The Forrest Gump of (something)

Al món anglosaxó es refereixen a algú com a "The Forrest Gump of (something)" quan ha estat (per mèrits propis o no) en tots els esdeveniments importants d'alguna cosa, ja sigui una branca del coneixement, de l'economia, de la política, de l'esport... O d'algun país. Recordem que, de forma més aviat casual, Forrest Gump "inspira" els moviments pèlvics d'Elvis Presley, és rebut per Kennedy a la Casa Blanca, és un heroi de guerra al Vietnam condecorat personalment per LBJ, assisteix a una reunió dels Black Panthers, parla a la gran manifestació del Capitoli, o se'n va a jugar a ping-pong a la Xina com a part de la diplomàcia de Nixon.

Així, doncs, a The Washington Post poden dir que Monroe va ser el Forrest Gump dels presidents americans. La senadora demòcrata per Massachussets Elizabeth Warren pot dir que el Secretari del Tresor, Steve Mnuchin, és el Forrest Gump de la crisi financera. O, a The Atlantic, poden dir que Ev Williams és el Forrest Gump d'internet. En general, qualsevol persona pública pot ser el Forrest Gump d'alguna cosa.

Ho trobo bastant graciós. Qui és el Forrest Gump de la política catalana?

Dog whistle

L'anglès és com un pou sense fons. El meu descobriment d'aquestes setmanes de campanya presidencial als EUA ha estat el terme dog whistle. Originàriament, és un xiulet que fa un ultrasò molt agut que no sentim els humans però sí els gossos. En la política nord-americana, és un missatge aparentment innocu però que per a un sector de la població té un significat diferent, normalment no explicitable per ser ofensiu per a la població en general a per un altre sector específic. Aquests dies he sentit a parlar dels dog whistles de Trump (aquí i aquí), antisemítics i d'altra mena, adreçats al seu sector de seguidors supremacistes blancs, alt-right i tota la pesca.

M'agradaria identificar alguns dog whistles a la política catalana.

Un metge i un deli a Houston

Main Street, Houston. Google Street View.

Al 2007, un vol regional de Continental ens va portar de Mèxic a Houston per a un cap de setmana de tres dies. Portàvem una guia-totxo dels restaurants de Houston i la il·lusió de conèixer personalment la Lucy, l'esquelet australopitec de tres milions d'anys que per primer cop havia sortit d'Etiòpia.

També tenia a l'agenda una visita mèdica en una clínica urològica de la ciutat. (Per cert, si vius lluny de la casa pairal, truques a ta germana i li dius que aniràs al metge a Houston és possible que s'espanti i l'hagis de convèncer que -encara- no estàs com la Rocío Durcal o Jurado, qualsevol de les dues, quan van anar a atendre's, precisament, a Houston.)

Aquella clínica devia ser molt bona, perquè si arribaves tard a la cita la perdies i et clavaven prop de 100 dòlars. De camí cap a la consulta al volant del Dodge Caliber de lloguer, per aquelles autopistes urbanes em sentia com Bill Paxton empaitant tornados amb Helen Hunt. Però em vaig equivocar de camí. Vam perdre mitja hora, fins que vam arribar al gratacels on hi havia la clínica. La vam tallar justa, però no ens vam haver de retratar. De moment, és clar.

Realment, la clínica devia ser molt bona, perquè al vestíbul hi havia un cartell proclamant que l'altre any havia estat nomenada de les millors clíniques urològiques dels Estats Units. Bé, entrevista amb el metge, fluxometria, mostra d'orina, mostra d'esperma, ecografia de bufeta, tacte rectal: aquell tipus de coses que mai deixaries de fer en un cap de setmana als Estats Units. Insisteixo que devia ser molt bona aquella clínica perquè la fluxometria, només la fluxometria, va costar prop de dos-cents dòlars. Per dos mil dòlars (i per  menys) pots comprar un fluxòmetre urològic: amb una setmana o dues devien amortitzar l'aparell.

Però la prova estrella era una anàlisi FISH de defectes genètics en els espermatozous. Si pixar dins un embut ja sabem què costava, que podia costar aquesta altra prova? Ho deixarem aquí. Em van detectar un percentatge baix de defectes, que no els va semblar important, però em van recomanar d'anar a veure un "conseller genètic". Va ser com l'acudit del metge que et diu hágaselo mirar esto, hágaselo mirar. Tot i el detall del conseller genètic, me'n vaig tornar a casa amb diagnòstics i prescripcions  importants, i em vaig estalviar una operació que m'aconsellava un especialista mexicà. El preu va ser sagnant. Encara dol.

Sortint de la clínica, vam fer parada i fonda a un deli. L'entrepà que hi vaig menjar va ser extraordinari, una delícia. Ara em figuro que era de pastrami amb pa de sègol, però no ho sé. En aquell moment desconeixia completament què era un deli. De fet, com qui despatxava era clarament indostànic, vaig pensar si deli no tindria a veure amb Dehli. De traca i mocador, o de Cuando era feliz e indocumentado.

La meva semialfabetització en el món jueu dels últims anys m'ha permès conèixer l'origen i el significat cultural dels delis a Nova York. Aquí en parlen. Curiosament, el 2008 vaig ser a Nova York i seguia sense saber res d'aquests restaurants, de manera que no hi vaig posar els peus. Si hi torno hauré d'anar al Katz Delicatessen. Però que ningú em parli de metges!

----

Houston a Cartes de Mèxic:
Tot esperant Houston
Tot això era nostre
Foment americà de la lectura

Un jove Philip Roth fent crítica de cinema

El mes d'octubre passat The Tablet i The Forward van glossar la breu època de crític de cinema del jove Philip Roth. Amb 24-25 anys va fer crítiques quinzenals de pel·lícules i programes de televisió a The New Republic (TNR). Als dos articles esmentats (especialment al Forward) trobareu cites sucoses dels seus articles i enllaços als originals, que, malauradament, no funcionen. Per sort, al web de TNR han rescatat dues d'aquestes peces de Roth, la del remake d'Adéu a les armes de Charles Vidor (demolidora) i la d'El pont del riu Kwai (David Lean).

Però per somriure una mica amb un Roth més unchained us recomano Nymphs and Satyrs, on repassa dues comèdies del moment: Love in the afternoon ('Ariane') i Will success spoil Rock Hunter? ('Una mujer de cuidado'). A l'hora de triar entre les parelles Gary Cooper-Audrey Hepburn i Tony Randall-Jane Mansfield, Roth es queda definitivament amb la segona, després de massacrar la primera i, particularment, Audrey Hepburn. Podeu llegir el facsímil en pdf de l'article a l'arxiu de TNR. Només cal entrar aquí i cercar nymphs and satyrs.

Omaha Beach

¿Algú s'ha preguntat alguna vegada per què van batejar Omaha Beach com a "Omaha Beach" i no com a "Mendocino Beach" o "Schenectady Beach"? Tetrasíl·labs a part, no he vist mai ningú que ho expliqui. Ni tan sols l'article wikipèdic corresponent: d'onze mil paraules sembla que no en dedica ni mitja a explicar-ho. Però el simbolisme d'Omaha com a cap de pont se'm va fer molt evident des del moment que vaig cercar aquesta ciutat al mapa dels EUA.

Al marge occidental del riu Missouri (frontera per molts anys entre l'Est i l'Oest), Omaha era el punt de sortida de la ruta d'Oregon (Oregon Trail: diguem-ne el corriol d'Oregon). Milers i milers de pioners, colons i immigrants van sortir d'Omaha cap a l'Oest. Abans, però, calia travessar el Missouri i desembarcar a Omaha. Quan van decidir fer el primer ferrocarril transcontinental, la nova via arrencava d'Omaha i acabava a Sacramento, Califòrnia. Les vies fèrries de l'Est morien a Council Bluffs, Iowa, al marge oriental del riu davant Omaha, i els trens havien de travessar el riu amb ferry, per desembarcar a Omaha i prendre la via transcontinental. Això fins que no es va fer el pont del ferrocarril sobre el Missouri. Centenars de milers d'emigrants van haver d'arribar a Omaha per poder sortir cap a l'Oest amb el First Transcontinental Railroad. El simbolisme d'Omaha Beach és força evident. No és bonic?

Però, com li passava al Kommandant van Heerden, que es feia moltes il·lusions sobre everything else, la meva il·lusió s'ha esvaït de cop quan he sabut aquests dies que l'origen del nom d'Omaha Beach i de la veïna Utah Beach podria ser força més prosaic. Simplement, el general Omar Bradley, que va dirigir les forces de terra des de Normandia fins a Alemanya, tenia dos ajudants: un d'Omaha (Nebraska) i un de l'estat de Utah, i va tenir el "detall" de batejar aquestes platges en honor d'ells. Això ho diu aquest senyor tot citant The Omaha World-Herald. No és exactament una font irrefutable, però ha estat com una galleda d'aigua freda sobre el meu mite omahià.

Encara, però, em sorgeix un altre dubte: si el general Bradley hagués pensat que Omaha simbolitzava perfectament el desembarcament i l'inici de la llarga marxa sobre Berlín, li hauria posat mai aquest nom clau, que havia de ser mínimament indesxifrable per a l'enemic? Deixem-ho estar, però em quedo amb el meu mite.

El jersei negre d'Steve Jobs

Com a mínim des del 2007 Steve Jobs portava "sempre" un jersei o polo negre de coll pujat. Trobo fascinant que una persona que posseïa 8.000 milions de dòlars vestís sempre així. I m'agradaria conèixer els detalls d'aquesta estratègia, segurament molt ben calculada.

Ara, tinc un dubte: ¿era sempre el mateix jersei, o en comprava un cada setmana en un basar xinès de Cupertino, o n'hi feia una dotzena cada temporada un dissenyador internacional?

Sembla que alguns dels models eren de la firma St. Croix, de Minnesota (175 USD), i un model en caixmir era de la firma alemanya Vonrossen (616 USD). En tot cas, podeu veure aquesta presentació amb 27 fotos d'Steve Jobs amb el famós jersei negre.

"We do the concentrating and the Poles do the camping"

Finalment he tornat a veure To be or not to be (Lubitsch, 1942), l'estupenda comèdia sobre una companyia d'actors de Varsòvia enfrontant-se al nazisme i desemmascarant-lo amb les arts de la representació, que tan bé dominava, precisament, el nazisme. Tot, dirigit pel jueu, alemany, exiliat a Hollywood i genial director (no necessàriament per aquest ordre) Ernst Lubitsch.

No pretenc fer un comentari general del film ni d'explicar-ne la trama. Només destacaré alguns punts que m'han cridat l'atenció aquesta vegada.

Jack Benny i Carole Lombard

* Una pregunta sense resposta. Jack Benny, l'actor que encarna el protagonista Joseph Tura, és un autèntic desconegut per a la majoria de nosaltres, però era un còmic molt exitós a la ràdio nord-americana de l'època, començava a ser-ho al cinema i ho va ser després a televisió. Posar-lo a recitar solemnement el monòleg de Hamlet és tot una declaració de principis per part de Lubitsch. Això és un detall que potser se'ns escapa si no sabem qui era Jack Benny. Posar-lo al costat de Carole Lombard dóna lloc a situacions ben divertides, però sempre ha quedat una pregunta a l'aire: com és possible que el... ganàpia? gamarús? capsigrany? de Jack Benny faci de Joseph Tura, marit de l'excelsa, sublim, grandiosa, Carole Lombard (Maria Tura)? * Un fet tràgic: Carole Lombard va morir d'accident d'aviació entre la fi del rodatge i l'estrena del film, el 16 de gener del 1942. * Un errada al fullet: aquests cinemes de cinèfil solen regalar uns full impresos per les dues cares, escrits rigorosament en castellà, que inclouen retalls d'algunes crítiques (naturalment) favorables de la pel·lícula. En aquest cas era un fragment d'un text aparegut al web bandejadeplata.com, en què es parla de Carole Lombard com de la actriz francesa. Bé, cal dir que Carole Lombard (gràcies Wikipedia) es deia realment Jane Alice Peters, va néixer a Fort Wayne, Indiana i era, bàsicament, nord-americana.

"We do the concentrating and the Poles do the camping"

Criden l'atenció en aquest film les mencions humorístiques als camps de concentració nazis. Hi destaca el diàleg entre el professor Siletsky (espia dels nazis) i Joseph Tura, l'actor polonès que en aquesta escena es fa passar pel coronel Erhardt de la Gestapo:

TURA (FALS COL. ERHARDT):

- I can't say  how delighted we are to have you here!

PROFESSOR SILETSKY:

- May I say, my dear Colonel, that it is good to breathe the air of the Gestapo again. You know, you are quite famous in London, Colonel. They call you "Concentration Camp" Erhardt.

TURA (FALS COL. ERHARDT):

- Ha ha! Yes, yes. We do the concentrating and the Poles do the camping. Ha ha ha!

Podeu veure i sentir aquest diàleg aquí (apugeu el volum):

Una conversa en termes semblants (sense l'acudit final) es produeix després entre el vertader Erhardt i un Joseph Tura que es fa passar pel professor Siletsky. (Jack Benny arriba a fer aquests tres papers: Tura, fals Erhardt i fals Siletsky, junt amb el d'un anònim oficial de la Gestapo a Berlín, una mostra del recargolament de la trama del film, de la qual tanmateix no perdem el fil, gràcies al mestratge del guionista i el director.

No tinc clar que a finals del 1941 a Hollywood fossin conscients, ni tans sols Lubitsch, que els camps de concentració quedarien per sempre associats a la "solució final" que de manera massiva va començar el 1942, especialment després de la conferència de Wannsee. Com vaig dir a Lo ruc de Formentor, el mateix Stefan Zweig cap al final del 1941 pensava que el terrible destí dels jueus europeus seria el que ell ja havia patit: l'exili.

Però... hi ha jueus a To be or not to be?

No em refereixo a Jack Benny (nom vertader: Benjamin Kubelsky, un jueu nord-americà d'orígens polonesos i lituans), a qui Lubitsch fa demanar un entrepà de salami i formatge, com dient-nos: "Sí, Jack Benny és jueu, però Joseph Tura no". (O seria, en tot cas, un jueu molt assimilat. O era salami kosher!). Em refereixo als personatges del film. Hi ha peronatges jueus al film? Quan es va rodar To be or not to be (finals del 1941) ja feia un any que els nazis havien creat l'infame gueto de Varsòvia i hi havien tancat els 400.000 jueus de la ciutat. El film transcorre entre l'agost del 1939, just abans de la invasió de Polònia, i algun moment posterior a la creació de l'esquadró polonès de la RAF britànica (l'agost del 1940). La pregunta és: amb aquests antecedents, a més del que ja havia passat a Alemanya, a finals del 1941 es podia fer una pel·lícula de polonesos sense jueus o sense una referència al seu destí?

Bé, a To be or not to be no hi ha cap personatge explícitament jueu. Però Greenberg (encarnat per Felix Bressart, un jueu alemany també exiliat), que fa d'actor (molt) secundari a les obres que la companyia teatral escenifica a Varsòvia, és un jueu, i ho podem saber per una sèrie de pistes més o menys òbvies que el film ens deixa: el seu físic, la seva insistència en recitar el monòleg del jueu Shylock de la shakesperiana El mercader de Venècia, i per altres indicis, algun d'ells poc evident si no sabeu el doble significat de la paraula anglesa ham (actor amb estil massa exagerat o histriònic; però també pernil, en definitiva, porc). Si no coneixeu El mercader de Venècia bé us pot passar que no capteu que Greenberg és jueu. Gerd Gemünden va analitzar a fons la presència/absència de jueus a la pel·lícula en un article de vint-i-dues pàgines a la revista New German Critique. Si sou estudiant o personal d'una universitat catalana podeu accedir a l'article a través del CCUC. Bàsicament, Gemünden atribueix al codi Hays de censura i a l'antisemitisme regnant als EUA la pràctica absència de personatges jueus al film i la manera críptica (però descodificable) amb què Lubitsch els fa aparèixer, alhora que confronta el públic nord-americà amb la desaparició dels jueus centreeuropeus. És un article considerat per alguns la crítica definitiva del film.

I per acabar...

I per acabar amb una mica d'alegria penjo aquí un dels moments més "Lubitsch" del film, entre Maria Tura i el tinent Sobinsky, l'home que la visitava al camerino quan el Sr. Tura recitava el monòleg de Hamlet, diàleg precedit, com no, per la famosa escena del monòleg:

Tempesta de sorra a Arizona

L'autor de la gravació porta els llums del cotxe encesos.

L'acudit d'Obama

No sé si és per estalviar que el canal 3/24 ha transmès sense traducció simultània el discurs en directe d'Obama davant els Lords i el Comuns. És cosa d'agrair que ho hagi fet així, perquè els discursos d'aquest President dels Estats Units s'entenen bastant bé si tens un nivell d'anglès mitjà. Gairebé l'únic que he sentit del discurs ha estat el començament (després he estat molt ocupat amb altres coses i encara no n'he llegit l'anàlisi als mitjans). 

El cas és que Obama ha pràcticament començat amb un acudit, dient que és un gran honor parlar davant d'aquell auditori, que li han dit que les últimes persones que ho han fet són el Papa, la Reina d'Anglaterra i Nelson Mandela, la qual cosa és un llistó molt alt, o bé el començament d'un acudit molt divertit, fent referència segurament a un acudit que comencés "això era el Papa, la Reina d'Anglaterra i Nelson Mandela". Exactament ha dit, segons la transcripció de la BBC:

I am told the last three speakers here have been the Pope, Her Majesty the Queen, and Nelson Mandela, which is either a very high bar or the beginning of a very funny joke.

La veritat aquesta broma o acudit d'Obama no té gaire gràcia, l'ha explicat amb poca gràcia i el trobo bastant inoportú, fora de lloc, quan estava agraint l'honor de parlar davant de les dues cambres del Parlament britànic. Crec que tinc força sentit de l'humor, però trobo que Obama ha pixat fora del test, i m'ha semblat que el Premier britànic, per la cara que feia, opinava el mateix. Deixo aquí penjat el vídeo de The Guardian. La broma són gairebé les primeres paraules que pronuncia.

WKRP in Cincinnati!

Una memorable sèrie que va durar només quatre anys (88 episodis) i que TV3 va tenir l'encert de programar. Quins pentinats (quanta laca), quines americanes de quadres, quines ulleres de cul de got, quins personatges, quins estereotips (o serien arquetips?), quina poca feina que tenien a la redacció d'aquella emissora! De tant en tant encara em descobreixo cantussejant el tema de la sèrie. Us penjo aquí un tros qualsevol d'un episodi qualsevol, en què, curiosament se sent un tros de Hungry heart de Bruce Springsteen.

El vídeo del naixement d'Obama

Després de publicar el seu certificat de naixement, Barak Obama fa públic el vídeo del seu naixement, durant el sopar de corresponsals de premsa a Washington.

2011/05/02 10:29

Bé, al cap d'unes hores veig que el mateix Obama ha engegat una contraprogramació de luxe: l'anunci de la caça i la mort d'Ossama Bin Laden. Ara el món és una mica millor. No gaire, no ens fem excessives il·lusions. La recentíssima substitució del Secretari de Defensa Robert Gates probablement ha estat un moviment perquè no fos un home de l'era Bush qui s'anotés el punt (ni que fos de passada, perquè ha estat la CIA l'executora de l'acció, no pas l'exèrcit ).

Miscel·lània tucsoniana

Ara que la congressista Gabrielle Giffords ja deu ser a Houston per al seu procés de rehabilitació aprofito per a celebrar la seva evolució positiva, malgrat la gravetat de les ferides i la incertesa del futur. Salut!

TUCSON, TUCSÓN PER ALS MEXICANS. Tucson va ser fundada com a població de la Nova Espanya el 1775, i "comprada" el 1853 pels EUA a un dels dolents per antonomàsia del segle XIX mexicà (Antonio López de Santa Anna). D'aquesta ciutat els mexicans encara en diuen Tucsón. L'etimologia del topònim és, tanmateix, prehispànica.

NOTABLE DANIEL HERNÁNDEZ. L'heroi hispà de Tucson ha resultat ser tot un personatge. Aquest ciutadà dels Estats Units té només 20 anys i feia cinc dies que treballava de becari de Ciències Polítiques (o d'estudiant/graduat en pràctiques: allà en diuen intern) a l'equip de la congressista Giffords. De fet, ja hi havia treballat abans. Enmig de la confusió generada per l'ametrallament Hernandez va atendre la congressista amb senzilles mesures que recordava d'un curset de socorrisme que va fer durant el batxillerat (!), segurament salvant la parlamentària de morir dessagnada o ofegada en la seva sang. En aquest vídeo ho expliquen i ell mateix ho conta (clicant a CC podeu activar la transcripció d'aùdio i la traducció -és un dir- de subtítols al català):



Aquest noi s'ha convertit als EUA en un heroi i en un exemple de civilitat: pel que va fer, per la serenitat amb què ho va fer, i segurament per la maduresa i les taules que ha mostrat davant de les càmeres (vegeu també l'altre vídeo més avall). I segurament perquè no només és un Mexican American notòriament integrat sinó també obertament gai. (Em temo que a Daniel Hernandez encara li ha faltat ser indocumentat!). Tot plegat fa que Hernandez representi, sobretot per als mitjans i votants liberals dels EUA, l'antítesi dels valors i la dialèctica del Tea Party.

Observeu, com deia, la maduresa i les taules que mostra Daniel Hernandez, aquest paio de 20 anys, en el seu discurs a Tucson, just abans de la intervenció d'Obama. Em sembla que l'espera tota una carrera política.