L'estudi d'impacte ambiental del projecte Castor i la sismicitat induïda

Parlant de la nova ministra espanyola Teresa Ribera, s'ha dit que va permetre que el projecte Castor tirés endavant sense un estudi d'impacte ambiental. Això no és cert. Es va fer un estudi d'impacte ambiental del projecte Castor. Després d'aquest estudi, la Secretaria d'Estat de Medi Ambient Canvi Climàtic, la titular de la qual era Teresa Ribera, va emetre la declaració d'impacte ambiental del projecte, un document oficial, publicat al BOE, que recollia i abonava l'estudi.

El detall de l'avaluació d'impacte ambiental del projecte Castor és que no avaluava el risc que l'emmagatzematge subterrani de gas a pressió pogués provocar terratrèmols (sismicitat induïda). Sí que es va estudiar el risc que els sismes naturals poguessin afectar el dipòsit, però això són figues d'un altre paner. 

Era inimaginable que la injecció al subsòl de gas natural a pressió causés terratrèmols? No, no ho era pas. Per exemple, a la mateixa declaració d'impacte ambiental es fa constar que l'Observatori de l'Ebre va demanar que es fessin proves que asseguressin que les pressions degudes a la injecció no causessin fractures a les roques. A la declaració no es torna a fer esment d'aquest punt. Assumeixo que no es va estudiar mai.

Es pot estimar el risc de sismes induïts? Sí. S'havia fet abans del projecte Castor? Sí. Per exemple, a Holanda, en un projecte semblant: a l'antic camp petrolífer de Bergermeer es volia fer un dipòsit subterrani de gas natural. Van encarregar un estudi al Massachussets Institute of Technology (MIT). En aquest estudi experts de l'MIT (2008) van concloure mitjançant modelització que durant el periode d'explotació previst es podien produir terratrèmols, com a màxim, de magnitud 2,4 o 2,7. Els experts van estimar, més enllà dels models, que en el pitjor dels casos la magnitud podia arribar a 3,9.

És a dir, al 2008 ja es feien estudis de sismicitat induïda que es podrien haver aplicat al projecte Castor i incorporar a la declaració d'impacte ambiental, i que podrien haver conduït o no a la desautorització de projecte, però en tot cas després d'un estudi fonamentat. La responsabilitat de la supervisió aquest procés d'avaluació d'impacte era de l'aleshores secretària d'estat Teresa Ribera.

Esquerda de 125 km a la barrera de glaç Larsen C de l'Antàrtida

La NASA ha anunciat aquests dies que s'ha allargat notablement una esquerda que hi ha des de fa anys a la barrera de glaç Larsen C de l'Antàrtida. Aquest hivern austral l'esquerda ha arribat fins als 125 km de llargada. La barrera Larsen C és una plataforma allargada de glaç d'origen continental, que flota sobre el mar, amb una superfície de 46.000 km². Arrenca de la costa oriental de la península Antàrtica i s'estén fins a 200 km dins l'oceà Antàrtic, amb un gruix mitjà de 290 m.

Un tros significatiu d'aquesta barrera, "de la mida de Delaware"¹ (6.452 km², com la província de Tarragona), és cada cop més a prop de separar-se de la plataforma i desintegrar-se en milers d'icebergs. Estem parlant d'una quantitat considerable de gel, equivalent a les terres de Tarragona cobertes per una capa de 290 de glaç. Això són uns 1.870 km³ de gel, equivalents a 1.715 km³ d'aigua dolça.

Credit: Nasa Earth Observatory

En aquesta foto de la NASA l'esquerda més visible és la separació entre la barrera de glaç (esquerra) i la massa de gel marí (dreta). L'esquerda de què parlem està marcada amb el text "Crack" a l'esquerra de la gran fissura.

Perquè ens en fem una idea, 1.715 km³ d'aigua dolça són 1,715 milions d'hectòmetres cúbics, és a dir, l'equivalent a 572 vegades el consum anual d'aigua a Catalunya per a tots els usos (agrícola, industrial, domèstic/serveis), que és de 3.000 hm³. És a dir, amb aquest tros glaç candidat a "salpar" de l'Antàrtida i esmicolar-se i fondre's a l'oceà podríem abastir d'aigua la Catalunya actual durant 572 anys!

Hipotèticament, és clar, perquè "petits" problemes logístics i d'altra mena ho impedirien...

¹ Ja comença a semblar que el "delaware" sigui la unitat de mesura dels grans icebergs! Vegeu la cerca al Google, amb 265.000 resultats: an iceberg the size of  Delaware.

Glaceres que vedellen

Les glaceres de Groenlàndia i de l'Antàrtida descarreguen al mar. El front de la glacera, sovint amb una amplada de quilòmetres i profunditats de centenars de metres, avança lentament dins el mar i, cada cert temps, es trenca i se'n desprenen enormes blocs de gel, els icebergs. En anglès, aquest procés es denota d'una manera molt eficient amb un verb intransitiu: calve. Per exemple, Greenland glaciers calve freely all year round.

Però què vol dir calve? Un calf és un vedell (plural calves). I el verb calve vol dir, originàriament, parir un vedell. Figuradament, en l'imaginari angloparlant les glaceres "pareixen" quan deixen anar els icebergs. Segons els diccionaris, calve és intransitiu i, per tant, no podríem dir Greenland glaciers calve icebergs, però trobareu textos on ho diuen.

En català normalment es fa una frase transitiva del tipus Les glaceres de Groenlàndia desprenen icebergs o Els icebergs que es desprenen/se separen de les glaceres de Groenlàndia. Una manera intransitiva de dir-ho seria com ho he dit al començament de l'escrit: Les glaceres de Groenlàndia descarreguen lliurement tot l'any.

Curiosament, en català hi ha el verb vedellar, que vol dir "la vaca, parir", tot i que jo no ho he sentit en ma vida. També és intransitiu. El meu alien interior m'empeny a dir compulsivament Les glaceres de Groenlàndia vedellen lliurement tot l'any. 

El Niño es fa gran i promet calor

El Pacífic equatorial és una gran màquina de moure calor; normalment, una màquina de refredar la superfície de l'oceà amb aigües fredes procedents del fons marí. Com ho fa això? En condicions neutres i en situació de La Niña, els vents alisis que bufen de llevant empenyen les aigües superficials cap al Pacífic occidental (les Filipines, Indonèsia, Papua-Nova Guinea). Aquest mateix fenomen genera, a la costa pacífica de Sud-Amèrica, l'aflorament d'aigües fredes procedents del fons de l'oceà i del Pacífic sud. Són aigües que pugen "a refrescar" la superfície del mar i, de retruc, l'atmosfera: un sistema de regulació tèrmica que, en les últimes dècades, també absorbeix una part significativa de l'excés de calor degut a les emissions humanes de CO₂ i altres gasos amb efecte d'hivernacle.

Cada uns quants anys, al Pacific occidental els alisis deixen de bufar de llevant i comencen a fer-ho de ponent, empenyent les aigües calentes superficials cap a Sud-Amèrica. Enfront d'aquest continent, els alisis segueixen bufant de ponent però molt afeblits. Tot plegat impedeix l'aflorament d'aigües fredes al Pacífic oriental. El resultat és que una gran massa d'aigua calenta s'embassa a la superfície del Pacífic equatorial, d'Indonèsia a Sud-Amèrica. Simplificant un mica, això és El Niño: la màquina d'empassar-se calor del Pacífic s'ha frenat i, ara, l'oceà cedeix molta  calor i humitat a l'atmosfera. Això té moltes conseqüències. Una d'elles és, normalment, un augment de la temperatura mitjana a la superfície Terra, és a dir, un any més calent que la mitjana. D'altres efectes són: molta evaporació i convecció al Pacífic equatorial, amb aiguats a la costa pacífica sud-americana i a Califòrnia, més ciclons tropicals al Pacífic, menys ciclons a l'Atlàntic, sequera i incendis a Indonèsia i Austràlia...

Durant els primers mesos del 2014 s'anunciava un Niño que finalment no va arribar. Tot i així la temperatura mitjana de la Terra de l'any passat va ser una mica més alta que la del 1998, quan es va desenvolupar el Niño més bèstia que s'ha registrat des que el fenomen s'estudia científicament. Enguany, des del març s'ha declarat El Niño. Primer amb una intensitat baixa, però ara amb una força creixent i amb elevades probabilitats de sobreviure a la tardor (90%) i al proper hivern (85%), segons el pronòstic del juny de la NOAA. Per tant, tenim un Niño persistent i probablement intens que s'aixeca sobre les espatlles d'una nova normalitat tèrmica establerta pel canvi climàtic antropogènic: tretze dels catorze anys més calents des del 1880 s'han registrat al segle XXI. Això ha estat així fins i tot quan en el que portem de segle no hi ha hagut cap Niño comparable al del 1998.

Partint, doncs, de l'elevada temperatura del 2014 i amb un Niño persistent i possiblement força intens, són bastant elevades les probabilitats que l'any 2015 sigui, amb diferència, el més calent des del 1880. Serà així? La resposta, a final d'any.

Històries del fuel residual

Als anys 1980 vaig visitar la central tèrmica de Sant Joan de Déu, a Palma. Aquella fàbrica d'electricitat, ara difunta, cremava un fuel que, segons que ens van explicar allà mateix, tenia un 7% de sofre¹. Cada tona cremada de combustible, doncs, abocava a l'atmosfera 140 kg de diòxid de sofre, un gas àcid que dels Apalatxes a la Selva Negra havia devastat milions d'hectàrees de bosc. Degut a la poca alçada de les xemeneies el fum de la central afectava directament el barri veí del Coll d'en Rabassa, on, explica la llegenda, la roba estesa quedava foradada pels gasos àcids de la central. Amb forats a la roba o sense, aquella instal·lació no era més que una mostra local de l'auge mundial del petroli, que als anys 1960 va superar el carbó com a principal font d'energia.

El fuel residual és una de les fraccions més pesants i més contaminants del petroli. No serveix per a automoció, però s'utilitza en diferents aplicacions industrials i com a comburent en motors de vaixell. Les crisis petrolieres del anys 1970 van tenir moltes conseqüències, però una d'elles va ser el tancament de la majoria de centrals tèrmiques de fuel, si més no als països de l'OCDE. Les noves tèrmiques van ser de carbó, i, després, de cicle combinat de gas natural. Les refineries de petroli troben més rendible convertir aquesta fracció del petroli en productes més lleugers, com ara benzina, gasoil o nafta. Per això cada cop obtenen menys fuel residual d'un barril de petroli. El 1990 un 22% de la producció mundial de petroli es convertia en fuel residual; el 2012 només un 12%.²  

La migració de la generació elèctrica del fuel cap al carbó i el gas natural va ser possiblement la primera fugida massiva del petroli. Va passar en gran part desapercebuda, perquè la gent no sap realment què cremen les tèrmiques si no hi viu bastant a prop. El fuel, però, no ha desaparegut, i es fa servir, per exemple, en el transport marítim. L'expansió del comerç mundial ha augmentat la demanda de fuel per als vaixells, que ha crescut un 80% en 20 anys. La navegació marítima consumeix un 28% dels 10,3 milions de barrils de fuel residual diaris produïts (2010), enfront del 13% el 1990. L'expansió del comerç asiàtic amb la resta del món n'és el principal responsable. Només un detall: Singapur, una ciutat-estat de la mida de Menorca és el primer consumidor mundial de fuel residual. Motiu? És la gran "benzinera" de vaixells d'Àsia-Pacífic. I del món: gairebé dobla el segon port del món en consum de fuel residual: Rotterdam.²

El transport marítim representa un 3% de les emissions mundials de CO₂. Pot semblar poc però  equival a les emissions totals d'Alemanya i Espanya juntes. Hi ha perspectives d'un canvi radical en aquestes emissions? Jo no ho veig. El mercat ara mateix no hi porta, i sóc escèptic respecte de grans acords mundials sobre el clima a curt termini. S'albiren, això sí, reduccions marginals d'emissions, derivades de l'eficiència energètica, la substitució del fuel pel gas natural liquat, les veles i l'energia solar com a suplement energètic a la propulsió marina, i, a llarg termini, solucions encara hipotètiques o problemàtiques: bateries, piles de combustible, propulsió nuclear. Vegeu aquest document de la Royal Society of Engineering al respecte. Un altra retallada radical de les emissions podria venir d'una reducció dràstica del comerç mundial, però crec que només una catàstrofe econòmica ho podria provocar. Difícilment, penso, les tendències quilòmetre zero, local food o el consum responsable ho aconseguiran a mitjà termini.

¹ Un 7% de sofre és tan elevat que dubto que aquesta xifra que ens van donar fos certa. Els valors típics en el fuel residual són 2-4% o, fins i tot, 4-5%. He vist una central mexicana cremar fuel amb un 3,9% de sofre: 78 kg SO₂ per tona de fuel, que encara és una barbaritat. El contingut permès de sofre al fuel s'ha anat reduint progressivament al llag de les últimes dècades.
 ² Amb dades mundials sobre el fuel residual extretes de la US Energy Information Administration, com ara d'aquí:
http://www.eia.gov/cfapps/ipdbproject/IEDIndex3.cfm?tid=5&pid=66&aid=13

El 2014, l'any més calent. O no.

El 16 de gener passat la NOAA va anunciar que el 2014 ha estat l'any més càlid des que hi ha registres globals de temperatura (1880). La notícia ha corregut per les xarxes socials, i jo mateix l'he escampada fent aquest RT.

La temperatura mitjana de la superfície de la Terra el 2014 ha estat 0,69ºC més alta que la mitjana del segle XX. La diferència entre una temperatura donada i una altra de referència es diu anomalia tèrmica. L'anomalia del 2014 (0,69ºC), doncs, supera totes les anteriors des del 1880. La segueixen les del 2005 i el 2010, empatades a 0,65ºC, i, en quart lloc amb 0,63ºC la del 1998, any en què hi va haver un El Niño espectacular. D'altra banda és notable que en un any sense El Niño com el 2014 s'hagi superat el valor, al seu moment rècord, del 1998.

La mitjana del 2014, en resum, supera de 0,04ºC la mitjana del 2010. No s'ha parlat gaire de quina és la significació estadística de 0,69ºC enfront de 0,65ºC, és a dir, aquesta diferència de 0,04ºC és significativa? Això depèn de la incertesa associada als dos valors. Coneixem aquesta incertesa? Sí: la mateixa NOAA la dóna. L'anomalia tèrmica del 2014 ha estat de 0,69±0,09ºC, i del 2010 de 0,65±0,07ºC. Això són els intervals de confiança del 95%. Com es pot veure, l'amplitud de la incertesa de cada valor (~0,08ºC) és el doble de la diferència entre els dos valors! Amb aquesta incertesa és perfectament possible que la veritable temperatura mitjana del 2014 hagi estat, per exemple 0,66ºC i la del 2010 0,68ºC i, llavors, el 2010 hauria estat, per molt poc, més càlid que el 2014.

Tot plegat permet intuir que la diferència potser no és significativa. Ho és? Un altre cop, la mateixa NOAA ho ha estudiat. Mitjançant simulació de Monte-Carlo, han determinat que hi ha un 48% de probabilitat que el 2014 hagi estat l'any més càlid des del 1880, i un 52% que no ho hagi estat. Òbviament, aquest 52% correspon a la suma de probabilitats que l'any més càlid sigui un altre. Com que aquest 52% està força repartit, el 2014 és segurament l'any que, individualment, té una probabilitat més alta de ser el més càlid. Però aquest 48% indica que és lleugerament més probable que ho sigui un dels altres anys que "competeixen" amb ell.

En resum, i d'acord amb la NOAA, el 2014 podria ser el més càlid (48%) o no (52%) des del 1880. Per tant, no hauríem de fer tants escarafalls amb aquest rècord que supera l'anterior per només quatre centèsimes de grau!

Dades obtingudes de:

- NOAA National Climatic Data Center, State of the Climate: Global Analysis for Annual 2014, published online December 2014, retrieved on January 18, 2015 from http://www.ncdc.noaa.gov/sotc/global/2014/13.

- NOAA National Climatic Data Center, State of the Climate: Global Analysis for Annual 2010, published online December 2010, retrieved on January 18, 2015 from http://www.ncdc.noaa.gov/sotc/global/2010/13.
- NOAA National Climatic Data Center, State of the Climate: Global Analysis - Annual 2014 Calculating the Probability of Rankings for 2014, published online December 2014, retrieved on January 18, 2015 from http://www.ncdc.noaa.gov/sotc/global/2014/13/supplemental/page-1.

La 'fracturació hidràulica' fa aigües

El 2009 el TERMCAT va proposar el terme fracturació hidràulica com a versió catalana de hydraulic fracturing. Sinònim complementari: hidrofracturació (hydrofracturing). Nom curt inventat oportunament pels nord-americans: fracking. Com a usuari del Cercaterm i persona interessada en aquesta tècnica i els seus impactes ambientals, vaig tenir dos dubtes quan vaig consultar el terme fa unes setmanes: a) Per què fracturació i no fractura? i b) Per què no proposen també una solució curta de l'estil de fracking?

Fracturació/fractura

Fractura pot significar tant l'acció com el resultat de trencar una cosa, si bé és evident que fracturació resol aquesta ambivalència a favor de l'acció de fracturar. Jo estava disposat a a parlar de fracturació, igual que parlo de reformació (reforming). De moment, veig que al 3/24 parlen de fractura hidràulica. Algun responsable lingüístic ja ha decidit oblidarse de la fracturació del TERMCAT.

Solució curta de l'estil de fracking

Fracturació hidràulica és molt llarg. Fins i tot hidrofracturació és llarg. Si no tenim un terme que competeixi eficaçment amb fracking direm, simplement, fracking. Bé, això ja està passant als mitjans catalans i en els meus correus electrònics. I no passa res. Però si el mateix TERMCAT va proposar craqueig (1997) com a solució per a cracking (un altre terme petrolier), fraqueig podria haver estat una solució per a fracking. Estic convençut que fracking és un encreuament entre fracturing i cracking. (Potser algú troba que craqueig i fraqueig són solucions igual d'horroroses, però ja m'hi apuntaria jo a dir fraqueig).

Podríem dir que, a quatre anys del seu avarament, el vaixell Fracturació hidràulica fa aigües, de resultes d'una fractura causada per un fracking intensiu practicat als mitjans catalans. De moment seguirem dient fracking. I qui dia passa, any empeny.

Gas d'esquist a Euskadi: fracking a la vista?

El gas natural que han trobat a Euskadi es un jaciment no convencional de gas. En particular, és l'anomenat shale gas en anglès, i el terme en català és gas d'esquist. El gas d'esquist no forma grans bosses que s'extrauen només perforant-les, com seria el gas convencional. Aquest gas impregna els porus de la roca, i la permeabilitat del subsòl és tan baixa que, si la roca no està fracturada de manera natural, el gas no flueix lliurement cap al pou de perforació quan aquest forada el jaciment: el metà queda immobilitzat als porus de la roca. En aquest cas, l'única manera de fer sortir el gas és trencar artificialment la matriu rocosa, i això es fa injectant-hi una barreja d'aigua, sorra i productes químics diversos, tot a elevada pressió. Aquest procés es diu hydraulic fracturing, terme massa llarg per als nord-americans, que han inventat la paraula fracking. [Em temo que en sentirem a parlar bastant, i seria bo que el TERMCAT proposés el terme corresponent. Potser fractura hidràulica i/o fraqueig: si cracking va donar craqueig, fracking bé podria donar fraqueig].

El problema de la fractura hidràulica és que una barreja d'aigua i sorra és massa viscosa per fer-la fluir a través d'un pou de perforació i del subsòl rocós. Aleshores cal afegir-hi substàncies orgàniques per rebaixar-ne la viscositat. També cal posar-hi productes antiescumants, anticorrosius i molts altres additius. Un informe del Minority Staff (demòcrates) del Comitè d'Energia i Comerç de la Cambra de Representats dels EUA indican que entre el 2005 i el 2009 als EUA es van fer servir 3 milions de metres cúbics de productes de fraqueig (això no inclou l'aigua a la qual s'afegeixen en el lloc de perforació), que contenien 750 productes químics diferents, dels quals 29 tenen alguna de les característiques següents: 1) Són carcinògens humans coneguts o possibles, 2) Estan regulats per la llei d'aigua potable pels seus efecte sobre la salut, o 3) Són contaminants atmosfèrics nocius segons la llei dels EUA. Tan per la injecció d'aquests productes al subsol com pels abocaments que es produeixen en superfície (se n'han documentat més de mil), el fraqueig és considerat per molts una amenaça a les fonts d'abastament d'aigua potable: aigües subterrànies i superficials. El consum d'aigua és també considerable: uns 3.000 m³ per pou (pous verticals) i fins a 13.000 m³ per a pous horitzontals (Ref). No he trobat el consum per m³ de gas extret.

Per aquests impactes ambientals potencials (certament, no completament estudiats) i, segurament també, per l'impuls que significa a l'ús continuat dels combustibles fòssils, el fraqueig és molt polèmic als EUA. Pel que fa a Europa, el 30 de juny passat l'Assemblea Nacional Francesa va prohibir per llei l'extracció de gas natural mitjançant el fraqueig.

El lehendakari López no ha dit com pensen extraure el gas no convencional que tenen a Àlaba, però de moment s'han associat amb Heyco, una de les empreses que tenen la tecnologia del fraquieg. López s'ha omplert la boca de sostenibilitat futura, una mica surrealista tractant-se de combustibles fòssils i de fraqueig. Felicitacions, tanmateix, a la hisenda basca, que en sortirà reforçada...

Nota final
Han trobat 180.000 milions de metres cúbics de gas natural a Àlaba, és a dir, 180 miliards (no pas 180 bilions: el Col·legi de Periodistes hauria de tenir un escamot suïcida de correctors de guàrdia només per esmenar l'error dels bilions).

Tempesta de sorra a Arizona

L'autor de la gravació porta els llums del cotxe encesos.

L'incident nuclear de Forsmark

El 28 d'abril del 1986 al matí, Cliff Robinson, un enginyer anglo-suec de la central nuclear de Forsmark, a Suècia, es va sotmetre a un control rutinari de radioactivitat quan entrava a treballar. El mesurador va saltar indicant un senyal radioactiu molt intens. Aviat es va detectar un excés de radioactivitat al terra del recinte de la central. De seguida es va activar l'alarma nuclear, amb la consegüent evacuació de la majoria dels treballadors. Ben aviat les autoritats van mesurar nivells elevats de radioactivitat a les plantes i al sòl en un radi de quatre quilòmetres de la planta.

L'incident va saltar al món i, per unes hores, una fuita radioactiva a la central nuclear de Forsmark va ser la notícia del dia. Òbviament, als diaris del mateix 28 d'abril no hi apareixia aquesta notícia. (A la portada de La Vanguardia destacaven el retorn de les restes de Wallis Simpson a Anglaterra, o que Narcís Serra presidiria un consell de l'OTAN. Entre nosaltres, l'Aliança ha corregut millor sort que la Caixa de Catalunya). L'incident de Forsmark, doncs, estava destinat a ser notícia als diaris de l'endemà, el 29 d'abril.

Però al cap d'unes hores de l'alarma de Forsmark les autoritats sueques podien demostrar que la radioactivitat no procedia d'aquesta central sinó del sud-est: la costa oriental de Suècia estava empastifada de radioactivitat. I no era una explosió nuclear, com el mateix Cliff Robinson havia temut, sinó una enorme fuita d'una central nuclear de la URSS. Lituània? Bielorússia? Ucraïna? Les pistes anaven apuntant a Ucraïna, on la central de Txernòbil ja era una vella coneguda dels suecs per les seves emissions esporàdiques de radioactivitat, la darrera el mateix febrer del 1986. Finalment, les autoritats soviètiques es van veure obligades a fer públic que des del 26 d'abril hi havia un accident molt greu a la central nuclear de Txernòbil, a 1.260 km cap al sud-est de Forsmark. Vegeu aquest butlletí (pdf) de l'OIEA sobre l'impacte inicial a Suècia.

Als deu anys de la catàstrofe la CNN publicava un despatx de Reuters amb les impressions de Cliff Robinson d'aquell dia de 1986. Descobrir que la radioactivitat venia molt probablement de Txernòbil va ser un trencaclosques per als suecs, la solució del qual explicava The New York Times el 13 de maig del 1986.

Òbviament, el desastre de Txernòbil ha reduït l'incident de Forsmark a la categoria d'anècdota, però sense la qual segurament la URSS encara hauria trigat més dies a reconèixer l'accident nuclear. Per cert, l'ARA ens ha recordat que la Generalitat va trigar un mes a reconèixer que una certa quantitat de radioactivitat de Txernòbil havia arribat a Catalunya.

Pel que fa a la central nuclear de Forsmark, va tenir el seu propi incident nuclear de nivell 2 el 2006. Pse, això no és res! A Catalunya no ens hi posem si no és per un nivell 3, com el de Vandellòs I.

Tornen els anys seixanta: Cesi-137 a dojo

Mitjançant una piulada un pèl esverada de l'Eva Piquer m'assabento que l'IRSN francès ja ha modelitzat la dispersió del plomall de les emissions radioactives de Fukushima entre el Japó i Europa del 12 al 26 de març. En aquest enllaç podeu veure l'animació gràfica del "núvol". Els colors indiquen diferents concentracions de cesi 137 (Cs-137), expressades com a fracció d'un màxim d'escala de 1.000 Bq/m³ (becquerels per metre cúbic d'aire). Cal remacar que aquesta no és la radioactivitat total de l'aire, sinó la deguda al Cs-137 que s'espera que arribi amb el "núvol". Es calcula que a França, o sigui, aquí mateix, hi haurà concentracions de Cs-137 a l'aire de 0,001 Bq/m³, segons que indiquen en aquesta pàgina web de l'IRSN, d'on he obtingut les dades numèriques originals. Del iode-131 no en parlen.

Tornen els anys seixanta
Cs-137 a raó de 0,001 Bq/m³... Això és 1.000 vegades la concentració d'aquest isòtop mesurada a França el 2010. Però és del mateix ordre de magnitud, una mica més baix, que als anys 60, quan encara es feien explosions nuclears a cel obert i la radioactivitat alliberada es repartia democràticament per tot el globus. Heus aquí, doncs, una oportunitat de tornar als simpàtics seixanta, quan els infants de l'època respiràvem concentracions de Cs-137 de l'ordre de 0,002 Bq/m³. Això tampoc deu ser tant, perquè si ho fos suposo que la incidència de càncer seria descomunal en les generacions afectades aquells anys.

Encara no torna Txernòbil
Les concentracions previstes de Cs-137 no arriben de moment a les mesurades a França per l'accident de Txernòbil, que van ser de l'ordre de 3 Bq/m³, és a dir, 3.000 vegades més elevades que les que es preveuen per a mitjans o finals de la setmana que comença. Per tant, i de moment, encara hi ha un marge abans d'arribar a tenir a l'Europa Occidental concentracions semblants a les provocades per Txernòbil, cosa que a mi em sembla força improbable.

Fukushima: Entrevista d'ahir a l'enginyer Juli Barceló al 3/24

VÍDEO de l'entrevista força explicativa i, al meu entendre, honesta de Juli Barceló, exconseller del Consejo de Seguridad Nuclear, al 3/24. A partir de la meitat del vídeo és quan trobo l'entrevista més interessant. Com a última possibilitat no ha descartat que si s'arribés a la fusió del nucli es pogués generar hidrogen a l'interior de l'edifici de contenció del reactor i aquest gas provocar una explosió que l'edifici de contenció podria resistir o no. També ha marcat clarament les diferències amb les condicions de l'accident de Txernòbil.

(No insereixo aquí el vídeo perquè és molt més ample que aquesta columna, i a TV3 encara no deixen modificar-ne la mida.)

Actualització 15/03/2011 08:52. L'explosió d'un tercer reactor i l'incendi de residus radioactius en un altre fa que els esdeveniments s'avancin ràpidament al reconte dels fets, un reconte que no puc pretendre portar al dia. Esperem que aquesta mascletada nuclear a càmera lenta acabi el millor possible i quan abans millor. El terratrèmol i el tsunami ja eren per si mateixos una catàstrofe de dimensions bíbliques...

Fukushima: "color de hormiga"

Les últimes notícies del reactor nuclear de Fukushima parlen de la possible fusió parcial dels nuclis dels reactors 1 i 3. Diu el NYT que també tenen greus problemes de refrigeració a tres reactors més. Com dirien a Mèxic, això es posa color de hormiga...

Tants anys de sentir parlar de reactors nuclears a prova de míssils, d'edificis que poden bolcar però no esfondrar-se en cas de terratrèmol, de sentir a dir que només en un règim com el soviètic (i, a més, perquè era un règim en descomposició) es podia produir un accident com el de Txernòbil... Ara resulta que al Japó democràtic, hipertecnògic, i preparat "com ningú" per als terratrèmols podríem estar presenciant la fusió d'un o dos nuclis de reactors nuclears. Encara no s'ha arribat al nivell de gravetat de Txernòbil. De tota manera, meltdown a la vista?

Una pregunta innocent. Òbviament, l'aigua de mar és un refrigerant econòmic i accessible que fan servir moltes centrals tèrmiques i nuclears. Però, en una costa històricament afectada pels tsunamis, era raonable construir una central nuclear a la primera línia de costa?

Per llegir:
Breu però interessant article a la Wikipedia sobre la central nuclear de Fukushima. Sobre el reactor 1, el més afectat diu (les negretes, meves): Unit 1 is a 439 MW boiling water reactor (BWR3) constructed in July 1967. It commenced commercial electrical production on March 26, 1971, and was scheduled for shutdown in March, 2011. It was damaged during the 2011 Sendai earthquake and tsunami.