La Pentecosta mallorquina (i un sant insospitat)

A Mallorca, de Pasqua només n'hi ha una: la de Resurrecció. Després de dècades a Catalunya, encara cada any que els barcelonins fan festa el dilluns de Pentecosta, perquè a Terrassa no en fem, haig de consultar al web si la seva segona Pasqua és la florida, la granada o la pansida.

A Mallorca, però, la versió cristiana del Xavuot tampoc era "la Pentecosta". Les àvies en deien Cinquagesma, un terme perfectament normatiu. Però que deien "Cinquagesma" seria una versió molt optimista. La cosa és mes complicada. Per començar, el grup "qua" es pronunciava "ko", com passa amb Pasqua ('pasko).

En segon lloc, feien abstracció de la essa: Cinquagema, igual que fan a Mallorca (i a França) amb "Quaresma": ko'rəmə (Carême en francès). Per tant, Cinquagesma era "Cincogema". No cal dir que la e era, naturalment, neutra: sinko'ʒəmə.

Però això no s'acaba aquí. La i s'havia neutralitzat i realment deien sənko'ʒəmə. Això va interferir amb una altra neutralització. A Mallorca la a de "sant" es neutralitza quan és l'epítet, diguem-ne, que precedeix el nom del sant: Sant Miquel es pronuncia sənt mi'kɛl¹. El poble (sobirà i analfabet) degué decidir que el "sən" de sənko'ʒəmə era un sant. O al revés: Per similitud amb sant, van convertir "Cincogema" en "Sant Cogema" i van neutralitzar la i.

El DCVB recull "Sancogesma" com una versió de Cinquagesma, pronunciada així a: Cerdanya, Garrotxa, Berguedà, Pallars, Ribagorça, Urgellet. S'entén que a aquests llocs no neutralitzen la e ni la primera a. Etimologia, diu el DCVB: deformació de cinquagesma per analogia de sant. 

També recull Cinquagema, amb la pronúncia sinko'ʒəmə, entre d'altres, sense neutralitzar la i, tot i que, com dic, les meves àvies sí que ho feien.  

En resum, Cinquagesma pronunciat com una cosa que podria ser Sant Cogema: sənko'ʒəmə. Un nou sant al santoral. Espectacular. 

¹ Un exemple d'aquesta neutralització diferenciada de 'sant' seria la glosa popular:
Sant Antoni és un bon sant --> sənt ən'tɔni əz un bɔn sant
qui té un dobler li dóna
perquè mos guard s'animal
tant si és de pèl com de ploma.

"Le métèque catalan" i altres insults

Manuel Valls és català no és necessàriament un insult, tot i que dins un cert univers que coneixem, segurament sí. Però si el gentilici "català" va acompanyat d'un o dos qualificatius clarament denigrants, injuriosos, tots ells adreçats al precandidat Manuel Valls, podem pensar que, molt probablement, català és utilitzat també com a insult. Precisament, l'altre dia em sorprenia la xenofòbia abocada al Twitter francès contra Manuel Valls, i ho vaig comentar.

Quines connotacions insultants té catalan per a un francès? Segur que algun nord-català ens ho aclariria. Vaig notar algun matís un cop que un francès em va fer un comentari sobre els nord-catalans, però no induiré un patró d'un sol exemple. En tot cas, el català que apliquen a Valls no és per nord-català, sinó, evidentment, per català del sud, que a França és estranger: un espanyol.

Aquí tenim, doncs, el primer component xenòfob: Valls catalan = Valls étranger. Per a alguns Valls és le métèque catalan o le petit Caudillo Catalan. Una referència taurina ajuda també a assenyalar-lo com a metec (Valls le torero catalan, o le toréador catalan), i atribuir-li una activitat històricament tan hispànica com matar moros és definitiu: le catalan matamore. (Amb innegables ressonàncies per als franco-magribins, que intueixo que, en general, detesten Manuel Valls.)

Hi ha qui afirma que Valls no és un francès de veritat i no estima França (le Catalan Français à 20 ans n'aime pas la France). A alguns no els agrada aquest catalan qui donne des leçons de "francitude". Per si hi havia cap dubte, algú proclama que no queremos tener a un presidente catalan! C'est clair?!!!!. Adreçar-se (retòricament) a Valls en espanyol per a rebutjar-lo per català no sorprendria ningú a casa nostra, però és un pèl xocant a França!

L'alçada física de Manuel Valls ha merescut al Twitter diferents qualificatius, alguns força denigrants, que, sovint, van seguits del nostrat gentilici català, la qual cosa sembla reforçar l'insult (o sóc jo?). Així doncs, sentirem a parlar du petit catalan, del petit catalan haineux, del petit émigré catalan, del petit coq catalan, del petit connard catalan, i, com dèiem més amunt, del petit Caudillo catalan. Però també hi ha le nabot catalan (tap de bassa), i, oh Déu meu, el Yorkshire catalan. Ja que hem entrat al món de la zoologia, direm que algú l'ha anomenat le rat catalan. I, fent una mica de miscel·lània: le détraqué catalan. Un festival d'insults.

Hi ha un altre component del Valls catalan: percebo que alguns dels temes i lemes específics de la catalanofòbia espanyola han travessat la frontera hispano-francesa i han emergit al Twitter enmig de la precampanya presidencial. M'agradaria explicar-ho en un segon escrit, junt amb els insults antisemítics a Manuel Valls.

El domini puntcat va tenir el seu moment apoyaré

Vilaweb i altres mitjans ens han fet saber que avui The Washington Post parla del domini .cat, aquest gran èxit de la societat civil, una d'aquelles idees boges que en senties parlar l'Amadeu Abril a l'Internauta i pensaves: somniar és de franc, però això no arribarà mai. (Mentida, no és de franc: hi ha somnis que surten ben cars, però això és un altre tema).

El cas és que el puntcat va arribar, però avui no hem d'oblidar que la barrera del govern espanyol (una de tantes a vèncer però gens negligible, suposo) es va superar aprofitant el moment apoyaré de Zapatero, i amb José Montilla al ministeri d'Indústria. El ministre català va comunicar a l'ICANN que el govern espanyol no s'hi oposava. Aquí una TV3 molt optimista (montillista avant la lettre?) deia que fins i tot s'estudiaria el domini .ct. La notícia va caure com una bomba a certa premsa espanyola: des d'augurar la proliferació mundial de dominis culturals (i què?) fins a assegurar que l'ICANN no ho aprovaria mai, fins a les escomeses habituals (.cat para catetos, aldeanos,...). Bramuls llunyans, en vaig dir jo. Uns mesos més tard de l'anunci de Montilla el puntcat es va aprovar. I, com se sol dir, la resta és història.

Queden noms lliures per a col·lectius sobiranistes

Se n'han creat tants els últims anys que l'activista català assedegat de col·lectius podria pensar que ja se n'han esgotat els noms. Però no! En queden uns quants de lliures. Anem a pams. Els col·lectius poden tenir noms de persona o de lloc. Si tenen nom de persona, hi ha dues opcions: poden ser figures medievals eclesiàstiques de Catalunya (preferentment mortes), o poden ser presidents dels Estats Units (ja traspassats, exclusivament) o, en el seu defecte figures eminents o de culte de la història contemporània d'occident, també finats. Si són noms de lloc, poden tenir una relació molt remota amb el procés català, però un pedigrí centreeuropeu o bàltic serà imprescindible. L'excepció: un nom molt local però impactant del domini lingüístic català pot marcar la diferència.  Els flaires balcànics no són recomanables [@CollectiuMostar? No fotem.]

Dit això, suggereixo alguns noms de col·lectius que invito a formar, i la seva no menys suggerida missió fundacional:

El @CollectiuBalfour va a la cerca d'una potència mundial, preferentment la GB o els EUA, disposada a declarar que veu amb bons ulls la creació d'una llar nacional catalana a Catalunya. Format pel sector #sionistanoésuninsult, els seus membres són tan pocs que cabrien dins un taxi, però han instituït el Premi Balfour Catalunya.

El @CollectiuBétera format per valencians 'panca' del morro fort instal·lats a Catalunya (o no). Estan tan convençuts que la mecànica històrica ens porta inexorablement a la independència, que ja emulen altres col·lectius publicant les notícies en anglès. En aquest cas no és per convèncer ningú, és per compartir amb el món sencer l'alegria de la imminent victòria.

El @CollectiuIvyLeague és meritocràcia catalana exiliada en busca, precisament, de meritocràcia. O sigui: molt lluny d'aquí. Han estudiat a les millors universitats dels EUA i en lloc d'escriure un blog tipus Lo Ruc de Formentor, que també ho fan, han decidit pilotar la independència de Catalunya des del sofà d'una casa georgiana o des d'un apartament de l'Upper East Side. Fins i tot des d'un piset de Queens.
 

El @CollectiuPétain està format pels hereus ideològics (i alguns de biològics) del Vichy catalán que Ernest Lluch i/o L'Avenç van retratar (no he estat capaç de trobar-ne els textos). Una part del col·lectiu viu un exili daurat a Madrid, fent teatre, criant infants a la setantena o supurant bilis i llard des l'equivalent madrileny d'El Rey de la Gamba. El seu missatge sobiranista és molt simple: Espanya és sobirana.

 @CollectiuArafat Noucentisme? Prat de la Riba? Classes mitjanes catalanistes? Casa i hortet? Pujolisme independentista? Bengurions catalans? No parleu d'aquesta púrria burgesa, sexista i colonialista als membres i a les membres del Col·lectiu Arafat. La seva lluita és un altra: la ROPC, la República Okupa i Palestiniana de Catalunya.

Només una petita mostra. L'onomàstica col·lectivista és infinita.

Una fita per a la Queralt

Fa tres caps de setmana hi va haver una treva de solell entre aquests diluvis inacabables i vam pujar a la Mola. En aquella sortida (us en recordeu, quan dèiem "sortida"?) la meva filla, aquí popularment coneguda pel pseudònim de Queralt, va fer cim per primer cop. No diré que va fer sostre, perquè va néixer a 1.890 m d'altitud, i Sant Llorenç del Munt li cauria una mica Avall. Tampoc puc dir que fos precisament una experiència de solitud, perquè la massa excursionista, de la qual vaig gaudir de formar part, cobria el cim com un acolorit biofilm.

Feia més de deu anys que no pujava a la Mola, per descomptat des d'abans de l'emigració a Mèxic, i recordo que a l'ultima ascensió algú de Cuba m'hi va explicar fil per randa i amb autèntic fervor la Revolució Cubana. Només recordo que a Montcada hi havia un quarter, però no puc recordar que tenia a veure amb Cuba...

A part de les inevitables activitats que sempre es fan a la Mola (mirar cap al Pirineu, que estava nevat -per cert, que se n'ha fet d'aquella taula panoràmica 3D de formigó?; entrar uns nanosegons a l'església romànica, assolellar-se una estona al pati, dinar al restaurant (ja no), comprar una cervesa a preu de canari flauta, portar les criatures a veure els ases), a part de tot això, dic, vaig introduir la Queralt a un concepte muntanyenc essencial com és a la fita. I no em refereixo a la fita en sentit figurat sinó literal: una pila de pedres en equilibri precari que asenyalen el camí, normalment quan, precisament, no hi ha camí.

(Sí, si tingués una circular serraria aquelles cames). 

Val a dir que la Queralt es va emocionar amb les fites. En vam fer mitja dotzena i vam jugar a anar de fita en fita, trobant un camí suposadament inexistent. El que encara no sap ella és que massa sovint no hi ha ni tan sols fites, o que de vegades cal oblidar-se d'elles i fer el teu camí.

"Nouvinguts": apunts de semàntica

Els castellans han adoptat el terme nouvinguts amb un entusiasme només comparable amb el que els va empènyer a incorporar monchetas a la seva parla. Los nouvinguts els resulta un eufemisme molt convenient. En primer lloc, per eufemisme. En segon lloc, perquè no l'han inventat ells i, per tant, no se senten plenament responsables de les connnotacions negatives que pugui tenir o que, de contraban, ells hi puguin afegir. I, last but not least, perquè verbalitzant aquesta alteritat dels estrangers fan ostentació d'un ambivalent arrelament i d'una definitiva presa de possessió del territori que trepitgen des de fa dues o tres generacions. Ells no són nouvinguts.

¿El terme "nouvinguts" ha servit perquè es deixi de parlar dels immigrants o de la immigració castellana? Potser sí o potser no: col·loquialment, he sentit parlar de barris "amb molta immigració i nouvinguts", una frase que pot ser redundant o no. 

Més matisos. Què és un nouvingut? Depèn... 

Conversa de perruqueria de la meva dona. Comença la perruquera:
- Así que vivís en el barri de los "nouvinguts"... [Nota: no exactament, però donem-ho per bo]
- Bueno... Yo soy "nouvinguda".
- No hombre, tú nooo, que tu eres mexicana. Son los marroquíes y los ecuatorianos. Tu eres otra cosaaa. 

És clar que els adolescents no són tan amants dels eufemismes ni dels matisos (surrealistes o no). Un dia, la meva dona passejava amb la Queralt, de mesos dins el cotxet, i va preguntar una adreça a uns nois (no nouvinguts). Quan ja s'allunyava va sentir que deien: "La sudaca.... ¡y el sudaquito! ¡Ja ja ja!".

Cardo-Rovira reinventa el codi navajo

Una cosa em crida l'atenció del reconte carodià de la seva trobada amb ETA a "Perpinyà". (Bé, una no: moltes, però en triaré una). Per tal de poder parlar amb el seu acompanyant català i que els etarres no l'entenguessin, Carod-Rovira i el Xango (whoever he is) van decidir parlar una llengua al màxim de dialectal possible, amb arcaismes que ell i jo coneixíem i mots valencians i balears. Se m'acut un còctel de reusenc, tortosí, felanitxer i valencià apitxat, amanit amb lèxic del Tirant lo Blanc i del lul·lià Llibre d'amic e amat, combinat amb l'exclusió sistemàtica de paraules semblants al castellà. És dubtós que Carod i el Xango (per cert, en mexicà, chango vol dir mico) poguessin parlar fluïdament tal idioma, de manera que quan els etarres els preguntaven "què opineu d'això?" les deliberacions devien ser extramadament llargues. Crec que donaria per més d'un gag al Polónia.

Carod va crear el seu propi codi Navajo, tanmateix amb un cert desavantatge amb els etarres que entre ells parlaven en basc. Al lloc oficial dels Navajo Code Talkers diu: They were a small band of warriors who created an unbreakable code from the ancient language of their people and changed the course of modern history. Mai reconeixerem prou la contribució de Carod-Rovira.

Eix ferroviari, any 2040

11 de setembre, any 2040. Amb 25 anys de retard el President de la Generalitat, el Molt Honorable Mohamed Pujol i Keddaoui, presenta públicament l'inici de la perforació del túnel de mercaderies del Pertús, que es farà amb tecnologia d'última generació. [Els túnels ja no es fan amb tuneladora. Només cal marcar la boca del túnel a la muntanya amb un làser de joguina, i un exèrcit de deu milions de ciberescarabats de titani i fibra de carboni (de 2,54 cm cadascun) s'encarreguen de fer el forat amb precisió micromètrica i en la meitat de temps.] Aquest túnel és el penúltim pas perquè l'eix ferroviari mediterrani uneixi de veritat Barcelona i la resta d'Europa. Ja només faltarà que França faci la línia de mercaderies fins al Pertús (inexplicablement, s'han aturat a Montpeller).

Abans d'iniciar el seu parlament, el president Keddaoui (tothom l'anomena pel segon cognom) sospira: fa vint anys, la presidenta Sánchez Camacho acomiadava el primer tren de mercaderies que sortia del port de Barcelona cap a l'aleshores llampant túnel de Canfranc. Un dia estrany. Tothom havia lloat el gran avenç que suposava aquella nova línia: la mateixa Presidenta, el president de la Cambra, el president de la Fira i el president del Port (casualment, aquests tres últims eren la mateixa persona: un antic ministre i excandidat a la Presidència de la Generalitat). Keddaoui, aleshores militant de les joventuts del partit, ho havia viscut amb una certa perplexitat: havia calgut suprimir els trens de passatgers ("AVE") entre Barcelona i Saragossa i reconvertir la línia a mercaderies!

Avui, en canvi, l'11/09/2040,  el President Keddaoui es pot vantar de donar un impuls gairebé definitiu a la veritable línia ferroviària directa que Catalunya necessita. Només una cosa el preocupa. No és el fet que l'aleshores ministra de Foment de Rajoy, Luisa Fernanda Rudi, s'hagués encarregat de perforar personalment el túnel de Canfranc i de completar el maleït "eix central" espanyol. No. No és tampoc que els successor de la ministra, un tal Zaplana, foradés personalment la Sierra de Albarracín per obrir una via directa entre València i Saragossa. No. Amb això ja hi comptava. Amb el que no comptava és que, amb l'escalfament global i la fusió del gel a l'oceà Àrtic, els vaixells de càrrega asiàtics que deien en Tremosa i en Partal que farien cua a la bocana del port de Barcelona, cada cop més arriben a Rotterdamm per la ruta àrtica de Rússia, molt més curta. Mentre s'aclareix la gola per començar el discurs, el president Keddaoui pensa: "Hauré d'armar una comissió per reconvertir el port. El vell, gran, Joan Clos em recomana transformar-lo en base de velomars i golondrines. No sé que pensar".

Pepiño Blanco, taurí

José Blanco està tan convençut que els catalans, amb una mica de sabó, acceptem de bon grat una merda lligada amb un cordill com a pagament a compte de... res, i que, a sobre, oblidarem qualsevol greuge fins el 21 de novembre, que ha decidit fer una convocatòria còsmica, còmica i irrepetible. Demà, 19 d'octubre el diestro Pepiño Blanco es tancarà tot sol a torejar no sis toros braus sinó tot un ramat de mansos: el que queda de la "societat civil" catalana, a la Llotja de Mar. Motiu: presentar en societat el corredor Frankestein resultant de la fusió dels deliris espanyols i les resolucions aleatòries de la burocràcia comunitària. Es-pec-ta-cu-lar! Torna l'Empastre?

Realment, han de ser pèssimes les perspectives electorals del PSOE perquè aquest partit enviï Blanco a una missió doblement kamikaze. El ministre podria: a) exposar-se a una autèntica tomatina bunyolenca a la Llotja de Mar (lamentablement, aquest risc és baix), o b) enfonsar encara més les expectatives electorals del PSOE a Espanya si dóna a entendre que ha "afavorit" Catalunya.

No ho digueu a ningú, però el PSOE necessita el vot català.... per poder tenir grup parlamentari propi!

Mirar escoles...

Com que al febrer és la preinscripció de la Queralt a P-3, estem començant a mirar escoles. Bé, això de "mirar" és literal, perquè diversos centres ens han negat una entrevista amb la direcció o cap d'estudis abans de la jornada de portes obertes, gener o febrer. (El periode de portes obertes és bastant atropellat, ja ho vam veure el febrer passat quan vam començar el periode de patiment preescolar.)

Aleshores, podem mirar les pàgines web de les escoles i tres opcions més, totes inspirades en Ràdio Makuto: 1) Anar a veure l'ambient a la sortida dels col·legis. 2) Mirar els fòrums web de mares angoixades pel procés de preinscripció (sembla que només elles hi escriuen: Crianza natural, Foro en femenino, etc). Amb aquesta opció t'has de refiar o no d'opinions de persones de les que només pots intuir tant la veracitat de les seves aportacions com el seu nivell d'alfabetització i/o escolarització, a més del context mental i sociològic. (Resulta decebedor que després d'una llarga cerca tot el que trobis sobre el col·legi, diguem-ne, Gessamí sigui: Ola chicas, llebo un mes viendo escuelas xa mi peke. M gusta el colegio "Gessamí" pq hay muy buen ambiente y es nuevo, aun q hay bastantes "nouvinguts"). Quan un altre anònim s'ha molestat en fer una avaluació de tots els col·legis de la ciutat, i de la meitat de centres diu que són CAEP, o com si ho fossin, me l'he de creure? Bé com a mínim m'ha obligat a investigar què és un CAEP.

3) La tercera opció és preguntar a amics o companys de feina (la majoria van portar els fills a l'escola fa deu o vint anys). Segons com estigui el panorama no descartem mudar-nos de zona escolar, a un cost mensual que em permetria segurament apuntar la filla a una d'aquelles escoles privades privades de Sant Cugat.

Cita del dia

"Aquell eixamplament [de les bases socials del catalanisme, que pretenia el Tripartit] ha tingut una concreció immediata discreta, per no dir escassa". J.M. Tresserras al Diari ARA.

És un parte meteorològic o un mea culpa?

John Connor ja és entre nosaltres

Mentre arriba el dia del judici final el John Connor català mata el temps enviant una mitjana de tres tuits per minut. S'ha especialitzat en repiular catalanofòbia twitterística (a fe de Déu que si li ha girat feina), que detecta amb unes antenes especials que va trobar a la caixa forta de Cyberdyne Systems amb l'ajut inestimable del Cyborg T-800 reprogramat. Perseguit per la justícia espanyola, quan descansa del Twitter practica el "suicide biking", ja sigui al Pirineu o batent rècords de velocitat pels carrils bici de Barcelona, segurament per mantenir el to muscular, tan necessari quan la temible SpainNet decideixi sortir de la letàrgia, prendre consciència de si mateixa (el 26 d'agost del 2014) i decretar el finis cataloniae. Arribat aquest moment, totes les nostres esperances, incloses les de Duran i Lleida, rauran en el John Connor català.

(Una teoria alternativa, enunciada fa un temps per Partal i reformulada avui per Villatoro a l'ARA ve a dir, sense dir-ho, que el John Connor català podria ser algú molt diferent, com ara Artur Mas o D&L.)

No es parla de res més

Ahir al Mercadona no es parlava de res més que del míssil nuclear/bomba de neutrons del TSJC contra la immersió lingüística. Els iaios andalusos no parlaven de res més: "Si queremos que algún día nuestros biznietos aprendan el catalán (por cierto ¿lo queremos?), no nos pueden quitar la ingmersiong". Els fills dels iaos andalusos no parlaven de res més: "Si queremos que algún día nuestros biznietos aprendan el catalán (por cierto ¿lo queremos?), no nos pueden quitar la ingmersiong". Els néts dels iaios andalusos cridaven la mateixa consigna mentre escoltaven l'iPod pels (estrets) passadissos del Mercadona: "Si queremos que algún día nuestros biznietos aprendan el catalán (por cierto ¿lo queremos?), no nos pueden quitar la ingmersiong". I els besnéts dels iaios andalusos repetien el mateix, mentre caminaven de grapes pel supermercat, tot referint-se a un concepte, besnét, que encara no comprenen del tot.

Les dones marroquines estaven enfurismades per l'atac a la immersió i algunes, fins i tot, s'havien tret el hijab. Els peruans i equatorians no parlaven de res més, i se sentien els argentins: "Che boludo, ya nokh cagaron la vida... ¡nokh quitan la ingmersiong!". Les senyores convergents no parlaven de res més, mentre agitaven les mans i feien sonar les polseres d'or (ai no, si es referien al mal temps que havia fet aquest estiu a Coma-ruga, o era a Palamós?). Els enxufats sociates de l'ajuntament no parlaven de res més, i els lectors de l'ARA (en singular: només va passar un senyor amb l'ARA al carretó), aquest sí, eren els únics que no deien res: es passejaven amb la mirada perduda entre les fileres de productes Hacendado, pensant quan trobarien temps per llegir, cofois, el suplement Criatures de l'ARA. O potser era una altra cosa?

L'origen català de l'origen mexicà d'una empresa catalana

Sara Lee posa a la venda Bimbo SA, la coneguda empresa de pa de motlle nascuda a Catalunya i amb seu a Barcelona, tot i la seva compra fa uns anys per Sara Lee. L'ARA en donava compte diumenge passat, i en un apunt breu que acompanyava la notícia principal titulava: L'origen mexicà d'una empresa catalana. Deia l'ARA: "La primera Bimbo que va existir al món va ser l'empresa mexicana del mateix nom, que va néixer el 1945...". És així, però l'ARA feia curt en la recerca de les arrels de Bimbo. Si el Bimbo catala té arrels mexicanes, el Bimbo mexicà té unes arrels familiars catalanes inqüestionables. El patró i fundador de Bimbo és Lorenzo Servitje Sendra, un mexicà fill de catalans emigrats a Mèxic.

Bimbo ha publicat en un opuscle (pdf) detalls de la història de l'empresa, alguns dels quals extrec tot seguit. El pare de Lorenzo, Juan Servitje ja va patentar el 1918 a Mèxic una màquina de fer panets i el 1928 va fundar la pastisseria El Molino. El 1945, Lorenzo Servitje, junt amb altres persones (la majoria, aparentment, familiars i/o d'origen català: Jaime Jorba, Jaime Sendra, José T. Mata, Alfonso Velasco i Roberto Servitje; foto aquí) va fundar Bimbo. L'única referència (indirecta) als orígens catalans dels fundadors de Bimbo que es fa a l'opuscle és que els primers anuncis de Bimbo es van inspirar en la publicitat que la pastisseria El Molino feia "en el periódico catalán El Poble Català de la Ciudad de México". No sabia que tal cosa va existir! Podeu veure un exemple d'aquesta publicitat dins l'opuscle de Bimbo, exactament aquí (pdf).

L'ARA, doncs, podria haver parlat de L'origen català de l'origen mexicà d'una empresa catalana. Per cert, Bimbo de Mèxic és un possible comprador de l'actual subsidiària de Sara Lee, Bimbo SA, com bé indicava l'ARA.

Amb una mica més de documentació, explicaríem que Lorenzo Servitje Sendra defensa posicions polítiques i religioses que podríem qualificar d'integristes, i que en diverses ocasions ha influït poderosament, per dir-ho suau, en els continguts dels mitjans de comunicació, tot fent servir el seu poder com a comprador de publicitat als mitjans audiovisuals.