Gairebé dos anys després del retorn a Catalunya, avui he obert les caixes que contenien l'amplificador i el CD Marantz i els altaveus Mission, i he muntat l'equip d'alta fidelitat que ha estat desat durant set anys (set!) en aquest pis del Vallès. Alta fidelitat: encara es diu així?
Vaig comprar aquest aparell abans del 1995, perquè ja era a casa aquell any, en què vaig conèixer la meva senyora, segons que em confirma ella mateixa. L'equip funciona, que no és poc, i podem dir que ha resistit força bé aquesta prolongada hibernació, i que, fins i tot per a mi que no sóc un geek de l'hi-fi, déu n'hi do la diferència amb els reproductors a 100€ (o 50€!) que venen a Miró.
Suposo que després de mil cinc-cents programes del Cafè de la República no és gaire original parlar d'aquella música que irromp i t'embolcalla just després de l'homilia de Joan Barril, al començament del seu informatiu.
Aquest programa de Catalunya Ràdio no sé si m'agrada perquè sembla un foc de camp o si el detesto perquè sembla un foc de camp. (O si m'agrada malgrat que sembli un foc de camp). O, simplement, és que quan preparo el biberó de la Queralt em relaxa la combinació de veu i música que ens serveix el rapsoda Barril com a informatiu del vespre.
Us deixo amb Nane tsora, la cançó gitana, centreeuropea, del Cafè de la República, interpretada pel grup francès Bratsch.
Com a bonus track, no us perdeu aquesta versió menys bohèmia i posmoderna de la mateixa cançó, ballada amb molta gràcia i simpatia natural per unes mosses clòniques d'algun lloc de -aparentment- Polònia. Una gravació que sembla remotament precursora d'aquest gran invent del segle XXI que és el lipdub universitari.
Podríem pensar que el Youtube només és per a publicar vídeos domèstics, discursos de l'Obama i talls de TV que després les cadenes fan esborrar, però fa un temps vaig descobrir que també és una immensa col·lecció de vídeos musicals. Fins i tot d'àudios musicals: cançons il·lustrades només amb la portada del disc o amb unes fotografies. Pràcticament hi pots trobar qualsevol cançó de la música popular angloamericana. ¿Que de sobte te'n recordes d'aquell tema que escoltaves amb aquella persona fa molt de temps (tant de temps que, de fet, Miquel Roca encara pensava que el concert econòmic era una antigalla, i absolutament tots suposàvem que Montilla només era una classe de vi)? Doncs aquesta cançó i tantes d'altres les trobaràs al Youtube. En el meu cas, em referia a Love Song to a Stranger. Per raons òbvies, és més fàcil trobar-hi aquest tema o Let it be que, per exemple, Pescador ja no hi ha peix de Toni Morlà.
L'efecte cirera, intrínsec a la navegació web, s'intensifica al Youtube, i una cançó en porta moltes més. Seria l'efecte raïm. No sé com, vaig anar a espetegar a Rose of San Antonio, interpretada per una per a mi desconeguda Patsy Cline. I d'aquí, a la seva interpretació del popular tema The Tennessee Waltz. Aquesta cançó de 1947 la vaig descobrir fa uns anys en l'excel·lent versió de The Chieftains-Tom Jones, força festiva i una mica paròdica o autoparòdica per part del Tigre de Gal·les. Bé, la versió de Patsy Cline és més innocent que la de Tom Jones, i també m'agrada força, potser pel seu aire diguem-ne amateur. La meva particular versió la canto sovint a la meva filla Queralt. Li encanta i la relaxa en moments de tensió, com ara el canvi de bolquer, o quan té gana però encara li estem preparant el sopar. Sovint, però, és la versió de Patsy Cline al Youtube, o la de Tom Jones, la que l'entreté i la pacifica (pacifier, en anglès americà, vol dir xumet).
Si ets un malalt de Tennessee Waltz encara en trobaràs al Youtube una versió de Leonard Cohen, una altra d'Elvis Presley, dues de Norah Jones i la de Patti Page, potser la versió canònica, on canta estupenda, seductora, tot i que hi apareix vestida com Scarlett O'Hara abans de la crema d'Atlanta. Si la teva malaltia de Tennessee Waltz ja és de cures intensives, encara pots posar-te la llista de reproducció corresponent, amb trenta-vuit versions que s'encadenen automàticament, inclosa la de Kikki Danielsson, una autèntica profanació a càrrec d'aquest ídol femení i còsmic del pop suec.
Tornant a la nostra estimada Patsy Cline, va morir en un accident d'aviació als 30 anys, el 1963, en una època que els cantants sembla que queien de tres en tres en el mateix avió: Buddy Holly, Ritchie Valens i J.P Richardson (1957); Patsy Cline, Cowboy Copas i Haskshaw Hawkins (1963). Cline tenia un aire innegable de girl next door, jo diria, més aviat, de girl next ranch. Vegeu si no, el pentinat i el vestit estampat que porta en aquest vídeo, per no parlar del decorat. Fascinant. No us perdeu aquelles banyes de vaca texana penjades a la llar de foc, gravitant perillosament sobre el cap de la tendra Patsy Cline (exactament aquí). Quan era petit algunes dones mallorquines tenien un look molt semblant. Sense banyes de vaca texana.
Descansi en pau, Patsy Cline. De moment, perquè amenaço de reprendre el tema.
