Fa més de tres anys vaig haver de decidir si em sotmetia a una operació quirúrgica que em recomanaven dos especialistes (A i B). Abans vaig buscar una segona opinió (C) (és que A i B eren només la primera opinió), i, de fet, en vaig buscar una tercera (D). És més, encara em vaig assessorar amb dues metgesses amigues (E i F) sobre la competència del cirurgià B, que és qui m'havia d'operar. Finalment em vaig operar però vaig avisar el Dr. A que jo encarregaria una segona biòpsia del material extirpat, a més de la primera biòpsia que faria el patòleg G. Quan finalment vaig aconseguir que el Dr. A li demanés les mostres al patòleg G (A no gosava fer-ho perquè G era el seu padrí i, a més, estaria qüestionant la seva autoritat), llavors el Dr. C em va enviar les mostres a un hospital de referència a la Ciutat de Mèxic, on les va analitzar el patòleg H. Les dues biòpsies van descartar un càncer. A i B es fan enfadar molt amb mi per la segona opinió (C) (no em consta que sabessin que hi havia D, E i F) i, especialment, per la segona biòpsia, de manera que pràcticament vam acabar la nostra relació metge-pacient, i em vaig fer bona part de les revisions postoperatòries a ca'l Dr. C.
Si no encara no us heu perdut, enhorabona. No m'ho invento. Així va anar la cosa entre agost i desembre del 2006 a Mèxic, tot i que em sembla que no en vaig parlar gens a Cartes de Mèxic.
Val a dir que aquesta dèria d'enèsimes opinions tenia molt a veure amb la por insuperable que tenia la meva dona que jo em morís per un mal diagnòstic o una mala operació. Jo estava força tranquil: potser perquè en el fons encara em pensava que era immortal (això seria un vestigi de joventut), i també perquè a casa meva sempre s'havia confiat molt en els metges.
El cas és que entre tanta segona opinió em vaig adonar d'una cosa. Quan la segona opinió i la primera són oposades es produeix una paradoxa: qui decideix sobre l'opció terapèutica no és el metge que porta mitja vida estudiant i tractant casos com aquell, sinó el profà que decideix segons les explicacions i la confiança que li inspira cada metge, o basant-se en la informació incompleta que ha recollit a la web. En el meu cas: A+B+C=Operar, D= No operar. Els arguments d'A+B+C em van convèncer més que els de D, i no només pel 3-1. El profà va decidir: Que m'operin!
Si no encara no us heu perdut, enhorabona. No m'ho invento. Així va anar la cosa entre agost i desembre del 2006 a Mèxic, tot i que em sembla que no en vaig parlar gens a Cartes de Mèxic.
Val a dir que aquesta dèria d'enèsimes opinions tenia molt a veure amb la por insuperable que tenia la meva dona que jo em morís per un mal diagnòstic o una mala operació. Jo estava força tranquil: potser perquè en el fons encara em pensava que era immortal (això seria un vestigi de joventut), i també perquè a casa meva sempre s'havia confiat molt en els metges.
El cas és que entre tanta segona opinió em vaig adonar d'una cosa. Quan la segona opinió i la primera són oposades es produeix una paradoxa: qui decideix sobre l'opció terapèutica no és el metge que porta mitja vida estudiant i tractant casos com aquell, sinó el profà que decideix segons les explicacions i la confiança que li inspira cada metge, o basant-se en la informació incompleta que ha recollit a la web. En el meu cas: A+B+C=Operar, D= No operar. Els arguments d'A+B+C em van convèncer més que els de D, i no només pel 3-1. El profà va decidir: Que m'operin!
Més d'una vegada t'hi pots trobar, fins i tot si només tens un A per decidir, que hagis de dir que no. Aleshores pot ben ser que un B, cap de l'A, per exemple, et digui: "encara bo que us hi vau negar". Ben bé per acabar dins d'una camisa de força. Me n'alegro que te'n sortissis bé, malgrat la gincama.
ResponEliminaDesprés d'aquestes experiències ja no ho sé, però abans amb un sol metge "A" dient-me tal cosa jo li hauria fet cas sense massa plantejaments. Així era la fe en la Medicina a casa meva. Suposo que ara seria diferent. Gràcies, per sort no va ser res dolent...
ResponEliminaJo tinc tendència a buscar una opinió que em digui que no cal entrar a quiròfan (m'han amnistiat dues vegades, val a dir que per coses menors; ara en tinc una de més greu, però em diuen que ja ho faran quan sigui vella, que sóc molt jove... Ah, doncs perfecte, passi-ho bé i moltes gràcies); però, esclar, tampoc acabaria fent-me trampes al solitari.
ResponEliminaEl meu metge de capçalera de quan era petita era un sant i un déu per al veïnat sencer. Tot el que digués anava a missa.
Vaig notar alguna cosa que no rutllava a "Cartes de Mèxic", em sembla. Contenta, també, que no fos res.
Cuida't, Lola, que "passats els quaranta" (per no ser gaire específics, ha ha!) ja comencem tots a fer pana per aquí o per allà. Jo veig, per això, que no li tinc tanta por al bisturí i a la bata verda com algunes persones del meu voltant... Salut, sobretot!
ResponElimina