dimecres, 12 d’octubre del 2016

Portnoy, Messner, himne nacional xinès, indignació

A Portnoy's Complaint (1969), l'himne nacional xinès posa la pell de gallina al protagonista Alexander Portnoy, especialment quan diu "Indignació", la seva paraula preferida, diu, de la llengua anglesa:
In-dig-na-tion fills the hearts of all of our coun-try-men! A-rise! A-rise! A-RISE!
(És una evidència, per altra banda, que la indignació és un dels motors de Portnoy i un ingredient essencial del seu torrent verbal.)
 
A Indignation (2008) el protagonista Marcus Messner recorda també la lletra de l'himne nacional xinès! La canta internament desenes de vegades durant les misses d'assistència obligatòria al Winesburg College, posant de nou especial èmfasi en les quatre síl·labes de la paraula In-dig-na-tion. Sembla evident, per altra banda, que aquesta part de l'himne nacional xinès va inspirar a Philip Roth el títol de la novel·la. 

En la tercera lectura de Portnoy's Complaint (la primera després de la d'Indignation, i la primera en anglès) he descobert aquesta xinesa i indignada connexió entre les dues novel·les de Philip Roth. Ho trobo significatiu i bastant còmic alhora.

dilluns, 10 d’octubre del 2016

Dog whistle

L'anglès és com un pou sense fons. El meu descobriment d'aquestes setmanes de campanya presidencial als EUA ha estat el terme dog whistle. Originàriament, és un xiulet que fa un ultrasò molt agut que no sentim els humans però sí els gossos. En la política nord-americana, és un missatge aparentment innocu però que per a un sector de la població té un significat diferent, normalment no explicitable per ser ofensiu per a la població en general a per un altre sector específic. Aquests dies he sentit a parlar dels dog whistles de Trump (aquí i aquí), antisemítics i d'altra mena, adreçats al seu sector de seguidors supremacistes blancs, alt-right i tota la pesca.

M'agradaria identificar alguns dog whistles a la política catalana.


divendres, 7 d’octubre del 2016

Llarga vida al 'motoret'

D'un velomotor/ciclomotor, a Mallorca, en dèiem un motoret, diminutiu no sé si de motor, com pot semblar, o de moto. El motoret per excel·lència, si més no a casa meva, era el Velosolex (pronunciat com a paraula aguda): 45 cm3 de cilindrada, transmissió directa a la goma de la roda del davant. Èpic. El meu avi en tenia un i hi anava a treballar.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File%3ASolex_3800._Ano_1966-1.jpg
Foto de Luis Miguel Bugallo Sánchez (Lmbuga) (obra pròpia) [CC BY-SA 3.0], via Wikimedia Commons


Motoret, motoret, motoret... Fa molts anys que no pronunciava aquesta paraula ni la sentia a dir. Pregunto al meu nebot de Mallorca (19 anys) si sap què és un motoret. Em diu: no, de motors no en sé res. Dic no, home, no: un ciclomotor, així ho dèiem. Diu ah, sí "encara ho sent a dir". (Però no ho diu, s'entén.) Anava a dir que és una paraula que ha mort o morirà abans d'entrar al diccionari. No figura, tan sols, a l'Alcover-Moll. Segurament serà així, però gairebé he plorat quan he vist aquesta notícia (2016) de la VIII Volta a Mallorca AMB motoret!



En moments d'inspiració humorística, ironia o sarcasme, sobretot quan volíem remarcar que només era un motoret i no una moto, dèiem un motorino. No sé si motorino es va prendre directament de l'italià (motorino=ciclomotor), si va ser una invenció mallorquina paral·lela o si, per influència del castellà, es va adoptar el sufix diminutiu -ino. Sigui com sigui, llarga vida al motoret!