Ara fa catorze mesos vam decidir tornar de Mèxic. En aquell moment, tornar només era una de les opcions. Podríem haver tornat com podríem no haver-ho fet. L'oasi mexicà en què vivíem tenia almenys quatre trets molt atractius: a) una ciutat i un estat molt segurs, encara a recer del bany de sang que s'anava estenent des de les places tradicionals (Tijuana, Culiacán, Juárez, Reynosa) cap a la resta del país (tanmateix, la pregunta arrecerats, fins quan? es plantejava a diari); b) un entorn professional estimulant i econòmicament privilegiat; c) un entorn molt càlid d'amics, coneguts i saludats, com difícilment tindrem aquí; i d) gairebé sempre és estimulant ser un expatriat europeu a Mèxic, i, la veritat, m'agradava viure lluny de la dividida, derrotada i desorientada Catalunya: diguem que els mals de Mèxic, que són uns quants, i dos o tres ordres de magnitud més grans, no em dolien tant.
Bé, passat una mica més d'un any, les notícies que ens arriben de Mèxic, ens confirmen que aquell oasi de seguretat estava del tot indefens enfront de les tempestes de sorra de la narcoviolència. Que aquesta no hi havia arribat encara per alguna estranya coincidència. Llegim als diaris locals notícies de balaceres (que em perdonin, pero balacera seria tant castellanisme com tiroteig) gairebé diàries (de vegades amb llançament de granades), i un auge dels segrests, els assalts i els robatoris. I rebem, també, el testimoni d'alguns amics de la ciutat en el mateix sentit.
Un d'aquests amics, un altre expatriat europeu, segurament el professor d'idiomes més ben aprofitat al sud del Río Bravo (ensenya quatre idomes en una escola mundialment coneguda), em deia en un correu:
El panorama general de Mèxic sembla que segueix camins de deteriorament, així que crec que vau prendre la decisió correcta, per la Queralt, sobre tot.
Ens hem convertit ens un refugiats més de la violència que assola el país? Sense voler, però potser sí.
Bé, passat una mica més d'un any, les notícies que ens arriben de Mèxic, ens confirmen que aquell oasi de seguretat estava del tot indefens enfront de les tempestes de sorra de la narcoviolència. Que aquesta no hi havia arribat encara per alguna estranya coincidència. Llegim als diaris locals notícies de balaceres (que em perdonin, pero balacera seria tant castellanisme com tiroteig) gairebé diàries (de vegades amb llançament de granades), i un auge dels segrests, els assalts i els robatoris. I rebem, també, el testimoni d'alguns amics de la ciutat en el mateix sentit.
Un d'aquests amics, un altre expatriat europeu, segurament el professor d'idiomes més ben aprofitat al sud del Río Bravo (ensenya quatre idomes en una escola mundialment coneguda), em deia en un correu:
El panorama general de Mèxic sembla que segueix camins de deteriorament, així que crec que vau prendre la decisió correcta, per la Queralt, sobre tot.
Ens hem convertit ens un refugiats més de la violència que assola el país? Sense voler, però potser sí.
curiós sentir-se com un refugiat d'una altra pàtria en la pròpia. I què difícil sembla acabar amb tot allò i la de gent innocent que morirà en el seu nom.
ResponEliminaUna mica m'hi sento. I allò, efectivament no s'acabarà d'avui per demà, si és que s'acaba mai. Ara, no sé si la gent innocent mor "en nom de". En sembla que encara és més sòrdid. La gent mor víctima d'una màfia, mor perquè s'ha buscat un ofici molt arriscat, o mor perquè passava per allà. El més important és la pèrdua de llibertat que tot plegat implica (a Cd. Juárez els metges visiten els malats d'amagat per por que no els segrestin), la pèrdua de valors, i la corrupció, potser definitiva, de les institucions.
ResponEliminaL'alegria deu anar per barris. A mi s'entesten a assegurar-me (puro DF) que allí no passa res que no passara abans, de tota la vida (que és, com si en diguérem, un consol ben desconhortador). Jo m'enteste que si el més important de tot plegat és compartir fronteres exteriors comunes, anem doncs ben poc arreglats. Bé, a mi m'arreglava ben poc des del principi, tot plegat.
ResponEliminaLa meva apreciació és que al DF la situació no ha empitjorat (o no gaire) els últims anys. Despus-ahir li deia per telèfon a un amic d'allà que aviat el DF serà la zona més segura del país ;)
ResponEliminaTípicament, un "chilango" no deixaria la capital per res del món. Tanmateix, tinc al costat una defeña que ja el 2002, abans que comencés aquest merder fort del narco ja no volia viure al DF, i va rebutjar una oferta de l'Instituto Politécnico Nacional al DF per anar-se'n a treballar en una universitat "de provincia".
També hi ha molts DF diferents: no és el mateix haver-se criat a la Colonia del Valle que la Nueva Atzacoalco, a la Condesa o a Bosques de las Lomas, per exemple. Finalment, l'apreciació sempre és subjectiva. I, com diu la meva sogra, t'encomanes a la mare de Déu i no et passa res...
No acabo d'entendre l'última part del teu comentari. Estar poc arreglat és el contrari d'estar ben arreglat? (i estar ben arreglat és, irònicament, no tenir-ho gens arreglat). Mi no comprender. Fent abstracció de tot això, ¿puc interpretar que no tens molt clar si et convé passar una temporada llarga, potser molt llarga, per allà? ;-)
Bé, no. El que no m'arreglava és la idea, que jo senc a sovint, que «todo eso pasa en el norte» (del DF estant). Per ací anava el record que tota la República (mexicana) té les mateixes fronteres i que són dins d'eixes fronteres on s'acumulen els assassinats. Que això de «pasa en el norte» no m'arreglava gens des del principi.
ResponEliminaPer altra banda, ho tinga clar o fosc, lo de la temporadeta no és una opció discutible. Ja veus...
I, en darrer lloc, per la taxonomia defeña que em pertoca, La Condesa y Polanco, que supose que pot explicar moltes coses.
Ara sí que he entès aquest ús del verb arreglar i allò de les fronteres exteriors. Si hi ha estada mexicana a la vista (potser encara per sota de l'horitzó), els meus millors desitjos! Condesa i Polanco: són dels llocs on he estat al DF, però poc, i sempre de pas. Conec, però, algunes de les connotacions socials d'aquests barris.
ResponElimina