A l'ombra d'un mezquite...

El subtítol del blog Cartes de Mèxic era: A l'ombra d'un mezquite. Moments, pensaments, miratges i altres insolacions... Literalment a l'ombra d'un mezquite, un esclarissat i omnipresent arbre de l'altiplà mexicà, un home ha aparegut amb les mans lligades amb cinta canela, i assassinat d'un tret al cap. Per a mi, tot un inesperat símbol de l'evolució que han anat prenent les coses a molts llocs de Mèxic.

A la mateixa ciutat, els metges titulats que fan el "MIR" mexicà no volen anar a determinades ciutats de l'estat a fer la residència, per la violència imperant. O una escola dels Estats Units que ha fet intercanvi d'estudiants a l'estiu durant prop de vint anys l'ha suspesa per manca de seguretat. Un col·lega que he tingut quinze dies per aquí no ha deixat de contar com han canviat les coses.

Dues notes sobre la desfilada LGBT de Barcelona

Som els millors del Mediterrani
L'ARA i El País van coincidir diumenge a qualificar la "Pride Barcelona" com "la festa més gran del Mediterrani" o Barcelona com "la capital gay del Mediterráneo". Suposo que han comprat la frase publicitària dels organitzadors. De tota manera, convé que algú ens digui què és el Mediterrani. Els municipis banyats pel Mediterrani? (Per cert, abans no era la Mediterrània?) Les comarques banyades pel Mediterrani? Els països o els estats riberencs del Mediterrani? Quan no fas res de bo als Jocs Olímpics potser fas pòdium als Jocs del Mediterrani? Podrien ser una mica més específics?

La llavor del sionisme català?
Em pregunto si la meva llavor del sionisme català no ha germinat d'alguna manera, potser prematurament, quan veig les ensenyes de l'estat d'Israel cosides a les banderes multicolors de la desfilada LGBT barcelonina (vegeu la foto a l'ARA).

Certament, el moviment sionista català s'inspira, potser remotament, en la gesta de l'estat d'Israel, però la bandera serà una altra. Per cert, em pregunto si el partit Estat Català, nascut als anys 1930, no es va inspirar (potser també remotament) en el títol del famós opuscle herzlià Der Judenstaadt. No m'estranyaria gens, tenint en compte que un dels partits fundadors d'Estat Català es deia Nosaltres Sols, que déu n'hi do el nom, sens dubte inspirat en l'irlandès Sinn Féin (sovint traduït, precisament, com a Nosaltres Sols, traducció inexacta segons la Wikipedia, oportuna tanmateix pel tema que ens ocupa). Irlanda, Quebec, Flandes, Lituània, Eslovènia,... Quants models nacionals ha esclovellat Catalunya sense tan sols tastar-los? Però tranquils: el nou sionisme català ens traurà de l'atzucac!

Encara tinc una tercera nota sobre la connexió israeliana de la desfilada, però ja serà un altre dia.

Confitura d'albercoc

Fa un any publicava aquesta recepta de coca d'albercocs, que les darreres setmanes ha estat molt visitada. Ahir truco a la meva mare i em diu  que està fent confitura d'albercoc. De nou, temps d'abercocs. Em va sorprendre la simplicitat de la recepta de confitura, de manera que avui mentre la gent dormia he fet confitura amb un quilo d'albercocs. Sense colorants ni conservants. Segurament, no apta per a diabètics.

RECEPTA DE CONFITURA D'ALBERCOC

Ingredients: 1 kg d'albercocs, 800 g de sucre.

Preparació: Peseu els albercocs i el sucre. Obriu els albercocs i traieu-ne el pinyol. Poseu-ho tot dins l'olla, preferentment una olla de cul gruixut.

Escalfeu l'olla a foc lent fins que el sucre es fongui. Per exemple, en una vitroceràmica, el foc a 2/6 de l'escala. Trigarà uns 20 minuts a fondre's.

Tot seguit, poseu el foc a 3/6 de l'escala fins que bulli. Atenció, amb el primer bull puja com la llet i pot vessar. Olla destapada i removent de tant en tant.

Un cop bull, manteniu el foc a 3/6 i aneu agitant regularment. Podeu anar esclafant el que queda dels albercocs. Ha de bullir durant 5 quarts d'hora. Cap a la meitat podeu abaixar el foc a 2/6 un altre cop. Passat el temps d'ebullició, apagueu el foc i deixeu refredar. 

Un cop freda o tèbia, poseu la confitura en pots. Segons la meva mare, no cal un procés d'esterilització en forma. Nosaltres només rentem abans els pots de vidre i els taps al rentavaixelles a 65-70ºC. La confitura queda més fosca que la comercial d'albercoc: ja és això, així l'hem menjada sempre a casa.

Rescatant alta fidelitat

Gairebé dos anys després del retorn a Catalunya, avui he obert les caixes que contenien l'amplificador i el CD Marantz i els altaveus Mission, i he muntat l'equip d'alta fidelitat que ha estat desat durant set anys (set!) en aquest pis del Vallès. Alta fidelitat: encara es diu així?

Vaig comprar aquest aparell abans del 1995, perquè ja era a casa aquell any, en què vaig conèixer la meva senyora, segons que em confirma ella mateixa. L'equip funciona, que no és poc, i podem dir que ha resistit força bé aquesta prolongada hibernació, i que, fins i tot per a mi que no sóc un geek de l'hi-fi, déu n'hi do la diferència amb els reproductors a 100€ (o 50€!) que venen a Miró. 

Sionisme català

Federalisme, autonomisme, independentisme, jacobinisme, deucentisme (deucentisme!), indignació: ideologies periclitades, algunes abans de néixer. 

No ho digueu a ningú, però estic desenvolupant un nou paradigma que revolucionarà la política catalana i ens farà sortir del cul-de-sac i atzucac en què ens trobem: serà el sionisme català. No em copieu la idea. Seguiré informant (o no).

Comença la temporada dels huracans

Primer cicló tropical d'enguany al Pacífic Oriental, al sud d'Acapulco, Mèxic. A l'Atlàntic encara no n'hi hagut cap, enguany. Com les posadas per Nadal, els ciclons no falten a la seva cita anual. S'aniran succeint tot l'estiu i part de la tardor. 

Era tot un entreteniment seguir-los, els grossos, al web del National Hurricane Center.

La Nostra Revista

Obrint caixes de llibres tancades des del 2004 trobo dos exemplars de La Nostra Revista, la publicació mensual de l'exili català editada a Mèxic entre el 1946 i el 1954. Els vaig adquirir fa anys a la Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern del Passeig de Gràcia. Fixeu-vos en alguns dels autors al sumari de portada: Rovira i Virgili, Bosch i Gimpera, Rodoreda, Guarner (el coronel), Canyameres, Perucho, Tísner, Tasis... No tots exiliats a Mèxic. De fet, no tots exiliats. 

 Va ser una publicació prou reeixida, editada i dirigida per Avel·lí Artís i Balaguer i, cap al final, pel seu fill Tísner. Curiositats d'aquest número:

- A la pàgina 70 hi ha un anunci de la "Clínica Psicomàtica", on feien coses tan inquietants com neumoencefalografia, electroxoc, electropirèxia, piretoteràpia, narcosíntesi, narcosi prolongada o tractament de gas de Von Meduna.

- A la pàgina 77 hi ha un anunci de "Xampany Codorníu". Ei! Codorniu anunciant-se l'any 1948 a una revista de l'exili republicà i catalanista! Ja ho sabien, a les caves de Sant Sadurní?

John Norton was a happy man

Un any o dos del batxillerat vaig tenir un llibre d'anglès que basava una part de l'aprenentatge en l'audició (casset) i la repetició de frases curtes que pertanyien i/o resumien textos més llargs que havíem llegit a classe. Això suposadament ajudava a fixar determinades construccions al nostre cervell i segurament és una de les eines de l'aprenentatge "natural" dels idiomes. Recordo un dels textos, que començava: John Norton was a happy man. He was sat at his brand new Formula One... O un altre en què un senyor arribava a l'aeroport de Los Angeles, llogava un cotxe i preguntava: How can I get to the Santa Monica Freeway? (Una frase que més endavant va horroritzar el meu professor britànic). Val a dir que va ser una de les primeres vegades que a classe sentírem una veu nativa parlant anglès. 

El nostre professor feia la tesi doctoral a la Facultat de Filosofia i Lletres i quan ens encarregava un exercici escrit per fer a classe l'home treia un llibre que estava llegint per a la tesi i l'anava subratllant amb retoladors de diferents colors. Més enllà d'altres consideracions, déu n'hi do la capacitat de concentració del professor. Un dia ens va plantejar una qüestió que aquí al blog podríem etiquetar com a Who matters? Eren els temps de Henry Kissinger com a Secretari d'Estat dels EUA. Feia anys que se'n parlava a cada informatiu de l'única TV que podíem veure. L'home no parava: Vietnam, Cambodja, Orient Mitjà, Xile, Argentina, Sàhara Occidental,...

La gran qüestió era: ¿s'ha de dir 'kisingə(r), com deien volien dir a TVE, és a dir a l'estil alemany (amb "gue" catalana, per entendre'ns)? Al cap a la fi Kissinger va néixer a Alemanya com Heinz Alfred Kissinger). ¿O potser havíem de dir 'kisindʒə(r) (amb ge catalana) perquè Kissinger era nord-americà? El nostre professor-doctorand es decantava per la segona opció. Dubto que cap dels meus companys de classe se'n recordi, d'aquest dilema lingüístic, però a mi em segueixen cridant l'atenció aquesta mena de detalls.