dilluns, 7 de juny del 2010

Sobre el documental 'Adéu, Espanya?'

Alguns semblen meravellats perquè 733.000 persones van veure el documental de Dolors Genovès Adéu, Espanya?. Jo no ho trobo tant. Recordo que un estiu la reposició (reposició!) d'algun capítol de Plats bruts va tenir més de 900.000 espectadors. Bé, és notable ser líder d'audiència amb la fragmentació actual del mercat televisiu, però, llàstima, sembla que encara no arriba el nostre 4 de juliol.

Diluïdes en una hora i mitja de documental hi ha dues tesis: a) Als països civilitats la secessió d'un territori històric és admissible si és la voluntat de la gent d'aquell territori, i els governs ho negocien o ho han de negociar de bona fe (un corol·lari seria que Espanya no és un país civilitzat). I b) La independència de Catalunya és econòmicament ben viable i la classe empresarial no s'hi oposa. No seré jo qui discuteixi la primera tesi (només puntualitzo que hauríem de mesurar de tant en tant el grau de civilització de Catalunya). De la segona tesi, em crec la primera part, tot i que hi hauria un xoc inicial important, i no em crec la segona part: em sembla que en la mostra d'empreses i empresaris Dolors Genovès va fer una mica de cherry picking, que dirien els de Real Climate.

Hi ha hagut un canvi qualitatiu evident: l'independentisme ha irromput al mainstream polític català, o intenta fer-ho, tot i que no hagi aconseguit aglutinar-se en un opció electoral creïble. L'independentisme ja no sembla més il·lusori que el federalisme o que l'autonomisme com a via per a sortir del cul de sac en què ens trobem. Però, aquí, coincideixo (sense que serveixi de precedent) amb Antoni Puigverd, però ho explico amb altres paraules: hi ha un reescalfament (com diu ell) al si del catalanisme, però el nucli ampli i dur de l'unionisme silent (o cada cop més cridaner) segueix bàsicament intacte. Detecto, tanmateix, canvis socioculturals en el meu contacte amb aquest sector que no sé del tot quin abast tenen en el tema que ens afecta.

Tornant al documental, i per acabar, em va fer somriure la simplicitat de les introduccions històriques que feien de cada país, i la ingenuïtat amb què es presentava l'actitud del govern federal canadenc enfront del Quebec. D'acord, malgrat la joventut del país, al Canadà les capes de civilització són més gruixudes i denses que a Espanya, segurament gràcies a la tradició liberal anglesa (per exemple, no m'imagino un programa polític a la TV canadenca on es diguessin barbaritats com les que s'han dit de Marina Geli). Però el govern federal canadenc també ha jugat brut, i força, amb la qüestió del Quebec. Per exemple, al referèndum de 1995. Reconec que aquests matisos potser són difícils d'introduir en un documental on la història del Quebec es ventila en una espècie d'auca a l'inici del programa. És cert, però, que fins i tot en aquest joc brut la comparació és escandalosament favorable al sistema canadenc.

27 comentaris:

  1. Hi ha una altra coseta, que de fet va aparèixer un moment (per error?) al reportatge. López Tena va dir que en cas d'independència la Seguretat Social catalana seria perfectament viable, que els jubilats catalans tindrien assegurades les pensions. Punt i seguit, i a afegeix: "la [SS] que entra en fallida és l'espanyola".

    Catalunya en teoria pot ser tan viable econòmicament com es vulgui (a la pràctica, s'hauria de veure si els diners, que ja se sap que és la cosa més poruga que hi ha, tindrien un atac de pànic), però Espanya sense Catalunya no es viable ni en teoria, començant per la SS i continuant pel que es vulgui.

    ¿Com s'afronta aquest problema des d'un punt de vista independentista? De moment, de cap manera, ni se'n parla. Com a màxim es diu (de vegades fent brometa) que els tancs no ens els poden enviar, que faria molt lleig. S'apel·la al pit i collons, i es van fent càntics a la civilització, com si Espanya fos Dinamarca. Si és Espanya sense Catalunya la que no és viable, o sigui si Espanya no es pot independitzar de Catalunya, ja podem anar cantant.

    A més a més, en cas de declaració unilateral d'independència, i descartats (que és molt descartar) els tancs i armes menys aparatoses, Espanya segur i Catalunya probablement es convertirien per la UE en problemes molt més greus que el que ha sigut Grècia fa quatre dies.

    De vegades hi ha crítiques per la fragmentació dels independentistes. Trobo molt més greu que entre tants grups i grupets no n'hi hagi cap, que jo sàpiga, que parli amb un mínim de serietat d'això que acabo de resumir.

    ResponElimina
  2. Totalment d'acord amb l'anàlisi, i el dit a la llaga, del comentari d'en Carles.
    Ara bé, així com no estic gens segura del que sempre s'ha dit sobre que la pertinença a la UE era garantia de la viabilitat de la nostra independència de manera pacífica, em sembla, per contra, que la no viabilitat de la pròpia UE (que sembla treure el nas darrerament amb força) pot jugar a favor de la nostra independència, i de la d'aquells, i aquells altres, etc. Civilitzadament? No crec. Sense despeses, no només monetàries, aparatoses? No, en absolut.

    ResponElimina
  3. Carles, Lola, perdoneu el retard en contestar-vos. No només no he fet la vaga convocada a les universitats, sinó que avui he tingut molta feina. Tot seguit us contesto.

    ResponElimina
  4. Carles, recordo perfectament aquesta intervenció d’Alfons López Tena i em va cridar l’atenció. Potser la directora del documental no hi veu les implicacions que tu indiques (aquest seria l’error que tu assenyales), o, simplement, volia remarcar la viabilitat econòmica catalana. Segons jo, no hem arribat al punt en que la seguretat social o la viabilitat del pressupost públic espanyol siguin el principal obstacle a la independència. Per a mi, ho són molt més els següents: a) No hi ha una majoria independentista a Catalunya, si més no, no es manifesta, b) L’independentisme està repartit transversalment pels partits polítics (això és una feblesa o una fortalesa, segons com es miri), inclòs, fins i tot, el PP, segons les enquestes. c) Espanya no ho acceptaria (entre altres coses per això que tu dius), i la majoria de nosaltres temem, i amb motiu, les conseqüències (i, efectivament, no m’acabo de creure que perquè som a Europa no ens enviarien els tancs). Serà una mica especulatiu per part meva discutir sobre la SS de l’Espanya independent”, però ja que hi som, ho faré. Fa temps que ens diuen que d’aquí a uns anys la SS no donarà per a pagar les pensions, i que caldrà apujar les cotitzacions o abaixar les pensions, o fer-nos un pla privat de pensions. Vet aquí una primera via de solució per a la SS de l’Espanya “independent”: estrènyer-se el cinturó. Per altra banda, es podrien pactar altres compromisos transitoris o definitius que resultessin tolerables per a les dues bandes. Si Polònia és viable sense Catalunya, Espanya també ho seria. Els obstacles immediats, penso, són uns altres.

    ResponElimina
  5. Lola, en part ja t’he respost també a tu, que abonaves el punt de vista del Carles de la inviabilitat d’Espanya sense Catalunya, com a garantia que mai permetran una Catalunya independent. Penso també que, efectivament, la UE no garanteix tantes coses com voldria en López Tena. Certament, la UE o fa un salt endavant important o peta, i amb salt o sense no sabem què ens pot garantir en un futur en el tema que avui ens ocupa. Costos: els costos hi serien. Aparatosos? Potser sí. En tot cas, aquest procés de no independència, fins i tot de no estatut (ni del 2006 ni del 1979), ja té costos i els tindrà més greus, fins i tot aparatosos. Com diuen a Mèxic, al tiempo.
    Finalment, si són tan difícils la independència, l'autonomisme i el federalisme, al final només ens quedarà una opció: tornar a ser el Centro Emisor del Nordeste de RNE (opció defensada per PP, Cs, UPD i, potser, Joan Ferran). De fet, se m'acut una altra solució gairebé igual de bèstia (o més), però me la reservo per a un altre dia.

    ResponElimina
  6. Carles Miró, si ho he entès bé, tu creus que un partit independentista "serio" ha de parlar de si una España sense Catalunya seria o no seria viable econòmicament. A mi em sembla que això és totalment equivocat, i em sembla que els polítics catalans que es preocupen per Catalunya i veuen que necessitem un Estat, no han de donar cap explicació de si España puja, baixa o fa break dance. I no és problema nostre ni n'hem de fer res.

    Com diu el Geococcyx, els obstacles són uns altres. I quan siguem independents, llavors ja ens preocuparem de tenir uns veïns que es comportin.

    I com diu el Geococcyx, també, ja s'estrenyaran el cinturó. Has vist la T4 de Barajas? Allò és llançar els diners.

    I mira què fan amb els diners:

    http://espanyes.blogspot.com/2010/06/aixo-passa-madrid-pitis-simbolo-de-una.html

    Francament, que els catalans que volem la independència ens haguem de preocupar de la viabilitat econòmica d'España, fa riure.

    No és de partit seriós, és de partit que potser diu que vol la independència però el seu marc segueix sent España.

    ResponElimina
  7. Mai9, take it easy, xaval. Inspira.... Expira.... Inspira... (abans d'enviar el comentari) ;-)

    ResponElimina
  8. Geococcyx, jo no dic que Espanya no pugui arribar a ser viable sense Catalunya, igual com ho són Polònia o un estat independitzat de manera tan absurda com Eslovàquia (que els txecs van estar molt contents de treure's de sobre). De moment, els espanyols majoritàriament no volen ser independents de Catalunya, i és aquesta fe, o aquest fanatisme, el que s'hauria de canviar. Evidentment no tinc cap esperança que això es pugui fer amb "diàleg" i fent exposicions al Centro Cultural Blanquerna de Madrid. Potser la crisi hi ajudarà, com tu dius.

    Mentre "nosaltres" ens comptem i recomptem i ens trobem que no acabem de ser-hi tots, en tots els sentis, "ells" no cal que es comptin. Guanyen per aclamació. No voler veure això i anar repetint consignes és el que en deia el pit i collons, una manera de fer que qualsevol que conegui ni que sigui molt per sobre la història catalana de l'últim segle i mig sap que ha portat (o almenys a contribuït) a unes quantes desgràcies. Estic convençut, ho dic de passada, que ara no en portarà cap.

    ¿Què s'hauria de fer? Jo sóc un mindundi i no sóc jo ningú per aconsellar gent tan sàvia. Però, per posar un exemple que tothom que llegeix algun diari fa dies que sap: amb una part dels calés que es dediquen a fer un metro que ara diuen que acabaran la setmana dels tres dijous (i els túnels que fa més d'un any que perforen a Terrassa), ja estaria fet el tren de mercaderies fins a França (que apareix en un dels links de mai9). De moment esperem que Brussel·les recomani a Madrid que a veure si sisplau ens posen el trenet (i que no el facin passar per Saragossa i els Pirineus, que és l'opció dels fantàstics enginyers del estat), així aquest país s'encararia una mica més cap a Europa, però per la via de la feina i no d'anar-hi a passar un cap de setmana amb Ryanair. De moment, pidolem, que deia aquell. Si al final no ens donen res, ¿què farem? Plorar, com sempre. Ja és fotut. Una cosa que només dependria de "nosaltres": per fer el tren només caldria que el senyor Nadal canviés uns diners de partida. El país seria més pròsper. I això els veïns ho notarien, no sé si m'explico.

    Torno a allò de ser més o menys. Jo crec que és fins a cert punt secundari. Si hi hagués algú (ja no dic algun partit, dic només algú) que presentés l'independentisme com una cosa seriosa, la majoria es podria fer, s'hi podria apuntar molta gent en principi no independentista. Fa uns anys hi havia algun polític que rebia vots de molta gent que no era de la seva corda perquè hi havia la idea que era seriós. Això sembla que s'ha anat acabant. La serietat va molt escassa, entre els independentistes i en general entre els catalans. (Accepto que una excepció a això seria, justament, López Tena. I no és que el proposi com a Bolívar.)

    Crec que implícitament he contestat mai9. Però per si de cas ho aclariré d'una manera, ja aviso, massa simplista: evidentment que ens enviarien els tancs, i els satèl·lits d'algun país europeu (el Regne Unit, suposo) els dirien cap on han d'apuntar per no malgastar munició.

    Descartada la serietat i l'heroisme, suposo que només queda anar a remolc. Que és el que farem. Amb més o menys banderes als balcons és el que farem.

    ResponElimina
  9. M'ha sorprès (i no tant) agradablement que just en aquest blog s'hagi encetat tema a partir del que sigui que hagi estat l'Adéu Espanya que en tot cas contribueix al debat que s'està desvetllant darrerament. M'ha fet gràcia també la dada sobre l'audiència del (o dels) capítol de plats bruts. Agraeixo l'humor (encara que vingui de dades rigoroses) d'aquesta comparativa. Pel que fa a les tesis diluïdes: de la primera em quedo sobretot amb això de que cal preguntar-nos intensament pel propi grau de civilització, també a títol individual, íntimament. El resultat de la mesura podria no ser menys espantós que els tancs. De la segona tesi també em crec com si res la primera part, tot i que no em faria por equivocar-me en això que sembla tant clar. No coneixia el terme cherry picking (que em sembla força encertat) i entenc el somriure de l'autor d'aquest bloc davant la puntual simplicitat-ingenuïtat documental. Però tot i així, no em diguis que aquests (petits o no tant) canvis socioculturals d'abast incert que ens dius que tu també detectes, no tenen el seu què.

    No estic atrinxerat en cap criteri especific. Em sembla que no em queda gaire (i espero que algun dia res) a defensar. Aquests dies he anat seguint algunes entrevistes, comentaris, posicionaments i debats al voltant de la independència. M'he escoltat els propis pensaments i anhels (no sempre del tot o gaire racionals). No em sembla que estratègicament Catalunya es pugui permetre fer abstracció de si Espanya puja, baixa o fa break dance (i no pas per por); cal que sigui una qüestió tàctica o fins i tot de responsabilitat. En fi, tant es. L'altre dia vaig llegir aquesta (http://www.reagrupament.cat/novaweb/content/view/1853/12/) entrevista al Ramón Carner i em va fer gràcia la manera d'enfocar-ho (independentment de que tant fort -o no- sigui imaginable l'estat català en aquest coi de sud europeu):
    “Hem de guanyar-nos els alemanys. Ells necessiten un Estat econòmicament fort al sud d’Europa, que no n’hi ha cap, i Catalunya ha de fer aquest paper. Hem de convèncer Alemanya perquè allargui els fons socials europeus deu anys més a Espanya. Així tothom hi sortirà guanyant: Catalunya serà independent, Espanya tindrà els diners que no li aportarà Catalunya i Europa tindrà un Estat fort al sud.”
    També aporten punts de reflexió alguns dels textos del Xavier Roig penjats al CCN: http://www.ccn.cat/?q=content/estudis-i-col%C2%B7laboracions

    Parlem-ne. Per què no? Sigui quin sigui el resultat tot apunta a caiguda lliure i probablement inesperada. Això també ho dic pensant en l'aclariment simplista (compartit) del Carles Miró: Puc imaginar-me els tancs i els satèl·lits tant com tu. I es clar que sabrien cap a on apuntar. Però, i si (com diu el tòpic) la realitat supera la ficció? Anar a remolc es el camí que ja sabem on ens porta i l'anar tirant de sempre potser no es menys suïcida que qualsevol altre camí. Em sembla que aquest poble es mereix la oportunitat de tenir una oportunitat com a tal (trio de creure'm-ho); però també, segurament, una nova ocasió per deixar-la perdre.

    ResponElimina
  10. Enhorabona, Geo; el debat té alçada. Jo també crec que l'Estat de les autonomies està a un pas de ser, a la pràctica, liquidat. Però, precisament perquè, a Espanya, els espanyols ens hi volen, si el context casolà, i l'internacional, o l'europeu, no fa un sotrac massa gran (aleshores, com deia, pot passar qualsevol cosa), crec que es pot arribar a acords menys vistosos però més efectius: una bilateralitat mai reconeguda en cap paper legal, però sí exercida en qüestions fonamentals, amb un peu a Madrid i l'altre a Brussel.les. És a dir, dins d'un estat espanyol i una UE, tirant a democràtics, Catalunya es pot enfortir com a país, digues-li regió, d'Europa. Al capdavall, el nostre esplendor, o és medieval (una nostàlgia romàntica), o ho és quant a motor de l'estat. Si és així, ens calen bons gestors, més que no pas "estadistes" frustrats. Durant els anys d'autonomia, no es pot dir que haguem fet els deures gaire bé; almenys en educació, que és el que conec, hem sigut un desastre. I la fal.lera, no tant del peix al cove com de tenir poder polític, o fer-ho veure, a Madrid, ens ha portat a pactar (o, millor dit, a jugar al pòquer, sovint) el que fos amb el pitjor de cada casa, a Madrid, i, de rebot, a Barcelona. Per exemple, no cal, però no me n'estic, ZP. ¿Com és possible que haguem perdut el temps i la paciència, -i el cul, anava a dir-, seguint-li el joc de "trilero", emmerdant-nos en un estatut impossible, ja d'entrada per pèssimament redactat, i jurídicament apuntalat amb els peus? I en la dialèctica d'enfrontament i "xuleria" i a veure qui la diu més grossa que se'n desprèn?

    Porto uns quants anys submergida en la història de la guerra civil. Potser aquesta perspectiva històrica em pesa molt cara al futur, però no voldria veure el meu país destruït una altra vegada.

    ResponElimina
  11. Carles, que ens recomptem, ens recomptem, i ara literalment amb les consultes... I que a Espanya no necessiten recomptar-se també és cert. També trobo que hauríem de fer servir el "nosaltres" sense cometes. A cada article del Thomas L. Friedman al NYT surt el seu "we" diverses vegades (a l'últim article, 9 vegades). Jo deia, qui són aquest "we": ell i la seva dona? ell, la dona, la sogra i el gos? Nooo, es refereix als seus conciutadans... En fi, jo tampoc sabria dir què hem de fer. Se m'acudeix que hem de jugar la carta sobiranista, sense deixar de negociar i pressionar des de l'autonomia o el federalisme, i de gestionar, com diu la Lola, i gestionar molt més bé que fins ara. És a dir, el Montilla ha de seguir repetint la mentida que l'estatut és constitucional, i necessitem el López Tena posant en evidència els límits democràtics de l'estat (López Tena, de moment, no és un Bolívar sinó un Herzl - aquest paràbola de López Tena com a pare del "sionisme" català em sedueix i amenaço de desenvolupar-la en un post). Això del tren de mercaderies fins a la frontera segurament seria il·legal, fins i tot fins a la frontera de la Sènia, perquè els trens internacionals o entre comunitats autònomes deuen ser competència de Madrid. I aquest tren de Terrassa no és cap broma, només que arriba amb 20-30 anys de retard. M'han dit que s'han licitat o es licitaran aviat les instal·lacions i que d'aquí a.. 1-2 anys podria estar funcionant. Se suposa que ja està perforat. Per la meva part, agraeixo la vostra participació amb els comentaris en aquest post (no m'hauria d'estranyar que aquest tema desperti més interès que les aventures dels escoltes de Mallorca als anys 70 :O . I també per part meva, potser començo a tancar aquesta ronda de comentaris.

    ResponElimina
  12. Anònim comunicant, agraeixo el teu llarg comentari. Estic d'acord que no es pot fer com si Espanya no existís. És una obvietat recordar que sí que ens afecta: diuen que amb 40 anys ets responsable de la teva cara, que si te la trenquen és culpa teva. Amb 1000 anys, Catalunya ha de ser, també, responsable de la seva cara, també en altres sentits. Veig en els teus comentaris una espera, com tanta gent, que de tot aquest merder surti alguna solució que no sigui la de sempre. Però falta el lideratge intel·ligent i una organització a sota. El tema de convèncer els alemanys estaria molt bé, però dubto que per dimensió i potència Catalunya pugui ser aquest gran soci que necessita Alemanya.

    ResponElimina
  13. Lola, gràcies de nou per la floreta... Em sembla que des d'un ampli ventall de sensibilitats polítiques (ho dic perquè els quatre que parlem aquí no estem ben bé en la mateixa) hi ha una considerable perplexitat, necessitat d'una sortida, disponibilitat a acceptar qualsevol cosa entre una mica i radicalment millor que la situació actual. És possible? Veig que tu vols pensar que sí, que d'aquest conflicte constitucional sortirà una bilateralitat sobreentesa (que sembla que el TC espanyol fumigarà i exterminarà de l'estatut). Jo ho dubto. Tan de bo tinguis raó. Si aquest amb conflicte surt alguna cosa semblant al que el bascos van aconseguir mantenir amb tres guerres carlistes, potser ja haurà valgut la pena. Ho torno a dubtar. Per altra banda, cal una regeneració del sistema polític. Sincerament, i per exemple, Hereu i Trias és tot el millor que pot arribar a destil•lar del sistema polític català a Barcelona? Per l’amor de Déu....

    ResponElimina
  14. Lola, ja saps que hi haver qui veia la guerra civil com una gran oportunitat (llavors haurien dir avinentesa), no cal dir que perduda (o malaguanyada), d'arreglar la cosa catalana. N'hi havia que somiaven, em penso que sobretot de manera retrospectiva, en una Catalunya independent si la guerra s'hagués portat d'una altra manera, etc.

    Gaziel, que tocava de peus a terra, es va limitar a somiar que la cosa catalana la podia arreglar la II República, que aquella era l'oportunitat, i hi va jugar des de la Vanguardia. Sabem de sobres el resultat. Després es queixava que els altres (Cambó) no havien fet, com ell, la feina en aquella direcció.

    Ara estem molt més bé perquè no anirem a trets. O, dit d'una altra manera, ara estem molt més bé perquè hi ha una estrella de la Caixa cada dues cantonades. I una penya del Barça a cada tres.

    Una curiositat és que Espanya (amb Catalunya a dins) d'independent n'és molt poc. Es pot endeutar més enllà del que és sensat i pot fer trontollar l'euro, però al final ha hagut de creure. Els estats "clàssics" podien fer almenys dues coses (emetre moneda i protegir el seu territori). Cap exèrcit espanyol modern (deixem córrer els Tercios de Flandes) ha sigut mai capaç de defensar ni un pam del seu territori davant d'un atac extern (o no hauria sigut capaç, en cas que els atacs externs s'haguessin produït), i la moneda fa temps que ha volat del carrer d'Alcalá. ¿Què en queda, doncs, d'Espanya? Doncs els nacionalisme espanyol, la roja, la capacitat dels Zapateros i els Rajoys de dir i fer animalades, l'Agencia Tributaria, Adif, allò que amb força exactitud en podríem dir "la crosta". A escala una mica més gran són força com "nosaltres". És un trist consol.

    Geococcyx, el tren pot ser il·legal. Però l'estatut també. TV3 el dia que va començar a emetre era completament il·legal. Tot depèn on decideixes aplicar, o malgastar, les forces. I creu-me que ja m'agradaria posar el nosaltres sense cometes.

    En fi, deixem-ho aquí. Espero els posts anunciats. O puc dir esperem, aquí sense cometes.

    ResponElimina
  15. Mira, no havia vist això. Com deia una amiga, que sabia fer uns lapsus curiosos, "mentre hi ha esperança hi ha vida".

    ResponElimina
  16. Bona notícia (malgrat el missatger, l'Enric Juliana, que flipa amb unes coses... que em fa al·lucinar a mi: últimament s'injecta imperi carolingi a les venes).

    Ens ho prenem com un temps mort. Ara a rematar la faena i que no facin la ruta Algesires-Irun (amb perdó dels amics bascos i navarresos).

    ResponElimina
  17. Hola ja torno a ser aquí, surto de la meva dutxa termoestàtica. Quina feinada m'heu donat per llegir els comentaris posteriors :P I a més em costa d'entendre perquè escriviu molt complicat.

    A mi em sembla que és estratègicament de la tradició catalana de tota la vida fer això de "a veure si aconseguim no sé què dels alemanys i a veure si així no sé què i no sé quantos". És de la mateixa tradició que el Duran a Madrid fent i desfent com si pogués fer i desfer. Si aquesta és la nostra estratègia, no arribarem a independents. Que ho podem fer? Sí, però si no hi ha algú altre fent altres coses, poca cosa farem. Que hem d'estar bé amb Alemanya? I tant. I també amb España. Jo penso que un cop independents, ells seran els nostres primers aliats. Igual que UK és el primer aliat dels USA.

    Carles Miró, jo també estic d'acord en que això de comptar-nos i recomptar-nos no porta enlloc tampoc. A base de dir "oi que estem convençuts?" no farem res perquè només mostra que no estem fent res.

    Quan dic que España pugi, baixi o faci break dance, no estic dient que ens en despreocupem, però és jo veig que avui n'estem massa preocupats. Del que ens hem de preocupar és de Catalunya i dels catalans. Explicar-ho, veure-ho, estudiar els ets i uts d'aquí i veure com tirar endavant.

    Tampoc em sembla que haguem d'esperar a veure si algú ens porta, sigui el López Tena o qualsevol altre. Que cada u faci el que sàpiga bé, i sobretot eliminar els pensaments equivocats. Com per exemple aquest de si vindran els tancs. És com si el Barça s'hagués de preocupar de si el Cristiano fa una bicicleta. El que hem de fer és saber nosaltres a què juguem.

    ResponElimina
  18. Havia pensat comentar alguna cosa del documental (que l’ensenya «catalana» es passetjara pels confins del seu «imperi» mediterrani a l’Edat Mitjana) i dels comentaris ací (la Catalunya «mil·lenària», els països «civilitzats» i els «incivilitzadors», la tradició «liberal» anglesa, els «tancs» incivilitzats d’Eduardo García Serrano i la poca familiaritat de Geococcyx amb la premsa britànica en format tabloide, la pertinència de comparar Catalunya amb Grenlàndia i la impertinència de no haver anat a comparar-la amb Flandes —i contar-ne la història entre 1940 i 1944— o amb la Padània de Bossi, la impossibilitat virtual que la Catalunya del futur tinga capital a Vic i de president de la Generalitat a Josep Anglada, el miratge de l’anglés llengua inclusiva de primera persona del plural, el record de les guerres carlistes i la desmemòria de les dos «províncies traïdores» basques i altres dos «lleials» de la Guerra Civil) però, xe, que Geococcyx m’ha guanyat el coret amb açò de López Tena fet el Herzl del nacionalisme català (amb accent valencià) i m’espere eixa digressió amb candeletes (de shabbat). I emocionat, de veres. Mira que si aleshores era açò...

    PD: Que conste que, en el meu cas, no dir ni pruna sobre l’escoltisme mallorquí era només un silenci interessat respectuós.

    ResponElimina
  19. Mai9, si has pres una dutxa termostáticas ja has fet una cosa que jo no he fet mai, perquè en tinc una d’instal•lada al pis, però encara no ens hi hem mudat a viure, encara estem en una espècie de pis-pastera (molt petit, molt nou, però la dutxa és monocomandament convencional). Em sembla que convidaré el López Tena a tallar la cinta d’inauguració de la dutxa termostàtica.
    Veig una mica d’escletxa generacional en el tema del que fa o deixa de fer Espanya, però res irreparable. Tanmateix, i com he dit, penso que la tasca de lobbying etc també és necesaria, com, per exemple en el tema de l’eix ferroviari de mercaderies que ahir es debatia a Saragossa. Però fer lobbying no hauria de ser “ a veure com ho faig per ser ministre d’Espanya”.

    ResponElimina
  20. Hola Jesús, reconec que hi hauria coses a dir dels punts que esmentes, però respectaré el teu silenci, més que res per una qüestió de temps! Només una observació sobre el “nosaltres” anglès. El món és ple de « nosaltres » , uns més inclusius que els altres (tant en anglès com en altres idiomes). Pel que fa a Thomas Friedman, el seu « we » nord-americà és tremendament inclusiu per als estàndards que corren per aquí. Això del López Tena com a Herzl forma part d’un acudit dels meus, que no sé si arribaré a explicar, perquè qualsevol analogia (seriosa o en broma) entre catalans i jueus podria exaltar tant els catalans com els jueus, tant els antisemites com els anticatalans. Ja ho veurem…

    ResponElimina
  21. Geo, jo també tinc una monocomand, potser algun dia canviaré de pis i tindré una termoestàtica :)

    ResponElimina
  22. o puc canviar-me la dutxa sense canviar de pis. Quina idea. Ara torno.

    ResponElimina
  23. T'ha agradat molt, això de la dutxa termostàtica, deu ser la "rentadora no renta" del 2010 ;)

    ResponElimina
  24. és que aquest bloc és boníssim :)

    ResponElimina
  25. No és pas per reobrir aquest post, però acabo de llegir un article que, amb l'excusa del programa aquest, diu unes quantes coses que si uns milers de catalans les tinguessin per òbvies no faríem tots plegats tant el ximple:

    "Molts de vostès devien quedar estupefactes quan els representants britànics dels partits Conservador i Laborista deien que si els escocesos decidien ser independents s'hauria de respectar la seva voluntat. Un d'ells recordava que això ja ho deia Margaret Thatcher –és clar, i què es pensaven?–. Tot porta a pensar: “Com de diferents serien les coses si així es manifestessin els polítics espanyols!”. I aquí és on vaig, perquè, si alguna cosa assimila els catalans amb Espanya, és que col·loquem la democràcia al capdavall de la llista de valors socials. Democràticament, tots caminem a quatre grapes."

    ResponElimina
  26. Carle. Tens raó, i aquest article ja l'havia llegit, fins i tot abans que el JJ.Isern el retallés i l'enganxés al seu blog. Normalment no em perdo els articles del Xavier Roig, tot i que en unes quantes coses discrepo, però ell és una de les persones que setmanalment ens recorda els vicis socials i polítics que no ens deixen créixer, i que fan que la dita del Perich (Barcelona es una ciudad muy europea pero sólo en España) segueixi sent vàlida o que fins i tot es converteixi en "ni siquiera en España"

    ResponElimina