dimarts, 17 de juny del 2014

Queden noms lliures per a col·lectius sobiranistes

Se n'han creat tants els últims anys que l'activista català assedegat de col·lectius podria pensar que ja se n'han esgotat els noms. Però no! En queden uns quants de lliures. Anem a pams. Els col·lectius poden tenir noms de persona o de lloc. Si tenen nom de persona, hi ha dues opcions: poden ser figures medievals eclesiàstiques de Catalunya (preferentment mortes), o poden ser presidents dels Estats Units (ja traspassats, exclusivament) o, en el seu defecte figures eminents o de culte de la història contemporània d'occident, també finats. Si són noms de lloc, poden tenir una relació molt remota amb el procés català, però un pedigrí centreeuropeu o bàltic serà imprescindible. L'excepció: un nom molt local però impactant del domini lingüístic català pot marcar la diferència.  Els flaires balcànics no són recomanables [@CollectiuMostar? No fotem.]

Dit això, suggereixo alguns noms de col·lectius que invito a formar, i la seva no menys suggerida missió fundacional:

El @CollectiuBalfour va a la cerca d'una potència mundial, preferentment la GB o els EUA, disposada a declarar que veu amb bons ulls la creació d'una llar nacional catalana a Catalunya. Format pel sector #sionistanoésuninsult, els seus membres són tan pocs que cabrien dins un taxi, però han instituït el Premi Balfour Catalunya.

El @CollectiuBétera format per valencians 'panca' del morro fort instal·lats a Catalunya (o no). Estan tan convençuts que la mecànica històrica ens porta inexorablement a la independència, que ja emulen altres col·lectius publicant les notícies en anglès. En aquest cas no és per convèncer ningú, és per compartir amb el món sencer l'alegria de la imminent victòria.

El @CollectiuIvyLeague és meritocràcia catalana exiliada en busca, precisament, de meritocràcia. O sigui: molt lluny d'aquí. Han estudiat a les millors universitats dels EUA i en lloc d'escriure un blog tipus Lo Ruc de Formentor, que també ho fan, han decidit pilotar la independència de Catalunya des del sofà d'una casa georgiana o des d'un apartament de l'Upper East Side. Fins i tot des d'un piset de Queens.
 
El @CollectiuPétain està format pels hereus ideològics (i alguns de biològics) del Vichy catalán que Ernest Lluch i/o L'Avenç van retratar (no he estat capaç de trobar-ne els textos). Una part del col·lectiu viu un exili daurat a Madrid, fent teatre, criant infants a la setantena o supurant bilis i llard des l'equivalent madrileny d'El Rey de la Gamba. El seu missatge sobiranista és molt simple: Espanya és sobirana.

 @CollectiuArafat Noucentisme? Prat de la Riba? Classes mitjanes catalanistes? Casa i hortet? Pujolisme independentista? Bengurions catalans? No parleu d'aquesta púrria burgesa, sexista i colonialista als membres i a les membres del Col·lectiu Arafat. La seva lluita és un altra: la ROPC, la República Okupa i Palestiniana de Catalunya.

Només una petita mostra. L'onomàstica col·lectivista és infinita.

dilluns, 2 de juny del 2014

Un nom que no es pugui traduir

Conec dos homes que es diuen Oscar perquè els van voler posar un nom "que no es pogués traduir". Això, dit així, és una frase força enigmàtica. D'una banda, qui voldria traduir un nom? De l'altra, hi ha noms que no es poden traduir? En un dels casos, la seva mare m'explicà, específicament, que no volien que els avis de la banda "castellana" de la família traduïssin un nom català que li posessin al nen: li poses Albert i l'abuelo li acaba dient Alberto, o Beto si és mexicà. Suposo que aquesta diguem-ne homonímia onomàstica pot estar motivada per raons aproximadament contràries: cercar un nom que no sembli català sense deixar de ser-ho.

L'altre Oscar no em va aclarir l'enigma. La cosa va quedar en "un nom que no es pogués traduir...", mentre em mirava amb enigmàtica complicitat. Com que sóc una mica aixafa-guitarres i mestretites, li vaig objectar que Òscar en català és o oberta i accent obert, i amb o tancada i accent tancat en castellà (Óscar). L'enigmàtica complicitat es va esvair esmediatament. I aprofito per dir que fins aquí, intencionadament, no havia accentuat el nom.

Suposo que l'efecte "nom que no es pugui traduir" deu explicar en part la proliferació als parcs infantils del Vallès de noms com Martina, Paula i Carla, però també Jan o Arnau, que tenen traducció però segurament és menys evident i automàtica.