dimecres, 18 de maig de 2011

Tarzan revisited

A ran d'un escrit de la Clídice em vaig recordar dels films de Tarzan. Parlo del que per a mí és l'únic, Johnny Weissmuller, i de la seva inseparable Jane Parker, l'actriu Maureen O'Sullivan. (No tan inseparable: després de sis films amb Weissmuller va deixar de fer de Jane). Devia fer vint o trenta anys que no veia un film de Tarzan. Potser més i tot, de quan veure'n un a la tele em feia jugar hores enfilant-me dalt d'un enorme pebrer bord, proferint de tant en tant el que jo considerava una excel·lent imitació dels seus udols.
Maureen O'Sullivan i Johnny Weissmuller a Tarzan the Ape Man
Aprofitant aquesta revifalla memorística he tornat a veure el primer film de la sèrie: Tarzan the Ape Man, estrenat a Catalunya com a Tarzán de los monos. De fet, l'he vist en un versió doblada fa molts anys a l'espanyol peninsular, quan encara no feien dir a cap explorador anglès "joder, este tío es gilipollas", per exemple, cosa que jo agraeixo molt que no facin, tot i que procuro no veure cap pel·lícula doblada. Bé, ha succeït. La retrobada amb el mite tarzànic s'ha produït, i, com era d'esperar, no he retrobat ni totes les emocions que vagament recordo, ni amb la intensitat amb què em penso haver-les sentit. D'una banda, perquè no pot ser d'altra manera, per bones raons que altra gent ja deu haver explicat en algun lloc. D'altra banda, perquè em fa l'efecte que recordo millor altres films de la sèrie, potser de quan Tarzan i Jane ja tenien una casa als suburbis una cabana arborícola amb totes les comoditats. Resumeixo tot seguit algunes de les meves impressions del film.

Cinema mut amb so
Tarzan i Cheeta gairebé no parlen. Als negres no els fan parlar gaire, tampoc. Jane parla força però l'expressivitat de la seva actuació, el seu llenguatge corporal, recorden bastant els del cinema mut. També el seu vestuari i el maquillatge. La qualitat de la imatge, sense mostrar tots els efectes d'aquella època, en mostra uns quants. He vist trossos del film suprimint el so, i sembla que estiguis veient una pel·lícula muda.

Jane Parker, acabada d'arribar al cor de l'Àfrica
Selva tropical a base de roures americans i decorats
Tret potser d'algunes imatges "documentals", el film va ser rodat completament a Califòrnia, en gran part a l'Iverson Ranch, al nord-oest de Los Angeles. Els arbres no són típics de la selva tropical sinó del clima mediterrani californià. Per l'aspecte de la soca i les fulles, semblen alzines o roures americans. Els arbres de la sabana que apareixen en algun moment són clarament un decorat, aparentment, una pintura sobre tela. Per molt predisposats que estigueu a entendre el context tècnic del cinema de l'època, les clamoroses superposicions, els evidents decorats de tela i de (segurament) papier mâché, els homes disfressats de goril·la  i els efectes especials de l'època us faran aixecar més d'un somriure. Tot i que el film em va agradar i vaig xalar bastant, la meva mirada és, definitivament, diferent i trobo a faltar una mica l'enyorada suspensió de la incredulitat.

Incorrecció política sobrevinguda
Moltes escenes no es filmarien avui si no estiguessin clarament emmarcades en un film de denúncia o amb intencions documentals. Prescindibles camàlics negres fuetejats sistemàticament, que cauen pel precipici i només desperten compassió per la mercaderia que portaven. L'home blanc com a amo i senyor de la Creació, tant en la versió de l'europeu que ocupa i domina la natura i la resta d'homes, com en la curiosa versió del bon salvatge blanc que representa Tarzan. I, també, exploradors obrint-se pas a trets de rifle entre hipopòtams i cocodrils que, simplement, s'interposaven al seu camí. Una tribu de nans negres ataca l'expedició i per a entretenir-se els llença a una fossa amb una espècie de primat carnívor. Aquestes escenes freguen el deliri... Al moment de ser capturats, un protagonista pregunta: ¿Son pigmeos? I li responen: No, son enanos, diàleg involuntàriament còmic que he confirmat a la versió original. Potser ja era políticament incorrecte atribuir als pigmeus, per exemple, segons quines pràctiques? A uns nans no? Per cert, de les persones molt baixes l'humorístic Politically Correct Dictionary and Handbook estableix que n'hem de dir vertically challenged persons.

Sexe
La càrrega sexual del film és força elevada pel que s'esperaria d'un producte de l'any 1932. No només per l'exhibició corporal de Johnny Weissmuller sinó també per la de Jane Parker i per la seva actitud que es podria qualificar de falsament ingènua. Per altra banda, les escenes de tots dos banyant-se en un riu i la poc dissimulada sol·licitud de "llit" que fa la Jane després de sortir de l'aigua, òbviament consumada malgrat una el·lipsi que fa el film, haurien estat probablement impensables després de l'aplicació del codi Hays de censura a partir del 1934. Aquí una escena censurada de la Jane nadant despullada en un film posterior (1934). Per cert, una nedadora va doblar Maureen O'Sullivan en aquestes preses. A part de tot, l'amor lliure que practiquen Tarzan i Jane trencava amb les normes de l'època i, per suposat, amb la moral de la religió catòlica en la que havien estat batejats tant l'austro-hongarès Weissmuller com la irlandesa O'Sullivan.

Ascensor accionat per elefant
Per a acabar, he estat fent una mica de zàping amb Tarzan Escapes, el tercer film de la sèrie, i m'ha fet gràcia ensenyar-li a la menuda, la Queralt, que ordenant amb convicció Ungawa! pots fer que un elefant t'elevi amb l'ascensor fins a la llar arborícola de Tarzan i Jane, equipada amb un ventilador accionat per un ximpanzè. Massa jove encara per entendre-ho, em sembla, però tant li fa.

Aquí podeu veure el film complet en versió original subtitulada al portuguès:
http://video.google.com/videoplay?docid=-2573101697692180150

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada