt predisposats que estigueu a entendre el context tècnic del cinema de l'època, les clamoroses superposicions, els evidents decorats de tela i de (segurament) papier mâché, els homes disfressats de goril·la  i els efectes especials de l'època us faran aixecar més d'un somriure. Tot i que el film em va agradar i vaig xalar bastant, la meva mirada és, definitivament, diferent i trobo a faltar una mica l'enyorada suspensió de la incredulitat.

Incorrecció política sobrevinguda
Moltes escenes no es filmarien avui si no estiguessin clarament emmarcades en un film de denúncia o amb intencions documentals. Prescindibles camàlics negres fuetejats sistemàticament, que cauen pel precipici i només desperten compassió per la mercaderia que portaven. L'home blanc com a amo i senyor de la Creació, tant en la versió de l'europeu que ocupa i domina la natura i la resta d'homes, com en la curiosa versió del bon salvatge blanc que representa Tarzan. I, també, exploradors obrint-se pas a trets de rifle entre hipopòtams i cocodrils que, simplement, s'interposaven al seu camí. Una tribu de nans negres ataca l'expedició i per a entretenir-se els llença a una fossa amb una espècie de primat carnívor. Aquestes escenes freguen el deliri... Al moment de ser capturats, un protagonista pregunta: ¿Son pigmeos? I li responen: No, son enanos, diàleg involuntàriament còmic que he confirmat a la versió original. Potser ja era políticament incorrecte atribuir als pigmeus, per exemple, segons quines pràctiques? A uns nans no? Per cert, de les persones molt baixes l'humorístic Politically Correct Dictionary and Handbook estableix que n'hem de dir vertically challenged persons.

Sexe
La càrrega sexual del film és força elevada pel que s'esperaria d'un producte de l'any 1932. No només per l'exhibició corporal de Johnny Weissmuller sinó també per la de Jane Parker i per la seva actitud que es podria qualificar de falsament ingènua. Per altra banda, les escenes de tots dos banyant-se en un riu i la poc dissimulada sol·licitud de "llit" que fa la Jane després de sortir de l'aigua, òbviament consumada malgrat una el·lipsi que fa el film, haurien estat probablement impensables després de l'aplicació del codi Hays de censura a partir del 1934. Aquí una escena censurada de la Jane nadant despullada en un film posterior (1934). Per cert, una nedadora va doblar Maureen O'Sullivan en aquestes preses. A part de tot, l'amor lliure que practiquen Tarzan i Jane trencava amb les normes de l'època i, per suposat, amb la moral de la religió catòlica en la que havien estat batejats tant l'austro-hongarès Weissmuller com la irlandesa O'Sullivan.

Ascensor accionat per elefant
Per a acabar, he estat fent una mica de zàping amb Tarzan Escapes, el tercer film de la sèrie, i m'ha fet gràcia ensenyar-li a la menuda, la Queralt, que ordenant amb convicció Ungawa! pots fer que un elefant t'elevi amb l'ascensor fins a la llar arborícola de Tarzan i Jane, equipada amb un ventilador accionat per un ximpanzè. Massa jove encara per entendre-ho, em sembla, però tant li fa.

Aquí podeu veure el film complet en versió original subtitulada al portuguès:
http://video.google.com/videoplay?docid=-2573101697692180150

dimarts, 17 de maig del 2011

Glaçons de gel

Ahir vaig veure una furgoneta amb el rètol: GLAÇONS DE GEL. És que hi ha glaçons que no siguin de gel? Segons el GDLC, un glaçó és un: Tros, especialment dau, de glaç. I gel és glaç. Glaçons de glaç, gelons de gel. Quins melons!

Però no us penseu que aquest de la furgoneta és un cas aïllat. Al Google hi ha 23.000 documents amb l'expressió "Glaçons de gel". Fins i tot el TERMCAT (Cercaterm) hi cau de peus quan inclou el terme a la seva base de dades:

safata de glaçons de gel
    ca safata de glaçons de gel, n f
    es bandeja de cubitos de hielo

Òbviament, l'origen d'aquest disbarat és el més habitual: la interferència del castellà. Si un cubito (s'entén, de hielo) és un glaçó, un cubito de hielo deu ser un glaçó de gel. Déu meu! Això em dóna un nou punt de vista sobre molts fets de la vida quotidiana. Per exemple, la meva filla té la dèria d'agafar del terra pedretes de pedra, fulletes de fulla i, si em descuido, caquetes de caca!

divendres, 13 de maig del 2011

"Blogger is back" però no del tot

Diuen a Ca'l Blogger: Blogger is back now. We're still working on restoring some of the data. For more details, see this post: http://buzz.blogger.com/2011/05/blogger-is-back.html

El post "Una aliyyà particular" ha desaparegut per culpa de l'avaria del Blogger, que ha durat prop de 18 hores. Esperem que la restauració de dades reintegri aquest post al seu lloc.. Al Twitter hi havia molta gent desesperada. Com ja he explicat a l'ídem, una brasilera deia: Oh que angústia meu Deus. Volta #peloamor... #blogger. (No sé si ho deia amb ironia o amb sense). Ja no som res sense tots aquests accessoris, gadgetobraços de l'esperit.

diumenge, 8 de maig del 2011

WKRP in Cincinnati!

Una memorable sèrie que va durar només quatre anys (88 episodis) i que TV3 va tenir l'encert de programar. Quins pentinats (quanta laca), quines americanes de quadres, quines ulleres de cul de got, quins personatges, quins estereotips (o serien arquetips?), quina poca feina que tenien a la redacció d'aquella emissora! De tant en tant encara em descobreixo cantussejant el tema de la sèrie. Us penjo aquí un tros qualsevol d'un episodi qualsevol, en què, curiosament se sent un tros de Hungry heart de Bruce Springsteen.

dilluns, 2 de maig del 2011

El vídeo del naixement d'Obama

Després de publicar el seu certificat de naixement, Barak Obama fa públic el vídeo del seu naixement, durant el sopar de corresponsals de premsa a Washington.


2011/05/02 10:29
Bé, al cap d'unes hores veig que el mateix Obama ha engegat una contraprogramació de luxe: l'anunci de la caça i la mort d'Ossama Bin Laden. Ara el món és una mica millor. No gaire, no ens fem excessives il·lusions. La recentíssima substitució del Secretari de Defensa Robert Gates probablement ha estat un moviment perquè no fos un home de l'era Bush qui s'anotés el punt (ni que fos de passada, perquè ha estat la CIA l'executora de l'acció, no pas l'exèrcit ).

diumenge, 1 de maig del 2011

Sabato i el seu cognom italoargentí

Ha mort Ernesto Sabato amb gairebé cent anys. Fa un temps vaig explicar l'impacte que em va causar de molt jove la seva novel·la El túnel. I aquí citava i comentava un passatge d'aquesta obra (no precisament dels que més em van impactar) en què una odiosa pero intel·ligent secundària fa un divertit comentari sobre els personatges de les novel·les russes i la seva complicada onomàstica. 

Parlant d'onomàstica, Sabato, com sabem, es pronuncia "Sàbato", però l'escriptor va voler conservar l'ortografia original del seu cognom italià, és a dir, sense l'accent. Així ho podeu comprovar a la web de la Fundació Ernesto Sabato, on hi ha la seva signatura. Malgrat això, els despatxos de les agències Europa Press, EFE i la majoria de diaris espanyols, mexicans i catalans han escrit Sábato. A casa nostra, l'ARA, l'Avui, La Vanguardia, i no he seguit. Veig que l'argentí La Nación ha escrit Sabato. 

Descansi en pau.