El Montcau i una vista des del cim, amb Montserrat molt esvaït, al fons.
Fa bastants anys venia tot sol a córrer per aquests indrets quatre o cinc cops a la setmana. Tot molt natural i harmònic, però poc ecològic: per una hora d'exercici havia de fer trenta o quaranta quilòmetres amb cotxe, entre anar i tornar, i gastar tres o quatre litres de benzina. Amb un d'aquests càlculs surrealistes meus estimo que per cremar un gram de greix havia de combustionar uns quaranta grams de benzina. El minut d'harmonia espiritual tenia si fa no fa el mateix cost en hidrocarburs. Ara ja no sóc pecador d'aquest pecat, entre altres coses perquè no tinc cotxe.
Aquells temps del Montcau van ser d'un cert aprenentatge de solituds. No sé si en vaig treure grans lliçons. Bé, unes quantes, sí. En tot cas, després vingueren ensenyaments no menys difícils, en companyia. Ara hi vaig poc, al Montcau, amb l'M. o amb uns amics. La petita Queralt va tenir el privilegi d'arribar fins al Coll d'Eres, al peu del Montcau, l'octubre passat, als tres mesos d'edat. Passejant amb carreola, per això...
A tan sols 30-60 minuts a peu des del Coll d'Estenalles (aquest, a uns 15 km de Terrassa), el Montcau (1057 m, dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac) és una bona opció per a una caminadeta un diumenge al matí, o potser millor un dia feiner a la tarda, ara que el dia és llarg. Bona vista, des del cim, un pèl irreal el dia de juny del 2008 que vaig fer aquestes dues fotos. Pels environs, l'estepa blanca ens regala cada primavera aquestes improbables flors de paper de seda arrugat. Deu n'hi do, també, les fulles blanquinoses i vellutades. Habitual a la garriga mallorquina, aquest matoll mediterrani creix a bona part de la costa i del prelitoral català, i també al País Valencià.
Estepa blanca (Cistus albidus L.).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada