A Mèxic, el segrest de Diego Fernández de Cevallos, tècnicament una desaparició, probablement un segrest amb la intenció d'assassinar-lo (un dia se sabrà, o no), ha sorprès i trabalsat molta gent. Tot i ser un personatge amb poques simpaties fora del PAN, la seva desaparició desperta la reflexió següent (com un clam): si Diego F. de Cevallos, el Jefe Diego, no estava segur, què podem esperar els mortals?
Fernández de Cevallos va ser candidat presidencial, senador, diputat i cap del grup parlamentari del PAN a la Cambra de Diputats. Aquest polèmic polític va compaginar la seva condició de representant electe pel PAN amb el d'exitós litigador de plets milionaris de particulars contra l'estat. En el moment de la seva desaparició arribava tot sol amb un vehicle al seu rancho o hacienda a l'estat de Querétaro. Sorprèn que una persona de la seva rellevància política i econòmica viatgés sol a les onze de la nit per una zona rural.
No he llegit cap interpretació dels fets amb relació a la lluita de l'estat contra el crim organitzat, però segurament tothom hi pensa: ningú està a resguard de l'ofensiva de la màfia contra la societat (tot i que els mexicans tendeixen a pensar: la culpa és de Calderón). És aquest un punt d'inflexió en la percepció del problema i en el desenvolupament de la guerra? Un punt d'inflexió cap a on?
Fernández de Cevallos va ser candidat presidencial, senador, diputat i cap del grup parlamentari del PAN a la Cambra de Diputats. Aquest polèmic polític va compaginar la seva condició de representant electe pel PAN amb el d'exitós litigador de plets milionaris de particulars contra l'estat. En el moment de la seva desaparició arribava tot sol amb un vehicle al seu rancho o hacienda a l'estat de Querétaro. Sorprèn que una persona de la seva rellevància política i econòmica viatgés sol a les onze de la nit per una zona rural.
No he llegit cap interpretació dels fets amb relació a la lluita de l'estat contra el crim organitzat, però segurament tothom hi pensa: ningú està a resguard de l'ofensiva de la màfia contra la societat (tot i que els mexicans tendeixen a pensar: la culpa és de Calderón). És aquest un punt d'inflexió en la percepció del problema i en el desenvolupament de la guerra? Un punt d'inflexió cap a on?
Fa cosa -diria- d'uns mesos, Mario Vargas Llosa publicava un article a "El País" on defensava que l'inici d'una lluita amb tots els ets i uts contra el crim organitzat era un error enorme perquè de cap manera l'Estat la podia guanyar. Em va sorprendre una mica, però era així de rotund.
ResponEliminaDes del meu desconeixement, que és profund quant a Mèxic, i parlant, doncs, en termes generals: si el crim organitzat és realment tan potent, o l'Estat guanya, o espera a desaparèixer com a Estat pròpiament dit.
Recordo l’article de Vargas Llosa, i hi discrepo. Per a mi, l’únic que podia fer Calderón era arreplegar el que quedava de l’estat mexicà i reprendre (o, simplement, començar) la lluita contra el crim organitzat. I això només ho podia fer amb l’exèrcit (i, malauradament, de manera molt imperfecta). Segurament és una batalla que no es pot guanyar, però no es pot deixar de lliurar. I el problema no són les drogues, sinó el comportament mafiós d’aquestes bandes, que controlen amb sang i fetge el mercat, que volen captiu per a ells (primer el de la droga, després el de la pirateria musical, després l’alcohol, i tot el que puguin, per a acabar cobrant “protecció” a tothom, com els Corleone però més antipàtic). Que la solució no pot ser només policial? Evidentment. I en part per això no se’n surten, perquè ni l’economia, ni els valors, ni els serveis socials, etc, no estan ni estaran al nivell que haurien d’estar, com no hi estan la policia ni l’exèrcit. Un panorama desolador.
ResponEliminaPer cert, Lola, no ho he comentat expressament, però subscric la teva opinió que o l'Estat guanya, o espera a desaparèixer com a Estat pròpiament, matisant que o guanya o com a mínim els manté a ratlla.
ResponEliminaGràcies, Geo, ja ho havia entés així. També he llegit el post del gran Sheridan (com vaig riure amb els "encarguitos"!; gràcies per donar-me'l a conèixer) sobre la qüestió i les propostes que genera
ResponEliminaBé, en aquell article el Sheridan se'n riu de les propostes de López Obrador. No sé si ho has vist, potser la ironia és massa subtil si no coneixes prèviament les opinions de Sheridan sobre López Obrador...
ResponElimina