Malo sea

El sector navarrès de l'altiplà mexicà (l'amiga que es va repatriar -viva- a terres forals ja fa uns anys) ha estat a casa uns dies per Pasqua. Ha estat una gran alegria retrobar-la, però el moment còsmic s'ha produït quan ha pronunciat una frase llargament anticipada. Davant del fet que a la preinscripció escolar de la Queralt ens toca sorteig a la primera opció ens ha animat: ¡Malo sea! (= "Hi entrarà. Ja seria mala sort que no ho fes"). Ja vaig estar a punt de trucar-la només per sentir aquest malosea, però havia esperat a fer-ho en viu i en directe. Necessito uns quants maloseas més per a altres afers pendents.

Complementarietat còsmica de mallorquins i navarresos?

La insularitat produeix efectes curiosos. Els mallorquins tendeixen a pensar que tot el que els envolta és endèmic, exclusiu de l'illa, ja siguin les "persianes mallorquines" (presents, segurament, a mitja França i a tot el mediterrani europeu), el "porc mallorquí" (porc negre, present en diverses latituds mundials) o, fins i tot, el porc a seques. El meu professor de Biologia del batxillerat, un jesuïta mallorquí bastant peculiar, a més d'anticatalanista furibund, ens va contar que en un viatge d'estudis a València (posem que fos als anys cinquanta o primers seixanta) varen fer una visita a una explotació agrícola. En veure els porcs un alumne mallorquí va exclamar atònit: O hi ha porcs, a València? Aquesta peculiar "O" mallorquina (un altre endemisme universal?) expressa sopresa o incredulitat a l'inici d'una interrogació, i els mallorquins de soca-rel també la fan servir quan parlen en castellà: O hay cerdos, en Valencia? (De fet, així ens ho va explicar el professor de Biologia.) Aquest candidat a batxiller es pensava que de porcs només n'hi havia a Mallorca!

En un sopar mallorquí d'aquest estiu, i aprofitant la presència d'una amiga navarresa, vaig gosar comparar "els mallorquins" i "els navarresos", segurament animat per un consum excessiu de vi Macià Batle. Si els mallorquins pensen que tot el que els envolta és endèmic de l'illa, els navarresos creuen sincerament que les coses seves són universals o, almenys, mundialment conegudes. Et parlen com si tu ja sabessis què és la Javierada, la villavesa (denominació popular dels autobusos urbans de Pamplona), el cardo, la borraja, o les magras con tomate. Potser és un efecte colateral dels sanfermines, que sí que són mundialment coneguts.

Curiós antagonisme que, amb l'ajuda d'una altra ampolla de Macià Batle, ens faria creure en una certa complementarietat del caràcters mallorquí i navarrès, si és que tals coses existeixen.

Metàfora taurina de Felip Puig

Felip Puig és com un brau santferminaire rabiüt i un pèl desorientat. En un encierro dels Sanfermines sortiria espitat dels corralillos abans que engeguessin el coet i obrissin la portella. Una cosa així ha fet en l'afer Xavier Crespo, publicitant-lo com a Secretari de Seguretat a destemps o sense el vist-i-plau de Mas. El coeter major Artur Mas decideix suspendre l'encierro, Crespo es queda al corralillo com a Secretari in pectore i el miura Felip Puig haurà de fer el recorregut de l'encierro tot sol.

Pujant la costa de Santo Domingo el toro conseller envesteix els mozos desprevinguts que encara cantaven A San Fermín pedimos amb un diari enrotllat a la mà, i els dóna una lliçó pràctica de dispersió de contaminants. Entre els ferits per contusions, el mozo Lluís Recoder, que havia anat a pregar al sant patró per un canvi radical de condicions atmosfèriques a Barcelona.

Sense mirar mai enrera, el brau solitari enfila el carrer Mercaderes. Inevitablement i aparatosa, derrapa al revolt de Mercaderes amb Estafeta, s'estampa contra una tanca anticiclònica i queda estabornit durant unes hores. (És el temps que Puig estigué desaparegut quan es va inaugurar la velocitat variable de 80 km/h fixos). El diestro Quico Homs passava casualment per allà i el reanima. El bou conseller es refà.

Pujant per Estafeta el brau es regira i fereix greument un turista mexicà que havia anat a veure l'autèntica Pamplonada. Realment era el director tripartit del Servei Meteorològic de Catalunya, David Rodríguez. La víctima va ser ràpidament evacuada del lloc a instàncies del govern de la Generalitat, amb la intervenció de mitja dotzena de municipals i guàrdies forals i personal de la Creu Roja navarresa. Immediatament un tal Oriol Puig salta d'entre el públic al bell mig del carrer Estafeta i es posa a córrer panteixant al costat del brau (sempre una mica per darrera de les banyes, per una qüestió d'elemental prudència).

Arribant al tram de Telefónica el miura dóna mitja volta i envesteix els mansos que venien tancant l'encierro. Quan els pastores s'acosten amb aquelles vergues Puig els fa fugir a 100 km/h cap als corralillos, no sense abans donar-los una lliçó de microeconomia del trànsit i deixar-ne un de ferit por asta de toro.

Arribant a la plaça de toros lamenta que no s'hagi format un montón de gent per envestir en el callejón d'entrada. Irromp triomfal a la plaça, que troba sorprenentment buida. Només una mica perplex, s'asseu al mig de l'arena, encèn un puro, s'imagina al volant d'un Ferrari Testarossa per les curves del Garraf a 130 km/h i sospira: ah!, quantes coses ha d'aprendre encara tota aquesta quitxalla!

Un dia a Santa Marina

Pel que fa a Navarra, des de molt jove he tingut la sort i el plaer de visitar aquell país no pas exactament com un turista sinó com un convidat de privilegi, com un amic a qui han obert les portes de casa perquè entrés en una insospitada terra de meravelles i no pot deixar de pensar què pot fer per a merèixer tot allò, tan gratificant com improbable.

El 18 de juliol és el dia de Santa Marina, i els iturmenditarres pugen la imatge d'aquesta santa a l'ermita del seu nom a la serra d'Urbasa, entre prats, pins i faigs. Allà dalt fan una processó i diuen una missa. Després, l'ajuntament convida a aigua i vi (aquest, servit en quatre copes de plata per uns joves que porten el vi en gerres). Alguns (algunes, sobretot) ballen jotes al ritme d'un acordió diatònic (la Queralt, tot just fa tres setmanes que camina, va triomfar caminant fins al mig de la rotllana i "ballant" la jota al seu aire, segurament heretat per via paterna de la jota mallorquina). Després, la gent s'ajunta amb familiars i amics, i dinen a l'ombra dels pins o d'un tendal. La festa és compartida amb el poble veí, ens uns termes que no sabria detallar exactament.

L'amiga A. ens va portar a la romeria d'enguany, i vam tenir d'un dia radiant, esplèndid, en què vam poder gaudir de l'amistat de l'A., de la simpatia dels veïns d'Iturmendi, i d'una excel·lent carn de vedella a la brasa. Què més puc dir, sinó donar gràcies a l'A., a Santa Marina i als iturmenditarres!

Crèdit de síntesi a Navarra

Després de pràcticament 8 anys fora del país, de tant en tant faig el paper d'extraterrestre. Ahir vaig anar a pagar una matrícula de la UOC en un banc i vaig fer una bona estona de cua amb la intenció de fer el pagament manual, per tal d'evitar-me complicacions al caixer automàtic (portava euros en bitllets) . A la cua se m'acosta una empleada (apoderada o directora, diria jo) i em porta a fer el tràmit a un caixer automàtic. Dic no, que l'ingrés no serà efectiu fins demà, quan hàgiu comptat els diners del sobre. Se'm queda mirant amb els ulls molt badats i em diu amablement que el caixer automàtic ja compta els bitllets i torna canvi. M'embarbollo una mica explicant que he estat un temps fora i és clar...

Amb el llenguatge educatiu de l'ensenyament preuniversitari em passa una cosa semblant, més accentuada, perquè fa molts anys que n'estic deslligat. Ara m'ha cridat l'atenció a Vilaweb un enllaç al blog d'un IES, on expliquen que han fet un crèdit de síntesi a Navarra. És fantàstic, ara en diuen així! M'ha fet molta gràcia això del crèdit de síntesi. Com que aquest cap de setmana me'n vaig a passar uns dies a Navarra amb la família (amb noves complexitats pel que fa a transport, allotjament, alimentació), he decidit que em fa il·lusió proclamar que... jo també me'n vaig a fer un crèdit de síntesi a Navarra!

Bon cap de setmana [1]

Iturmendi (al mig de la vall) des de Santa Marina (serra d'Urbasa, Navarra)

Inventarem la tradició de penjar una foto o dues cada divendres per a desitjar un bon cap de setmana a la gent que segueix el blog. L'estiu del 2008, jo encara per Mèxic, vaig fer una estada en una universitat catalana, ocasió que vaig aprofitar amb la meva dona per fer una visita de dos dies a la nostra amiga navarresa que acabava de tornar de Mèxic (en tota repatriació el més important és que no sigui repatriació de cadàver). Van ser 48 hores d'intensa felicitat, entre Pamplona, Javier i Iturmendi, el poble de la nostra amiga. Iturmendi no arriba als 400 habitants, i jo trobo que s'hi viu com Déu. A la serra d'Urbasa hi tenen una ermita, Santa Marina, compartida amb la gent del poble veí (Bakaiku), on dos cops a l'any pugen a fer una romeria-tiberi en què conviden alternativament els veïns de cada poble. Jo crec que un any ens hi haurem de convidar. Santa Marina i la carena de la serra, mig prat, mig fageda, a la foto de sota.

Santa Marina (serra d'Urbasa, Navarra)

Bon cap de setmana!