dissabte, 20 de novembre del 2010

Centenari de la Revolució Mexicana

Avui fa cent anys de la sublevació de Francisco I. Madero1 contra el règim de Porfirio Díaz, al crit de sufragi efectiu i no reelecció, cansat Madero que Díaz es releegís periòdicament a ell mateix a còpia de falsejar el resultat de les urnes. Tenint en compte que el 1810 va començar la guerra (o les guerres) d'Independència, un cert fatalisme vaticinava una nova revolució el 2010. Bé, de moment, avui 20/11/2010 a les 09:39, l'única insurrecció que hi ha és la narcoinsurgència dels últims anys, que no és poc, amb més de 10.000 morts, per exemple, des de l'1 de gener d'enguany.

La Revolució van ser moltes coses, i no pretenc fer-ne una síntesi, només una observació sobre el lema maderista, després priïsta, de sufragi efectiu i no reelecció. Durant els anys 10 i part dels 20, els presidents revolucionaris no es van poder plantejar la reelecció perquè la majoria van ser deposats o van morir assassinats. Però Álvaro Obregón, el 1928, es va presentar a la reelecció (després de reformar la constitució), va ser reelegit, i ràpidament assassinat.

L'assassinat d'Álvaro Obregón va marcar la fi de la reelecció
en primera persona del president, però Plutarco Elías Calles es va inventar la reelecció per persona interposada (ell era el Líder Màxim de la Revolució, i posava i deposava presidents). No va ser fins que Lázaro Cárdenas va dir-li prou i el va exiliar (1936), que es va acabar la reelecció presidencial en sentit ampli, rematada després amb la instauració pel mateix Cárdenas del dedazo, l'elecció inqüestionable pel president del seu successor. Podem dir que la Revolució va aconseguir la no reelecció el 1936, 26 anys després de l'aixecament maderista. Encara el 1945, Maximino Ávila Camacho, germà del president Manuel Ávila Camacho, es postulava per a succeir el seu germà, però va morir d'una oportuna i sospitosa indigestió. Segons Enrique Krauze, aquesta fita hauria marcar realment la fi de la reelecció a Mèxic. Per això les aspiracions presidencials de Marta Sahagún, esposa de Vicente Fox, van sentar tan malament a Mèxic. Ella, tanmateix, en va sortir més ben parada que Obregón o, potser, el general Maximino Ávila.

La no reelecció no és un principi essencial de la democràcia, però va ser el gran McGuffin del règim revolucionari.

Pel que fa al sufragi efectiu, segona part del lema maderista, no va arribar fins l'any 2000 en l'elecció presidencial, per bé que a les eleccions locals, estatals i legislatives federals hi havia començat a arribar potser una decenni abans. Però l'alegria va durar molt poc, i el 2006, el sufragi efectiu va quedar, si més no, qüestionat per l'empat tècnic i la victòria ajustadíssima i dubtosa de Calderón, desafiada pel, d'altra banda, gran apòstol de la democràcia que és López Obrador.

Pel que fa a la democràcia, dubtosos resultats els de la Revolució Mexicana i del que ha vingut després. Sento haver-ho de dir.

1 Gairebé ningú sap què vol dir la "I.". Durant molts anys deien que era Indalecio, però el 2008 van trobar la seva partida de naixement, on figura el nom d'Ygnacio (sic). (Via Wikipedia, vegeu-ho a El Universal).

3 comentaris:

  1. L'enllaç que dones està equivocat. Suposo que vols dir aquest.

    En les conquestes i mancances socials de la Revolució tan sols no hi he volgut entrar...

    ResponElimina
  2. Ups sí, enllaç esborrat.

    Només era per comentar que el teu post m'ha fet enrecordar d'eixe article.

    Una cosa porta l'altra, volia dir.

    ResponElimina