Cavallet, quan eres jove...

Sovint la gent recorda de tu coses que has oblidat completament. Avui em deia la meva germana que un dia a casa a Mallorca vaig dir: Me'n vaig a fer el Torrent de Pareis. Vaig agafar una ampolla d'aigua i una capsa de Ducados i vaig arribar fins a Escorca fent autoestop (quin horror, aquesta "e") per baixar el torrent tot sol. Quin riure! Com un Chuck Norris de la Serra de Tramuntana...

Aquest diumenge dos alemanys i una sud-africana (un dels tres és el meu cunyat) se'n van a fer el Torrent de Pareis. En altres temps m'hauria ofert entusiasmat a acompanyar-los-hi, però una torçada de turmell o qualsevol altre possible lesió en aquests moments em fan més por que una pedregada. Ja m'ho explicaran.  Però em ve al cap aquella glosa mallorquina:

Cavallet quan eres jove

que hi anaves de pentinat!

i ara ets arribat

qui, de magre, no pots córrer.

Una fita per a la Queralt

Fa tres caps de setmana hi va haver una treva de solell entre aquests diluvis inacabables i vam pujar a la Mola. En aquella sortida (us en recordeu, quan dèiem "sortida"?) la meva filla, aquí popularment coneguda pel pseudònim de Queralt, va fer cim per primer cop. No diré que va fer sostre, perquè va néixer a 1.890 m d'altitud, i Sant Llorenç del Munt li cauria una mica Avall. Tampoc puc dir que fos precisament una experiència de solitud, perquè la massa excursionista, de la qual vaig gaudir de formar part, cobria el cim com un acolorit biofilm.

Feia més de deu anys que no pujava a la Mola, per descomptat des d'abans de l'emigració a Mèxic, i recordo que a l'ultima ascensió algú de Cuba m'hi va explicar fil per randa i amb autèntic fervor la Revolució Cubana. Només recordo que a Montcada hi havia un quarter, però no puc recordar que tenia a veure amb Cuba...

A part de les inevitables activitats que sempre es fan a la Mola (mirar cap al Pirineu, que estava nevat -per cert, que se n'ha fet d'aquella taula panoràmica 3D de formigó?; entrar uns nanosegons a l'església romànica, assolellar-se una estona al pati, dinar al restaurant (ja no), comprar una cervesa a preu de canari flauta, portar les criatures a veure els ases), a part de tot això, dic, vaig introduir la Queralt a un concepte muntanyenc essencial com és a la fita. I no em refereixo a la fita en sentit figurat sinó literal: una pila de pedres en equilibri precari que asenyalen el camí, normalment quan, precisament, no hi ha camí.

(Sí, si tingués una circular serraria aquelles cames). 

Val a dir que la Queralt es va emocionar amb les fites. En vam fer mitja dotzena i vam jugar a anar de fita en fita, trobant un camí suposadament inexistent. El que encara no sap ella és que massa sovint no hi ha ni tan sols fites, o que de vegades cal oblidar-se d'elles i fer el teu camí.

Botànica políticament correcta

Moviment Escolta Catòlic de Mallorca, mitjans anys 70: un cap podia ser, a més d'escolta i mallorquí, ateu i trotskista? Definitivament, sí.

Revisant unes fotos del 2008 a Mallorca, trobo aquest coixinet de monja, un petit matoll que gràcies a les seves espines i a la forma hemisfèrica i baixa obté protecció del vent i dels herbívors. Aquesta foto m'ha evocat el moment just en què el cap escolta ens va fer saber que al coixinet de monja li sobrava la monja, perquè el concepte de coixinet de monja pressuposava que les monges no seurien com la resta del món, sinó que es podrien arribar a mortificar asseient-se damunt aquests coixinets espinosos (la qual cosa devia tenir algun matís positiu que no agradava al cap de ràngers). No són paraules textuals, però aquest era el missatge. Gran sentit de l'humor, aquell home! Devien faltar encara vint anys perquè sentíssim a parlar de la cosa políticament correcta, però, aparentment, la Revolució Cultural xinesa ja havia desembarcat a les platges de Mallorca (vencent un exèrcit nòrdic empastifat de Coppertone), havia infectat l'incipient moviment trotskista i es disposava a reeducar els adolescents mallorquins. Afortunadament, el moviment trotskista no va passar mai d'incipient.

Els temps canvien, i anys més tard un monitor d'esplai ens hauria corregit el terme a favor de coixinet de monjo/a, però actualment seria un coixinet de monja o de monjo, tal vegada un coixinet monacal, un coixinet del monacat, o potser un coixinet del Ramadà. De moment a la Wikipedia catalana ja l'han canviat per "gatovell" (358 resultats al Google) malgrat que "coixinet de monja" hi presenta 5.390 resultats. A Catalunya i al País Valencià plantes semblants reben el nom de coixí de monja (8.240 resultats).

Només cal afegir uns amens detalls botànics. Hi ha dos coixinets de monja de muntanya a Mallorca: l'Astragalus balearicus (una lleguminosa) i el Teucrium marum ssp. occidentale (una labiada). Jo diria que el de la foto és l'Astragalus balearicus, però no ho puc assegurar.

Bon cap de setmana [3]: el Montcau

El Montcau i una vista des del cim, amb Montserrat molt esvaït, al fons.

Fa bastants anys venia tot sol a córrer per aquests indrets quatre o cinc cops a la setmana. Tot molt natural i harmònic, però poc ecològic: per una hora d'exercici havia de fer trenta o quaranta quilòmetres amb cotxe, entre anar i tornar, i gastar tres o quatre litres de benzina. Amb un d'aquests càlculs surrealistes meus estimo que per cremar un gram de greix havia de combustionar uns quaranta grams de benzina. El minut d'harmonia espiritual tenia si fa no fa el mateix cost en hidrocarburs. Ara ja no sóc pecador d'aquest pecat, entre altres coses perquè no tinc cotxe.

Aquells temps del Montcau van ser d'un cert aprenentatge de solituds. No sé si en vaig treure grans lliçons. Bé, unes quantes, sí. En tot cas, després vingueren ensenyaments no menys difícils, en companyia. Ara hi vaig poc, al Montcau, amb l'M. o amb uns amics. La petita Queralt va tenir el privilegi d'arribar fins al Coll d'Eres, al peu del Montcau, l'octubre passat, als tres mesos d'edat. Passejant amb carreola, per això...

A tan sols 30-60 minuts a peu des del Coll d'Estenalles (aquest, a uns 15 km de Terrassa), el Montcau (1057 m, dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac) és una bona opció per a una caminadeta un diumenge al matí, o potser millor un dia feiner a la tarda, ara que el dia és llarg. Bona vista, des del cim, un pèl irreal el dia de juny del 2008 que vaig fer aquestes dues fotos. Pels environs, l'estepa blanca ens regala cada primavera aquestes improbables flors de paper de seda arrugat. Deu n'hi do, també, les fulles blanquinoses i vellutades. Habitual a la garriga mallorquina, aquest matoll mediterrani creix a bona part de la costa i del prelitoral català, i també al País Valencià.

Estepa blanca (Cistus albidus L.).

Everest, taxes de mortalitat diverses i dos lemes de propina

Mentre en Zapatero ja no sap ni d'on li cauen les clatellades (vénen del nord, vénen del sud, de terra endins, de mar enllàaaaa) (l'última, de l'Obama, que deu estar molt preocupat perquè la migdiada continuada del visionari lleonès pot provocar un pet com una gla a Europa, a Wall Street i a tot el món mundial), dic, mentre passa tot això jo segueixo profundament amoïnat per un tema que l'altre dia va desfermar passions en aquest blog: els enormes riscos que corre el jovent amb les mèndigues expedicions a l'Himàlaia. A l'escrit anterior sobre l'Everest quedaren algunes coses al tinter, i altres de relacionades, que comento tot seguit.

EVEREST. De cada 50 persones que han fent l'intent de pujar a l'Everest, una hi fa fet la pell (1/50). Si considerem només els alpinistes no locals (europeus, nord-americans, japonesos, etc), la ràtio és més petita: 1/75 [1]. (Aquesta diferència podria donar bastant de si, però generosament ho deixo com a tema per al blog del Joan Herrera). És poc o molt, 1/75? Déu n'hi do, però busquem punts de comparació, altres activitats o situacions que la gent considera arriscades.

MÈXIC. Els catalans tendeixen a pensar que Mèxic és un lloc perillós. Ho he comprovat amb una mostra extremadament representativa (una mainadera, un cardiòleg i una perruquera, tots catalans). L'índex d'homicidis intencionats a Mèxic, va ser de 12/100.000(*) habitants a l'any 2008 [2], és a dir, 1/8.333. Intentar l'ascensió a l'Everest, tot i que l'exposició a les condicions de l'Himàlaia és només de setmanes o mesos, és (1/75)/(1/8.333)=111 vegades la taxa d'homicidis intencionats a Mèxic. Un intent d'ascendir a l'Everest és, per tant, molt més arriscat.

(*) Aquesta xifra (12/100.000) no és correcta, és baixa, si es tenen en compte els assassinats del crim organitzat comptabilitzats per El Universal, però ara tampoc és el moment d'abordar aquest punt.

ETA A ESPANYA. Els mexicans tendeixen a pensar que és perillos viatjar a Espanya, degut als atemptats d'ETA (també he mesurat aquesta por experimentalment). ETA va assassinar 3 persones el 2009 [3] . Va contribuir, doncs, a la taxa d'homicidis intencionats a Espanya amb un cas per cada 46,9/3=15,7 mil·lions (0,0064/100.000 habitants). La taxa de mortalitat de mort per un intent d'ascensió a l'Everest seria (1/75)/(1/15,7x10⁶)=209.000 vegades la de mort per atemptat d'ETA de la població general a Espanya el 2009.

TREBALLAR PER EL CRIM ORGANITZAT A MÈXIC. Treballar per al narco a Mèxic és molt arriscat. L'elevat nombre d'assassinats el 2009 (7.724) [4], que afecta majoritàriament persones que treballen en el negoci del narco (aquest patró podria estar canviant però entenc que majoritàriament es manté) pot fer pensar que l'ofici de camell (narcomenudista), d'informador (halcón), de sicari o de pozolero (val més que no traduïm aquest terme) és molt arriscat a Mèxic. I certament ho deu ser. L'exèrcit mexicà va dir fa uns mesos que 500.000 persones estan en el narco a Mèxic. (Ehem, això no és exactament un fet, és una dita de la SEDENA, però la gent no sol declarar si treballa per al narco quan li fan l'enquesta del Conteo Nacional de Población). Per a fer un capmàs, considerem que de les 7.724 persones assassinades l'any 2009 pel crim organitzat unes 5.000 es dediquessin al negoci. Així l'index anual de mortalitat laboral seria de 5.000/500.000 = 1/100. El risc de l'ascensió a l'Everest seria encara (1/75)/(1/100)=1,33 vegades el risc de fer de narco durant a Mèxic, és a dir, un 33% més arriscat. Certament, els risc de morir assassinat si treballes per al crim organitzat a Mèxic és elevat, però intentar pujar a l'Everest sembla que ho es tant o més, malgrat la incertesa del càlcul.

MILITARS DE L'OTAN A L'AFGANISTAN. És molt arriscat ser un soldat de l'OTAN a l'Afganistan? Suposem que bastant. Durant el 2009 hi havia 102.554 soldats de l'OTAN i de països aliats a la missió ISAF a l'Afganistan [5]. Aquestes forces tingueren un total de 523 baixes [6], és a dir 523/102.554 = 1/196. Déu n'hi do, òbviament un risc molt superior al que experimenta un europeu mitjà assegut al sofà que ha comprat a l'Ikea. Però el risc d'un intent de pujar a l'Everest encara és més del doble que el d'un soldat de la ISAF a l'Afganistan: (1/75)/(1/196)=2,6.

Resum: taxes de mortalitat, referides totes a casos per 100.000 persones

0,0064 - Víctimes mortals d'ETA a Espanya (2009)
2,6 - Morir assassinat a Espanya (2008). Aquesta dada és de propina [6]
5,4 - Morir assassinagt als EUA (2008). Aquesta també [7]
12 - Morir assassinat a Mèxic (2008)
510 - Morir com a militar de la missió ISAF a l'Afganistan (2009)
1.000 - Morir assassinat si treballes per al narco a Mèxic (2009)
1.333 - Morir en un intent d'ascensió a l'Everest (persona "no local")

Tornant a l'Everest, òbviament, la gent no pren decisions vitals basant-se només en aquestes xifres (que normalment no coneix). És una qüestió molt personal. Personalment, i abans de conèixer les xifres, em van venir al cap dos memorables lemes mexicans:

Com deia aquell heroi anònim del segle XX:
Más vale Aquí corrió... que Aquí murió...

O, com diu Juan Gabriel:
Pero ¿qué necesidad?

L'Everest, efectivament, és allà...

La mort la setmana passada d'un alpinista mallorquí a l'Annapurna m'ha remogut records i aspiracions de la meva època muntanyenca mallorquina. Convé puntualitzar que "alpinista mallorquí" no és necessàriament un oxímoron. Com a mínim des dels anys 60 o 70 a Mallorca hi ha hagut, a més d'excursionistes, escaladors. D'aquests col·lectius han arribat a destil·lar uns quants alpinistes i, fins i tot, himalaïstes. Vaig tenir el gust de pertànyer a aquesta tribu de tocats del bolet muntanyenc entre, diguem-ne, els tretze i els trenta o trenta-cinc anys. Per sort meva i de la causa alpinista, vaig limitar la meva activitat muntanyenca a la mallorquina serra de Tramuntana i, algun estiu, als Pirineus.

Però vaig conèixer i sentir amb força la mística alpinista (o seria la mítica alpinista?). Als catorze anys em van "contractar" a casa d'un amic per a fer fitxes de la biblioteca familiar, on, per cert, rebien cada mes o dos l'exemplar de la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins. Els meus interessos eren una mica més mundans, i em vaig enganxar a La ascensión al Everest, escrita per (Lord) John Hunt, el cap de l'expedició que va portar (Sir) Edmund Hillary i el xerpa Tensing Norgay al cim. Vaig xalar tant amb la narració de Hunt, i em vaig familiaritzar tant amb la geografia que s'hi descriu, que el glaciar de Khumbu, el Lhotse, i el Coll Sud ja eren per a mi com el Barranc de Biniaraix, el Cornador Gran i el Coll de l'Ofre, respectivament. El llibre em va agradar tant que el vaig tornar a llegir al cap de poc temps: 272 pàgines d'odissea everèstica, esperit de superació, esportivitat i meticulositat britàniques, tecnologia de gasos liquats, homes blancs conquerint el món, i nadius carregant embalums (tantes coses que tradicionalment han anat lligades al que s'entén per civilització occidental...).

Quan tenia setze o divuit anys, anava a la bibiblioteca de la Caixa de Pensions de Palma a llegir La integral de Peuterey, l'apassionant narració de Louis Audoubert escalant a l'hivern la carena sud-oest del Mont Blanc, una cresta glaçada i molt escarpada, que des de la Vall d'Aosta mena (mena, és un dir) al cim del sostre dels Alps. També era una gesta completament fora del meu abast, però com salivava, jo, quan aquell alpinista sopava, a tres o quatre mil metres d'alçada i a desenes de graus sota zero, de les pilotes de carn que li havia preparat... sa mare! De fet, l'home no sabia què es disposava a menjar fins que el repàs s'havia descongelat en el fogó de gas que portava. El meu heroi.

Avui, en canvi, quan sento els arguments que impulsen l'aventura de l'alpinisme extrem em quedo més fred que un calamar al taulell d'una peixateria. Jo no prohibiria pujar els 14 vuit mils per una mateixa persona en una sola vida, no vetaria que Edurne Pasaban sortís a la tele en horari infantil, ni demanaria el desterrament de Juanito Oiarzábal a Fuerteventura, però em costa molt reconèixer-me en l'esperit alpinista (ni que fos de saló) d'aquell adolescent excursionista que llegia John Hunt o Louis Audoubert. Seria llarg d'explicar com he arribat a aquest estat de l'esperit, i no n'he fet un balanç complet. Puc reconèixer que una sortida setmanal per Sant Llorenç del Munt o per Collserola milloraria la meva salut cardiovascular, i espero, també, caminar de bell nou pel Pirineu a l'estiu, ara que he tornat a Catalunya, però no acabo d'entendre que adults fets i acabats assumeixin riscos excessius i possiblement absurds per ascendir a muntanyes irrespirables i gairebé intransitables, només pel fet que, com va dir el malaguanyat George Mallory, "són allà" (referint-se a l'Everest, it is there). Aquests i altres arguments et deixen glaçat quan els sents en boca d'un "veí", contemporani, que, com Mallory, també hi ha sucumbit...