divendres, 1 d’abril de 2011

Aniversari, Pa negre, aram

Aquesta setmana faig cinquanta anys! La celebració ha començat però encara no s'ha acabat. De moment ha servit de motiu o d'excusa per anar a veure Pa negre, el primer cop que vaig al cinema des que sóc pare. Ha valgut la pena trencar el dejuni cinematogràfic amb aquest film, que és extraordinari en recrear aquell món resclosit i corrupte de què tant s'ha parlat, i la peculiar reacció dels nens a tot allò. Per cert, no diria com han dit uns quants, que l'Andreu es torna un monstre o descobreix el monstre que porta dintre.

Visualment és sorprenent, extraordinària. El protagonista, Francesc Colomer broda el paper, i és difícil imaginar el film sense aquest nen. Sonorament, fa goig que una pel·lícula en català soni, precisament, en català, i no en el dialecte municipal que, com diu Gabriel Bibiloni, alguns volen imposar. En un moment donat se sent un soroll a la casa i algú diu, com a la novel·la: Un perol d'aram que ha caigut. És el primer cop a Catalunya que sento dir aram, molt més comú a la Mallorca en què vaig créixer (ara, vés a saber). En un radi de quaranta quilòmetres de Barcelona, quanta gent deu quedar que sàpiga què vol dir aram?

8 comentaris:

  1. Per molts anys!! ostres cinquanta és un dels 'big one'...

    Ah! a Castelló també és diu aram :)

    ResponElimina
  2. Gràcies, Maria! Aniversari amb majúscules. M'agrada que a Castelló també hi hagi aram. En italià es diu rame, ha de ser la mateixa arrel.

    ResponElimina
  3. Però si ets una criatura... Perdò pel tòpic, però, per algun estrany mecanisme mental, ara em passa que tot el que baixi de 55 (en tinc un de més) em sembla d'una joventut radiant.
    Tot i així, per moltes circumstàncies llargues d'explicar, la meva vida des dels 50 (més o menys) ha pres una densitat i fondària que no canviaria per res. Suposo que deu tenir a veure amb fer-se responsable, o conscient, no sé..., de la pròpia memòria, densa i fonda. Et desitjo, esclar, que tu també gaudeixis d'una etapa daurada.
    I així m'agrada, un aniversari ben llarg, que duri dies, com els dels prínceps (inclòs el meu fill: la festa a la clase, la dels amics, la dels amics més íntims, la dels nens del veïnat que juguen al parc, la de la família...Una setmana ben bona)

    ResponElimina
  4. Hola Lola. Què puc dir... Gràcies per això de "criatura". Algú em va dir: 50 anys, mitja vida (home, deixem-ho en mig segle, l'equador de la vida ja fa temps que el vaig passar). Gràcies pels bons desitjos i per la molèstia que t'has pres en fer aquest comentari tan dens, sentit, i sincer, diria jo. I et felicito per aquesta etapa daurada que estàs vivint. Els canvis associats a la meva mudança de fa any i mig (i a la paternitat) fa que tingui sensacions i maldecaps més propis dels 35 o del 40 que dels cinquanta, però aspiro a viure amb plenitud cada edat que em toqui viure. Demà seguirà la celebració. Danke schön!

    ResponElimina
  5. Per molts anys, noi! (anava a dir "criatura", però la Lola se m'ha avançat).

    Jo visc i vaig néixer a 30 quilòmetres de Barcelona i et ben asseguro que a Martorell diem (dèiem?) aram, almenys a pagès. A la masia on vaig créixer hi havia molts trastos d'aram, per exemple.

    No he vist "Pa negre" (tampoc he llegit la novel·la). Hi tinc una mena de prevenció (manies meves, ho sé), tot i que els que l'han vista (ma filla, per exemple) m'han dit que està molt bé. I també m'han dit això de la "llengua viva". Suposo que a part dels nens protagonistes i algun altre, han doblat els actors; no em puc creure que la Laia Marull (sí, sí, l'Ermessenda que no vaig voler veure, uix), hagi superat aquell parlar entre xava i figaflor que té.

    Salut i felicitats!

    ResponElimina
  6. Ah, però, hi surt la Laia Marull?? Bé, jo no diria que esguerri la pel·lícula. I la trama secundària que finalment acaba sent principal no et pensis que acabi d'estar ben transmesa. Però, vaja, dicrepo d'una espectadora que quan va acabar va dir que no li havia agrada ni poc ni molt: gens.

    Les olles d'aram ja eran purament decoratives quan jo era petit a Mallorca. A Mèxic encara en venien a la vora de la carretera i jo diria que en zones rurals la gent encara les fa servir. A Mallorca una cançó infantil diu: Serra mamerra/una olla de terra/una olla d'aram/patapim, patapam!.
    I gràcies per les felicitacions!

    ResponElimina
  7. Per molt anys Geo!

    Jo tampoc havia escoltat mai la paraula aram i mira que he viscut 5 anys a la plana :-\

    Salut.

    ResponElimina
  8. Gràcies Aixetaire! En vida teva, que es diu!
    Faré una mica de cerca d'això de l'aram, i potser en parlo una mica més. Salut!

    ResponElimina