dijous, 6 de maig de 2010

L'Everest, efectivament, és allà...

La mort la setmana passada d'un alpinista mallorquí a l'Annapurna m'ha remogut records i aspiracions de la meva època muntanyenca mallorquina. Convé puntualitzar que "alpinista mallorquí" no és necessàriament un oxímoron. Com a mínim des dels anys 60 o 70 a Mallorca hi ha hagut, a més d'excursionistes, escaladors. D'aquests col·lectius han arribat a destil·lar uns quants alpinistes i, fins i tot, himalaïstes. Vaig tenir el gust de pertànyer a aquesta tribu de tocats del bolet muntanyenc entre, diguem-ne, els tretze i els trenta o trenta-cinc anys. Per sort meva i de la causa alpinista, vaig limitar la meva activitat muntanyenca a la mallorquina serra de Tramuntana i, algun estiu, als Pirineus.

Però vaig conèixer i sentir amb força la mística alpinista (o seria la mítica alpinista?). Als catorze anys em van "contractar" a casa d'un amic per a fer fitxes de la biblioteca familiar, on, per cert, rebien cada mes o dos l'exemplar de la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins. Els meus interessos eren una mica més mundans, i em vaig enganxar a La ascensión al Everest, escrita per (Lord) John Hunt, el cap de l'expedició que va portar (Sir) Edmund Hillary i el xerpa Tensing Norgay al cim. Vaig xalar tant amb la narració de Hunt, i em vaig familiaritzar tant amb la geografia que s'hi descriu, que el glaciar de Khumbu, el Lhotse, i el Coll Sud ja eren per a mi com el Barranc de Biniaraix, el Cornador Gran i el Coll de l'Ofre, respectivament. El llibre em va agradar tant que el vaig tornar a llegir al cap de poc temps: 272 pàgines d'odissea everèstica, esperit de superació, esportivitat i meticulositat britàniques, tecnologia de gasos liquats, homes blancs conquerint el món, i nadius carregant embalums (tantes coses que tradicionalment han anat lligades al que s'entén per civilització occidental...).

Quan tenia setze o divuit anys, anava a la bibiblioteca de la Caixa de Pensions de Palma a llegir La integral de Peuterey, l'apassionant narració de Louis Audoubert escalant a l'hivern la carena sud-oest del Mont Blanc, una cresta glaçada i molt escarpada, que des de la Vall d'Aosta mena (mena, és un dir) al cim del sostre dels Alps. També era una gesta completament fora del meu abast, però com salivava, jo, quan aquell alpinista sopava, a tres o quatre mil metres d'alçada i a desenes de graus sota zero, de les pilotes de carn que li havia preparat... sa mare! De fet, l'home no sabia què es disposava a menjar fins que el repàs s'havia descongelat en el fogó de gas que portava. El meu heroi.

Avui, en canvi, quan sento els arguments que impulsen l'aventura de l'alpinisme extrem em quedo més fred que un calamar al taulell d'una peixateria. Jo no prohibiria pujar els 14 vuit mils per una mateixa persona en una sola vida, no vetaria que Edurne Pasaban sortís a la tele en horari infantil, ni demanaria el desterrament de Juanito Oiarzábal a Fuerteventura, però em costa molt reconèixer-me en l'esperit alpinista (ni que fos de saló) d'aquell adolescent excursionista que llegia John Hunt o Louis Audoubert. Seria llarg d'explicar com he arribat a aquest estat de l'esperit, i no n'he fet un balanç complet. Puc reconèixer que una sortida setmanal per Sant Llorenç del Munt o per Collserola milloraria la meva salut cardiovascular, i espero, també, caminar de bell nou pel Pirineu a l'estiu, ara que he tornat a Catalunya, però no acabo d'entendre que adults fets i acabats assumeixin riscos excessius i possiblement absurds per ascendir a muntanyes irrespirables i gairebé intransitables, només pel fet que, com va dir el malaguanyat George Mallory, "són allà" (referint-se a l'Everest, it is there). Aquests i altres arguments et deixen glaçat quan els sents en boca d'un "veí", contemporani, que, com Mallory, també hi ha sucumbit...

7 comentaris:

  1. Imagino que l'esperit d'aventura dels alpinistes "d'abans" ha mort en mans dels esportistes d'avui. Jo m'hi trobo quan et creues amb ells, et miren com si fossis extraterrestre, i se la passen explicant proeses als refugis, sobretot et pregunten: "en quant temps ho has fet?" i tu te'ls mires amb cara de no entendre gran cosa. Però bé, ells creixen amb els reptes de la TV. Salut!

    ResponElimina
  2. I això no és d'ara, ja fa temps aparegueren per primer cop una mena d'escaladors que no havien passat abans, en absolut, per l'excursionisme. El seu hàbita era el rocòdrom. Però hi ha d'haver de tot en aquest món. I tanmateix, el meu plantejament va més enllà d'això. Simplement tinc una certa desafecció pel tema, i no en culpo necessàriament ningú.

    P.D.: Converses de refugi? Hi havia un temps que als refugis et trobaves gent que et demanava si et quedava algun Ducados, perquè feia una setmana que se'ls havien acabat.

    ResponElimina
  3. tu sabràs! :P en tot cas jo no em desafecto, senzillament vaig a la meva ^^

    ResponElimina
  4. Has dit desafecció, sí, però no és tan greu: no has dit ni estatut ni constitucional.

    ResponElimina
  5. Carles, ho prendré com un Ego te absolvo...

    ResponElimina
  6. On no hi ha pecat, no cal absolució. (Benet 16.0 ?)

    ResponElimina