Un mexicanisme al pati

Tornant de recollir la filla i una amiga d'una activitat extraescolar, les nenes parlen d'una coreografia. L'amiga s'exclama:
- La Joana sempre la rega!
- Has dit "la rega"?, dic jo.

En l'espanyol de Mèxic, "regar la" és, col·loquialment, equivocar-se. Cagar-la, vaja. Però aquesta nena no pot haver adoptat el "regar-la" més que de la meva filla o d'una altra mexicana de la seva classe.

Pregunto a la filla:
- Tu dius "regar-la", pel pati de l'escola?

Em mira estranyada. Hi afegeixo:
- És que en català no es diu regar-la. Això és castellà, i de Mèxic. Pots regar les plantes, però això és un altre tema.
- Nooo, la gent ho diu, "regar-la", diu ella.

Conclusió: estem enriquint el catanyol de pati que ara es parla. Amb mexicanismes.

Perdut i trobat

Diccionari de pronunciació en català, de David Paloma i Albert Rico, any 2000. Només dues mil paraules però representatives. Molt pràctic. Me'l vaig comprar aquí, me'l vaig emportar a Mèxic el 2004. Juraria que havia tornat amb mi el 2009 però fa temps que no el veig. Fa temps que l'enyoro. No el vaig trobar a ca la sogra a Mèxic aquest Nadal. A Amazon és venal de segona mà a partir de 156,21 €! Hi ha altres vies: aviat el tindré.

Sí que vaig rescatar aquest Nadal a Mèxic tres llibres entre d'altres que havien quedat allà el 2009. Dos són diccionaris i l'altre Pedro Páramo (el 2009 havia de triar qui viatjava, i vaig triar el El Llano en llamas).

Un metge i un deli a Houston

Main Street, Houston. Google Street View.

Al 2007, un vol regional de Continental ens va portar de Mèxic a Houston per a un cap de setmana de tres dies. Portàvem una guia-totxo dels restaurants de Houston i la il·lusió de conèixer personalment la Lucy, l'esquelet australopitec de tres milions d'anys que per primer cop havia sortit d'Etiòpia.

També tenia a l'agenda una visita mèdica en una clínica urològica de la ciutat. (Per cert, si vius lluny de la casa pairal, truques a ta germana i li dius que aniràs al metge a Houston és possible que s'espanti i l'hagis de convèncer que -encara- no estàs com la Rocío Durcal o Jurado, qualsevol de les dues, quan van anar a atendre's, precisament, a Houston.)

Aquella clínica devia ser molt bona, perquè si arribaves tard a la cita la perdies i et clavaven prop de 100 dòlars. De camí cap a la consulta al volant del Dodge Caliber de lloguer, per aquelles autopistes urbanes em sentia com Bill Paxton empaitant tornados amb Helen Hunt. Però em vaig equivocar de camí. Vam perdre mitja hora, fins que vam arribar al gratacels on hi havia la clínica. La vam tallar justa, però no ens vam haver de retratar. De moment, és clar.

Realment, la clínica devia ser molt bona, perquè al vestíbul hi havia un cartell proclamant que l'altre any havia estat nomenada de les millors clíniques urològiques dels Estats Units. Bé, entrevista amb el metge, fluxometria, mostra d'orina, mostra d'esperma, ecografia de bufeta, tacte rectal: aquell tipus de coses que mai deixaries de fer en un cap de setmana als Estats Units. Insisteixo que devia ser molt bona aquella clínica perquè la fluxometria, només la fluxometria, va costar prop de dos-cents dòlars. Per dos mil dòlars (i per  menys) pots comprar un fluxòmetre urològic: amb una setmana o dues devien amortitzar l'aparell.

Però la prova estrella era una anàlisi FISH de defectes genètics en els espermatozous. Si pixar dins un embut ja sabem què costava, que podia costar aquesta altra prova? Ho deixarem aquí. Em van detectar un percentatge baix de defectes, que no els va semblar important, però em van recomanar d'anar a veure un "conseller genètic". Va ser com l'acudit del metge que et diu hágaselo mirar esto, hágaselo mirar. Tot i el detall del conseller genètic, me'n vaig tornar a casa amb diagnòstics i prescripcions  importants, i em vaig estalviar una operació que m'aconsellava un especialista mexicà. El preu va ser sagnant. Encara dol.

Sortint de la clínica, vam fer parada i fonda a un deli. L'entrepà que hi vaig menjar va ser extraordinari, una delícia. Ara em figuro que era de pastrami amb pa de sègol, però no ho sé. En aquell moment desconeixia completament què era un deli. De fet, com qui despatxava era clarament indostànic, vaig pensar si deli no tindria a veure amb Dehli. De traca i mocador, o de Cuando era feliz e indocumentado.

La meva semialfabetització en el món jueu dels últims anys m'ha permès conèixer l'origen i el significat cultural dels delis a Nova York. Aquí en parlen. Curiosament, el 2008 vaig ser a Nova York i seguia sense saber res d'aquests restaurants, de manera que no hi vaig posar els peus. Si hi torno hauré d'anar al Katz Delicatessen. Però que ningú em parli de metges!

----

Houston a Cartes de Mèxic:
Tot esperant Houston
Tot això era nostre
Foment americà de la lectura

La Sierra Gorda i les missions franciscanes

Amb motiu de la canonització de Fra Juníper Serra he fet un recull dels meus escrits a Cartes de Mèxic sobre la Sierra Gorda de Querétaro, on el franciscà petrer va fundar missions entre els indígenes pame abans d'adquirir notorietat fent el mateix a la costa de Califòrnia.

Viatge a Jalpan
Sierra Gorda de Querétaro
Marató missionera
Sortida a Xilitla, SLP
Emigració

El director de l'ISSSTE es mor a l'ISSSTE

Sebastián Lerdo de Tejada Covarrubias¹ era el director general de l'ISSSTE, el sistema públic mexicà de salut i pensions exclusiu dels treballadors del govern federal. L'ISSSTE té el seu propi sistema d'hospitals, diferents dels del Seguro Social (IMSS). És com si a Espanya la mutualitat de funcionaris de l'estat (MUFACE) tingués hospitals propis en lloc de tenir convenis amb les mútues privades i la sanitat pública.

Dic era director general perquè malauradament el 22 de maig passat es va morir, després de patir un infart, a l'hospital "Licenciado Adolfo López Mateos" de l'ISSSTE a la capital mexicana. La primera pregunta que em sorgeix és: com és possible que el director general de l'ISSSTE, amb un sou brut mensual de 193.755,52 pesos (10.355 €) es fes atendre (ell mateix o la seva família) a l'ISSSTE? Com a professor d'una universitat pública mexicana jo vaig ser derechohabiente de l'ISSSTE. Amb uns sous molt inferiors als d'un director general, tots els meus col·legues tenien molt clar que a l'ISSSTE l'atenció no era bona, per dir-ho suau, i a ningú se li hauria acudit atendre's a l'ISSSTE, encara que tots hi teníem cobertura. En el meu entorn, l'Onzè Manament era "No posaràs els peus a l'ISSSTE"².

Per què Lerdo de Tejada va anar a morir a l'ISSSTE? Podríem pensar (una obvietat) que per coherència política: el director general de l'ISSSTE hauria de donar exemple rebent tota l'atenció mèdica en aquest institut. Però el grau de coherència requerit per fer això en el context mexicà seria heroic, i, d'altra banda, no és gens habitual que la classe política mexicana faci servir la sanitat pública. Ni tan sols l'esquerra mexicana: vegeu Andrés M. López Obrador (MORENA³) hospitalitzat a Médica Sur (privat), o Miguel A. Mancera (PRD⁴) a l'Hospital ABC, també privat. Realment, Lerdo de Tejada va anar o va ser portat a l'ISSSTE per coherència política o personal?

També podríem pensar que el malaguanyat director general de l'ISSSTE va ser atès a l'ISSSTE perquè ell o qui l'hi va portar pensava que hi tindria una atenció de primera per ser ell qui era. En tot cas, sembla que la realitat no va ser així, com mostra el vídeo d'una càmera de l'hospital que ha transcendit fa una setmana:


Encara podria ser que en trobar-se malament no pensés que tenia una afecció greu i per això decidís anar a l'ISSSTE, o que algú l'hi portés sense demanar-li l'opinió, si no estava conscient. Qui sap. Per què Lerdo de Tejada va anar a atendre's a un hospital de l'ISSSTE segueix sent un misteri, però a la premsa mexicana sembla que aquesta pregunta no és d'interès periodístic perquè no se la fa ningú. Per ser precisos, no se la fan els periodistes però sí els lectors, que en els comentaris de les notícies s'ho pregunten insistentment mentre proclamen ¡A quién se le ocurre!

Descansi en pau, Sebastián Lerdo de Tejada, heroi improbable , víctima plausible de l'ISSSTE que ell mateix dirigia.

¹ Un nom amb connotacions d'estirp política mexicana del segle XIX.  Sebastián Lerdo de Tejada y Corral (1823-1889) va ser president de la República Mexicana del 1872 al 1876, entre els mandats de Benito Juárez i Porfirio Díaz, dos gegants del segle XIX que, entre els dos, van presidir Mèxic durant 59 anys. Aquell Sebastián Lerdo de Tejada va ser el primer president de la república nascut al Mèxic independent.
² Tot i així, un dia vaig anar a donar sang a l'ISSSTE i ho vaig explicar.

³ MORENA: Movimiento de Regenración Nacional.
⁴ PRD: Partido de la Revolución Democrática.

El Plan de Iguala o l'entesa del 1821 entre reialistes i insurgents a Mèxic

Aquestes setmanes molts catalans han sentit a parlar per primer cop d'Iguala, la ciutat del nord de Guerrero (Mèxic) on han desaparegut i presumiblement han estat assassinats més de quaranta estudiants de magisteri (normalistas, en diuen allà)¹. Aquests fets infames han convertit sens dubte la ciutat en infamous, però Iguala tenia, té, altres fets que li donen fama. I és que la ciutat va ser l'escenari d'un moment definitiu de la guerra d'independència de Mèxic: el Plan de Iguala.²

A Iguala, Agustín de Iturbide³ i Vicente Guerrero, caps respectius de les tropes reialistes i insurgents van acordar el 1821 aturar les hostilitats i declarar la independència de Mèxic. L'acord va quedar escrit en el text anomenat Plan de Iguala, o Plan de las Tres Garantías, conegut també a Plan Trigarante (trigarante!), que volia donar garanties mútues als fins aleshores enemics.

Per què, després de deu anys de guerra, reialistes (partidaris de continuar la unió amb Espanya) i insurgents (partidaris de la independència), però també liberals i conservadors, es van posar d'acord per fer les paus i donar l'esquena a Espanya? Els reialistes conservadors ho van fer en part perquè desconfiaven dels vents liberals que arribaven d'Espanya durant el trienni liberal. El fet que el Plan de Iguala proposés Ferran VII com a Rei de Mèxic és significatiu. Els de Vicente Guerrero, que volien la independència i un canvi social van aconseguir la independència i, si més no literalment, la igualtat davant la llei de tots els mexicans, inclosos els indis. I, als espanyols (anomenats "europeos") també se'ls reconeixia com a ciutadans en peu d'igualtat, per la mateixa clàusula. En definitiva, insurgents i reialistes havien arribat a la conclusió que la unió dels dos bàndols per formar un Mèxic independent era la millor, si no l'única, solució possible.⁴

El pla, que podeu llegir en la seva versió literal tenia 24 punts, però les tres garanties que el pla destacava eren: a) la religió catòlica com a religió única del país, b) la formació d'un regne independent (però oferint la corona a Ferran VII o un familiar seu), i c) la unió entre els ciutadans d'origen europeu i americà. Tret del tercer punt, les tres garanties feien una ferum notable d'Ancien Régime. Que lluny, tot plegat, de la declaració d'independència dels EUA. En tot cas, l'Ejército Trigarante que va resultar del Plan de Iguala va entrar triomfant a la Ciutat de Mèxic el 27 de setembre de 1821, data considerada com la de la consecució de la independència.

El Plan de Iguala, doncs, clau per a la independència mexicana, i, fins fa poc, el principal motiu pel qual es coneixia la ciutat.

¹ Recordo quan de l'Escola de Magisteri de Palma encara en deien la Normal, tot i que segurament ja es deia Escola Universitària de Formació de Professorat.
² Parafrasejant Josep Lluís Núñez, algú podria haver dit: Aquesta ciutat que porta el nom del nostre Plan.... 
³ Agustín de Iturbide, el fill d'un navarrès del Baztan emigrat a Nova Espanya. Va lluitar durament contra els insurgents.
⁴ Una explicació simplificada i incompleta, segur, però... jo només volia fer un tweet! 

"Me gusta el vino malo"

Fa set anys, a Mèxic, una colla de gent vam acompanyar a Dolores Hidalgo els pares d'un amic gallec, que l'havien vingut a visitar. Jo conduïa per la carretera 57 cap a la cruïlla amb la carretera de Dolores, amb el pare de l'amic al seient de l'acompanyant, quan em diu: - A mí me gusta el vino, el malo. Dic (eeh) - ¿Ah sí? - Sí. Me gusta el vino malo. Imagínate el bueno.

Vam arribar a Dolores Hidalgo, bressol de la independència mexicana, i després de les visites de rigor entrem a un restaurant de la plaça (Jardín) de la vila, i el meu copilot accidental, que seia de cap de taula, mira la carta de vins i suggereix demanar un vi espanyol... un Don Simón (d'ampolla, eh?). No vaig tenir cor de posar-hi cap objecció.

Adéu a la TV3 per satèl·lit

Emissió de TVCi, 18/10/2005

A través d'un procés laboriós i desesperant, a Mèxic vaig aconseguir rebre el senyal de l'Hispasat i veure la TV3 (TVCi). L'alegria va durar dos anys, al cap dels quals va petar el descodificador i en vaig haver de comprar un de nou. Als pocs mesos un malparit de veí que feia mudança es va emportar l'antena i em va deixar la seva al terrat, amb un LNB que no servia per a l'Hispasat. Després d'un intent amb l'instal·lador que havia fet la part tècnica de l'expropiació antenística ho vaig deixar córrer.

Voldria saber l'audiència que tenia TV3 a tot el món. Si a tot Amèrica era tan complicat com a Mèxic, el nombre d'espectadors a l'hemisferi occidental devia ser ridícul. Si m'hagués instal·lat el receptor de TV3 per tercer cop i m'hagués quedat allà, em quedaria de nou sense TV3, ara per les retallades del govern. Pero, com diuen a Mèxic, el hubiera no existe. 

Ara podria veure TV3 cada dia a la TDT, però a l'hora que ho faria el televisor sol emetre un programa únic anomenat El rei lleó (o Aladdin, o La sireneta)...

Descansi en pau la TVCi satel·lital.

Saturació celeste mexicana

Saturació d'elements mexicans sobre el cel espatarrant de l'altiplà: armadures sobreres ondejant al vent (un dia farem el pis de sobre, o no); dos tinacos negres; multitud de fils elèctrics i telefònics solcant el cel; la manta publicitaria d'una estética unisex (y uñas!). Em deixo alguna cosa?
(Foto: Dolores Hidalgo, Guanajuato, 2009)

El cinema no és per aprendre idiomes o n'hi ha que se les empassen doblades

El 2011 a Mèxic el cinema va tenir 205 milions d'espectadors. Si descomptem l'audiència del cinema mexicà (13,5 milions) i, tirant llarg, una quantitat semblant de cinema espanyol i llatinoamericà, quedarien encara uns 180 milons d'espectadors de cinema de Hollywood (bàsicament). Tota aquesta  gent, equivalent a mig milió d'espectadors diaris, veu els films en versió original subtitulada.  Ho repeteixo per a distribuidors de cinema i subscriptors de La Vanguardia que diuen que "el cine no és per aprendre idomes": el cinema en versió original té un 88% de quota de pantalla a Mèxic, amb 180 milions d'espectadors. I no passa res. I possiblement tampoc aprenen idiomes.

D'ençà que vaig tornar de Mèxic (2009) només he anat al cinema a veure Pa negre, aparentment en versió original, i To be or not to be, en versió original subtitulada en español por supuesto. D'una banda, no tinc cap gana d'anar a veure pel·lícules doblades. I, a sobre, els cinemes en versió original són massa lluny de casa, i ara que la criança d'una filla ha expandit enormement als quefers diaris em fa massa mandra un safari de quatre o sis hores per veure un film als Icària o als Verdi, per no parlar dels costos de mainadera si hi vull anar en parella.

Després de la mudança del desembre passat tenim uns multicinemes a la cantonada. Una escapada a veure J. Edgar, per exemple, implicaria només 10 minuts de desplaçament entre anada i tornada, però tot, absolutament tot el cinema nord-americà que passen és doblat. Aquesta pel·lícula, me l'empasso doblada o, directament, me la baixo amb l'eMule en versió original?

I had a farm in Mexico...

 

I had a farm in Mexico, at the foot of the Sierra Madre Hills...

(Paràfrasi de nivell junior suposo que no cal desxifrar al públic lector d'aquest blog)

Rentadors

Amb les persones que em visiten a Mallorca a l'estiu solem anar a veure alguns rentadors tradicionals, com els de Randa, Biniaraix o Valldemossa. Tenen l'encant de les relíquies d'un altre temps, com aquest de Biniaraix.

Bé, a Mèxic vaig trobar uns rentadors "en actiu", de formigó, als afores d'un poble, amb la roba rentada estesa assecant-se al sol. L'aigua hi arriba directament d'un embassament i és força tèrbola.

És un poble fundat a finals del segle XVI amb indis nòmades de la regió i, sobretot, amb indis tlaxcalteques, sedentaris i aliats dels espanyols, que van ser portats a diferents llocs del centre i nord de Mèxic per colonitzar el territori i fer sedentaris els indígenes nòmades. Avui dia, de 50.000 habitants que té el municipi, només una vuitantena són indígenes.

L'origen català de l'origen mexicà d'una empresa catalana

Sara Lee posa a la venda Bimbo SA, la coneguda empresa de pa de motlle nascuda a Catalunya i amb seu a Barcelona, tot i la seva compra fa uns anys per Sara Lee. L'ARA en donava compte diumenge passat, i en un apunt breu que acompanyava la notícia principal titulava: L'origen mexicà d'una empresa catalana. Deia l'ARA: "La primera Bimbo que va existir al món va ser l'empresa mexicana del mateix nom, que va néixer el 1945...". És així, però l'ARA feia curt en la recerca de les arrels de Bimbo. Si el Bimbo catala té arrels mexicanes, el Bimbo mexicà té unes arrels familiars catalanes inqüestionables. El patró i fundador de Bimbo és Lorenzo Servitje Sendra, un mexicà fill de catalans emigrats a Mèxic.

Bimbo ha publicat en un opuscle (pdf) detalls de la història de l'empresa, alguns dels quals extrec tot seguit. El pare de Lorenzo, Juan Servitje ja va patentar el 1918 a Mèxic una màquina de fer panets i el 1928 va fundar la pastisseria El Molino. El 1945, Lorenzo Servitje, junt amb altres persones (la majoria, aparentment, familiars i/o d'origen català: Jaime Jorba, Jaime Sendra, José T. Mata, Alfonso Velasco i Roberto Servitje; foto aquí) va fundar Bimbo. L'única referència (indirecta) als orígens catalans dels fundadors de Bimbo que es fa a l'opuscle és que els primers anuncis de Bimbo es van inspirar en la publicitat que la pastisseria El Molino feia "en el periódico catalán El Poble Català de la Ciudad de México". No sabia que tal cosa va existir! Podeu veure un exemple d'aquesta publicitat dins l'opuscle de Bimbo, exactament aquí (pdf).

L'ARA, doncs, podria haver parlat de L'origen català de l'origen mexicà d'una empresa catalana. Per cert, Bimbo de Mèxic és un possible comprador de l'actual subsidiària de Sara Lee, Bimbo SA, com bé indicava l'ARA.

Amb una mica més de documentació, explicaríem que Lorenzo Servitje Sendra defensa posicions polítiques i religioses que podríem qualificar d'integristes, i que en diverses ocasions ha influït poderosament, per dir-ho suau, en els continguts dels mitjans de comunicació, tot fent servir el seu poder com a comprador de publicitat als mitjans audiovisuals.

A l'ombra d'un mezquite...

El subtítol del blog Cartes de Mèxic era: A l'ombra d'un mezquite. Moments, pensaments, miratges i altres insolacions... Literalment a l'ombra d'un mezquite, un esclarissat i omnipresent arbre de l'altiplà mexicà, un home ha aparegut amb les mans lligades amb cinta canela, i assassinat d'un tret al cap. Per a mi, tot un inesperat símbol de l'evolució que han anat prenent les coses a molts llocs de Mèxic.

A la mateixa ciutat, els metges titulats que fan el "MIR" mexicà no volen anar a determinades ciutats de l'estat a fer la residència, per la violència imperant. O una escola dels Estats Units que ha fet intercanvi d'estudiants a l'estiu durant prop de vint anys l'ha suspesa per manca de seguretat. Un col·lega que he tingut quinze dies per aquí no ha deixat de contar com han canviat les coses.

Comença la temporada dels huracans

Primer cicló tropical d'enguany al Pacífic Oriental, al sud d'Acapulco, Mèxic. A l'Atlàntic encara no n'hi hagut cap, enguany. Com les posadas per Nadal, els ciclons no falten a la seva cita anual. S'aniran succeint tot l'estiu i part de la tardor. 

Era tot un entreteniment seguir-los, els grossos, al web del National Hurricane Center.

La Nostra Revista

Obrint caixes de llibres tancades des del 2004 trobo dos exemplars de La Nostra Revista, la publicació mensual de l'exili català editada a Mèxic entre el 1946 i el 1954. Els vaig adquirir fa anys a la Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern del Passeig de Gràcia. Fixeu-vos en alguns dels autors al sumari de portada: Rovira i Virgili, Bosch i Gimpera, Rodoreda, Guarner (el coronel), Canyameres, Perucho, Tísner, Tasis... No tots exiliats a Mèxic. De fet, no tots exiliats. 

 Va ser una publicació prou reeixida, editada i dirigida per Avel·lí Artís i Balaguer i, cap al final, pel seu fill Tísner. Curiositats d'aquest número:

- A la pàgina 70 hi ha un anunci de la "Clínica Psicomàtica", on feien coses tan inquietants com neumoencefalografia, electroxoc, electropirèxia, piretoteràpia, narcosíntesi, narcosi prolongada o tractament de gas de Von Meduna.

- A la pàgina 77 hi ha un anunci de "Xampany Codorníu". Ei! Codorniu anunciant-se l'any 1948 a una revista de l'exili republicà i catalanista! Ja ho sabien, a les caves de Sant Sadurní?

Extinció del gelat d'avellana?

Al pas que anem al gelat d'avellana li passarà com al gel de l'Àrtic (o com als alcaldes del PSC): d'aquí pocs anys ja no n'hi haurà, ni a l'estiu ni a l'hivern. A Mèxic em queixava que les gelateries no tenien ni coneixien el gelat d'avellana. Aquí anem pel mateix camí, substituit pel de xocolata amb maduixa, xocolata negra o qualsevol altre combinació inèdita i inaudita. Ahir a una gelateria que té per nom La nocciola no tenien gelat de nocciola. Casumlolla!

El Infierno: de nou, Mèxic vist per Luis Estrada

He vist el film mexicà El infierno (2010), del director Luis Estrada. Com dirien alguns mexicans, la pel·lícula está perrísima! No us la perdeu quan l'estrenin aquí (jo diria que encara no s'ha estrenat, però no ho puc jurar). És un retrat entre irònic, sarcàstic i cruel (comença irònic i acaba cruel) de la vida a les zones rurals de Mèxic dominades pel narco (i una poc dissimulada metàfora del país). Tesi: per manca de perspectives (i també perquè la carn és feble) la bona gent es veu abocada a viure del negoci del narco: extorsió, tràfic de drogues, cobrament de deutes, execucions. La culpa: dels gringos, dels capos (absurds i cruels), del govern corrupte en general i de Felipe Calderón en particular. Una mica simplista però ho passarem per alt. La pel·lícula ha guanyat nou premis Ariel, els guardons de l'Acadèmia mexicana de cinema, a la cerimònia d'enguany. L'actuació del protagonista (el Benny, l'actor Damián Alcázar) és espectacular, i tant o més ho és la de Joaquín Cossío encarnant El Cochiloco. No us perdeu aquesta pel·lícula, tot i que hi hauria bastant a dir sobre la part final del film i la seva resolució. No cal dir que a estones té dosis notables de violència.

Luis Estrada ja va dirigir Damián Alcázar a La ley de Herodes (1999), que vaig veure a Barcelona, jo diria que als cinemes Verdi. Onze anys després, i amb el país molt desmoralitzat i immers en un bany de sang, Luis Estrada s'atreveix a fer un retrat d'una realitat alhora causa i efecte del difícil moment pel que passa el país. Enganxo aquí el tràiler d'El infierno

El Senat mexicà enterra el RENAUT

Els lectors recordareu el meu escrit del 13 de gener sobre el Registro Nacional de Usuarios de Telefonía Móvil (RENAUT). Inventat el 2009 per a combatre l'extorsió telefònica i altres delictes, els delinqüents no només se n'han rigut fent servir identitats falses sinó que s'han apropiat de la base de dades d'usaris. Després de gastar-se el govern mexicà molts diners en publicitar i crear el RENAUT, i de posar-hi 83 milions de registres (dels quals, 30 milions són falsos), ahir el Senat mexicà (el Senado de la República) el va suprimir, dos anys després de la seva creació.

 

El Senado de la República. Tot sona tan rematadament elevat, a Mèxic. Una persona amiga ha publicat un llibre editat pel Senado de la República. Què no donaria jo perquè un senat d'alguna república em publiqués un llibre! Abans l'hauria d'escriure, per això.

Espolis i espolis, caràcters i caràcters

Sobre els impostos, aranzels i altres gravàmens que imposava Espanya al virregnat de Nova Espanya (el Mèxic actual, Centreamèrica i molt més territori) durant els últims vint anys de règim colonial, l'historiador Timothy Anna diu, citant John H. Coastworth:

Se ha calculado que el pago de tales gravámenes y la existencia de las restricciones comerciales costaron a Nueva España [...] el 7,2% del ingreso colonial. Ello supone una carga casi 35 veces mayor a la impuesta por los británicos sobre las trece colonias de Norteamérica en los últimos años anteriores a la independencia de los Estados Unidos. [Anna, T. (2001). La independencia de México y América Central. Dins Historia de México, Anna, T,. Bazant, J., Katz, F., Womack Jr., J., Meyer, J., Knight, A. Smith, P.H.. Barcelona: Ed. Planeta.]

Així doncs, els nord-americans de l'època tenien impostos i altres gravàmens britànics només del 7,2%/35= 0,21%? Certament, hi ha espolis i espolis, i, vista la història, caràcters i caràcters.