Mitjans catalans sobre Harvard: ignorància o mala fe?

Des del 13/08/2013 a les 12:36 una notícia amb notables errors o inexactituds penja del web de l'ACN, i ha estat reproduïda amb entusiasme i escàs esperit crític per altres mitjans, i, no cal dir-ho, per nombrosos tuitaires. Fins i tot sembla que la font no és l'ACN, perquè El Singular Digital data la notícia el 12 d'agost, un dia abans. El text de l'ACN comença així:

Catalunya podria ser un nou estat el 2025, segons un article de la Universitat de Harvard [...] Barcelona (ACN).- L'Institut de Política de Harvard, el Policy Mic, ha publicat al seu web un article que situa Catalunya com a nou estat el 2025...

Amb una mica de fact checking, hauríem de reduir l'anterior paràgraf a:

Catalunya podria ser un nou estat el 2025, segons un article de PolicyMic

(L'article citat és aquí.) Anem a pams.

1. Aquesta cosa "de Harvard" es diu Policy Mic? 

No. Es diu PolicyMic, tot junt, però mantenint la M majúscula de Mic.

2. PolicyMic és un "Institut"?

No, PolicyMic no és cap institut. És un plataforma web de publicació i comentaris en línia sobre política, on els usuaris van adquirint dret a publicar conforme els seus comentaris i escrits quanyen més punts dels lectors. PolicyMic pertany a l'empresa Mic Network Inc. Podríem dir que PolicyMic és una revista en línia 2.0. Detalls.  Vegeu aquí les condicions del servei.

3. PolicyMic és l'Institut de Política de Harvard? 

I ara! Si no és cap institut com pot ser l'Institut de Política de Harvard?

4. L'Institut de Política de Harvard... existeix?

Sí, hi ha l'Institute of Politics at Harvard University (IOP). És possible que s'hi referissin, però, hi insisteixo, l'IOP no és el PolicyMic.

5. PolicyMic pertany a l'Institute of Politics de Harvard?

No consta que PolicyMic pertanyi o estigui governat per l'IOP. Tres pàgines web de l'IOP esmenten PolicyMic, dues d'elles per comentar que l'institut atorga el 2013 una beca perquè un graduat faci una estada a PolicyMic (com en moltes altres institutucions externes a l'IOP). L'estada d'aquestes beques (Director Internships) és de 8-10 setmanes a temps complet. La tercera citació de PolicyMic al web de l'IPO és completament circumstancial. D'altra banda, a la Harvard Kennedy School (escola de government) de Harvard hi ha una única referència a PolicyMic, i no és per proclamar l'afilició d'aquest servei a l'escola.

6. El PolicyMic pertany en absolut a la Universitat de Harvard?
Sembla que no. Hi ha 610 pàgines al domini harvard.edu que esmenten PolicyMic, però una revisió dels resultats de Google no permet concloure una vinculació. PolicyMic no ho diu a les pàgines "About us" (seria per proclamar-ho als quatre vents). L'únic que diuen és: PolicyMic was founded in New York City by recent Harvard and Stanford grads Chris Altchek and Jake Horowitz. Atenció, redactors de notícies: "Ha dit Harvard" no equival a "És Harvard".

7. L'article situa Catalunya com a nou estat el 2025?
Només en condicional, com diu l'ACN al titular.

En resum, la concentració de mala informació és aclaparadora en aquest text inicial de l'ACN. Crec que seria el moment de citar Dashiel Hammett, per boca de Sam Spade:

"I was reading a sign high on the wall behind the bar:
ONLY GENUINE PRE-WAR AMERICAN AND
BRITISH WHISKEYS SERVED HERE
I was trying to count how many lies could be found in those nine words, and had reached four, with promise of more..."

Qui és el geni darrere el text de l'ACN? 

Difusió pel Twitter
Alguns tuitaires, inclòs algun mitjà, ha tirat pel dret, a partir de titulars periodístics, amb piulades com aquesta: "Harvard situa Catalunya com un possible Estat independent al 2025" (això, de fet, és un titular de El Singular Digital!) molt redifós per tuitaires individuals. Nació Digital fa un titular de la mateixa categoria. És increïble. Suposem que PolicyMic fos, realment una revista de Harvard, i que l'autor de l'article, Justin Pottle, fos un professor de Harvard. Tot i així seria molt bèstia dir que Harvard diu tal cosa. Seria l'estudi o l'opinió d'aquell professor en particular o de la revista. La Universitat de Harvard com a institució s'expressa, suposem, a través de la seva rectora o dels seus òrgans de govern. Però és que PolicyMic sembla que no és (ni és de) Harvard!
.
Cal dir totes aquestes obvietats? Sembla que sí, i això és una de tantes coses que em confirma que la premsa digital sobiranista, i, no en parlem, el Twitter són plens de wishful thinking, tot i que en aquest cas thinking seria a gross overstatement. O estaríem parlant de mala fe?

Sharknego, the film

En aquest film fantàstic escrit i dirigit per Albert Sánchez Guignol, l'actor Yordi Khañas encarna una bèstia, mig home, mig tauró, que malviu dins una font del Guinardó. Un tornado amplificat pel canvi climàtic l'aspira fins a l'estratosfera per descarregar-lo sobre el Quadrat d'Or de l'Eixample. Allà es dedica a esmicolar vitralls modernistes i a queixalar forjats gaudinians, que es dobleguen com culleres d'Uri Geller. Per berenar es cruspeix setanta-dos socis d'Òmnium que passaven per allà i quatre voluntaris de Softcatalà que venien samarretes. El clímax arriba amb un llarg cos a cos amb Pilar Rajola. Quan la bèstia és a punt de devorar la Marianne de Cadaqués apareix al cel un drone israelià, que fa un bucle i un tirabuixó sobre la Pedrera abans de convertir l'home-tauró en salsa bolonyesa.

Una gran pel·lícula de catàstrofes naturals, plena d'acció i entreteniment per a tota la família. Per a espectadors més exigents, Romà McGovern hi veu una revisitació - postmoderna i gore - del mite del Pijoaparte.

Croquetes (de certes parts) de pollastre

Tots tenim un passat (III)

Entre les feines més apassionants d'aquella fàbrica de congelats hi havia la producció de croquetes de pollastre. Periòdicament ens arribaven camions carregats de pollastres plomats d'una cooperativa agropecuària catalana. L'aviram era minuciosament especejat: cames, cuixes, pits i ales, que es venien per separat, congelats i a granel. De l'animal només en quedaven les carcanades i les pells. (No recordo si arribaven amb cap, peus i vísceres.)

Quina part del pollastre diríeu que servia de matèria primera per a les croquetes de pollastre? Potser les sucoses cames? Tal vegada les fibroses pitreres? Les cartilaginoses ales? No amics lectors, les croquetes de pollastre es feien amb les nues carcanades i amb les greixoses pells dels gallinacis! Les carcanades les coïen dins un autoclau i després es congelaven, igual que les pells crues. Després, mig descongelades, carcanades i pells s'introduïen dins una capoladora que les convertia en una pasta fina.

Aquesta massa es barrejava amb llet, farina i substàncies aromatizants (recordo una olor intensa de juliverd), i tot es coïa dins un reactor obert que tenia un agitador en forma d'àncora. Després es deixava refredar i la massa pastosa s'introduïa dins la màquina de fer croquetes. Aquesta màquina mereix capítol a part.

La màquina tenia una petita tremuja per introduir-hi la pasta de les croquetes. Una extrusora generava contínuament 6-8 xurros per sengles tubs del diàmetre adequat, i un mecanisme de biela-manivela tallava amb un fil d'acer els xurros a la mida requerida. Posem que es generessin 6-8 croquetes per segon. Les croquetes queien sobre una cinta transportadora de malla d'acer inoxidable. Així eren dirigides capa a una dutxa d'ou batut, que les deixava ben remullades. (Els ous els batiem nosaltres mateixos amb un túrmix de l'alçada d'una nena de quatre anys.) Acte seguit, les croquetes passaven per una nova dutxa, en aquest cas de pa ratllat, que, per obra de l'ou batut, les arrebossava convenientment. Finalment, la cinta transportadora acabava a l'extrem de la màquina, on un servidor recollia el gènero amb una gran safata de plàstic.

Cada safata plena s'introduïa dins una calaixera ad hoc (una gàbia, en dèiem nosaltres), i, un cop la gàbia era plena de safates, la introduïem amb un toro dins una cambra congeladora a 20 o 30 graus sota zero. Encara al cap d'unes hores haviem de desenganxar les croquetes congelades de les safates i posar-les en cubetes blanques on es venien a granel al públic.

No sé per què, cada vegada que explico això a algú li fugen les ganes de menjar croquetes de pollastre.

El pollastre no és un animal...

La meva filla de quatre anys va anar amb l'esplai a visitar una granja "pedagògica", on va veure una vaca (en singular), una ovella, algun conill i altres animals. En va venir molt contenta. Mentre sopàvem em pregunta: com es diu gallina en anglès? Dic "hen" (després de fer una mica de memòria, francament). I com es diu gall? Dic "cock", obviant altres significats d'aquesta paraula. I jo li pregunto: I com es diu pollastre, confiant que potser coneixia la paraula "chicken"? Resposta: Nooo, que el pollastre no és un animaaal!

Va quedar de pasta de moniato en saber la veritat. Es devia pensar que els pits de pollastre els cullien d'un arbre, ja ben arrebossats amb pa ratllat i juliverd. Vaig aprofitar per dir-li que el conill (sí, com aquell que hi havia a la granja) també es menja, que al menú del restaurant on vaig dinar ahir hi havia conill, i que la seva àvia mallorquina cuina conill amb ceba de tant en tant. Va quedar bocabadada i amb els ulls com platerets. El traumatòmetre es devia descalibrar una mica: el vam tornar a posar zero.

"Late adopter"

El 2003 em van comprar (em van!) el meu primer mòbil, quan ja en tenien tots els senyors Ramons i totes les senyores Carmes del món sencer. Jo esperava que passés com amb el walkman, que es va extingir abans que me'n comprés un, pero no va ser així. El walkman se'n va, però el mòbil es queda, que diria en Capri.

Aquesta setmana m'he comprat un telèfon intel·ligent, o sigui, un ordinador de butxaca d'aquests que tothom acaricia obscenament amb la polpes dels dits. No es pot dir que jo sigui un early adopter d'aquesta mena d'andròmines, però sé que m'hi aficionaré. 

---

Per cert, m'he comprat un mòbil de gamma mitjana, diria jo, un Sony Xperia L, tot en català. Amb un manual en pdf de 132 pàgines, també en català.

Omaha Beach

¿Algú s'ha preguntat alguna vegada per què van batejar Omaha Beach com a "Omaha Beach" i no com a "Mendocino Beach" o "Schenectady Beach"? Tetrasíl·labs a part, no he vist mai ningú que ho expliqui. Ni tan sols l'article wikipèdic corresponent: d'onze mil paraules sembla que no en dedica ni mitja a explicar-ho. Però el simbolisme d'Omaha com a cap de pont se'm va fer molt evident des del moment que vaig cercar aquesta ciutat al mapa dels EUA.

Al marge occidental del riu Missouri (frontera per molts anys entre l'Est i l'Oest), Omaha era el punt de sortida de la ruta d'Oregon (Oregon Trail: diguem-ne el corriol d'Oregon). Milers i milers de pioners, colons i immigrants van sortir d'Omaha cap a l'Oest. Abans, però, calia travessar el Missouri i desembarcar a Omaha. Quan van decidir fer el primer ferrocarril transcontinental, la nova via arrencava d'Omaha i acabava a Sacramento, Califòrnia. Les vies fèrries de l'Est morien a Council Bluffs, Iowa, al marge oriental del riu davant Omaha, i els trens havien de travessar el riu amb ferry, per desembarcar a Omaha i prendre la via transcontinental. Això fins que no es va fer el pont del ferrocarril sobre el Missouri. Centenars de milers d'emigrants van haver d'arribar a Omaha per poder sortir cap a l'Oest amb el First Transcontinental Railroad. El simbolisme d'Omaha Beach és força evident. No és bonic?

Però, com li passava al Kommandant van Heerden, que es feia moltes il·lusions sobre everything else, la meva il·lusió s'ha esvaït de cop quan he sabut aquests dies que l'origen del nom d'Omaha Beach i de la veïna Utah Beach podria ser força més prosaic. Simplement, el general Omar Bradley, que va dirigir les forces de terra des de Normandia fins a Alemanya, tenia dos ajudants: un d'Omaha (Nebraska) i un de l'estat de Utah, i va tenir el "detall" de batejar aquestes platges en honor d'ells. Això ho diu aquest senyor tot citant The Omaha World-Herald. No és exactament una font irrefutable, però ha estat com una galleda d'aigua freda sobre el meu mite omahià.

Encara, però, em sorgeix un altre dubte: si el general Bradley hagués pensat que Omaha simbolitzava perfectament el desembarcament i l'inici de la llarga marxa sobre Berlín, li hauria posat mai aquest nom clau, que havia de ser mínimament indesxifrable per a l'enemic? Deixem-ho estar, però em quedo amb el meu mite.

Una fita per a la Queralt

Fa tres caps de setmana hi va haver una treva de solell entre aquests diluvis inacabables i vam pujar a la Mola. En aquella sortida (us en recordeu, quan dèiem "sortida"?) la meva filla, aquí popularment coneguda pel pseudònim de Queralt, va fer cim per primer cop. No diré que va fer sostre, perquè va néixer a 1.890 m d'altitud, i Sant Llorenç del Munt li cauria una mica Avall. Tampoc puc dir que fos precisament una experiència de solitud, perquè la massa excursionista, de la qual vaig gaudir de formar part, cobria el cim com un acolorit biofilm.

Feia més de deu anys que no pujava a la Mola, per descomptat des d'abans de l'emigració a Mèxic, i recordo que a l'ultima ascensió algú de Cuba m'hi va explicar fil per randa i amb autèntic fervor la Revolució Cubana. Només recordo que a Montcada hi havia un quarter, però no puc recordar que tenia a veure amb Cuba...

A part de les inevitables activitats que sempre es fan a la Mola (mirar cap al Pirineu, que estava nevat -per cert, que se n'ha fet d'aquella taula panoràmica 3D de formigó?; entrar uns nanosegons a l'església romànica, assolellar-se una estona al pati, dinar al restaurant (ja no), comprar una cervesa a preu de canari flauta, portar les criatures a veure els ases), a part de tot això, dic, vaig introduir la Queralt a un concepte muntanyenc essencial com és a la fita. I no em refereixo a la fita en sentit figurat sinó literal: una pila de pedres en equilibri precari que asenyalen el camí, normalment quan, precisament, no hi ha camí.

(Sí, si tingués una circular serraria aquelles cames). 

Val a dir que la Queralt es va emocionar amb les fites. En vam fer mitja dotzena i vam jugar a anar de fita en fita, trobant un camí suposadament inexistent. El que encara no sap ella és que massa sovint no hi ha ni tan sols fites, o que de vegades cal oblidar-se d'elles i fer el teu camí.