John Norton was a happy man

Un any o dos del batxillerat vaig tenir un llibre d'anglès que basava una part de l'aprenentatge en l'audició (casset) i la repetició de frases curtes que pertanyien i/o resumien textos més llargs que havíem llegit a classe. Això suposadament ajudava a fixar determinades construccions al nostre cervell i segurament és una de les eines de l'aprenentatge "natural" dels idiomes. Recordo un dels textos, que començava: John Norton was a happy man. He was sat at his brand new Formula One... O un altre en què un senyor arribava a l'aeroport de Los Angeles, llogava un cotxe i preguntava: How can I get to the Santa Monica Freeway? (Una frase que més endavant va horroritzar el meu professor britànic). Val a dir que va ser una de les primeres vegades que a classe sentírem una veu nativa parlant anglès. 

El nostre professor feia la tesi doctoral a la Facultat de Filosofia i Lletres i quan ens encarregava un exercici escrit per fer a classe l'home treia un llibre que estava llegint per a la tesi i l'anava subratllant amb retoladors de diferents colors. Més enllà d'altres consideracions, déu n'hi do la capacitat de concentració del professor. Un dia ens va plantejar una qüestió que aquí al blog podríem etiquetar com a Who matters? Eren els temps de Henry Kissinger com a Secretari d'Estat dels EUA. Feia anys que se'n parlava a cada informatiu de l'única TV que podíem veure. L'home no parava: Vietnam, Cambodja, Orient Mitjà, Xile, Argentina, Sàhara Occidental,...

La gran qüestió era: ¿s'ha de dir 'kisingə(r), com deien volien dir a TVE, és a dir a l'estil alemany (amb "gue" catalana, per entendre'ns)? Al cap a la fi Kissinger va néixer a Alemanya com Heinz Alfred Kissinger). ¿O potser havíem de dir 'kisindʒə(r) (amb ge catalana) perquè Kissinger era nord-americà? El nostre professor-doctorand es decantava per la segona opció. Dubto que cap dels meus companys de classe se'n recordi, d'aquest dilema lingüístic, però a mi em segueixen cridant l'atenció aquesta mena de detalls.