dimarts, 28 de febrer de 2012

El Catalanitzador i un residu insoluble

He aplicat el Catalanitzador de Softcatalà al meu portàtil. De fet, estava gairebé tot en català, però encara em faltava posar el català com a llengua d'escriptura, i això és tot el que ha hagut de fer aquesta utilitat.  Però en pot fer moltes més, com expliquen a Softcatalà:

Instal·la els següents paquets oficials d'idioma:
    Windows XP, Vista i 7
    Microsoft Office 2003, 2007 i 2010
    Internet Explorer 6, 7, 8 i 9
Realitza els següents canvis de configuració:
    Configura la llengua de navegació de l'Internet Explorer
    Configura el català com a llengua del sistema
    Configura el català com a llengua d'escriptura

Molt pràctic. Tot i així, encara la barra d'idioma del Windows 7 avisa que la llengua predeterminada és el Catalán (Catalán): residu insoluble i misteriosa redundància. Això no és culpa del Catalanitzador sinó del fet que el paquet d'idioma català de Microsoft no tradueix tota la interfície del Windows. Suposo.

Katalanator: el cyborg que ha vingut del futur a rescatar (o era a exterminar?) el teu connordinador.

dilluns, 27 de febrer de 2012

Butifarrons i tamales

Pregunta:
El sabor d'uns butifarrons mallorquins, ¿pot recordar a algú els tamales que venien per la calçada de Tlalpan o a prop del metro de Pino Suárez, al llunyà D.F.? Fins i tot, els tamales del otro dia, que una mare reescalfava?
Resposta: 
Afirmatiu. Increïble però afirmatiu.

diumenge, 26 de febrer de 2012

Melmelada de taronja

Per petició popular, la recepta, adaptada de la que em va passar la meva mare per telèfon.

Ingredients
3 kg de taronges sense pinyol
2,4 kg de sucre
(Naturalment, en podeu fer menys, mantenint la proporció)

Preparació
Pelem molt fines les taronges: els traiem només la pell de color taronja i la posem a part, deixant la pell blanca. Aquesta la pelem després i la llençem: les taronges han de quedar ben netes d'aquesta pellofa blanca. Amb un ganivet o amb una picadora tallem petites les peles de color taronja i les bullim dues vegades 15 minuts (en 250 mL d'aigua per cada kg de taronges) i llencem l'aigua cada vegada.

Dins una olla posem les taronges separades en grills o amb els grills tallats per la meitat. Hi afegim la pell taronja tallada i el sucre, i posem l'olla a un foc moderat o mínim fins que s'ha fos el sucre. Només s'ha de fondre: no s'ha de caramelitzar. Es posa al foc mínim (recomano el foc més petit de la cuina, posat al mínim) i s'espera que bulli. Quan ho fa, es deixa una hora bullint amb la tapadora de l'olla no ben assentada del tot, deixant una escletxa. Teòricament els grills es podrien arribar a desfer durant la cocció, però inicialment queden surant a l'olla. Recomano passar amb moderació la batedora per desfer els grells convenientment a la mida desitjada. No us passeu amb la batedora si no voleu fer un puré de taronges...

Acabada l'hora de bullir, i segons la reducció que hàgiu tingut per evaporació, podeu afegir-hi una mica d'aigua i agitar bé. En aquesta ocasió (3 kg de taronges) n'hi he afegit tan sols 100 mL (i segurament ni calia). Finalment, transferiu la melmelada encara calenta als pots de vidre que tindreu preparats i tapeu-los quan s'hagin refredat bastant.

 

divendres, 17 de febrer de 2012

El senyor des Cocons

Un cocó és un clot natural obert en la roca, dins el qual es posa aigua quan plou o quan hi arriba la mar (Alcover-Moll). A Bunyola, Mallorca, hi ha una possessió anomenada "es Cocons", un lloc que va inspirar Llorenç Villalonga en la creació de Bearn. Un difunt familiar meu de Bunyola, carlí, melòman i gran narrador, explicava incomptables fàbules, anècdotes i coverbos. En una història cèlebre contava que el propietari des Cocons, aleshores batlle de Bunyola, es va presentar al rei Alfons XIII en una recepció com a alcalde de Buñola y señor de Los Cocones. El borbó li va contestar "Le felicito. Y en cuanto a los cocones, que Dios se los guarde a usted muchos años". 

Jo hauria dit que això era una història apòcrifa, un coverbo inventat pel meu oncle o algú altre, però n'he trobat una versió molt semblant, referida, per això, a Alfons XII, al llibre El castellano en tierras de habla catalana. Podeu llegir l'anècdota (no necessàriament verídica) a Google Books, aquí (baixeu una mica per la pàgina).

dissabte, 11 de febrer de 2012

Requisits presidencials

Conec una persona mexicana que opina seriosament que Josefina Vázquez Mota, la candidata del PAN, no reuneix tres requisits essencials per ocupar la Presidència de Mèxic: 1) Ser home, 2) Fer almenys 1,70 m d'alçada, i 3) Ser blanc (com a mínim moreno claro: en aquest aspecte troba que JVM parece mazahua).

Aquesta opinadora (per aquí m'insisteixen que aclareixi que no és la meva dona) no compleix cap dels tres requisits, cosa que no sé com interpretar. Potser Freud ens hi ajudaria.

dimarts, 7 de febrer de 2012

El cinema no és per aprendre idiomes o n'hi ha que se les empassen doblades

El 2011 a Mèxic el cinema va tenir 205 milions d'espectadors. Si descomptem l'audiència del cinema mexicà (13,5 milions) i, tirant llarg, una quantitat semblant de cinema espanyol i llatinoamericà, quedarien encara uns 180 milons d'espectadors de cinema de Hollywood (bàsicament). Tota aquesta  gent, equivalent a mig milió d'espectadors diaris, veu els films en versió original subtitulada.  Ho repeteixo per a distribuidors de cinema i subscriptors de La Vanguardia que diuen que "el cine no és per aprendre idomes": el cinema en versió original té un 88% de quota de pantalla a Mèxic, amb 180 milions d'espectadors. I no passa res. I possiblement tampoc aprenen idiomes.

D'ençà que vaig tornar de Mèxic (2009) només he anat al cinema a veure Pa negre, aparentment en versió original, i To be or not to be, en versió original subtitulada en español por supuesto. D'una banda, no tinc cap gana d'anar a veure pel·lícules doblades. I, a sobre, els cinemes en versió original són massa lluny de casa, i ara que la criança d'una filla ha expandit enormement als quefers diaris em fa massa mandra un safari de quatre o sis hores per veure un film als Icària o als Verdi, per no parlar dels costos de mainadera si hi vull anar en parella.

Després de la mudança del desembre passat tenim uns multicinemes a la cantonada. Una escapada a veure J. Edgar, per exemple, implicaria només 10 minuts de desplaçament entre anada i tornada, però tot, absolutament tot el cinema nord-americà que passen és doblat. Aquesta pel·lícula, me l'empasso doblada o, directament, me la baixo amb l'eMule en versió original?

diumenge, 5 de febrer de 2012

Tot sobre Casablanca

Aprofito un viatge d'anada i tornada amb "els Catalans" a Barcelona per repassar una estona Casablanca: As Time Goes By. 50th Anniversary Commemorative, un llibre vistós de tapes dures, amb text i nombroses imatges i editat amb motiu del cinquantenari de l'estrena de Casablanca. Tal commemoració va ser el 1992, i en un viatge aquell any a Londres vaig comprar aquesta joia en una llibreria de Charing Cross Road. (Podria semblar que sóc habitual de Londres i les seves llibreries, però el meu instint suïcida m'empeny a aclarir que no he tornat a Londres des de de l'any olímpic barceloní).

Aquest llibre detalla amb admiració gens dissimulada, i amb professionalitat i eficàcia el procés pel qual el text teatral no estrenat Everybody comes to Rick's va esdevenir la producció cinematogràfica que ha enamorat les audiències d'unes quantes generacions. Amb profusió de fotos, notes del productor Hal Wallis, cartells i altres documents, l'autor Frank Miller desgrana el procés de creació i difusió d'aquest film mític. Un llibre que recomano si algú vol anar més enllà dels tòpics sobre l'obra (o aprofundir-hi!). A part de tot, ensenya molt sobre la manera de produir pel·lícules als anys quaranta a Hollywood. Jo diria, fins i tot, sobre la producció cinematogràfica a seques.

I moltes tafaneries. Volíeu saber si realment el productor Hal Wallis havia pensat alguna vegada en Ronald Reagan per al paper de Rick o de Victor Lazlo, o si Hedi Lamarr va estar a punt de ser Ilsa Lund a Casablanca? És dubtós que ho volguéssiu saber. Jo, de fet, no ho volia saber (per cert, qui era Ilsa Lund, dirien alguns), però Frank  Miller ho explica i documenta, i arribeu a pensar que quina cosa més interessant. ¿Volíeu saber com el personal de Warner Bros va estar buscant per mig món unes ampolles d'aigua de Vichy (degut a la guerra ja no es distribuïa als EUA) per a una de les escenes finals de la pel·lícula, en què el capità Renault deserta, podem dir, del règim de Vichy? No contesteu: Frank Miller us descobrirà que sí, que ho volíeu saber, i us ho explicarà.

Sucosa titulació dels capítols
Per posar títols als capítols (i perdoneu la rima), l'autor va triar oportunes frases dels diàlegs del film:
Cap.1. (De com el text teatral va entrar a la Warner justament el dia després de l'atac a Pearl Harbor, i del processos que es desencadenen al si de la productora): Of All The Gin Joints Of All The Towns Of All The World, She Walks Into Mine (Rick a Sam, sobre la sobtada irrupció d'Ilsa).
Cap. 2. (De la tria i contractació dels actors principals): Round Up The Usual Suspects (Renault als gendarmes després que Rick mata el major Strasser).
Cap. 3. (Dels actors secundaris): Perhaps Tomorrow We'll Be On That Plane. (Uns refugiats que veuen passar l'avió de Lisboa).
Cap. 4. (S'acosta l'inici del rodatge i el guió encara no està acabat): It's Still A Story Without An Ending (Rick a Ilsa després de sentir Ilsa explicar la història d'ella i Victor).
Cap. 5. (Comença el rodatge): Go Ahead and Shoot, You'll be Doing Me A Favor. (Rick a Ilsa, qui l'apunta amb el revòlver. Shoot=Disparar una arma, Shoot=Disparar una càmera, rodar un film).
Cap. 6. (Estrena, recorregut comercial del film). The Beginning Of A Beautiful Friendship. (Renault a Rick a l'escena final del film).
Cap. 7. (Anàlisi/reflexions finals de l'autor sobre el film). Here's Looking At Your, Kid. (L'original fòrmula utilitzada per Rick per brindar amb Ilsa al cafè La belle aurore a París, el significat de la qual és objecte de discussió).

Aparentment, encara podeu comprar el llibre de segona mà per 0,18 dòlars + despeses d'enviament.