The Forrest Gump of (something)

Al món anglosaxó es refereixen a algú com a "The Forrest Gump of (something)" quan ha estat (per mèrits propis o no) en tots els esdeveniments importants d'alguna cosa, ja sigui una branca del coneixement, de l'economia, de la política, de l'esport... O d'algun país. Recordem que, de forma més aviat casual, Forrest Gump "inspira" els moviments pèlvics d'Elvis Presley, és rebut per Kennedy a la Casa Blanca, és un heroi de guerra al Vietnam condecorat personalment per LBJ, assisteix a una reunió dels Black Panthers, parla a la gran manifestació del Capitoli, o se'n va a jugar a ping-pong a la Xina com a part de la diplomàcia de Nixon.

Així, doncs, a The Washington Post poden dir que Monroe va ser el Forrest Gump dels presidents americans. La senadora demòcrata per Massachussets Elizabeth Warren pot dir que el Secretari del Tresor, Steve Mnuchin, és el Forrest Gump de la crisi financera. O, a The Atlantic, poden dir que Ev Williams és el Forrest Gump d'internet. En general, qualsevol persona pública pot ser el Forrest Gump d'alguna cosa.

Ho trobo bastant graciós. Qui és el Forrest Gump de la política catalana?

Un jove Philip Roth fent crítica de cinema

El mes d'octubre passat The Tablet i The Forward van glossar la breu època de crític de cinema del jove Philip Roth. Amb 24-25 anys va fer crítiques quinzenals de pel·lícules i programes de televisió a The New Republic (TNR). Als dos articles esmentats (especialment al Forward) trobareu cites sucoses dels seus articles i enllaços als originals, que, malauradament, no funcionen. Per sort, al web de TNR han rescatat dues d'aquestes peces de Roth, la del remake d'Adéu a les armes de Charles Vidor (demolidora) i la d'El pont del riu Kwai (David Lean).

Però per somriure una mica amb un Roth més unchained us recomano Nymphs and Satyrs, on repassa dues comèdies del moment: Love in the afternoon ('Ariane') i Will success spoil Rock Hunter? ('Una mujer de cuidado'). A l'hora de triar entre les parelles Gary Cooper-Audrey Hepburn i Tony Randall-Jane Mansfield, Roth es queda definitivament amb la segona, després de massacrar la primera i, particularment, Audrey Hepburn. Podeu llegir el facsímil en pdf de l'article a l'arxiu de TNR. Només cal entrar aquí i cercar nymphs and satyrs.

El cinema no és per aprendre idiomes o n'hi ha que se les empassen doblades

El 2011 a Mèxic el cinema va tenir 205 milions d'espectadors. Si descomptem l'audiència del cinema mexicà (13,5 milions) i, tirant llarg, una quantitat semblant de cinema espanyol i llatinoamericà, quedarien encara uns 180 milons d'espectadors de cinema de Hollywood (bàsicament). Tota aquesta  gent, equivalent a mig milió d'espectadors diaris, veu els films en versió original subtitulada.  Ho repeteixo per a distribuidors de cinema i subscriptors de La Vanguardia que diuen que "el cine no és per aprendre idomes": el cinema en versió original té un 88% de quota de pantalla a Mèxic, amb 180 milions d'espectadors. I no passa res. I possiblement tampoc aprenen idiomes.

D'ençà que vaig tornar de Mèxic (2009) només he anat al cinema a veure Pa negre, aparentment en versió original, i To be or not to be, en versió original subtitulada en español por supuesto. D'una banda, no tinc cap gana d'anar a veure pel·lícules doblades. I, a sobre, els cinemes en versió original són massa lluny de casa, i ara que la criança d'una filla ha expandit enormement als quefers diaris em fa massa mandra un safari de quatre o sis hores per veure un film als Icària o als Verdi, per no parlar dels costos de mainadera si hi vull anar en parella.

Després de la mudança del desembre passat tenim uns multicinemes a la cantonada. Una escapada a veure J. Edgar, per exemple, implicaria només 10 minuts de desplaçament entre anada i tornada, però tot, absolutament tot el cinema nord-americà que passen és doblat. Aquesta pel·lícula, me l'empasso doblada o, directament, me la baixo amb l'eMule en versió original?

Tot sobre Casablanca

Aprofito un viatge d'anada i tornada amb "els Catalans" a Barcelona per repassar una estona Casablanca: As Time Goes By. 50th Anniversary Commemorative, un llibre vistós de tapes dures, amb text i nombroses imatges i editat amb motiu del cinquantenari de l'estrena de Casablanca. Tal commemoració va ser el 1992, i en un viatge aquell any a Londres vaig comprar aquesta joia en una llibreria de Charing Cross Road. (Podria semblar que sóc habitual de Londres i les seves llibreries, però el meu instint suïcida m'empeny a aclarir que no he tornat a Londres des de de l'any olímpic barceloní).

Aquest llibre detalla amb admiració gens dissimulada, i amb professionalitat i eficàcia el procés pel qual el text teatral no estrenat Everybody comes to Rick's va esdevenir la producció cinematogràfica que ha enamorat les audiències d'unes quantes generacions. Amb profusió de fotos, notes del productor Hal Wallis, cartells i altres documents, l'autor Frank Miller desgrana el procés de creació i difusió d'aquest film mític. Un llibre que recomano si algú vol anar més enllà dels tòpics sobre l'obra (o aprofundir-hi!). A part de tot, ensenya molt sobre la manera de produir pel·lícules als anys quaranta a Hollywood. Jo diria, fins i tot, sobre la producció cinematogràfica a seques.

I moltes tafaneries. Volíeu saber si realment el productor Hal Wallis havia pensat alguna vegada en Ronald Reagan per al paper de Rick o de Victor Lazlo, o si Hedi Lamarr va estar a punt de ser Ilsa Lund a Casablanca? És dubtós que ho volguéssiu saber. Jo, de fet, no ho volia saber (per cert, qui era Ilsa Lund, dirien alguns), però Frank  Miller ho explica i documenta, i arribeu a pensar que quina cosa més interessant. ¿Volíeu saber com el personal de Warner Bros va estar buscant per mig món unes ampolles d'aigua de Vichy (degut a la guerra ja no es distribuïa als EUA) per a una de les escenes finals de la pel·lícula, en què el capità Renault deserta, podem dir, del règim de Vichy? No contesteu: Frank Miller us descobrirà que sí, que ho volíeu saber, i us ho explicarà.

Sucosa titulació dels capítols
Per posar títols als capítols (i perdoneu la rima), l'autor va triar oportunes frases dels diàlegs del film:
Cap.1. (De com el text teatral va entrar a la Warner justament el dia després de l'atac a Pearl Harbor, i del processos que es desencadenen al si de la productora): Of All The Gin Joints Of All The Towns Of All The World, She Walks Into Mine (Rick a Sam, sobre la sobtada irrupció d'Ilsa).
Cap. 2. (De la tria i contractació dels actors principals): Round Up The Usual Suspects (Renault als gendarmes després que Rick mata el major Strasser).
Cap. 3. (Dels actors secundaris): Perhaps Tomorrow We'll Be On That Plane. (Uns refugiats que veuen passar l'avió de Lisboa).
Cap. 4. (S'acosta l'inici del rodatge i el guió encara no està acabat): It's Still A Story Without An Ending (Rick a Ilsa després de sentir Ilsa explicar la història d'ella i Victor).
Cap. 5. (Comença el rodatge): Go Ahead and Shoot, You'll be Doing Me A Favor. (Rick a Ilsa, qui l'apunta amb el revòlver. Shoot=Disparar una arma, Shoot=Disparar una càmera, rodar un film).
Cap. 6. (Estrena, recorregut comercial del film). The Beginning Of A Beautiful Friendship. (Renault a Rick a l'escena final del film).
Cap. 7. (Anàlisi/reflexions finals de l'autor sobre el film). Here's Looking At Your, Kid. (L'original fòrmula utilitzada per Rick per brindar amb Ilsa al cafè La belle aurore a París, el significat de la qual és objecte de discussió).

Aparentment, encara podeu comprar el llibre de segona mà per 0,18 dòlars + despeses d'enviament.

I had a farm in Mexico...

 

I had a farm in Mexico, at the foot of the Sierra Madre Hills...

(Paràfrasi de nivell junior suposo que no cal desxifrar al públic lector d'aquest blog)

John Connor ja és entre nosaltres

Mentre arriba el dia del judici final el John Connor català mata el temps enviant una mitjana de tres tuits per minut. S'ha especialitzat en repiular catalanofòbia twitterística (a fe de Déu que si li ha girat feina), que detecta amb unes antenes especials que va trobar a la caixa forta de Cyberdyne Systems amb l'ajut inestimable del Cyborg T-800 reprogramat. Perseguit per la justícia espanyola, quan descansa del Twitter practica el "suicide biking", ja sigui al Pirineu o batent rècords de velocitat pels carrils bici de Barcelona, segurament per mantenir el to muscular, tan necessari quan la temible SpainNet decideixi sortir de la letàrgia, prendre consciència de si mateixa (el 26 d'agost del 2014) i decretar el finis cataloniae. Arribat aquest moment, totes les nostres esperances, incloses les de Duran i Lleida, rauran en el John Connor català.

(Una teoria alternativa, enunciada fa un temps per Partal i reformulada avui per Villatoro a l'ARA ve a dir, sense dir-ho, que el John Connor català podria ser algú molt diferent, com ara Artur Mas o D&L.)

"We do the concentrating and the Poles do the camping"

Finalment he tornat a veure To be or not to be (Lubitsch, 1942), l'estupenda comèdia sobre una companyia d'actors de Varsòvia enfrontant-se al nazisme i desemmascarant-lo amb les arts de la representació, que tan bé dominava, precisament, el nazisme. Tot, dirigit pel jueu, alemany, exiliat a Hollywood i genial director (no necessàriament per aquest ordre) Ernst Lubitsch.

No pretenc fer un comentari general del film ni d'explicar-ne la trama. Només destacaré alguns punts que m'han cridat l'atenció aquesta vegada.

Jack Benny i Carole Lombard

* Una pregunta sense resposta. Jack Benny, l'actor que encarna el protagonista Joseph Tura, és un autèntic desconegut per a la majoria de nosaltres, però era un còmic molt exitós a la ràdio nord-americana de l'època, començava a ser-ho al cinema i ho va ser després a televisió. Posar-lo a recitar solemnement el monòleg de Hamlet és tot una declaració de principis per part de Lubitsch. Això és un detall que potser se'ns escapa si no sabem qui era Jack Benny. Posar-lo al costat de Carole Lombard dóna lloc a situacions ben divertides, però sempre ha quedat una pregunta a l'aire: com és possible que el... ganàpia? gamarús? capsigrany? de Jack Benny faci de Joseph Tura, marit de l'excelsa, sublim, grandiosa, Carole Lombard (Maria Tura)? * Un fet tràgic: Carole Lombard va morir d'accident d'aviació entre la fi del rodatge i l'estrena del film, el 16 de gener del 1942. * Un errada al fullet: aquests cinemes de cinèfil solen regalar uns full impresos per les dues cares, escrits rigorosament en castellà, que inclouen retalls d'algunes crítiques (naturalment) favorables de la pel·lícula. En aquest cas era un fragment d'un text aparegut al web bandejadeplata.com, en què es parla de Carole Lombard com de la actriz francesa. Bé, cal dir que Carole Lombard (gràcies Wikipedia) es deia realment Jane Alice Peters, va néixer a Fort Wayne, Indiana i era, bàsicament, nord-americana.

"We do the concentrating and the Poles do the camping"

Criden l'atenció en aquest film les mencions humorístiques als camps de concentració nazis. Hi destaca el diàleg entre el professor Siletsky (espia dels nazis) i Joseph Tura, l'actor polonès que en aquesta escena es fa passar pel coronel Erhardt de la Gestapo:

TURA (FALS COL. ERHARDT):

- I can't say  how delighted we are to have you here!

PROFESSOR SILETSKY:

- May I say, my dear Colonel, that it is good to breathe the air of the Gestapo again. You know, you are quite famous in London, Colonel. They call you "Concentration Camp" Erhardt.

TURA (FALS COL. ERHARDT):

- Ha ha! Yes, yes. We do the concentrating and the Poles do the camping. Ha ha ha!

Podeu veure i sentir aquest diàleg aquí (apugeu el volum):

Una conversa en termes semblants (sense l'acudit final) es produeix després entre el vertader Erhardt i un Joseph Tura que es fa passar pel professor Siletsky. (Jack Benny arriba a fer aquests tres papers: Tura, fals Erhardt i fals Siletsky, junt amb el d'un anònim oficial de la Gestapo a Berlín, una mostra del recargolament de la trama del film, de la qual tanmateix no perdem el fil, gràcies al mestratge del guionista i el director.

No tinc clar que a finals del 1941 a Hollywood fossin conscients, ni tans sols Lubitsch, que els camps de concentració quedarien per sempre associats a la "solució final" que de manera massiva va començar el 1942, especialment després de la conferència de Wannsee. Com vaig dir a Lo ruc de Formentor, el mateix Stefan Zweig cap al final del 1941 pensava que el terrible destí dels jueus europeus seria el que ell ja havia patit: l'exili.

Però... hi ha jueus a To be or not to be?

No em refereixo a Jack Benny (nom vertader: Benjamin Kubelsky, un jueu nord-americà d'orígens polonesos i lituans), a qui Lubitsch fa demanar un entrepà de salami i formatge, com dient-nos: "Sí, Jack Benny és jueu, però Joseph Tura no". (O seria, en tot cas, un jueu molt assimilat. O era salami kosher!). Em refereixo als personatges del film. Hi ha peronatges jueus al film? Quan es va rodar To be or not to be (finals del 1941) ja feia un any que els nazis havien creat l'infame gueto de Varsòvia i hi havien tancat els 400.000 jueus de la ciutat. El film transcorre entre l'agost del 1939, just abans de la invasió de Polònia, i algun moment posterior a la creació de l'esquadró polonès de la RAF britànica (l'agost del 1940). La pregunta és: amb aquests antecedents, a més del que ja havia passat a Alemanya, a finals del 1941 es podia fer una pel·lícula de polonesos sense jueus o sense una referència al seu destí?

Bé, a To be or not to be no hi ha cap personatge explícitament jueu. Però Greenberg (encarnat per Felix Bressart, un jueu alemany també exiliat), que fa d'actor (molt) secundari a les obres que la companyia teatral escenifica a Varsòvia, és un jueu, i ho podem saber per una sèrie de pistes més o menys òbvies que el film ens deixa: el seu físic, la seva insistència en recitar el monòleg del jueu Shylock de la shakesperiana El mercader de Venècia, i per altres indicis, algun d'ells poc evident si no sabeu el doble significat de la paraula anglesa ham (actor amb estil massa exagerat o histriònic; però també pernil, en definitiva, porc). Si no coneixeu El mercader de Venècia bé us pot passar que no capteu que Greenberg és jueu. Gerd Gemünden va analitzar a fons la presència/absència de jueus a la pel·lícula en un article de vint-i-dues pàgines a la revista New German Critique. Si sou estudiant o personal d'una universitat catalana podeu accedir a l'article a través del CCUC. Bàsicament, Gemünden atribueix al codi Hays de censura i a l'antisemitisme regnant als EUA la pràctica absència de personatges jueus al film i la manera críptica (però descodificable) amb què Lubitsch els fa aparèixer, alhora que confronta el públic nord-americà amb la desaparició dels jueus centreeuropeus. És un article considerat per alguns la crítica definitiva del film.

I per acabar...

I per acabar amb una mica d'alegria penjo aquí un dels moments més "Lubitsch" del film, entre Maria Tura i el tinent Sobinsky, l'home que la visitava al camerino quan el Sr. Tura recitava el monòleg de Hamlet, diàleg precedit, com no, per la famosa escena del monòleg:

El Infierno: de nou, Mèxic vist per Luis Estrada

He vist el film mexicà El infierno (2010), del director Luis Estrada. Com dirien alguns mexicans, la pel·lícula está perrísima! No us la perdeu quan l'estrenin aquí (jo diria que encara no s'ha estrenat, però no ho puc jurar). És un retrat entre irònic, sarcàstic i cruel (comença irònic i acaba cruel) de la vida a les zones rurals de Mèxic dominades pel narco (i una poc dissimulada metàfora del país). Tesi: per manca de perspectives (i també perquè la carn és feble) la bona gent es veu abocada a viure del negoci del narco: extorsió, tràfic de drogues, cobrament de deutes, execucions. La culpa: dels gringos, dels capos (absurds i cruels), del govern corrupte en general i de Felipe Calderón en particular. Una mica simplista però ho passarem per alt. La pel·lícula ha guanyat nou premis Ariel, els guardons de l'Acadèmia mexicana de cinema, a la cerimònia d'enguany. L'actuació del protagonista (el Benny, l'actor Damián Alcázar) és espectacular, i tant o més ho és la de Joaquín Cossío encarnant El Cochiloco. No us perdeu aquesta pel·lícula, tot i que hi hauria bastant a dir sobre la part final del film i la seva resolució. No cal dir que a estones té dosis notables de violència.

Luis Estrada ja va dirigir Damián Alcázar a La ley de Herodes (1999), que vaig veure a Barcelona, jo diria que als cinemes Verdi. Onze anys després, i amb el país molt desmoralitzat i immers en un bany de sang, Luis Estrada s'atreveix a fer un retrat d'una realitat alhora causa i efecte del difícil moment pel que passa el país. Enganxo aquí el tràiler d'El infierno

Tarzan revisited

A ran d'un escrit de la Clídice em vaig recordar dels films de Tarzan. Parlo del que per a mí és l'únic, Johnny Weissmuller, i de la seva inseparable Jane Parker, l'actriu Maureen O'Sullivan. (No tan inseparable: després de sis films amb Weissmuller va deixar de fer de Jane). Devia fer vint o trenta anys que no veia un film de Tarzan. Potser més i tot, de quan veure'n un a la tele em feia jugar hores enfilant-me dalt d'un enorme pebrer bord, proferint de tant en tant el que jo considerava una excel·lent imitació dels seus udols.

Maureen O'Sullivan i Johnny Weissmuller a Tarzan the Ape Man

Aprofitant aquesta revifalla memorística he tornat a veure el primer film de la sèrie: Tarzan the Ape Man, estrenat a Catalunya com a Tarzán de los monos. De fet, l'he vist en un versió doblada fa molts anys a l'espanyol peninsular, quan encara no feien dir a cap explorador anglès "joder, este tío es gilipollas", per exemple, cosa que jo agraeixo molt que no facin, tot i que procuro no veure cap pel·lícula doblada. Bé, ha succeït. La retrobada amb el mite tarzànic s'ha produït, i, com era d'esperar, no he retrobat ni totes les emocions que vagament recordo, ni amb la intensitat amb què em penso haver-les sentit. D'una banda, perquè no pot ser d'altra manera, per bones raons que altra gent ja deu haver explicat en algun lloc. D'altra banda, perquè em fa l'efecte que recordo millor altres films de la sèrie, potser de quan Tarzan i Jane ja tenien una casa als suburbis una cabana arborícola amb totes les comoditats. Resumeixo tot seguit algunes de les meves impressions del film.

Cinema mut amb so
Tarzan i Cheeta gairebé no parlen. Als negres no els fan parlar gaire, tampoc. Jane parla força però l'expressivitat de la seva actuació, el seu llenguatge corporal, recorden bastant els del cinema mut. També el seu vestuari i el maquillatge. La qualitat de la imatge, sense mostrar tots els efectes d'aquella època, en mostra uns quants. He vist trossos del film suprimint el so, i sembla que estiguis veient una pel·lícula muda.

Jane Parker, acabada d'arribar al cor de l'Àfrica

Selva tropical a base de roures americans i decorats
Tret potser d'algunes imatges "documentals", el film va ser rodat completament a Califòrnia, en gran part a l'Iverson Ranch, al nord-oest de Los Angeles. Els arbres no són típics de la selva tropical sinó del clima mediterrani californià. Per l'aspecte de la soca i les fulles, semblen alzines o roures americans. Els arbres de la sabana que apareixen en algun moment són clarament un decorat, aparentment, una pintura sobre tela. Per molt predisposats que estigueu a entendre el context tècnic del cinema de l'època, les clamoroses superposicions, els evidents decorats de tela i de (segurament) papier mâché, els homes disfressats de goril·la  i els efectes especials de l'època us faran aixecar més d'un somriure. Tot i que el film em va agradar i vaig xalar bastant, la meva mirada és, definitivament, diferent i trobo a faltar una mica l'enyorada suspensió de la incredulitat.

Incorrecció política sobrevinguda

Moltes escenes no es filmarien avui si no estiguessin clarament emmarcades en un film de denúncia o amb intencions documentals. Prescindibles camàlics negres fuetejats sistemàticament, que cauen pel precipici i només desperten compassió per la mercaderia que portaven. L'home blanc com a amo i senyor de la Creació, tant en la versió de l'europeu que ocupa i domina la natura i la resta d'homes, com en la curiosa versió del bon salvatge blanc que representa Tarzan. I, també, exploradors obrint-se pas a trets de rifle entre hipopòtams i cocodrils que, simplement, s'interposaven al seu camí. Una tribu de nans negres ataca l'expedició i per a entretenir-se els llença a una fossa amb una espècie de primat carnívor. Aquestes escenes freguen el deliri... Al moment de ser capturats, un protagonista pregunta: ¿Son pigmeos? I li responen: No, son enanos, diàleg involuntàriament còmic que he confirmat a la versió original. Potser ja era políticament incorrecte atribuir als pigmeus, per exemple, segons quines pràctiques? A uns nans no? Per cert, de les persones molt baixes l'humorístic Politically Correct Dictionary and Handbook estableix que n'hem de dir vertically challenged persons.

Sexe

La càrrega sexual del film és força elevada pel que s'esperaria d'un producte de l'any 1932. No només per l'exhibició corporal de Johnny Weissmuller sinó també per la de Jane Parker i per la seva actitud que es podria qualificar de falsament ingènua. Per altra banda, les escenes de tots dos banyant-se en un riu i la poc dissimulada sol·licitud de "llit" que fa la Jane després de sortir de l'aigua, òbviament consumada malgrat una el·lipsi que fa el film, haurien estat probablement impensables després de l'aplicació del codi Hays de censura a partir del 1934. Aquí una escena censurada de la Jane nadant despullada en un film posterior (1934). Per cert, una nedadora va doblar Maureen O'Sullivan en aquestes preses. A part de tot, l'amor lliure que practiquen Tarzan i Jane trencava amb les normes de l'època i, per suposat, amb la moral de la religió catòlica en la que havien estat batejats tant l'austro-hongarès Weissmuller com la irlandesa O'Sullivan.

Ascensor accionat per elefant
Per a acabar, he estat fent una mica de zàping amb Tarzan Escapes, el tercer film de la sèrie, i m'ha fet gràcia ensenyar-li a la menuda, la Queralt, que ordenant amb convicció Ungawa! pots fer que un elefant t'elevi amb l'ascensor fins a la llar arborícola de Tarzan i Jane, equipada amb un ventilador accionat per un ximpanzè. Massa jove encara per entendre-ho, em sembla, però tant li fa.

Aquí podeu veure el film complet en versió original subtitulada al portuguès:
http://video.google.com/videoplay?docid=-2573101697692180150

Aniversari, Pa negre, aram

Aquesta setmana faig cinquanta anys! La celebració ha començat però encara no s'ha acabat. De moment ha servit de motiu o d'excusa per anar a veure Pa negre, el primer cop que vaig al cinema des que sóc pare. Ha valgut la pena trencar el dejuni cinematogràfic amb aquest film, que és extraordinari en recrear aquell món resclosit i corrupte de què tant s'ha parlat, i la peculiar reacció dels nens a tot allò. Per cert, no diria com han dit uns quants, que l'Andreu es torna un monstre o descobreix el monstre que porta dintre.

Visualment és sorprenent, extraordinària. El protagonista, Francesc Colomer broda el paper, i és difícil imaginar el film sense aquest nen. Sonorament, fa goig que una pel·lícula en català soni, precisament, en català, i no en el dialecte municipal que, com diu Gabriel Bibiloni, alguns volen imposar. En un moment donat se sent un soroll a la casa i algú diu, com a la novel·la: Un perol d'aram que ha caigut. És el primer cop a Catalunya que sento dir aram, molt més comú a la Mallorca en què vaig créixer (ara, vés a saber). En un radi de quaranta quilòmetres de Barcelona, quanta gent deu quedar que sàpiga què vol dir aram?

Argèlia, relligiós, Maria Schneider, Nuria Amat (miscel·lània del dia)

Tertulians. Em pregunto si després de 35 anys, pel cap baix, d'alfabetització catalana hem de sentir un tertulià de Catalunya Ràdio, cineasta o excineasta, pontificador i repontificador, parlar d'Argèlia i de temes relligiosos.

Maria Schneider. Formo part dels milions de persones que només saben de Maria Schneider que va protagonitzar Ultimo tango a Parigi (1972), que sembla que és el títol original d'aquest film, i que això va marcar fortament, sembla que negativament, la seva vida i la seva carrera. També formo part de les poques dotzenes de persones que no van anar a Perpinyà a veure el film, entre altres coses perquè era menor, no m'haurien deixat passar.

No faré un exercici apressat de redacció com els que fan alguns alumnes meus (copia i enganxa, preferentment sense citar) per a expandir els meus coneixements i els vostres sobre la vida d'aquesta actriu que acaba de morir jove, molt jove per a morir-se. Només un detall que ens indica què poc significa aquesta actriu i aquell film per a les noves generacions. La notícia de la seva mort va sortir publicada ahir al Menéame però només va obtenir 17 comentaris en 15 hores (un lloc, Menéame, on un dels principals atractius és comentar, pel que sembla), mentre la notícia Por qué los cruasanes españoles son tan malos n'ha tingut 133 en pràcticament el mateix temps. No som res...

Per cert, no sóc usuari de Menéame, però llegeixo el seu canal de titulars i de tant en tant m'assabento de notícies interessants, no necessàriament sobre croissants.

Nuria Amat

Acaba de guanyar el Ramon Llull amb la seva primera novel·la en català, aixecant una certa polseguera per les seves postures polítiques. La veig veure a la FIL de Guadalajara en una taula rodona que vaig glossar i vaig trobar que donava massa explicacions de per què escrivia en castellà. Sembla que ara les haurà de donar perquè ho fa en català, cosa que no m'estranya tant ateses les circumstàncis. Nuria Amat, la Fernández Bozal de la literatura catalana?

En tot cas, felicitacions i espero que el món literari català li doni la benvinguda. Qui sap, potser ara la traduiran a l'alemany i vendrà més llibres que escrivint en castellà.

Síndrome d'abstinència cinematogràfica

La Queralt ha complert un any i mig i m'adono que això és el temps que fa que no vaig al cinema. Com que no tenim televisor des que vam aterrar per aquestes terres, no veig cine ni a la tele. Com és possible? Me n'he adonat aquestes vacances de Nadal quan he pogut veure algun tros de pel·lícula a casa dels pares: ha estat com fumar-se un Ducados després d'una setmana d'abstinència (això quan fumava, que fa vint-i-cinc anys que ho vaig deixar).

Bé, això no pot ser, i com que és una mica complicat ara mateix deixar-se caure pels Verdis o pels Icàries he decidit revisitar alguns clàssics a l'ordinador. Fins i tot així és difícil trobar el moment i encara ho he de fer per trossos i de matinada. He començat per la vida i mort de la família Corleone, tot visionant The Godfather (I i II). Contra l'opinió general, segueixo pensant que la II no és millor que la I.

Tinc a la cua The big sleep de Howard Hawks (la versió amb Bogart i Bacall de la novel·la de Raymond Chandler que vaig llegir a la col·lecció Les claus de vidre: La gran dormida); Touch of Evil i The third man, d'Orson Welles; The night of the hunter, de Charles Laughton, i, de Billy Wilder, The seven year itch i The apartment. Un bon i variat repertori digne d'aquelles sessions golfes de fa uns anys a algunes sales de Barcelona. Digne, fins i tot, d'aquell incomodíssim cinema Arkadin on va néixer la famosa parella estable dels Manel.