Freds terrassencs

...m'havia instal·lat a Terrassa i suportava estoicament uns hiverns polars i un lavabet exterior que no tancava bé.

[Una màquina d'espavilar ocells de nit. Jordi Lara, Edicions de 1984, any 2008.]

Exactament aquests són els meus primers records de Terrassa als anys vuitanta. Amb l'agreujant que el meu 'lavabet exterior' tenia la porta de persiana genovesa. Quin celistre!

Ja és normal que un jovençà que arribava de Mallorca trobés polars els hiverns de Terrassa. Però algú que baixava de la Plana de Vic? Homeee!

Els hiverns terrassencs d'avui ja no són com els de fa trenta-cinc anys: escalfament global. Però també, i parafrasejant Terenci: des que tinc calefacció veig la vida d'un altre color.

Esquerda de 125 km a la barrera de glaç Larsen C de l'Antàrtida

La NASA ha anunciat aquests dies que s'ha allargat notablement una esquerda que hi ha des de fa anys a la barrera de glaç Larsen C de l'Antàrtida. Aquest hivern austral l'esquerda ha arribat fins als 125 km de llargada. La barrera Larsen C és una plataforma allargada de glaç d'origen continental, que flota sobre el mar, amb una superfície de 46.000 km². Arrenca de la costa oriental de la península Antàrtica i s'estén fins a 200 km dins l'oceà Antàrtic, amb un gruix mitjà de 290 m.

Un tros significatiu d'aquesta barrera, "de la mida de Delaware"¹ (6.452 km², com la província de Tarragona), és cada cop més a prop de separar-se de la plataforma i desintegrar-se en milers d'icebergs. Estem parlant d'una quantitat considerable de gel, equivalent a les terres de Tarragona cobertes per una capa de 290 de glaç. Això són uns 1.870 km³ de gel, equivalents a 1.715 km³ d'aigua dolça.

Credit: Nasa Earth Observatory

En aquesta foto de la NASA l'esquerda més visible és la separació entre la barrera de glaç (esquerra) i la massa de gel marí (dreta). L'esquerda de què parlem està marcada amb el text "Crack" a l'esquerra de la gran fissura.

Perquè ens en fem una idea, 1.715 km³ d'aigua dolça són 1,715 milions d'hectòmetres cúbics, és a dir, l'equivalent a 572 vegades el consum anual d'aigua a Catalunya per a tots els usos (agrícola, industrial, domèstic/serveis), que és de 3.000 hm³. És a dir, amb aquest tros glaç candidat a "salpar" de l'Antàrtida i esmicolar-se i fondre's a l'oceà podríem abastir d'aigua la Catalunya actual durant 572 anys!

Hipotèticament, és clar, perquè "petits" problemes logístics i d'altra mena ho impedirien...

¹ Ja comença a semblar que el "delaware" sigui la unitat de mesura dels grans icebergs! Vegeu la cerca al Google, amb 265.000 resultats: an iceberg the size of  Delaware.

Glaceres que vedellen

Les glaceres de Groenlàndia i de l'Antàrtida descarreguen al mar. El front de la glacera, sovint amb una amplada de quilòmetres i profunditats de centenars de metres, avança lentament dins el mar i, cada cert temps, es trenca i se'n desprenen enormes blocs de gel, els icebergs. En anglès, aquest procés es denota d'una manera molt eficient amb un verb intransitiu: calve. Per exemple, Greenland glaciers calve freely all year round.

Però què vol dir calve? Un calf és un vedell (plural calves). I el verb calve vol dir, originàriament, parir un vedell. Figuradament, en l'imaginari angloparlant les glaceres "pareixen" quan deixen anar els icebergs. Segons els diccionaris, calve és intransitiu i, per tant, no podríem dir Greenland glaciers calve icebergs, però trobareu textos on ho diuen.

En català normalment es fa una frase transitiva del tipus Les glaceres de Groenlàndia desprenen icebergs o Els icebergs que es desprenen/se separen de les glaceres de Groenlàndia. Una manera intransitiva de dir-ho seria com ho he dit al començament de l'escrit: Les glaceres de Groenlàndia descarreguen lliurement tot l'any.

Curiosament, en català hi ha el verb vedellar, que vol dir "la vaca, parir", tot i que jo no ho he sentit en ma vida. També és intransitiu. El meu alien interior m'empeny a dir compulsivament Les glaceres de Groenlàndia vedellen lliurement tot l'any. 

El Niño es fa gran i promet calor

El Pacífic equatorial és una gran màquina de moure calor; normalment, una màquina de refredar la superfície de l'oceà amb aigües fredes procedents del fons marí. Com ho fa això? En condicions neutres i en situació de La Niña, els vents alisis que bufen de llevant empenyen les aigües superficials cap al Pacífic occidental (les Filipines, Indonèsia, Papua-Nova Guinea). Aquest mateix fenomen genera, a la costa pacífica de Sud-Amèrica, l'aflorament d'aigües fredes procedents del fons de l'oceà i del Pacífic sud. Són aigües que pugen "a refrescar" la superfície del mar i, de retruc, l'atmosfera: un sistema de regulació tèrmica que, en les últimes dècades, també absorbeix una part significativa de l'excés de calor degut a les emissions humanes de CO₂ i altres gasos amb efecte d'hivernacle.

Cada uns quants anys, al Pacific occidental els alisis deixen de bufar de llevant i comencen a fer-ho de ponent, empenyent les aigües calentes superficials cap a Sud-Amèrica. Enfront d'aquest continent, els alisis segueixen bufant de ponent però molt afeblits. Tot plegat impedeix l'aflorament d'aigües fredes al Pacífic oriental. El resultat és que una gran massa d'aigua calenta s'embassa a la superfície del Pacífic equatorial, d'Indonèsia a Sud-Amèrica. Simplificant un mica, això és El Niño: la màquina d'empassar-se calor del Pacífic s'ha frenat i, ara, l'oceà cedeix molta  calor i humitat a l'atmosfera. Això té moltes conseqüències. Una d'elles és, normalment, un augment de la temperatura mitjana a la superfície Terra, és a dir, un any més calent que la mitjana. D'altres efectes són: molta evaporació i convecció al Pacífic equatorial, amb aiguats a la costa pacífica sud-americana i a Califòrnia, més ciclons tropicals al Pacífic, menys ciclons a l'Atlàntic, sequera i incendis a Indonèsia i Austràlia...

Durant els primers mesos del 2014 s'anunciava un Niño que finalment no va arribar. Tot i així la temperatura mitjana de la Terra de l'any passat va ser una mica més alta que la del 1998, quan es va desenvolupar el Niño més bèstia que s'ha registrat des que el fenomen s'estudia científicament. Enguany, des del març s'ha declarat El Niño. Primer amb una intensitat baixa, però ara amb una força creixent i amb elevades probabilitats de sobreviure a la tardor (90%) i al proper hivern (85%), segons el pronòstic del juny de la NOAA. Per tant, tenim un Niño persistent i probablement intens que s'aixeca sobre les espatlles d'una nova normalitat tèrmica establerta pel canvi climàtic antropogènic: tretze dels catorze anys més calents des del 1880 s'han registrat al segle XXI. Això ha estat així fins i tot quan en el que portem de segle no hi ha hagut cap Niño comparable al del 1998.

Partint, doncs, de l'elevada temperatura del 2014 i amb un Niño persistent i possiblement força intens, són bastant elevades les probabilitats que l'any 2015 sigui, amb diferència, el més calent des del 1880. Serà així? La resposta, a final d'any.

Històries del fuel residual

Als anys 1980 vaig visitar la central tèrmica de Sant Joan de Déu, a Palma. Aquella fàbrica d'electricitat, ara difunta, cremava un fuel que, segons que ens van explicar allà mateix, tenia un 7% de sofre¹. Cada tona cremada de combustible, doncs, abocava a l'atmosfera 140 kg de diòxid de sofre, un gas àcid que dels Apalatxes a la Selva Negra havia devastat milions d'hectàrees de bosc. Degut a la poca alçada de les xemeneies el fum de la central afectava directament el barri veí del Coll d'en Rabassa, on, explica la llegenda, la roba estesa quedava foradada pels gasos àcids de la central. Amb forats a la roba o sense, aquella instal·lació no era més que una mostra local de l'auge mundial del petroli, que als anys 1960 va superar el carbó com a principal font d'energia.

El fuel residual és una de les fraccions més pesants i més contaminants del petroli. No serveix per a automoció, però s'utilitza en diferents aplicacions industrials i com a comburent en motors de vaixell. Les crisis petrolieres del anys 1970 van tenir moltes conseqüències, però una d'elles va ser el tancament de la majoria de centrals tèrmiques de fuel, si més no als països de l'OCDE. Les noves tèrmiques van ser de carbó, i, després, de cicle combinat de gas natural. Les refineries de petroli troben més rendible convertir aquesta fracció del petroli en productes més lleugers, com ara benzina, gasoil o nafta. Per això cada cop obtenen menys fuel residual d'un barril de petroli. El 1990 un 22% de la producció mundial de petroli es convertia en fuel residual; el 2012 només un 12%.²  

La migració de la generació elèctrica del fuel cap al carbó i el gas natural va ser possiblement la primera fugida massiva del petroli. Va passar en gran part desapercebuda, perquè la gent no sap realment què cremen les tèrmiques si no hi viu bastant a prop. El fuel, però, no ha desaparegut, i es fa servir, per exemple, en el transport marítim. L'expansió del comerç mundial ha augmentat la demanda de fuel per als vaixells, que ha crescut un 80% en 20 anys. La navegació marítima consumeix un 28% dels 10,3 milions de barrils de fuel residual diaris produïts (2010), enfront del 13% el 1990. L'expansió del comerç asiàtic amb la resta del món n'és el principal responsable. Només un detall: Singapur, una ciutat-estat de la mida de Menorca és el primer consumidor mundial de fuel residual. Motiu? És la gran "benzinera" de vaixells d'Àsia-Pacífic. I del món: gairebé dobla el segon port del món en consum de fuel residual: Rotterdam.²

El transport marítim representa un 3% de les emissions mundials de CO₂. Pot semblar poc però  equival a les emissions totals d'Alemanya i Espanya juntes. Hi ha perspectives d'un canvi radical en aquestes emissions? Jo no ho veig. El mercat ara mateix no hi porta, i sóc escèptic respecte de grans acords mundials sobre el clima a curt termini. S'albiren, això sí, reduccions marginals d'emissions, derivades de l'eficiència energètica, la substitució del fuel pel gas natural liquat, les veles i l'energia solar com a suplement energètic a la propulsió marina, i, a llarg termini, solucions encara hipotètiques o problemàtiques: bateries, piles de combustible, propulsió nuclear. Vegeu aquest document de la Royal Society of Engineering al respecte. Un altra retallada radical de les emissions podria venir d'una reducció dràstica del comerç mundial, però crec que només una catàstrofe econòmica ho podria provocar. Difícilment, penso, les tendències quilòmetre zero, local food o el consum responsable ho aconseguiran a mitjà termini.

¹ Un 7% de sofre és tan elevat que dubto que aquesta xifra que ens van donar fos certa. Els valors típics en el fuel residual són 2-4% o, fins i tot, 4-5%. He vist una central mexicana cremar fuel amb un 3,9% de sofre: 78 kg SO₂ per tona de fuel, que encara és una barbaritat. El contingut permès de sofre al fuel s'ha anat reduint progressivament al llag de les últimes dècades.
 ² Amb dades mundials sobre el fuel residual extretes de la US Energy Information Administration, com ara d'aquí:
http://www.eia.gov/cfapps/ipdbproject/IEDIndex3.cfm?tid=5&pid=66&aid=13