Aquest fantàstic garballó del jardí de cals meus pares té una soca de tres metres i un copa que arriba als quatre. Era un plançó quan el van trasplantar de Formentor ara fa quaranta anys, i és part de la memòria familiar. La foto és del Nadal del 2013, però aquest desembre havia perdut part dels fassos de la copa i tenia mal aspecte. Ahir un expert argentí va determinar que tenia un paràsit, per bé que no era l'escarabat morrut, que es veu que no ataca els margallons. L'expert el va sotmetre a un tractament químic radical. (S'ha salvat, per ara, del tractament psicoanalític.) A veure si torna a ser el que era.
dimecres, 18 de març del 2015
divendres, 13 de març del 2015
Històries del fuel residual
Als anys 1980 vaig visitar la central tèrmica de Sant Joan de Déu, a Palma. Aquella fàbrica d'electricitat, ara difunta, cremava un fuel que, segons que ens van explicar allà mateix, tenia un 7% de sofre1. Cada tona cremada de combustible, doncs, abocava a l'atmosfera 140 kg de diòxid de sofre, un gas àcid que dels Apalatxes a la Selva Negra havia devastat milions d'hectàrees de bosc. Degut a la poca alçada de les xemeneies el fum de la central afectava directament el barri veí del Coll d'en Rabassa, on, explica la llegenda, la roba estesa quedava foradada pels gasos àcids de la central. Amb forats a la roba o sense, aquella instal·lació no era més que una mostra local de l'auge mundial del petroli, que als anys 1960 va superar el carbó com a principal font d'energia.
El fuel residual és una de les fraccions més pesants i més contaminants del petroli. No serveix per a automoció, però s'utilitza en diferents aplicacions industrials i com a comburent en motors de vaixell. Les crisis petrolieres del anys 1970 van tenir moltes conseqüències, però una d'elles va ser el tancament de la majoria de centrals tèrmiques de fuel, si més no als països de l'OCDE. Les noves tèrmiques van ser de carbó, i, després, de cicle combinat de gas natural. Les refineries de petroli troben més rendible convertir aquesta fracció del petroli en productes més lleugers, com ara benzina, gasoil o nafta. Per això cada cop obtenen menys fuel residual d'un barril de petroli. El 1990 un 22% de la producció mundial de petroli es convertia en fuel residual; el 2012 només un 12%.2
La migració de la generació elèctrica del fuel cap al carbó i el gas natural va ser possiblement la primera fugida massiva del petroli. Va passar en gran part desapercebuda, perquè la gent no sap realment què cremen les tèrmiques si no hi viu bastant a prop. El fuel, però, no ha desaparegut, i es fa servir, per exemple, en el transport marítim. L'expansió del comerç mundial ha augmentat la demanda de fuel per als vaixells, que ha crescut un 80% en 20 anys. La navegació marítima consumeix un 28% dels 10,3 milions de barrils de fuel residual diaris produïts (2010), enfront del 13% el 1990. L'expansió del comerç asiàtic amb la resta del món n'és el principal responsable. Només un detall: Singapur, una ciutat-estat de la mida de Menorca és el primer consumidor mundial de fuel residual. Motiu? És la gran "benzinera" de vaixells d'Àsia-Pacífic. I del món: gairebé dobla el segon port del món en consum de fuel residual: Rotterdam.2
El transport marítim representa un 3% de les emissions mundials de CO2. Pot semblar poc però equival a les emissions totals d'Alemanya i Espanya juntes. Hi ha perspectives d'un canvi radical en aquestes emissions? Jo no ho veig. El mercat ara mateix no hi porta, i sóc escèptic respecte de grans acords mundials sobre el clima a curt termini. S'albiren, això sí, reduccions marginals d'emissions, derivades de l'eficiència energètica, la substitució del fuel pel gas natural liquat, les veles i l'energia solar com a suplement energètic a la propulsió marina, i, a llarg termini, solucions encara hipotètiques o problemàtiques: bateries, piles de combustible, propulsió nuclear. Vegeu aquest document de la Royal Society of Engineering al respecte. Un altra retallada radical de les emissions podria venir d'una reducció dràstica del comerç mundial, però crec que només una catàstrofe econòmica ho podria provocar. Difícilment, penso, les tendències quilòmetre zero, local food o el consum responsable ho aconseguiran a mitjà termini.
1 Un 7% de sofre és tan elevat que dubto que aquesta xifra que ens van donar fos certa. Els valors típics en el fuel residual són 2-4% o, fins i tot, 4-5%. He vist una central mexicana cremar fuel amb un 3,9% de sofre: 78 kg SO2 per tona de fuel, que encara és una barbaritat. El contingut permès de sofre al fuel s'ha anat reduint progressivament al llag de les últimes dècades.
2 Amb dades mundials sobre el fuel residual extretes de la US Energy Information Administration, com ara d'aquí:
http://www.eia.gov/cfapps/ipdbproject/IEDIndex3.cfm?tid=5&pid=66&aid=13
El fuel residual és una de les fraccions més pesants i més contaminants del petroli. No serveix per a automoció, però s'utilitza en diferents aplicacions industrials i com a comburent en motors de vaixell. Les crisis petrolieres del anys 1970 van tenir moltes conseqüències, però una d'elles va ser el tancament de la majoria de centrals tèrmiques de fuel, si més no als països de l'OCDE. Les noves tèrmiques van ser de carbó, i, després, de cicle combinat de gas natural. Les refineries de petroli troben més rendible convertir aquesta fracció del petroli en productes més lleugers, com ara benzina, gasoil o nafta. Per això cada cop obtenen menys fuel residual d'un barril de petroli. El 1990 un 22% de la producció mundial de petroli es convertia en fuel residual; el 2012 només un 12%.2
La migració de la generació elèctrica del fuel cap al carbó i el gas natural va ser possiblement la primera fugida massiva del petroli. Va passar en gran part desapercebuda, perquè la gent no sap realment què cremen les tèrmiques si no hi viu bastant a prop. El fuel, però, no ha desaparegut, i es fa servir, per exemple, en el transport marítim. L'expansió del comerç mundial ha augmentat la demanda de fuel per als vaixells, que ha crescut un 80% en 20 anys. La navegació marítima consumeix un 28% dels 10,3 milions de barrils de fuel residual diaris produïts (2010), enfront del 13% el 1990. L'expansió del comerç asiàtic amb la resta del món n'és el principal responsable. Només un detall: Singapur, una ciutat-estat de la mida de Menorca és el primer consumidor mundial de fuel residual. Motiu? És la gran "benzinera" de vaixells d'Àsia-Pacífic. I del món: gairebé dobla el segon port del món en consum de fuel residual: Rotterdam.2
El transport marítim representa un 3% de les emissions mundials de CO2. Pot semblar poc però equival a les emissions totals d'Alemanya i Espanya juntes. Hi ha perspectives d'un canvi radical en aquestes emissions? Jo no ho veig. El mercat ara mateix no hi porta, i sóc escèptic respecte de grans acords mundials sobre el clima a curt termini. S'albiren, això sí, reduccions marginals d'emissions, derivades de l'eficiència energètica, la substitució del fuel pel gas natural liquat, les veles i l'energia solar com a suplement energètic a la propulsió marina, i, a llarg termini, solucions encara hipotètiques o problemàtiques: bateries, piles de combustible, propulsió nuclear. Vegeu aquest document de la Royal Society of Engineering al respecte. Un altra retallada radical de les emissions podria venir d'una reducció dràstica del comerç mundial, però crec que només una catàstrofe econòmica ho podria provocar. Difícilment, penso, les tendències quilòmetre zero, local food o el consum responsable ho aconseguiran a mitjà termini.
1 Un 7% de sofre és tan elevat que dubto que aquesta xifra que ens van donar fos certa. Els valors típics en el fuel residual són 2-4% o, fins i tot, 4-5%. He vist una central mexicana cremar fuel amb un 3,9% de sofre: 78 kg SO2 per tona de fuel, que encara és una barbaritat. El contingut permès de sofre al fuel s'ha anat reduint progressivament al llag de les últimes dècades.
2 Amb dades mundials sobre el fuel residual extretes de la US Energy Information Administration, com ara d'aquí:
http://www.eia.gov/cfapps/ipdbproject/IEDIndex3.cfm?tid=5&pid=66&aid=13
dimecres, 11 de març del 2015
El misteri inexplicat de "Jaime" Herzog
Mañana, miércoles, Fraga y sus acompañantes se entrevistarán con el presidente de Israel, el laborista Jaime Herzog. El País, 10 de gener de 1984
Davant de tal ostentació jacobiana vaig pensar: vés a saber, potser a El País saben que Herzog és un jueu sefardita i que en la intimitat es diu Jaime. Però... era sefardita Hayyim Herzog? L'any 1983 hauríem hagut de recórrer unes quantes biblioteques per saber-ho, però avui dia amb dos clics podem confirmar que Hayyim Herzog era un jueu asquenazita nascut a Irlanda, fill d'un immigrant jueu polonès que fou el Gran Rabí d'Irlanda, més tard el Gran Rabí asquenazita de Palestina i, després, d'Israel. La mare de Hayyim Herzog es deia Sara Hillman. La probabilitat que Hayyim Herzog fos sefardita és com un infinitèsim de segon ordre: negligible.
Descartem, doncs, la via sefardita i seguim-nos preguntant (com Mourinho) per què, per què, per què la premsa espanyola anomenava "Jaime" el president d'Israel. I aquí apareix la hipòtesi de la traducció. Ja sabem que els noms no es tradueixen, però el mateix mecanisme que va fer posar noms castellans durant prop de tres segles als catalans, o el mecanisme que va convertir l'esquiador Johan Mühlegg en "Juanito" per un breu però gloriós moment, el mateix mecanisme podria haver convertit Hayyim en "Jaime". Però... la traducció de Hayyim és Jaime? Un altre cop, l'any 1983 hauríem patit per saber-ho, però ara de seguida esbrinem que "Jaime" en hebreu és Ya'akov (Jacob), no pas Hayyim, i que les etimologies d'aquests dos noms hebreus són completament diferents.
El misteri de "Jaime" Herzog seguirà inexplicat potser unes quantes dècades més. S'admeten hipòtesis alternatives, mecanismes mentals que ens permetin treure'n l'entrellat. Us en seguirem informant.
Descartem, doncs, la via sefardita i seguim-nos preguntant (com Mourinho) per què, per què, per què la premsa espanyola anomenava "Jaime" el president d'Israel. I aquí apareix la hipòtesi de la traducció. Ja sabem que els noms no es tradueixen, però el mateix mecanisme que va fer posar noms castellans durant prop de tres segles als catalans, o el mecanisme que va convertir l'esquiador Johan Mühlegg en "Juanito" per un breu però gloriós moment, el mateix mecanisme podria haver convertit Hayyim en "Jaime". Però... la traducció de Hayyim és Jaime? Un altre cop, l'any 1983 hauríem patit per saber-ho, però ara de seguida esbrinem que "Jaime" en hebreu és Ya'akov (Jacob), no pas Hayyim, i que les etimologies d'aquests dos noms hebreus són completament diferents.
El misteri de "Jaime" Herzog seguirà inexplicat potser unes quantes dècades més. S'admeten hipòtesis alternatives, mecanismes mentals que ens permetin treure'n l'entrellat. Us en seguirem informant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)