dilluns, 20 de setembre de 2010

Retrobades del retorn

Feta finalment la mudança, al nou pis (que, de fet, és el vell pis que va estar llogat durant cinc dels anys de l'estada a Mèxic) he retrobat unes cinquanta caixes amb tota mena de menage, en gran part inútil o irrecuperable. ¿Faré servir mai més el vestit de neoprè que em posava als anys noranta per a "fer torrents", que diem a Mallorca, és a dir, fer barranquisme? Hi cabria, jo, dins el neoprè? I els guants i la bossa d'eines de BTT, amb aquella olor d'entre morques i suor fossilitzada, els tornaré a portar amb la bicicleta? Tornaré a baixar com un suïcida per aquells camins de la serralada prelitoral? Deixem-ho estar...

He trobat unes setze caixes de llibres i revistes que de moment no he obert, perquè no hi ha gaire lloc per col·locar-los i no tinc temps de treure'ls la pols. Però sí que he desempolsat els tres primers volums de les memòries del Tísner (el quart el tinc a Mèxic). No tinc l'ànim ni la intenció de rellegir-los com cal, especialment els dos primers, que s'ocupen sobre tot de la guerra, però estic rellegint més o menys aleatòriament els episodis mexicans del tercer volum. Són espipellades catalano-mexicanes, inconfusiblement tisnerianes, unes més interessants que les altres. En tot cas, ara les puc llegir amb més coneixement de causa i amb una òptica diferent de la que tenia fa set anys.

Una de les coses de les que em faig creus és que la família Artís-Mercadet fos capaç de tornar a la trista Catalunya del franquisme (tot i que el 1966 no ja era els anys quaranta), deprés de vint-i-sis anys a Mèxic, sense perspectives laborals clares, deixant una filla i un fill a Mèxic, i deixant-hi també el que semblava una vida professional i personal força rica en un Mèxic que encara vivia el miracle (o miratge) del creixement econòmic sostingut dels anys 40-60. Sí, el Tísner explica que la seva estada sempre va ser provisional, i mai no es va naturalitzar mexicà, però no em deixa de sorprendre el retorn que va emprendre Tísner amb cinquanta-tres anys i cinc fills, deixant-ne dos a Mèxic (i una tercera encara hi va tornar més tard i s'hi va quedar).

Molt interessants també els passatges dedicats a la fi mai no anunciada de l'exili: amb els anys l'exili s'havia acabat, i els exiliats s'havien convertit en una altra cosa. La majoria no canviaria la seva vida mexicana per un incert retorn al país d'origen. Les celebracions pàtries de l'Orfeo Català llanguien any rera any. Un procés natural, segurament inevitable.

5 comentaris:

  1. Mentre les escrivia, les memòries, un dia va a trucar a casa, atabalat, amb la necessitat de contrastar alguna dada. Amb la seva ironia: "És que, noi, has de fer les memòries quan ja no en tens, de memòria".

    Eren una generació ben particular. Suposo que la guerra -un tòpic, ja sé- va deixar impromta.

    ResponElimina
  2. Precisament, una pregunta que t'acabes fent és com pot recordar tan detalladament tants moments i diàlegs de la seva vida. Devia tenir molt bona memòria. Com a mínim del Mèxic revisar molts papers d'aquella època i, em figuro, devia "recrear" moltes coses.

    I un dia ens hauràs d'explicar la relació de la teva família amb el Tísner ;-)

    ResponElimina
  3. Hauré de llegir aquest volum que comentes.

    Això de viure aquí o allà és quelcom que em trasbalsa.

    Salut.

    ResponElimina
  4. No sé fins a quin punt et servirà d'inspiració. L'època, les seves circumstàncies personals i la situació del país eren molt diferents... Que consti que em vaig empassar els quatre volums. Al seu moment, el quart el vaig trobar el més fluixet. Rellegint el tercer, no m'ha interessat ara tant com la primera vegada.

    I sí, això de viure aquí o allà pot arribar a donar mooolts maldecaps :O

    ResponElimina
  5. Doncs ja l'havia localitzat en una biblio... bé, li donaré una ullada, a veure què tal.

    Gràcies pel consell.

    ResponElimina