Cau la tarda a Jerusalem i Josep-Lluís Carod-Rovira escriu un article sobre Ben Iehuda, l'artífex del renaixement de l'hebreu, per al diari Ara (només per a registrats i subscriptors). Si l'assassí sempre torna a l'escena del crim, sembla que Carod-Rovira ha volgut tornar a l'inici del seu propi calvari (calvari amb poltrona, per això). Un començament de Via Crucis que bé podem simbolitzar en l'escena de la corona d'espines el 2005 a Jerusalem amb Pasqual Maragall i Antoni Castells.
És cert que les clatellades van començar molt abans, potser amb l'entrevista amb ETA a Perpinyà, però la cara de beatitud de Carod a Jerusalem denota un estat que encara podríem definir com el títol d'aquella obra periodística de García Márquez: Cuando era feliz e indocumentado.
M'imagino Carod aquests dies assegut a una terrassa del centre de Jerusalem, prenent notes per a l'article de l'Ara. De sobte s'acaricia el bigoti, es queda pensatiu i sent aquella nostàlgia del futur... Com diu Juan Marsé tot citant Luis García Montero:
Yo siento con frecuencia la nostalgia del futuro, quiero decir, nostalgia de aquellos días de fiesta, cuando todo merodeaba por delante y el futuro aún estaba en su sitio.
M'imagino Carod aquests dies assegut a una terrassa del centre de Jerusalem, prenent notes per a l'article de l'Ara. De sobte s'acaricia el bigoti, es queda pensatiu i sent aquella nostàlgia del futur... Com diu Juan Marsé tot citant Luis García Montero:
Yo siento con frecuencia la nostalgia del futuro, quiero decir, nostalgia de aquellos días de fiesta, cuando todo merodeaba por delante y el futuro aún estaba en su sitio.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada