dijous, 4 de novembre del 2010

Per què l'Ara il·lusiona

Reciclant un correu meu d'aquest matí, diria que l'aparició del diari Ara m'il·lusiona perquè és decebedor que en trenta anys no hi hagi hagut un gran diari en català capaç de trencar l'hegemonia periodística i ideològica de La Vanguardia i El Periódico (i dels diaris de Madrid); perquè (potser des d'un cert prejudici) és difícil d'empassar que una empresa que fa diaris locals hagi fagocitat l'Avui per després, via mitosi cel·lular, produir dos bessons (segons que ens han informat als seus blogs en JJ Isern i en Marc Belzunces, perquè jo no he comprat mai els dos el mateix dia, i menys darrerament).

La proposta és, si més no, arriscada en un moment que la gent deixa de comprar diaris en paper. A Mèxic vaig de deixar de fer-ho perquè els de la Ciutat de Mèxic arribaven a la una del migdia i els diaris locals eren com de broma. M'he acostumat així. Cada dia dedico una bona estona a llegir o fullejar diferents diaris al web, alguns des del meu agregador de notícies, i no m'acabo de veure tornant als diaris en paper. Suposo que en el pla de negoci de l'Ara deuen tenir en compte que hi ha molts potencials lectors que estan en la meva situació. Cobraran per llegir-lo en línia? No ho han dit pas. La publicitat web taparà el forat? Ens faran tornar al paper? Captaran lectors de paper d'altres diaris? Faran nous lectors en paper?

Recomano un interessant escrit sobre les innovacions periodístiques que incorporarà el diari, tanmateix amb una crítica a l'enfocament de continguts web.

D'altra banda, m'agraden alguns col·laboradors que s'anuncien. Ja enyorava el Sánchez Piñol articulista, que fa un temps escrivia quinzenalment al suplement de cultura de l'Avui (era el meu punt d'entrada al suplement). Tinc ganes de retrobar l'eficaç mala llet de l'Alzamora, de veure què ens explica la Laura Fàbregas, i de llegir l'Om i (potser) el Basses, el Culla i fins i tot el Mascarell (aquests dos no els he deixat de llegir). El Cardús, ho sento, no entenc una paraula del que diu. Per acabar, hi trobo a faltar l'Eva Piquer. C'est dommage!

Sort al nou diari Ara!

3 comentaris:

  1. Ei!
    Gràcies per la informació sobre l'Ara, que també espero amb una certa il·lusió (sobretot com a contrapès per l'assassinat de l'Avui en mans dels localistes d'El Punt --jo també en deia fagocitació, però em sembla que ja cal dir les coses amb més precisió--), però et confesso que també sóc una mica escèptica, almenys sabent d'alguns dels que hi ha al darrere (a mi l'Om, el Soler o el Basses em produeixen una certa urticària, què vols que et digui), però en canvi em mereix tots els respectes el que segurament en serà el cap d'edició, que els de l'Avui s'han deixat escapar (o ell sortosament n'ha fugit, vaja).
    En fi, ja vorem; em sembla interessant el comentari de Janquim que enllaces, i si es confirma el que hi diu sobre el plantejament que fan en principi sobre el web, penso com ell que malament rai.

    Però vet aquí que jo he entrat a visitar-te més que res per posar-te aquest enllaç per si no ho coneixes i et pot interessar: http://www.penultimosdias.com/2010/11/06/phantom-fear/#comments.

    ResponElimina
  2. Teresa, jo també tinc reticències respecte a algun dels noms que dius, no de tots, però bé, esperaré a veure què fan, aquests de l'Ara.

    Gràcies per l'enllaç. Aquest home escriu molt bé (de fet, veig que és escriptor), i explica molt bé el que representa viure a la Ciutat de Mèxic, i què senten els mexicans quan surten d'allà. Fa poc vaig rebre quatre persones de Mèxic, i flipaven de veure que la gent aquí no porta els fills agafats del bracet, que corren més o menys lluny dels seus pares, o aparentment sols. O se sorpenien de veure que la gent treu un bebè a passejar cada dia amb el cotxet.

    Afortunadament no vaig viure al DF, i jo circulava pel carrer i pels caixers automàtics tant o més tranqulil que per aquí. Però ja ha canviat la cosa en aquella ciutat. Quina pena.

    ResponElimina
  3. Deunidó, això de Mèxic DC; una pena, sí.

    ResponElimina