dimarts, 24 de maig de 2016

Un metge i un deli a Houston

Main Street, Houston. Google Street View.

Al 2007, un vol regional de Continental ens va portar de Mèxic a Houston per a un cap de setmana de tres dies. Portàvem una guia-totxo dels restaurants de Houston i la il·lusió de conèixer personalment la Lucy, l'esquelet australopitec de tres milions d'anys que per primer cop havia sortit d'Etiòpia.

També tenia a l'agenda una visita mèdica en una clínica urològica de la ciutat. (Per cert, si vius lluny de la casa pairal, truques a ta germana i li dius que aniràs al metge a Houston és possible que s'espanti i l'hagis de convèncer que -encara- no estàs com la Rocío Durcal o Jurado, qualsevol de les dues, quan van anar a atendre's, precisament, a Houston.)

Aquella clínica devia ser molt bona, perquè si arribaves tard a la cita la perdies i et clavaven prop de 100 dòlars. De camí cap a la consulta al volant del Dodge Caliber de lloguer, per aquelles autopistes urbanes em sentia com Bill Paxton empaitant tornados amb Helen Hunt. Però em vaig equivocar de camí. Vam perdre mitja hora, fins que vam arribar al gratacels on hi havia la clínica. La vam tallar justa, però no ens vam haver de retratar. De moment, és clar.

Realment, la clínica devia ser molt bona, perquè al vestíbul hi havia un cartell proclamant que l'altre any havia estat nomenada de les millors clíniques urològiques dels Estats Units. Bé, entrevista amb el metge, fluxometria, mostra d'orina, mostra d'esperma, ecografia de bufeta, tacte rectal: aquell tipus de coses que mai deixaries de fer en un cap de setmana als Estats Units. Insisteixo que devia ser molt bona aquella clínica perquè la fluxometria, només la fluxometria, va costar prop de dos-cents dòlars. Per dos mil dòlars (i per  menys) pots comprar un fluxòmetre urològic: amb una setmana o dues devien amortitzar l'aparell.

Però la prova estrella era una anàlisi FISH de defectes genètics en els espermatozous. Si pixar dins un embut ja sabem què costava, que podia costar aquesta altra prova? Ho deixarem aquí. Em van detectar un percentatge baix de defectes, que no els va semblar important, però em van recomanar d'anar a veure un "conseller genètic". Va ser com l'acudit del metge que et diu hágaselo mirar esto, hágaselo mirar. Tot i el detall del conseller genètic, me'n vaig tornar a casa amb diagnòstics i prescripcions  importants, i em vaig estalviar una operació que m'aconsellava un especialista mexicà. El preu va ser sagnant. Encara dol.

Sortint de la clínica, vam fer parada i fonda a un deli. L'entrepà que hi vaig menjar va ser extraordinari, una delícia. Ara em figuro que era de pastrami amb pa de sègol, però no ho sé. En aquell moment desconeixia completament què era un deli. De fet, com qui despatxava era clarament indostànic, vaig pensar si deli no tindria a veure amb Dehli. De traca i mocador, o de Cuando era feliz e indocumentado.

La meva semialfabetització en el món jueu dels últims anys m'ha permès conèixer l'origen i el significat cultural dels delis a Nova York. Aquí en parlen. Curiosament, el 2008 vaig ser a Nova York i seguia sense saber res d'aquests restaurants, de manera que no hi vaig posar els peus. Si hi torno hauré d'anar al Katz Delicatessen. Però que ningú em parli de metges!

----

Houston a Cartes de Mèxic:
Tot esperant Houston
Tot això era nostre
Foment americà de la lectura

2 comentaris:

  1. Avui, pensant en cartes desde Mèxic,he descobert les Lectures del retorn...i m'he endut una agradable sorpresa. Estic contenta d'haver-te trobat. Gemma

    ResponElimina
  2. Hola, Gemma, quant de temps! Gràcies pel comentari. Malauradament, el 'Lectures' està gairebé tan adormit com el 'Cartes', haha! M'ha agradat retrobar-te, de tota manera.

    ResponElimina