dijous, 15 d’agost de 2013

Mitjans catalans sobre Harvard: ignorància o mala fe?

Des del 13/08/2013 a les 12:36 una notícia amb notables errors o inexactituds penja del web de l'ACN, i ha estat reproduïda amb entusiasme i escàs esperit crític per altres mitjans, i, no cal dir-ho, per nombrosos tuitaires. Fins i tot sembla que la font no és l'ACN, perquè El Singular Digital data la notícia el 12 d'agost, un dia abans. El text de l'ACN comença així:

Catalunya podria ser un nou estat el 2025, segons un article de la Universitat de Harvard [...] Barcelona (ACN).- L'Institut de Política de Harvard, el Policy Mic, ha publicat al seu web un article que situa Catalunya com a nou estat el 2025...

Amb una mica de fact checking, hauríem de reduir l'anterior paràgraf a:

Catalunya podria ser un nou estat el 2025, segons un article de PolicyMic


1. Aquesta cosa "de Harvard" es diu Policy Mic
No. Es diu PolicyMic, tot junt, però mantenint la M majúscula de Mic.

2. PolicyMic és un "Institut"?
No, PolicyMic no és cap institut. És un plataforma web de publicació i comentaris en línia sobre política, on els usuaris van adquirint dret a publicar conforme els seus comentaris i escrits quanyen més punts dels lectors. PolicyMic pertany a l'empresa Mic Network Inc. Podríem dir que PolicyMic és una revista en línia 2.0. DetallsVegeu aquí les condicions del servei.

3. PolicyMic és l'Institut de Política de Harvard
I ara! Si no és cap institut com pot ser l'Institut de Política de Harvard?

4. L'Institut de Política de Harvard... existeix?
Sí, hi ha l'Institute of Politics at Harvard University (IOP). És possible que s'hi referissin, però, hi insisteixo, l'IOP no és el PolicyMic.

5. PolicyMic pertany a l'Institute of Politics de Harvard?
No consta que PolicyMic pertanyi o estigui governat per l'IOP. Tres pàgines web de l'IOP esmenten PolicyMic, dues d'elles per comentar que l'institut atorga el 2013 una beca perquè un graduat faci una estada a PolicyMic (com en moltes altres institutucions externes a l'IOP). L'estada d'aquestes beques (Director Internships) és de 8-10 setmanes a temps complet. La tercera citació de PolicyMic al web de l'IPO és completament circumstancial. D'altra banda, a la Harvard Kennedy School (escola de government) de Harvard hi ha una única referència a PolicyMic, i no és per proclamar l'afilició d'aquest servei a l'escola.

6. El PolicyMic pertany en absolut a la Universitat de Harvard?
Sembla que no. Hi ha 610 pàgines al domini harvard.edu que esmenten PolicyMic, però una revisió dels resultats de Google no permet concloure una vinculació. PolicyMic no ho diu a les pàgines "About us" (seria per proclamar-ho als quatre vents). L'únic que diuen és: PolicyMic was founded in New York City by recent Harvard and Stanford grads Chris Altchek and Jake Horowitz. Atenció, redactors de notícies: "Ha dit Harvard" no equival a "És Harvard".

7. L'article situa Catalunya com a nou estat el 2025?
Només en condicional, com diu l'ACN al titular.

En resum, la concentració de mala informació és aclaparadora en aquest text inicial de l'ACN. Crec que seria el moment de citar Dashiel Hammett, per boca de Sam Spade:

"I was reading a sign high on the wall behind the bar:
ONLY GENUINE PRE-WAR AMERICAN AND
BRITISH WHISKEYS SERVED HERE
I was trying to count how many lies could be found in those nine words, and had reached four, with promise of more..."

Qui és el geni darrere el text de l'ACN? 

Difusió pel Twitter
Alguns tuitaires, inclòs algun mitjà, ha tirat pel dret, a partir de titulars periodístics, amb piulades com aquesta: "Harvard situa Catalunya com un possible Estat independent al 2025" (això, de fet, és un titular de El Singular Digital!) molt redifós per tuitaires individuals. Nació Digital fa un titular de la mateixa categoria. És increïble. Suposem que PolicyMic fos, realment una revista de Harvard, i que l'autor de l'article, Justin Pottle, fos un professor de Harvard. Tot i així seria molt bèstia dir que Harvard diu tal cosa. Seria l'estudi o l'opinió d'aquell professor en particular o de la revista. La Universitat de Harvard com a institució s'expressa, suposem, a través de la seva rectora o dels seus òrgans de govern. Però és que PolicyMic sembla que no és (ni és de) Harvard!
.
Cal dir totes aquestes obvietats? Sembla que sí, i això és una de tantes coses que em confirma que la premsa digital sobiranista, i, no en parlem, el Twitter són plens de wishful thinking, tot i que en aquest cas thinking seria a gross overstatement. O estaríem parlant de mala fe?

dimecres, 24 de juliol de 2013

Sharknego, the film

En aquest film fantàstic escrit i dirigit per Albert Sánchez Guignol, l'actor Yordi Khañas encarna una bèstia, mig home, mig tauró, que malviu dins una font del Guinardó. Un tornado amplificat pel canvi climàtic l'aspira fins a l'estratosfera per descarregar-lo sobre el Quadrat d'Or de l'Eixample. Allà es dedica a esmicolar vitralls modernistes i a queixalar forjats gaudinians, que es dobleguen com culleres d'Uri Geller. Per berenar es cruspeix setanta-dos socis d'Òmnium que passaven per allà i quatre voluntaris de Softcatalà que venien samarretes. El clímax arriba amb un llarg cos a cos amb Pilar Rajola. Quan la bèstia és a punt de devorar la Marianne de Cadaqués apareix al cel un drone israelià, que fa un bucle i un tirabuixó sobre la Pedrera abans de convertir l'home-tauró en salsa bolonyesa.

Una gran pel·lícula de catàstrofes naturals, plena d'acció i entreteniment per a tota la família. Per a espectadors més exigents, Romà McGovern hi veu una revisitació - postmoderna i gore - del mite del Pijoaparte.

dijous, 18 de juliol de 2013

Croquetes (de certes parts) de pollastre

Tots tenim un passat (III)

Entre les feines més apassionants d'aquella fàbrica de congelats hi havia la producció de croquetes de pollastre. Periòdicament ens arribaven camions carregats de pollastres plomats d'una cooperativa agropecuària catalana. L'aviram era minuciosament especejat: cames, cuixes, pits i ales, que es venien per separat, congelats i a granel. De l'animal només en quedaven les carcanades i les pells. (No recordo si arribaven amb cap, peus i vísceres.)

Quina part del pollastre diríeu que servia de matèria primera per a les croquetes de pollastre? Potser les sucoses cames? Tal vegada les fibroses pitreres? Les cartilaginoses ales? No amics lectors, les croquetes de pollastre es feien amb les nues carcanades i amb les greixoses pells dels gallinacis! Les carcanades les coïen dins un autoclau i després es congelaven, igual que les pells crues. Després, mig descongelades, carcanades i pells s'introduïen dins una capoladora que les convertia en una pasta fina.

Aquesta massa es barrejava amb llet, farina i substàncies aromatizants (recordo una olor intensa de juliverd), i tot es coïa dins un reactor obert que tenia un agitador en forma d'àncora. Després es deixava refredar i la massa pastosa s'introduïa dins la màquina de fer croquetes. Aquesta màquina mereix capítol a part.

La màquina tenia una petita tremuja per introduir-hi la pasta de les croquetes. Una extrusora generava contínuament 6-8 xurros per sengles tubs del diàmetre adequat, i un mecanisme de biela-manivela tallava amb un fil d'acer els xurros a la mida requerida. Posem que es generessin 6-8 croquetes per segon. Les croquetes queien sobre una cinta transportadora de malla d'acer inoxidable. Així eren dirigides capa a una dutxa d'ou batut, que les deixava ben remullades. (Els ous els batiem nosaltres mateixos amb un túrmix de l'alçada d'una nena de quatre anys.) Acte seguit, les croquetes passaven per una nova dutxa, en aquest cas de pa ratllat, que, per obra de l'ou batut, les arrebossava convenientment. Finalment, la cinta transportadora acabava a l'extrem de la màquina, on un servidor recollia el gènero amb una gran safata de plàstic.

Cada safata plena s'introduïa dins una calaixera ad hoc (una gàbia, en dèiem nosaltres), i, un cop la gàbia era plena de safates, la introduïem amb un toro dins una cambra congeladora a 20 o 30 graus sota zero. Encara al cap d'unes hores haviem de desenganxar les croquetes congelades de les safates i posar-les en cubetes blanques on es venien a granel al públic.

No sé per què, cada vegada que explico això a algú li fugen les ganes de menjar croquetes de pollastre.

dissabte, 13 de juliol de 2013

El pollastre no és un animal...

La meva filla de quatre anys va anar amb l'esplai a visitar una granja "pedagògica", on va veure una vaca (en singular), una ovella, algun conill i altres animals. En va venir molt contenta. Mentre sopàvem em pregunta: com es diu gallina en anglès? Dic "hen" (després de fer una mica de memòria, francament). I com es diu gall? Dic "cock", obviant altres significats d'aquesta paraula. I jo li pregunto: I com es diu pollastre, confiant que potser coneixia la paraula "chicken"? Resposta: Nooo, que el pollastre no és un animaaal!

Va quedar de pasta de moniato en saber la veritat. Es devia pensar que els pits de pollastre els cullien d'un arbre, ja ben arrebossats amb pa ratllat i juliverd. Vaig aprofitar per dir-li que el conill (sí, com aquell que hi havia a la granja) també es menja, que al menú del restaurant on vaig dinar ahir hi havia conill, i que la seva àvia mallorquina cuina conill amb ceba de tant en tant. Va quedar bocabadada i amb els ulls com platerets. El traumatòmetre es devia descalibrar una mica: el vam tornar a posar zero.

dimecres, 12 de juny de 2013

"Late adopter"

El 2003 em van comprar (em van!) el meu primer mòbil, quan ja en tenien tots els senyors Ramons i totes les senyores Carmes del món sencer. Jo esperava que passés com amb el walkman, que es va extingir abans que me'n comprés un, pero no va ser així. El walkman se'n va, però el mòbil es queda, que diria en Capri.

Aquesta setmana m'he comprat un telèfon intel·ligent, o sigui, un ordinador de butxaca d'aquests que tothom acaricia obscenament amb la polpes dels dits. No es pot dir que jo sigui un early adopter d'aquesta mena d'andròmines, però sé que m'hi aficionaré. 
---
Per cert, m'he comprat un mòbil de gamma mitjana, diria jo, un Sony Xperia L, tot en català. Amb un manual en pdf de 132 pàgines, també en català.

diumenge, 19 de maig de 2013

Omaha Beach

¿Algú s'ha preguntat alguna vegada per què van batejar Omaha Beach com a "Omaha Beach" i no com a "Mendocino Beach" o "Schenectady Beach"? Tetrasíl·labs a part, no he vist mai ningú que ho expliqui. Ni tan sols l'article wikipèdic corresponent: d'onze mil paraules sembla que no en dedica ni mitja a explicar-ho. Però el simbolisme d'Omaha com a cap de pont se'm va fer molt evident des del moment que vaig cercar aquesta ciutat al mapa dels EUA.

Al marge occidental del riu Missouri (frontera per molts anys entre l'Est i l'Oest), Omaha era el punt de sortida de la ruta d'Oregon (Oregon Trail: diguem-ne el corriol d'Oregon). Milers i milers de pioners, colons i immigrants van sortir d'Omaha cap a l'Oest. Abans, però, calia travessar el Missouri i desembarcar a Omaha. Quan van decidir fer el primer ferrocarril transcontinental, la nova via arrencava d'Omaha i acabava a Sacramento, Califòrnia. Les vies fèrries de l'Est morien a Council Bluffs, Iowa, al marge oriental del riu davant Omaha, i els trens havien de travessar el riu amb ferry, per desembarcar a Omaha i prendre la via transcontinental. Això fins que no es va fer el pont del ferrocarril sobre el Missouri. Centenars de milers d'emigrants van haver d'arribar a Omaha per poder sortir cap a l'Oest amb el First Transcontinental Railroad. El simbolisme d'Omaha Beach és força evident. No és bonic?

Però, com li passava al Kommandant van Heerden, que es feia moltes il·lusions sobre everything else, la meva il·lusió s'ha esvaït de cop quan he sabut aquests dies que l'origen del nom d'Omaha Beach i de la veïna Utah Beach podria ser força més prosaic. Simplement, el general Omar Bradley, que va dirigir les forces de terra des de Normandia fins a Alemanya, tenia dos ajudants: un d'Omaha (Nebraska) i un de l'estat de Utah, i va tenir el "detall" de batejar aquestes platges en honor d'ells. Això ho diu aquest senyor tot citant The Omaha World-Herald. No és exactament una font irrefutable, però ha estat com una galleda d'aigua freda sobre el meu mite omahià.

Encara, però, em sorgeix un altre dubte: si el general Bradley hagués pensat que Omaha simbolitzava perfectament el desembarcament i l'inici de la llarga marxa sobre Berlín, li hauria posat mai aquest nom clau, que havia de ser mínimament indesxifrable per a l'enemic? Deixem-ho estar, però em quedo amb el meu mite.

dilluns, 29 d’abril de 2013

Una fita per a la Queralt

Fa tres caps de setmana hi va haver una treva de solell entre aquests diluvis inacabables i vam pujar a la Mola. En aquella sortida (us en recordeu, quan dèiem "sortida"?) la meva filla, aquí popularment coneguda pel pseudònim de Queralt, va fer cim per primer cop. No diré que va fer sostre, perquè va néixer a 1.890 m d'altitud, i Sant Llorenç del Munt li cauria una mica Avall. Tampoc puc dir que fos precisament una experiència de solitud, perquè la massa excursionista, de la qual vaig gaudir de formar part, cobria el cim com un acolorit biofilm.
Feia més de deu anys que no pujava a la Mola, per descomptat des d'abans de l'emigració a Mèxic, i recordo que a l'ultima ascensió algú de Cuba m'hi va explicar fil per randa i amb autèntic fervor la Revolució Cubana. Només recordo que a Montcada hi havia un quarter, però no puc recordar que tenia a veure amb Cuba...

A part de les inevitables activitats que sempre es fan a la Mola (mirar cap al Pirineu, que estava nevat -per cert, que se n'ha fet d'aquella taula panoràmica 3D de formigó?; entrar uns nanosegons a l'església romànica, assolellar-se una estona al pati, dinar al restaurant (ja no), comprar una cervesa a preu de canari flauta, portar les criatures a veure els ases), a part de tot això, dic, vaig introduir la Queralt a un concepte muntanyenc essencial com és a la fita. I no em refereixo a la fita en sentit figurat sinó literal: una pila de pedres en equilibri precari que asenyalen el camí, normalment quan, precisament, no hi ha camí.
(Sí, si tingués una circular serraria aquelles cames). 

Val a dir que la Queralt es va emocionar amb les fites. En vam fer mitja dotzena i vam jugar a anar de fita en fita, trobant un camí suposadament inexistent. El que encara no sap ella és que massa sovint no hi ha ni tan sols fites, o que de vegades cal oblidar-se d'elles i fer el teu camí.


diumenge, 7 d’abril de 2013

Pits de pollastre recongelats

(Tots tenim un passat - II)
Com a fàbrica de congelats que era, aquella empresa tenia unes cambres criogèniques a -20ºC i -30ºC, on entràvem a ple estiu amb un toro i una calaixera plena de safates de productes per congelar. El salt tèrmic era de +30ºC a -30ºC, és a dir, 60ºC. O més. En posàvem un abric de feina i uns guants, però tot i així el canvi era espectacular, i mai he tornat a experimentar un contrast tèrmic com aquell. Així congelàvem hamburgueses, croquetes, cames i pits de pollastre d'una coneguda cooperativa agropecuària catalana, i altres biomasses convenientment processades.

Precisament d'aquest processament volia parlar. Amb els pits de pollastre i altres peces que no recordo es practicava una enginyosa tècnica de recobriment amb gel. Després de tenir-los unes hores a la congeladora, trèim els filets, els despreniem de les safates i els posàvem en remull en aigua a 0ºC. Què passa quan poses un sòlid a -30ºC dins aigua a zero 0ºC? El sentit comú i el 2n principi de la termodinàmica estableixen que el cos fred (pit de pollastre) s'escalfarà i el cos calent (l'aigua) es refredarà, tendint a l'equilibri tèrmic. Però l'aigua estava a la seva temperatura de congelació i, per tant, només podia cedir calor glaçant-se. Efectivament, la capa d'aigua entorn de cada filet es glaçava sobre el pollastre, formant una capa de gel lluenta com el vidre. L'aspecte era espectacular, tot i que després perdia una mica perquè s'entelava en contacte amb l'aire. Amb aquesta operació perfectament intencionada el producte guanyava pes (aigua, per suposat) i aparença.  Potser també evitava que la carn de pollastre congelada s'assequés superficialment durant el seu emmagatzematge.

I després la gent es pregunta per què els congelats porten tanta d'aigua...

Pràctica comuna
En aquella època meva de vitrificador de piteres de pollastre (això diuen a Mallorca quan no diuen petxugues de pollo) faltaven uns dotze anys pel naixement del primer cercador web, i disset pel Google. Bé aquest matí,  i gràcies a aquest últim, en un minut o dos he vist que aquesta pràctica és força comuna, i que en anglès es diu ice glazing. Per exemple, aquí tenim unes esplèndides Ice Glazed Boneless Skinless Chicken Breasts, que és exactament el que nosaltres produíem.

dissabte, 6 d’abril de 2013

Tots tenim un passat

Entre els dinou i els vint-i-un anys vaig treballar els estius en una fàbrica de menjar congelat. L'amo de l'empresa era un conegut contrabandista a la costa de Mallorca, però aleshores ja destinava els seus esforços mariners a la recerca d'àmfores romanes al fons marí, amb finalitats, suposem, completament altruïstes i arqueològiques. I el seu geni empresarial el dedicava a la producció i venda de menjar congelat.

El fill de l'amo, antic sindicalista del SEU a Barcelona, es passejava per la fàbrica amb una pistola de  9 mm Parabellum que una vegada em va ensenyar. Feia observacions molt assenyades i incissives sobre la realitat que l'envoltava. Amb aquesta pistola els etarres maten els teus companys, deia per impressionar un antic policia que era treballador seu. O feia finíssimes incursions en la fisiologia humana: Ets homes tenim es collons penjant defora perquè estiguin fresquets i no se triï sa llet. O en la psicologia: un client ben plantat que venia en moto era una maricona camuflada. Aquell home era un pou de ciència i empatia.

Un dia hauria d'explicar les tècniques de producció que s'aplicaven en aquell temple de la saviesa i l'alimentació...



divendres, 15 de març de 2013

"Nosaltres, a casa, en anglès"

La darrera vegada que vaig veure un catalanoparlant renunciant al català com a llengua familiar la tele tenia dos canals (i el segon no sempre es veia), jo estudiava als jesuïtes de Palma amb gent que tenia noms com "Raimundo Puigdorfila" o "Javier Pita da Veiga". Arias Navarro encara no havia donat la notícia de la seva vida.

Em pensava que aquesta fugida del català cap a una llengua "superior" havia passat a la història. Però ara, en una de les escoles més desitjades i catalanes d'aquesta ciutat conec dues parelles catalanoparlants que parlen anglès amb els seus fills. Sempre.

Que no farem llarg?

Marques blanques de vi a Carrefour Market

A Carrefour Market tenen marca blanca de vi negre de tooots aquests orígens geogràfics:

Jumilla 
La Mancha
Navarra
Ribera del Duero
Rioja
Tierra de Extremadura
Valdepeñas

Crec que no me'n deixo cap.

dissabte, 9 de març de 2013

Usos d'un diari: cul de senalla

Cul de senalla. No ho proveu amb la versió per a tauleta del diari ARA.

dissabte, 23 de febrer de 2013

I a tu com t'agrada l'anglès?

Quan em poso a escriure un document en anglès em sorgeix un dubte tremendo. ¿He d'escriure en anglès britànic, per proximitat quilomètrica i perquè els britànics també són europeus (ehem)? ¿O ho he de fer en anglès americà perquè la major part del que llegeixo en anglès ve dels EUA i perquè he sentit moltes més hores d'anglès americà que de britànic? 

Molta gent no té aquest dilema perquè no és conscient que analyzing, center, color o modeling són formes americanes, mentre que les britàniques són analysing, centre, colour i modelling. Per cert, al Canadà, encara que parlen anglès americà escriuen les formes britàniques, però diria que no absolutament sempre.

En general, m'he decantat per les formes britàniques, però, en canvi, veig que les universitats catalanes van plenes de Centers. Per exemple. Crida l'atenció que a Toronto hi hagi tants centres, i a Barcelona tants centers.

dijous, 21 de febrer de 2013

I en aquells dies Pere Navarro digué als seus deixebles...

En veritat us dic que amb el meu verb capgiraré l'ordre de la Creació. I mirant al cel ordenà: "Sigui Espanya federalista". I Espanya es va fer federalista. Aleshores, clavà tres cops a terra amb el seu bastó i exclamà "Abdiqui el rei Joan Carles". I el Borbó va abdicar. 

dimecres, 30 de gener de 2013

La 'fracturació hidràulica' fa aigües

El 2009 el TERMCAT va proposar el terme fracturació hidràulica com a versió catalana de hydraulic fracturing. Sinònim complementari: hidrofracturació (hydrofracturing). Nom curt inventat oportunament pels nord-americans: fracking. Com a usuari del Cercaterm i persona interessada en aquesta tècnica i els seus impactes ambientals, vaig tenir dos dubtes quan vaig consultar el terme fa unes setmanes: a) Per què fracturació i no fractura? i b) Per què no proposen també una solució curta de l'estil de fracking?

Fracturació/fractura
Fractura pot significar tant l'acció com el resultat de trencar una cosa, si bé és evident que fracturació resol aquesta ambivalència a favor de l'acció de fracturar. Jo estava disposat a a parlar de fracturació, igual que parlo de reformació (reforming). De moment, veig que al 3/24 parlen de fractura hidràulica. Algun responsable lingüístic ja ha decidit oblidarse de la fracturació del TERMCAT.

Solució curta de l'estil de fracking
Fracturació hidràulica és molt llarg. Fins i tot hidrofracturació és llarg. Si no tenim un terme que competeixi eficaçment amb fracking direm, simplement, fracking. Bé, això ja està passant als mitjans catalans i en els meus correus electrònics. I no passa res. Però si el mateix TERMCAT va proposar craqueig (1997) com a solució per a cracking (un altre terme petrolier), fraqueig podria haver estat una solució per a fracking. Estic convençut que fracking és un encreuament entre fracturing i cracking. (Potser algú troba que craqueig i fraqueig són solucions igual d'horroroses, però ja m'hi apuntaria jo a dir fraqueig).

Podríem dir que, a quatre anys del seu avarament, el vaixell Fracturació hidràulica fa aigües, de resultes d'una fractura causada per un fracking intensiu practicat als mitjans catalans. De moment seguirem dient fracking. I qui dia passa, any empeny.

dilluns, 28 de gener de 2013

"Me gusta el vino malo"

Fa set anys, a Mèxic, una colla de gent vam acompanyar a Dolores Hidalgo els pares d'un amic gallec, que l'havien vingut a visitar. Jo conduïa per la carretera 57 cap a la cruïlla amb la carretera de Dolores, amb el pare de l'amic al seient de l'acompanyant, quan em diu: - A mí me gusta el vino, el malo. Dic (eeh) - ¿Ah sí? - Sí. Me gusta el vino malo. Imagínate el bueno.

Vam arribar a Dolores Hidalgo, bressol de la independència mexicana, i després de les visites de rigor entrem a un restaurant de la plaça (Jardín) de la vila, i el meu copilot accidental, que seia de cap de taula, mira la carta de vins i suggereix demanar un vi espanyol... un Don Simón (d'ampolla, eh?). No vaig tenir cor de posar-hi cap objecció.

dijous, 17 de gener de 2013

Campi qui pugui en la romanització de l'hebreu als mitjans catalans

Yom Kippur o Iom Kippur? Hanukkah, Hanukkà, Hanukà o Khanucà? Sembla que hi hagi un "campi qui pugui" notable en la romanització de l'hebreu als mitjans catalans. L'IEC va fer una proposta de romanització que no sé si va quedar en proposta o ja és "paraula de Déu". El cas és que aquest document de l'IEC sembla un jeroglífic per a especialistes. (Suposo que el text va ser pensat per i per a lingüistes i  traductors de textos hebreus).

Les recomanacions de l'IEC difícilment poden servir als periodistes (o als bloguistes o microbloguistes) que batallen (batallem) de tant en tant amb topònims o noms d'organismes israelians, o amb festes del calendari jueu, i que, com que no sabem hebreu, ens arriben aquests termes en anglès o espanyol, o en alguna versió catalana, i volem saber quina és la transcripció catalana correcta.

Suposem que sóc un corresponsal català a Jerusalem. No tinc ni idea d'hebreu (voleu dir que no passa, això?). Llegeixo en anglès al twitter del Jerusalem Post que un escamot terrorista ha atacat des del Sinaí pel pas fronterer de "Kerem Shalom" (consti que ha passat). Pregunta: quina és la forma catalana resultant de la romanització del topònim original hebreu del qual prové també el topònim romanitzat "Kerem Shalom"? (Potser cal que rellegiu la pregunta.) Resposta: Si tingués el topònim original en hebreu podria agafar les recomanacions de l'IEC i, si fos un geni, podria fer jo mateix la romanització del topònim. Però, precisament, no tinc el topònim en hebreu i no puc fer servir les recomanacions de l'IEC (ni sóc un geni). Que faig?1

Insisteixo: què faig? No hi ha manera humana de saber quina seria la romanització catalana del topònim romanitzat "Kerem Shalom"2. Sospito que seria Kerem Xalom, però, amables lectors, hi ha termes més difícils d'adaptar, i, acceptem-ho: necessitem unes normes (o una eina en línia) per transcriure al català l'hebreu prèviament romanitzat segons les recomanacions de l'ALH (o segons romanitzacions angleses menys ortodoxes).

Tampoc ens aniria malament una base de dades de paraules hebrees d'ús comú (topònims, festes, organismes polítics,...) en la seva versió anglesa i catalana. (Bé, "Kerem Shalom" tampoc és un topònim comú, i difícilment figuraria a la base de dades.) Podríem pensar que per a això hi ha el Cercaterm o l'ésAdir, però aquestes fonts són limitades pel que fa a l'hebreu, i de vegades contradiuen les recomanacions de l'IEC. Curiosament, la Viquipèdia ha adoptat fèrriament els criteris de l'IEC, però no ho han fet ni el diari ARA ni El Punt Avui ni Vilaweb.

Vegem amb exemples comuns el poc cas que fan de les recomanacions de l'IEC algunes eines lingüístiques de referència i alguns mitjans catalans. He triat set paraules relativament comunes, que apareixen amb certa freqüència en la forma hebrea romanitzada, tot i que tinguin un terme equivalent català. Són, en la forma  "anglesa" comuna: Hanukkah, kibbutz, Knesset, Pesah, Rosh Hashanah, Shabbath, Yom Kippur. En quina forma les escriuen dues fonts linguístiques i tres mitjans periodístics catalans? Cliqueu a la taula per ampliar-la. Entre parèntesi, el nombre aproximat de vegades que surt cada terme, via Google:
A l'esquerra, en dues columnes a part, les formes romanitzades que utilita el diari Haaretz en anglès (fons groc) i, just a la seva dreta, les formes recomandes per l'IEC (fons verd clar). A la taula principal, les diferents formes corresponents que fan servir el Cercaterm (TERMCAT), l'ésAdir (CCMA), l'ARA, El Punt Avui i Vilaweb. Els colors de fons a la taula principal assenyalen la correspondència amb la forma "anglesa" en groc (probablement la recomanada per l'ALH), o amb la de l'IEC en verd. El gris indica coincidència entre les dues formes, i el blau, formes diferents de les dues esmentades. En blanc, quan la font no ha fet servir la paraula.

Bé, en aquesta petita mostra, el predomini del groc sobre el verd és notable (9 contra 4): les formes de l'ALH o "angleses" dominen sobre les recomanades per l'IEC. Les nombroses cel·les en blanc fan evident que termes com Pésah o Roix-ha-Xanà o xabbat no es fan servir a algunes de les  fonts esmentades. Finalment, només 4 cel·les de 32 possibles estan ocupades inequívocament per les formes recomanades per l'IEC. Curiositats: "Iom Kippur" (Vilaweb), "el Hanukkah" (Vilaweb), "l'Hanukà" (Avui), "Passover" (Vilaweb). I per a kibbutz i Shabbath el document de l'IEC recomana qibbuts i xabbat, però el diccionari de l'IEC diu que quibuts i sàbat. En aquests casos, en un text en català es faria servir quibuts i sàbat.

Conclusions: a) Gairebé ningú fa cas de l'IEC. b) Se sent un crit de fons: "Campi qui pugui!". c) Si us plau, algú que posi una mica d'ordre en la romanització de l'hebreu als mitjans catalans, i que ens ho aclareixi a a la resta dels mortals!

1 Aquí hi ha una qüestió prèvia: si l'Acadèmia de la Llengua Hebrea (ALH) ja té unes recomanacions per a la transliteració de l'hebreu ( i ha normes ISO al respecte), cal que fem en català una romanització pròpia, particularment dels topònims? No puc agafar directament els topònims del Google Maps? Resposta: ja no entro en aquest tema. Acceptem (sense concedir) que com que l'hebreu té un alfabet diferent del nostre som lliures de fer la nostra transliteració, com la fan els francesos o els russos.
2 Mentida. Vaig a la Wikipedia en anglès i aprenc que l'original hebreu de Kerem Shalom és כֶּרֶם שָׁלוֹם. Amb això vaig al document de l'IEC i amb una mica de feina potser, només potser, obtindria la transcripció catalana correcta. Però això és demanar massa a un corresponsal català a Jerusalem!

dimarts, 15 de gener de 2013

El sacerdote de su propio sacrificio

Ja no s'escriuen recordatoris de decés com aquest. És d'un oncle-avi meu i juraria que el va escriure el meu oncle capellà, també difunt.

divendres, 4 de gener de 2013

La porcella i la salmorra

La darreria1 per excel·lència del dinar de Nadal és la porcella. A Mallorca, esclar. Com a mínim a la Mallorca que jo conec, on es formen petits embussos de cotxes de gent corrent al forn a coure les greixoneres de porcella. A diferència de la pastisseria mallorquina pasqual, en aquest plat deu ser difícil trobar-hi un origen jueu.

A casa, la preparació de la porcella per rostir inclou la maceració de la carn crua durant dues o tres hores en salmorra. La tradició estableix la mesura de sal que cal afegir a l’aigua per fer la salmorra: la justa perquè un ou de gallina ja no s'enfonsi dins la solució salina, i passi a surar deixant a l'aire un tros de closca. Els avis, a més, detallaven com havia de la mida d'aquest redol de closca emergida: com una peça de quatre. Sí, com una peça de quatre cèntims d’escut, és a dir, segons l’Alcover-Moll, una moneda de coure equivalent a 10 cèntims de pesseta!

Hi ha qui passa molta de pena per si el dinar sortirà fat o salat, cru o cremat. En aquest cas patirà bastant per si la salmorra surt massa salada, malgrat (o precisament per) l’ou que obstinadament segueix enfonsant-se dins un ribell de sa sang, dels que es feien servir per recollir la sang del porc degollat a les matances). Finalment, es produirà l’esperada flotació de l’ou, rebuda com un alliberament.
(Ningú va verificar si se satisfeia la condició de la peça de quatre.)

1 Darreria, a Mallorca, és (era!) el segon plat d'un àpat, no les postres.