dimecres, 24 de juliol de 2013

Sharknego, the film

En aquest film fantàstic escrit i dirigit per Albert Sánchez Guignol, l'actor Yordi Khañas encarna una bèstia, mig home, mig tauró, que malviu dins una font del Guinardó. Un tornado amplificat pel canvi climàtic l'aspira fins a l'estratosfera per descarregar-lo sobre el Quadrat d'Or de l'Eixample. Allà es dedica a esmicolar vitralls modernistes i a queixalar forjats gaudinians, que es dobleguen com culleres d'Uri Geller. Per berenar es cruspeix setanta-dos socis d'Òmnium que passaven per allà i quatre voluntaris de Softcatalà que venien samarretes. El clímax arriba amb un llarg cos a cos amb Pilar Rajola. Quan la bèstia és a punt de devorar la Marianne de Cadaqués apareix al cel un drone israelià, que fa un bucle i un tirabuixó sobre la Pedrera abans de convertir l'home-tauró en salsa bolonyesa.

Una gran pel·lícula de catàstrofes naturals, plena d'acció i entreteniment per a tota la família. Per a espectadors més exigents, Romà McGovern hi veu una revisitació - postmoderna i gore - del mite del Pijoaparte.

dijous, 18 de juliol de 2013

Croquetes (de certes parts) de pollastre

Tots tenim un passat (III)

Entre les feines més apassionants d'aquella fàbrica de congelats hi havia la producció de croquetes de pollastre. Periòdicament ens arribaven camions carregats de pollastres plomats d'una cooperativa agropecuària catalana. L'aviram era minuciosament especejat: cames, cuixes, pits i ales, que es venien per separat, congelats i a granel. De l'animal només en quedaven les carcanades i les pells. (No recordo si arribaven amb cap, peus i vísceres.)

Quina part del pollastre diríeu que servia de matèria primera per a les croquetes de pollastre? Potser les sucoses cames? Tal vegada les fibroses pitreres? Les cartilaginoses ales? No amics lectors, les croquetes de pollastre es feien amb les nues carcanades i amb les greixoses pells dels gallinacis! Les carcanades les coïen dins un autoclau i després es congelaven, igual que les pells crues. Després, mig descongelades, carcanades i pells s'introduïen dins una capoladora que les convertia en una pasta fina.

Aquesta massa es barrejava amb llet, farina i substàncies aromatizants (recordo una olor intensa de juliverd), i tot es coïa dins un reactor obert que tenia un agitador en forma d'àncora. Després es deixava refredar i la massa pastosa s'introduïa dins la màquina de fer croquetes. Aquesta màquina mereix capítol a part.

La màquina tenia una petita tremuja per introduir-hi la pasta de les croquetes. Una extrusora generava contínuament 6-8 xurros per sengles tubs del diàmetre adequat, i un mecanisme de biela-manivela tallava amb un fil d'acer els xurros a la mida requerida. Posem que es generessin 6-8 croquetes per segon. Les croquetes queien sobre una cinta transportadora de malla d'acer inoxidable. Així eren dirigides capa a una dutxa d'ou batut, que les deixava ben remullades. (Els ous els batiem nosaltres mateixos amb un túrmix de l'alçada d'una nena de quatre anys.) Acte seguit, les croquetes passaven per una nova dutxa, en aquest cas de pa ratllat, que, per obra de l'ou batut, les arrebossava convenientment. Finalment, la cinta transportadora acabava a l'extrem de la màquina, on un servidor recollia el gènero amb una gran safata de plàstic.

Cada safata plena s'introduïa dins una calaixera ad hoc (una gàbia, en dèiem nosaltres), i, un cop la gàbia era plena de safates, la introduïem amb un toro dins una cambra congeladora a 20 o 30 graus sota zero. Encara al cap d'unes hores haviem de desenganxar les croquetes congelades de les safates i posar-les en cubetes blanques on es venien a granel al públic.

No sé per què, cada vegada que explico això a algú li fugen les ganes de menjar croquetes de pollastre.

dissabte, 13 de juliol de 2013

El pollastre no és un animal...

La meva filla de quatre anys va anar amb l'esplai a visitar una granja "pedagògica", on va veure una vaca (en singular), una ovella, algun conill i altres animals. En va venir molt contenta. Mentre sopàvem em pregunta: com es diu gallina en anglès? Dic "hen" (després de fer una mica de memòria, francament). I com es diu gall? Dic "cock", obviant altres significats d'aquesta paraula. I jo li pregunto: I com es diu pollastre, confiant que potser coneixia la paraula "chicken"? Resposta: Nooo, que el pollastre no és un animaaal!

Va quedar de pasta de moniato en saber la veritat. Es devia pensar que els pits de pollastre els cullien d'un arbre, ja ben arrebossats amb pa ratllat i juliverd. Vaig aprofitar per dir-li que el conill (sí, com aquell que hi havia a la granja) també es menja, que al menú del restaurant on vaig dinar ahir hi havia conill, i que la seva àvia mallorquina cuina conill amb ceba de tant en tant. Va quedar bocabadada i amb els ulls com platerets. El traumatòmetre es devia descalibrar una mica: el vam tornar a posar zero.