diumenge, 21 de juny de 2015

Els nobles esforços del Sr. Zaforteza

Paràbola bíblica, faula,  no sabria com dir-ne de la lliçó extreta d'aquesta entrevista d'Andreu Manresa al Sr. José Zaforteza al diari El País. El currículum gonellista del Sr. José Zaforteza és immillorable. Ha dedicat mitja vida o més a defensar el mallorquí enfront del català i el pancatalanisme. És un dels sospitosos d'haver redactat les cartes d'en Pep Gonella al Diario de Mallorca als anys 1970. Ha promogut l'escriptura dialectal mallorquina des d'una fundació que presideix, amb la verinosa assistència de Xavier Pericay, i, recentment, ha editat una versió, encara més dialectal que l'original, del Bearn de Llorenç Vilallonga1.

Amb una candidesa entendridora, però, Zaforteza confessa que té vint-i-vuit néts i que cap d'ells parla mallorquí.  Cap d'ells! Podríeu pensar: segur que parlen català estàndard, fruit del despotisme pancatalanista que impera a Mallorca2  i contra el qual ha lluitat tota la vida el Sr. Zaforteza. Però els néts de don José no és que no parlin mallorquí perquè parlen català estàndard. Els néts del Sr. Zaforteza no parlen mallorquí, confessa l'avi, perquè parlen... espanyol! Ho repetiré: no parlen mallorquí perquè parlen es-pa-nyol. Por culpa de los colegios, diu. Jo diria: i alguna cosa alguna cosa més que los colegios.

Conclusió: si el Sr. Zaforteza volia preservar el mallorquí a Mallorca en general, i entre la seva estirp en particular, hauria hagut de dirigir els seus nobles esforços a lluitar contra una altra classe d'enemics. Quod erat demonstrandum.

1 Bearn o sa sala de ses pepes
2 Seria un despotisme pancatalanista implantat pel PP, que és qui, sobretot, ha governat a les Illes Balears.

dissabte, 13 de juny de 2015

El Niño es fa gran i promet calor

El Pacífic equatorial és una gran màquina de moure calor; normalment, una màquina de refredar la superfície de l'oceà amb aigües fredes procedents del fons marí. Com ho fa això? En condicions neutres i en situació de La Niña, els vents alisis que bufen de llevant empenyen les aigües superficials cap al Pacífic occidental (les Filipines, Indonèsia, Papua-Nova Guinea). Aquest mateix fenomen genera, a la costa pacífica de Sud-Amèrica, l'aflorament d'aigües fredes procedents del fons de l'oceà i del Pacífic sud. Són aigües que pugen "a refrescar" la superfície del mar i, de retruc, l'atmosfera: un sistema de regulació tèrmica que, en les últimes dècades, també absorbeix una part significativa de l'excés de calor degut a les emissions humanes de CO2 i altres gasos amb efecte d'hivernacle.

Cada uns quants anys, al Pacific occidental els alisis deixen de bufar de llevant i comencen a fer-ho de ponent, empenyent les aigües calentes superficials cap a Sud-Amèrica. Enfront d'aquest continent, els alisis segueixen bufant de ponent però molt afeblits. Tot plegat impedeix l'aflorament d'aigües fredes al Pacífic oriental. El resultat és que una gran massa d'aigua calenta s'embassa a la superfície del Pacífic equatorial, d'Indonèsia a Sud-Amèrica. Simplificant un mica, això és El Niño: la màquina d'empassar-se calor del Pacífic s'ha frenat i, ara, l'oceà cedeix molta  calor i humitat a l'atmosfera. Això té moltes conseqüències. Una d'elles és, normalment, un augment de la temperatura mitjana a la superfície Terra, és a dir, un any més calent que la mitjana. D'altres efectes són: molta evaporació i convecció al Pacífic equatorial, amb aiguats a la costa pacífica sud-americana i a Califòrnia, més ciclons tropicals al Pacífic, menys ciclons a l'Atlàntic, sequera i incendis a Indonèsia i Austràlia...

Durant els primers mesos del 2014 s'anunciava un Niño que finalment no va arribar. Tot i així la temperatura mitjana de la Terra de l'any passat va ser una mica més alta que la del 1998, quan es va desenvolupar el Niño més bèstia que s'ha registrat des que el fenomen s'estudia científicament. Enguany, des del març s'ha declarat El Niño. Primer amb una intensitat baixa, però ara amb una força creixent i amb elevades probabilitats de sobreviure a la tardor (90%) i al proper hivern (85%), segons el pronòstic del juny de la NOAA. Per tant, tenim un Niño persistent i probablement intens que s'aixeca sobre les espatlles d'una nova normalitat tèrmica establerta pel canvi climàtic antropogènic: tretze dels catorze anys més calents des del 1880 s'han registrat al segle XXI. Això ha estat així fins i tot quan en el que portem de segle no hi ha hagut cap Niño comparable al del 1998.

Partint, doncs, de l'elevada temperatura del 2014 i amb un Niño persistent i possiblement força intens, són bastant elevades les probabilitats que l'any 2015 sigui, amb diferència, el més calent des del 1880. Serà així? La resposta, a final d'any.

diumenge, 7 de juny de 2015

Tones curtes i tones llargues

El tema de les tones anglosaxones és fascinant. Els americans fan servir la tona curta (short ton, o, simplement, ton). Una tona curta són 2.000 lliures angleses, és a dir, 908 kg. Però no us feu il·lusions: no es diu tona curta per comparació amb nostra la tona mètrica, que és més grossa (1.000 kg), sinó per oposició a la tona llarga (long ton o imperial ton) que fan servir els britànics i que equival a 2.240 lliures (1.016 kg).

De la tona mètrica en diuen tonne o metric ton, o, fins i tot, metric tonne, però, de vegades, megagram (Mg). I es que, sí, una tona mètrica és un milió de grams, i dir megagram és una manera d'assegurar-se que ningú no confondrà la tonne amb una ton, ja sigui curta o llarga. Tot molt senzill.