Botànica políticament correcta

Moviment Escolta Catòlic de Mallorca, mitjans anys 70: un cap podia ser, a més d'escolta i mallorquí, ateu i trotskista? Definitivament, sí.

Revisant unes fotos del 2008 a Mallorca, trobo aquest coixinet de monja, un petit matoll que gràcies a les seves espines i a la forma hemisfèrica i baixa obté protecció del vent i dels herbívors. Aquesta foto m'ha evocat el moment just en què el cap escolta ens va fer saber que al coixinet de monja li sobrava la monja, perquè el concepte de coixinet de monja pressuposava que les monges no seurien com la resta del món, sinó que es podrien arribar a mortificar asseient-se damunt aquests coixinets espinosos (la qual cosa devia tenir algun matís positiu que no agradava al cap de ràngers). No són paraules textuals, però aquest era el missatge. Gran sentit de l'humor, aquell home! Devien faltar encara vint anys perquè sentíssim a parlar de la cosa políticament correcta, però, aparentment, la Revolució Cultural xinesa ja havia desembarcat a les platges de Mallorca (vencent un exèrcit nòrdic empastifat de Coppertone), havia infectat l'incipient moviment trotskista i es disposava a reeducar els adolescents mallorquins. Afortunadament, el moviment trotskista no va passar mai d'incipient.

Els temps canvien, i anys més tard un monitor d'esplai ens hauria corregit el terme a favor de coixinet de monjo/a, però actualment seria un coixinet de monja o de monjo, tal vegada un coixinet monacal, un coixinet del monacat, o potser un coixinet del Ramadà. De moment a la Wikipedia catalana ja l'han canviat per "gatovell" (358 resultats al Google) malgrat que "coixinet de monja" hi presenta 5.390 resultats. A Catalunya i al País Valencià plantes semblants reben el nom de coixí de monja (8.240 resultats).

Només cal afegir uns amens detalls botànics. Hi ha dos coixinets de monja de muntanya a Mallorca: l'Astragalus balearicus (una lleguminosa) i el Teucrium marum ssp. occidentale (una labiada). Jo diria que el de la foto és l'Astragalus balearicus, però no ho puc assegurar.

Bon cap de setmana [3]: el Montcau

El Montcau i una vista des del cim, amb Montserrat molt esvaït, al fons.

Fa bastants anys venia tot sol a córrer per aquests indrets quatre o cinc cops a la setmana. Tot molt natural i harmònic, però poc ecològic: per una hora d'exercici havia de fer trenta o quaranta quilòmetres amb cotxe, entre anar i tornar, i gastar tres o quatre litres de benzina. Amb un d'aquests càlculs surrealistes meus estimo que per cremar un gram de greix havia de combustionar uns quaranta grams de benzina. El minut d'harmonia espiritual tenia si fa no fa el mateix cost en hidrocarburs. Ara ja no sóc pecador d'aquest pecat, entre altres coses perquè no tinc cotxe.

Aquells temps del Montcau van ser d'un cert aprenentatge de solituds. No sé si en vaig treure grans lliçons. Bé, unes quantes, sí. En tot cas, després vingueren ensenyaments no menys difícils, en companyia. Ara hi vaig poc, al Montcau, amb l'M. o amb uns amics. La petita Queralt va tenir el privilegi d'arribar fins al Coll d'Eres, al peu del Montcau, l'octubre passat, als tres mesos d'edat. Passejant amb carreola, per això...

A tan sols 30-60 minuts a peu des del Coll d'Estenalles (aquest, a uns 15 km de Terrassa), el Montcau (1057 m, dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac) és una bona opció per a una caminadeta un diumenge al matí, o potser millor un dia feiner a la tarda, ara que el dia és llarg. Bona vista, des del cim, un pèl irreal el dia de juny del 2008 que vaig fer aquestes dues fotos. Pels environs, l'estepa blanca ens regala cada primavera aquestes improbables flors de paper de seda arrugat. Deu n'hi do, també, les fulles blanquinoses i vellutades. Habitual a la garriga mallorquina, aquest matoll mediterrani creix a bona part de la costa i del prelitoral català, i també al País Valencià.

Estepa blanca (Cistus albidus L.).

Bon cap de setmana [2]: Real de Catorce

Real de Catorce des del camí de Santa Prisca.
Campanar de l'església amb les muntanyes al fons.

L'abril del 2009 ja havien passat més de cinc anys de la nostra arribada a Mèxic i encara no havíem visitat el mític Real de Catorce, SLP, a només a 3-4 hores de la ciutat on vivíem. Embarassada de sis mesos, la M. (la meva dona) va insistir que amb la possibilitat que hi havia que tornéssim cap a Catalunya, no podíem passar sense visitar aquest lloc, un antic poble miner, argenter, a 2750 m d'alçada, fugaçment ric, gairebé abandonat fa uns vuitanta o cent anys, i avui dia força restaurat i turístic.

Així doncs, el divendres del Ram del 2009 cap a les cinc de la tarda emprenguérem el camí de Real de Catorce amb el nostre cotxe compacte dels grans recorreguts, perquè el vocho ja fa feia temps que havia quedat com a cotxe d'emergència. El petit detall va ser que els 25 km finals eren una carretera de muntanya literalment empedrada, plena de sots en la seva segona meitat, que vam haver de recórrer de nit i després d'haver fet ja uns 250 km. No vam prendre mal, però hijo mano...

De Real de Catorce em quedo amb l'aire, les pedres, la llum, els cels, el cementiri, les muntanyes del voltant, l'exposició d'exvots de l'església i, esclar, el Mesón de la Abundancia, segurament el millor hotel del poble. Algú altre us parlaria amb molt de gust de l'època daurada de Real de Catorce, dels indis huicholes, del peyote, dels rastafaris i dels neohippies. Però hauria de ser algú altre.

Malgrat una certa massificació si hi aneu durant un pont o per Setmana Santa, la visita ho paga. L'experiència ens va ensenyar que si una dona està embarassada pot ser que li falti una mica d'aire, però és qüestió d'agafar-s'ho amb calma i encomanar-se a Déu Nostre Senyor... Per a nosaltres va ser un dels pocs caps de setmana tranquils de tot l'embaràs, un periode amb massa feina, massa metges, una bronquiolitis, una epidèmia de grip porcina i massa dubtes sobre el continent on ens convenia viure.

El cementiri de Real de Catorce des de fora, i una vista des de dins.

Bon cap de setmana [1]

Iturmendi (al mig de la vall) des de Santa Marina (serra d'Urbasa, Navarra)

Inventarem la tradició de penjar una foto o dues cada divendres per a desitjar un bon cap de setmana a la gent que segueix el blog. L'estiu del 2008, jo encara per Mèxic, vaig fer una estada en una universitat catalana, ocasió que vaig aprofitar amb la meva dona per fer una visita de dos dies a la nostra amiga navarresa que acabava de tornar de Mèxic (en tota repatriació el més important és que no sigui repatriació de cadàver). Van ser 48 hores d'intensa felicitat, entre Pamplona, Javier i Iturmendi, el poble de la nostra amiga. Iturmendi no arriba als 400 habitants, i jo trobo que s'hi viu com Déu. A la serra d'Urbasa hi tenen una ermita, Santa Marina, compartida amb la gent del poble veí (Bakaiku), on dos cops a l'any pugen a fer una romeria-tiberi en què conviden alternativament els veïns de cada poble. Jo crec que un any ens hi haurem de convidar. Santa Marina i la carena de la serra, mig prat, mig fageda, a la foto de sota.

Santa Marina (serra d'Urbasa, Navarra)

Bon cap de setmana!