divendres, 21 de maig de 2010

Bon cap de setmana [2]: Real de Catorce


Real de Catorce des del camí de Santa Prisca.
Campanar de l'església amb les muntanyes al fons.

L'abril del 2009 ja havien passat més de cinc anys de la nostra arribada a Mèxic i encara no havíem visitat el mític Real de Catorce, SLP, a només a 3-4 hores de la ciutat on vivíem. Embarassada de sis mesos, la M. (la meva dona) va insistir que amb la possibilitat que hi havia que tornéssim cap a Catalunya, no podíem passar sense visitar aquest lloc, un antic poble miner, argenter, a 2750 m d'alçada, fugaçment ric, gairebé abandonat fa uns vuitanta o cent anys, i avui dia força restaurat i turístic.

Així doncs, el divendres del Ram del 2009 cap a les cinc de la tarda emprenguérem el camí de Real de Catorce amb el nostre cotxe compacte dels grans recorreguts, perquè el vocho ja fa feia temps que havia quedat com a cotxe d'emergència. El petit detall va ser que els 25 km finals eren una carretera de muntanya literalment empedrada, plena de sots en la seva segona meitat, que vam haver de recórrer de nit i després d'haver fet ja uns 250 km. No vam prendre mal, però hijo mano...

De Real de Catorce em quedo amb l'aire, les pedres, la llum, els cels, el cementiri, les muntanyes del voltant, l'exposició d'exvots de l'església i, esclar, el Mesón de la Abundancia, segurament el millor hotel del poble. Algú altre us parlaria amb molt de gust de l'època daurada de Real de Catorce, dels indis huicholes, del peyote, dels rastafaris i dels neohippies. Però hauria de ser algú altre.

Malgrat una certa massificació si hi aneu durant un pont o per Setmana Santa, la visita ho paga. L'experiència ens va ensenyar que si una dona està embarassada pot ser que li falti una mica d'aire, però és qüestió d'agafar-s'ho amb calma i encomanar-se a Déu Nostre Senyor... Per a nosaltres va ser un dels pocs caps de setmana tranquils de tot l'embaràs, un periode amb massa feina, massa metges, una bronquiolitis, una epidèmia de grip porcina i massa dubtes sobre el continent on ens convenia viure.

El cementiri de Real de Catorce des de fora, i una vista des de dins.

2 comentaris:

  1. Déu Nostre Senyor té especial cura de les dones intrèpides, és cosa sabuda.

    «i massa dubtes sobre el continent on ens convenia viure»
    Potser la quotidianitat no t'haja fet adonar-te, però esta frase té quelcom d'antològica.

    ResponElimina
  2. Els designis del Nostre Senyor han volgut que aquest tema del continent gravités molt de temps sobre les nostres vides. No li passa a tothom ni cada dia, però ens va tocar a nosaltres. La sintaxi no m'acaba de convèncer. Potser seria millor: massa dubtes de quin continent ens convenia per a viure.

    ResponElimina