dijous, 17 de juny de 2010

Anglès: seguim com fa 30 anys?


El 35% dels alumnes de 6è de primària a Catalunya no té les competències bàsiques d'idioma estranger, per a la majoria, l'anglès. (El Periódico de Catalunya, 17/06/2010). Voldria saber què saben d'anglès els alumnes que sí que tenen, suposadament, les competències bàsiques.

Jaume Perich, al seu llibre Autopista, una obra que vaig llegir d'adolescent a Mallorca, va escriure una frase que em va fer molta gràcia:

Barcelona es una ciudad muy europea, pero sólo en España.

Què cert devia ser aquest diguem-ne aforisme l'any 1970, quan va es va publicar Autopista! Però, em pregunto, ens hem allunyat realment d'aquesta lapidària definició? O ara sería ni siquiera en España? Pel que fa al domini d'idiomes estrangers em sembla que no hem avançat gaire. Certament, en aquella època l'estudi d'anglès o francès començava als dotze anys, que és quan ara fan la prova de competències bàsiques d'anglès, que han començat a estudiar als sis anys. S'ha millorat, perquè iniciant més d'hora és més fàcil d'aprendre un idioma, però, pel que he pogut comprovar a la universitat, els alumnes segueixen arribant amb un nivell deplorable d'anglès. Pel que jo sé, no és obligatori l'aprenentatge d'una segona llengua estrangera, un altre punt que ens allunya dels països europeus continentals. M'expliquen el cas (no crec que sigui únic) d'una primària pública on fan anglès com a activitat extraescolar, a través d'una acadèmia privada que fa les classes a la escola: evidentment, el mateix sistema s'adona que no se'n surt, amb l'anglès. Tants anys de parlar, en Pujol i els qui han vingut després, de competitivitat, d'internacionalització de l'economia catalana, de posar Catalunya al món, i resulta que un dels fracassos més sonats és el domini d'idiomes que demostra tenir la nostra joventut.

Al col·legi del jesuïtes de Palma, en aquella època un centre monolingüe castellà, ultracatòlic, i, malgrat tot, un dels millors col·legis de la ciutat, érem 40 a classe, i estudiàvem anglès en castellà, com si en aquest cas el continent i el contingut fossin independents. Malgrat això, els jesuïtes ens ensenyaven anglès des dels vuit anys, quan a l'escola pública, com ja he dit, començaven als dotze. Malgrat ser quaranta a classe i estudiar la llengua de Bobby Charlton com si fos llatí (o precisament per això), als divuit anys dominava molt bé la gramàtica i tenia un domini més que bàsic de la lectura i segurament de l'escriptura. Els dos nivells d'anglès que vaig haver de superar a la universitat eren molt inferiors al nivell de Ca'n Jesuïta. Naturalment, vaig haver d'invertir anys en acadèmies amb professors nadius per començar a parlar amb una certa fluïdesa i a entendre el que em deien. Tanmateix, no he perdonat mai que amb deu anys d'anglès a l'escola no n'hi hagués prou per a assolir aquests objectius.

Quan vaig començar a viatjar pel món va millorar radicalment la cosa de l'anglès però quan tinc un temps de desconnexió se'm rovella l'idioma i vaig relliscant pel pendent del broken english. Que tot això m'hagi passat a mi, que vaig néixer quan Manuel Fraga encara no s'havia banyat a Palomares, és comprensible, però que hagin passat trenta anys de graduar-me de l'anglès escolar i que la majoria de joves segueixin igual o pitjor és per llogar-hi cadires. Si jo gosava impartir alguna de les assignatures de primer cicle universitari en anglès, com fan a Holanda, segurament els alumnes calarien foc al centre.

8 comentaris:

  1. Bobby Charlton... Quants records! Un mundial a casa (seva) contra Alemanya. Només el meu avi, per principis (als alemanys ni pa ni aigua), anava amb els anglesos.

    No aprenen res. El meu fill va a una acadèmia d'anglès, esclar, i a l'insti viu de rendes.

    ResponElimina
  2. Els meus records del Bobby Charlton són més inespecífics, però m'ha fet gràcia per no repetir la paraula anglès... I el Bobby em recorda un món en blanc i negre que es dividia dos continents: Mallorca i Foramallorca.

    I tu pagues escola i acadèmia, com tanta gent que paga SS i mútua. Algun dia em tocarà a mi fer-ho.

    ResponElimina
  3. sóc del 63 i si bé els meus fills han pogut "aprendre" millor idiomes, no arribem a la sola de la sabata a mon pare, que estudiava a les Escoles Pies, a més de castellà i llatí, anglès i francès, amb un domini més que remarcable. O sigui que d'evolució res, sempre s'iguala per baix, i així és difícil sortir-se'n. :(

    ResponElimina
  4. El tema de l'anglès no s'ha afrontat encara. Cal, primer formar, el professorat. Tot seguit, indtruduir-lo en els cursos més baixos i que així, mica en mica, el trobin com a més normal. El que s'ha fet a Catalunya de fer matemàtiques en anglès, així, de cop, pot ser un error. Ni matemàtiques ni anglès, s'aprendrà!

    ResponElimina
  5. En la meua experiència personal, la poca traça anglòfona, més que europea continental, és europea peninsular: la nostra, la italiana i la grega. A més, caldria incloure França dins els peninsulars. D'altra banda, en el món anglòfon, no és corrent trobar molta gent ensinistrada en llengües estrangeres. I si optem pel sesquilingüisme? O pels sabirs específics.

    ResponElimina
  6. Clídice, encara et guanyo de dos anys. L'educació dels teus pares no devia ser gaire habitual allà als anys 40. Avui dia hi moltes més oportunitats per a aprendre idiomes (fora del sistema escolar). Si t'ho pots permetre, pots tenir fills més multilingües, però molta gent, per desídia o per manca de diners no ho fa.

    ResponElimina
  7. Albert, benvingut. Veig que indiques un camí per millorar l'anglès escolar. T'imagines que el Pujol hagués començat aquest procés l'any 80, o 82? On estaríem ara? Per cert no sabia que es feien assignatures com Matemàtiques en anglès.

    ResponElimina
  8. Jesús, jo no he dit que als europeus continentals els costi aprende l'anglès. I crec que si ha costat a l'Europa mediterrània és perquè òbviament partim de llengües no germàniques, i el salt és més gran, però també (sobretot?) per altres factors, com el sistema escolar. I, en el cas de "castelllans" i francesos per altres causes com el monolingüisme en els primers ~10-12 anys de vida els primers anys de la seva vida (abans, sobretot, vull dir que ara comencen més d'hora a estudiar idiomes), o la inèrcia francesa per l'hegemonia del francès al segle XIX i part del XX, que esl va portar a no prendre's seriosament l'aprenentatge d'idiomes, o per pensar que l'espanyol és una llengua universal (conec gent que no se'n podia avenir que a l'aeroport de Toronto "ningú" sabia espanyol. Sí que em meravella la facilitat dels eslaus per parlar idiomes.

    ResponElimina