divendres, 21 de gener de 2011

El Dret Humà a no sentir un paraula de català

L'escàndol de mitja Espanya, si no de tot Espanya, per unes paraules en català (i probablement basc i gallec, no n'he seguit el detall) i unes traduccions simultànies al ple del Senat espanyol ens ha refrescat la memòria pel que fa a algunes concepcions hispàniques que ara no cal enumerar exhaustivament ni intentar datar-les perquè hauríem de recorrer al carboni 14. Pero no em puc estar de destacar alguns axiomes i concepcions subjacents (com deia el padre Miravet, S.J., professor de Filosofia al batxillerat, lo que subyace), idees de vegades redundants (la redundància no està de més: en la comunicació és una arma vital contra el soroll). Som-hi:

1. Els espanyols no són catalans. Com deia en Ramon Barnils. Poc o molt els pobles es defineixen pel que són i pel que no volen ser, i els espanyols no volen ser de cap manera catalans. El català al Senat els fa una mica catalans. Quin horror!

2. El bilingüisme i el multilingüisme són meravellosos, sempre que no entrin a la vida dels espanyols. Encara no m'explico com la Cooperativa Agropecuària de Guissona té el coratge de vendre a Madrid productes etiquetats en català i castellà, segons que vaig comprovar fa poc més d'un mes a la vila de l'ós i l'arboç. Es deuen pensar que és portuguès.

3. Sentir l'idioma català és ofensiu. El català és tan ofensiu que els senadors no podran adreçar-se en aquest idioma als membres del govern espanyol, segons el reglament de la cambra. Quan es va fer la declaració dels Drets Humans es van oblidar de posar-hi l'article 31:

Article 31. Tota persona té dret a no sentir mai una sola paraula de català.

Cada dia em trobo gent que reclama aquest dret. A casa nostra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada