dimecres, 5 de desembre del 2012

La lonchera accidental

 
La meva filla s'emporta l'esmorzar dins una capsa de plàstic de Dora l'Exploradora, amb tapadora i tanca a pressió, que pot semblar una carmanyola tot i que no ho és. Ella i jo parlem català, però amb la seva mare parla castellà. Avui s'ha referit a la seva carmanyola com "la meva lonchera". Amb lonchera pronunciat luntʃérə. No, señores, la meva filla no es conforma amb dir bueno i pues, com el 99% d'infants i adults, ella ha de dir aventar, estar parat (dret) i lonchera. Per cert, la sobrassada té chile? 

Lonchera és el nom que donen els mexicans i segurament altres llatinoamericans a la carmanyola (o bossa) on porten el lonche, que ve de lunch, pero no és el dinar sinó un esmorzar o un berenar, o potser un dinar lleuger. Al Diccionario panhispánico de dudas: LONCHERA.

diumenge, 2 de desembre del 2012

Una altra peculiar versió d'Albert Elfa

Albert Elfa, informant de la petició dels palestins a l'ONU, feia fa uns dies una peculiar versió de la Resolució 181 de l'Assemblea General de les Nacions Unides (1947) que acordava la partició de Palestina:

La data d'avui és molt especial per als palestins. Un 29 de novembre de 1948 [sic] les Nacions Unides aprovaven la construcció de l'estat d'Israel. Des de llavors, palestins i israelinas han viscut guerres... (En aquest vídeo, minut 1:48).

Amb aquest relat d'Elfa podria semblar que el 1947 es va decidir crear només l'estat d'Israel, i que ara, després de 65 anys, l'ONU dóna un cert reconeixement als palestins, etc. Potser cal recordar que el 29-NOV-1947 les Nacions Unides aprovaven la partició (i la descolonització) de Palestina, llavors sota mandat britànic, per crear dos estats, un de majoria àrab i un de majoria jueva. Aquest es va dir Israel, i l'estat àrab (avui dirien "palestí") no es va crear perquè els àrabs de Palestina i de fora de Palestina no van acceptar la resolució de l'ONU, i van fer la guerra per esborrar del mapa el novíssim estat d'Israel i per, en el cas de Cisjordània, annexar el territori a Jordània.

dilluns, 19 de novembre del 2012

Economia urinària

El 2002 al Canadà em cridava l'atenció que molts urinaris portessin una inscripció de fàbrica que deia "American Standard 3.8 Lpf / 1 gpf". Com això (imatge). American Standard ve a ser el senyor Roca dels EUA, i la inscripció volia dir 3,8 litres (1 galó) per esbandida (flush, és a dir, cada cop que baixa aigua per rentar l'urinari). Em va semblar que el fabricant estava molt cofoi de llençar tota aquella aigua, com si digués: We proudly waste one gallon of drinking water each time you flush this wall urinal. Semblava una exageració buidar gairebé quatre litres d'aigua per rentar un humil pixador. 

Anys després, he descobert que el 2003 una norma oficial dels EUA establia que un urinari de baix consum no podia gastar més d'un galó per esbandida. Per tant, aquells urinaris d'un galó que feien servir el 2002 al Canadà haurien estat considerats de baix consum als EUA fins i tot durant el periode 2003-2008 en què va ser vigent l'esmentada norma. Com seria abans! No descartem, doncs, que l'ostentació de galons que feia American Standard pogués ser un missatge "ecologista".

Passen els anys, i després de comprovar repetidament que els urinaris públics de Catalunya gasten molt menys de 3,8 litres cada cop, m'he molestat a buscar-ne el consum. i, per exemple, n'he trobat un que gasta només 0,42 litres cada esbandida. Mentrestant, els nord-americans s'han deixondit, i ja fan urinaris ultra low consumption, que gasten només 0,125 galons (0,47 litres), és a dir, un vuitè de galó. Però 1/8 de galó és una pinta, i aquest urinari es diu The Pint. (Ojo els entesos que demaneu les cerveses per pintes i mitges pintes a la taverna irlandesa!)

Però, realment cal aigua en un urinari? Doncs no. Ja s'han inventat els urinaris sense aigua, i la nova norma oficial nord-americana de vàters i urinaris (2008) ja especifica com han de ser.  No sé si cap empresa catalana n'ha patentat un, però en aquest vídeo una empresa suïssa amb filial "ibèrica" a Barcelona explica el funcionament i els avantatges del seu model d'urinari sense aigua. No us el perdeu.

Quina meravella, d'aquí uns anys tots els homes del món pixarem en urinaris sense aigua. Però, que farà American Standard sense el lema del galó per flush? Modestament suggereixo "0 Lpf / 0 gpf", o, perquè no, " n ff ": No fucking flush.

divendres, 16 de novembre del 2012

M'ha arribat un RT

Al Twitter m'ha arribat un RT d'un senyor que diu que el 25-N votarà un partit que defensi l'estat d'Israel. La prova que els israelians no són tan rucs és que no en trobaries un de sol que digués: "Votaré a la Kenésset un partit que defensi Catalunya". #Meleixugo que no.

diumenge, 11 de novembre del 2012

Obres o decorats?

Dono fe que en aquest precís lloc de Catalunya, on hi ha l'estació dels FGC que segurament porta més anys començada i mai acabada, des de fa unes setmanes hi ha novetats: dos contenidors-oficina/magatzem, una caseta amb un vigilant i, almenys, un WC d'obra. 
 (Perdoneu la qualitat de la foto, és la càmera d'un Nokia 113.) El conseller Recoder ha anunciat que es reprenen les obres per acabar el 30% que queda per fer: petits detalls com posar les vies, la catenària, els ascensors o les sortides d'emergència: Diu que estarà acabat el 2014. Al pas que anem no es podrà inaugurar, per coincidir amb les eleccions avançades al Parlament del 2014. Tema electoral: Ara sí, eleccions plebiscitàries per a un estat nebulós propi a la nebulosa d'Andròmeda.

divendres, 26 d’octubre del 2012

De Carreras i el federalisme dels Estats Units

Francesc de Carreras recorre amb certa freqüència a l'ideal d'una nació constituïda només per ciutadans lliures i iguals. Fa poc ho va fer a La Vanguardia per parlar dels estats federals i, en particular, del Estats Units:

Posem l'exemple dels Estats Units d'Amèrica, el primer Estat federal. La sobirania resideix en el poble, no en els estats. [...] En l'Estat federal [...] la sobirania no rau en els territoris que l'integren sinó en el conjunt del poble, és a dir, en tots i cadascun dels seus ciutadans. [Es funda]  en una constitució emanada del poder constituent que resideix, precisament, en els esmentats ciutadans, individus lliures i iguals.

El cas és que als EUA els estats federats també són, en aspectes essencials, poder constituent, al costat dels ciutadans. Això es reflecteix, com a mínim, en dos aspectes molt evidents: 1) La Constitució dels Estats Units només va entrar en vigor (1789) després de la ratificació per nou dels tretze estats que formaven la confederació prèvia, complint així amb la condició de tres quarts dels estats, establerta a la mateixa constitució (article VII). 2) Encara avui, qualsevol esmena constitucional als EUA requereix la ratificació per tres quarts dels estats, a més de l'aprovació prèvia per dos terços de cada cambra del Congrés. Llegim a la Constitució (article V) les condicions per a fer esmenes constitucionals (les negretes són meves):

The Congress, whenever two thirds of both Houses shall deem it necessary, shall propose Amendments to this Constitution, or, on the Application of the Legislatures of two thirds of the several States, shall call a Convention for proposing Amendments, which, in either Case, shall be valid to all Intents and Purposes, as Part of this Constitution, when ratified by the Legislatures of three fourths of the several States, or by Conventions in three fourths thereof, as the one or the other Mode of Ratification.

Per tant, "el poble dels Estats Units", encarnat per aquesta representació (de fet, mixta, d'individus i d'estats) que és el Congrés, encara s'ha de sotmetre, per fer una esmena constitucional, a la voluntat de 3/4 dels estats, una majoria més qualificada que l'exigida al Congrés (2/3). Això és bo, dolent o neutre, però és bastant lluny del tan convenient panorama d'individus lliures i iguals que pinta Francesc de Carreras per als EUA.

Certament la ratificació de les esmenes per part dels estats no es requereix a Alemanya ni a Àustria, dos països federals, però sí al Canadà, on les esmenes en assumptes constitucionals essencials requereixen l'aprovació addicional de 2/3 de les províncies (que sumin, a més, el 50% de la població) o, fins i tot, en certs casos, l'aprovació unànime de les províncies.

Quan alguns diuen que Espanya ja és federal o que ho hauria de ser, dubto que estiguin pensant en els EUA o el Canadà. Tampoc m'interessaria, arribat el cas, una Espanya federal, on, com va fer Manitoba amb l'acord del llac Meech, Cantabria, per exemple, pogués vetar un (improbable) acord constitucional impulsat amb penes i treballs per Catalunya, i acordat pel legislatiu federal i la majoria d'estats federats. Francament, si hem de cremar energies, que sigui en una altra cosa.

dijous, 11 d’octubre del 2012

12 d'octubre

Sempre he pensat que l'anticatalanisme i l'antisecessionisme són molt amplis a Catalunya, i que, per un conjunt de circumstàncies, no s'han reivindicat mai del tot. Una d'elles és que no havien vist perillar realment l'estatus espanyol de Catalunya. Crec que el desafiament independentista actual activarà sens dubte els pro-Espanya i els farà sortir al carrer amb actituds i en nombres fins ara inèdits.

Demà ho comprovarem.

Posats a fer pronòstics, vaticino una bona guerra de xifres, quan abans de fer la manifestació ja parlen d'un milió de persones.

Actualització, 12-OCT-2012 18:42
Bé, vista la foto "aèria" de la manifestació les meves qualitats per al pronòstic polític són francament millorables. En aquest cas me n'alegro!

dijous, 27 de setembre del 2012

Me, a foreigner?

One day, to my great surprise, she asked me to marry her.
'No,' I replied, I cannot marry you. My mother does not want
me to marry a foreigner.'
She looked surprised and replied, 'Me, a foreigner? What a
funny thing to say. I 'm English. You are the foreigner! And your mother is a foreigner, too!'


How to be an alien. George Mikes, 1946.

dijous, 20 de setembre del 2012

Aquests som nosaltres?

L'altre dia un informàtic amb qui no parlava feia anys, però que havia saludat algunes vegades pel carrer des que vaig tornar de Mèxic, em va dir que ara ja devia fer dos anys que "havíeu fet l'adopció". Vaig assegurar-me que volia dir el que semblava que volia dir, i li vaig explicar que no havíem fet cap adopció, que tenim una filla biològica. Dic, sí, l'hem tingut grans (sobretot jo), etc. "No, és que com que no vaig veure la teva dona embarassada...". Tenint en compte que tot l'embaràs va transcórrer a Mèxic, no m'estranya que no l'hi hagués vist. De fet, podria haver estat adoptada, no va faltar gaire perquè ens hi poséssim, en el procés d'adopció, però finalment no va anar així.

El mateix dia, la meva dona va anar a recollir la Queralt (P-3) a l'escola i una àvia li va preguntar si ella era la mare de la nena. Li va dir "Sí, esclar" (la mestra li acabava de dir a la nena "ja ha vingut la mama"). Diu "Oh, és que en vénen moltes a buscar nens, que no són la seva mare". (I el context, senyora?). O és que li estranya que en aquesta escola hi hagi mares llatinoamericanes? Potser sí.

Sumem-hi ara que tres vegades m'han pres per un avi de la meva filla (i això que sóc infinitament més jove que Sánchez Dragó o Félix de Azúa), sembla que es van acumulant les percepcions curioses, potser inevitables, sobre la meva família.

Algú podria lligar caps i confegir aquesta composició de lloc: "Un iaio va adoptar una nena, i, mentre l'home juga al quinto en un casal, una cangur "sud-americana" li recull la filla a l'escola."

Aquests som nosaltres?

dimarts, 18 de setembre del 2012

Catalunya misteriosa

Enric Vila a l'Avui: La meva dona de fer feines encara em va dir fa poc que ara ja estava segura que, amb la independència, no els “expulsaríem” del país. (La negreta és meva.) Exactament això és el que em va dir, mig en forma de preguna retòrica, la meva dona de fer feines aquest diumenge a la nit, després de defensar (ella) un pla de ruta que no podia ser més escenografia convergent: pacte fiscal, i si no hi ha acord, independència. La dona de fer feines d'una col·lega meva també va revolucionada.

Això em recorda Les invasions barbares, el film  de Denys Arcand del 2003. En un moment de la pel·lícula un capellà quebequès diu: Vouz savez, ici, autrefois, tout le monde était catholique [...]. Et à un moment très précis, en fait pendant l'année 1966, les églises se sont brusquement vidées, en quelque mois. Un phenòmene très étrange, que personne n'a jamais pu expliquer.

Un dia un cineasta (o potser Sebastià d'Arbó) contarà així aquest fenomen "dona de la neteja": 

En un moment molt precís, a començament de setembre del 2012, totes les dones de fer feines de Catalunya es van adonar que si Catalunya era independent ningú les expulsaria del país. Un fenomen molt estrany, que ningú no s'ha pogut explicar mai. 
 
Jo no m'explico que no hagués passat molt abans.

dimecres, 25 de juliol del 2012

No, el gel de Groenlàndia no s'ha fos en quatre dies

Abans que algú amb dos dits de front llegeixi els titulars d'El País i els corregeixi, reprodueixo els titulars de la portada d'aquest diari sobre la fusió de gel a Groenlàndia (l'article és aquí):

El 97% de la capa de hielo de Groenlandia se derrite en solo cuatro días. Casi toda la cubierta de la isla se ha fundido este verano por el calor, un fenómeno del que no hay precedentes registrados.

Que és el dia dels Innocents, avui? April fool's day? Algú s'ha fixat si l'aeroport del Prat i tot el delta del Llobregat (i el de l'Ebre) han quedat sota les aigües? I la Barceloneta, el Parc de la Ciutadella, mitja Ciutat Vella? La línia de costa del Maresme ha retrocedit 100 o 150 m? La fusió del casquet de gel de Groenlàndia implicaria una pujada del nivell del mar de 7,2 m, o de 7 m si fos "només" el 97%. L'afectació a les costes seria brutal, i alguna notícia ens n'hauria arribat. 

El fenomen és un altre: una de les variables que mesuren els efectes de l'escalfament global a Groenlàndia és la superfície de l'illa que assoleix temperatures que permeten que el gel es comenci a fondre (és a dir, T>0ºC). Normalment, a la major part del casquet de gel de Groenlàndia la temperatura superficial mai no supera els 0ºC, ni tan sols a l'estiu. En canvi, aquest juliol, i durant uns dies, una bossa d'aire calent es va instal·lar sobre l'illa, de manera que el 97% de la superfície del gel va superar els 0ºC. Això, i no una altra cosa, és el que ha passat a Groenlàndia aquests dies. L'episodi és significatiu i no havia passat des que hi ha dades de satèl·lit, però el percentatge de gel que s'ha fos aquests dies és mínim: els fins a 3 km de gruix de gel que cobreixen Groenlàndia segueixen més o menys igual que a començament de juliol. Encara no ens podem banyar al mar a l'alçada del Teatre del Liceu.
Val a dir que la nota de premsa de la NASA pot portar a confusió, perquè en algun punt del text es diu: Melt maps derived from the three satellites showed that on July 8, about 40 percent of the ice sheet's surface had melted. By July 12, 97 percent had melted. Com dirien els castissos: Holy Shit! Jo més aviat hauria dit: 97% of Greenland ice sheet's surface reached melting conditions.

dijous, 5 de juliol del 2012

Ús fins ara mai documentat del "llur"

Una reconeguda entitat de suport als propietaris d'immobles ofereix models de diversos documents utilitzats habitualment o esporàdicament en els tràmits de lloguer. Un d'aquests documents diu:

El Sr. LLOGATER, amb DNI. ................, en llur qualitat d’arrendatari...

Llur d'ell: nou ús, presumptament mai documentat, d'aquest possessiu.

diumenge, 1 de juliol del 2012

dijous, 28 de juny del 2012

Urgeix una biografia d'Amadeu Altafaj

Urgeix un biografia bàsica de l'omnipresent Amadeu Altafaj. És català? (Whatever it is.) Va estudiar als jesuïtes de Sarrià? (En fa cara.) És criptoindependentista? (Seria tan cripto que és com si no ho fos.) És amic de la Merkel? Té amics a l'OTAN? Regala o ven avions de combat? (Per a l'imminent acte unilateral de sobirania de CiU). 

Urgeixen respostes.

I anglès al doctorat...

Tres estudiants de doctorat no han assistit a un acte acadèmic en anglès perquè, han dit, no saben prou anglès. Si era una excusa en podrien haver triat una de menys ridícula, i si era veritat, es com per preocupar-se, almenys en un programa de ciencia i tecnologia.

divendres, 22 de juny del 2012

Anglès a P-3

He vist que alguna escola concertada de la ciutat ha estat molt reticent a introduir l'anglès a P-3. Fa dos anys en una d'elles començaven a P-4 i es veu que ara començaran amb una hora setmanal a P-3. He sentit directores d'escola donant arguments pedagògics i logopèdics per defensar aquesta resistència a la llengua de Sarah Palin a aquest nivell.  Però em diu una amiga navarresa que allà totes les escoles fan cinc hores d'anglès a la setmana a P-3. A la seva comarca també fan molta immersió en basc, tot i que (o precisament perquè) a casa la majoria parlen castellà. Tenim, doncs, alumnes navarresos de P-3 aprenent tres llengües alhora. Que se sàpiga, sobreviuen a l'experiència. 

Potser, simplement, és que a la directora se li feia difícil adaptar la seva plantilla docent a les "noves" demandes d'anglès per part de les famílies, o que el migrat conveni amb la Conselleria ja no dóna per a més.

A casa, per si de cas, hem portat la Queralt una hora a la setmana a fer esplai en anglès durant el P-2 (que, d'altra banda, ha passat a casa), i s'ha fet un fart de veure Dora the Explorer i Postman Pat en anglès. L'any que ve probablement farà aquesta hora de P-3 més dues hores d'esplai en una acadèmia (sempre que no hi hagi corralito o ni ens baixin el sou gaire més). I després, ja ho veurem.

Fa més de trenta anys, quan vaig començar a arrossegar-me per les acadèmies d'anglès, no m'hauria pensat mai que el 2012 seguiríem portant els fills a aquests centres per tal de complementar l'anglès de l'ensenyament regular. Bé, no veig cap motiu perquè d'aquí trenta anys hagi de ser millor.

dimecres, 13 de juny del 2012

Revelació formigonera

L'altre dia vaig tenir una revelació. Passava per un edifici en construcció, experiència insòlita en els temps que corren, i vaig veure una sitja mig despintada que deia "Prebesec". Això em va transportar al Prebetong de la meva infantesa, a aquells camions hormigonera1 que portaven preparada la pasterada de formigó. Ja no calia pastar-lo a terra! Ja no calia tan sols tenir una formigonera elèctrica d'aquelles que de tant en tant electrocuten un mosqueter del ram de la construcció. Encara no havia arribat la mànega robòtica que descarrega el formigó fluid al 5è pis de l'obra a l'hora convinguda. Però la sola existència del Prebetong era prova irrefutable que la Humanitat progressava a un ritme del 8% anual, a cop d'encofrat i embargada per la ferum de Coppertone que emanava de la platja de s'Arenal.

Potser perquè era molt jove i perquè encara sabia menys idiomes que ara, no em vaig preguntar mai per l'etimologia de Prebetong. Això fins el dia que vaig topar amb la sitja de Prebesec. Prebesec, Prebetong... Prebéton! Pre béton! No se m'havia acudit mai. I la ge final? Potser per distingir-se del Prebéton de França, tal vegada una referència a la duresa (tong!) del formigó armat. O potser només reflecteix aquella tendència hispana, recentment mostrada pel president extremeny, a afegir una ge nasal després d'una ena final, ("si teng cojong...", "si teng prebetong").

Prebetong, Excavadora Clim, Volquetón Payá: estrats cada cop més fòssils d'una infantesa difunta.

1 Formigó/formigonera són elaboracions principatines, tan calcades del castellà com hormigón, diu el savi Bibiloni.

dimecres, 23 de maig del 2012

Digressió messiànica

Em pensava que Miquel Calçada era el Messies tornant de fer oració al desert de Syracuse just abans de morir per Catalunya en un calvari independentista. Però una menjadora del govern convergent l'ha desviat del seu camí cap a la glòria.

Seguiremos al pendiente, que diria l'escola sheridaniana.

dimarts, 1 de maig del 2012

Adéu a la TV3 per satèl·lit

Emissió de TVCi, 18/10/2005
A través d'un procés laboriós i desesperant, a Mèxic vaig aconseguir rebre el senyal de l'Hispasat i veure la TV3 (TVCi). L'alegria va durar dos anys, al cap dels quals va petar el descodificador i en vaig haver de comprar un de nou. Als pocs mesos un malparit de veí que feia mudança es va emportar l'antena i em va deixar la seva al terrat, amb un LNB que no servia per a l'Hispasat. Després d'un intent amb l'instal·lador que havia fet la part tècnica de l'expropiació antenística ho vaig deixar córrer.

Voldria saber l'audiència que tenia TV3 a tot el món. Si a tot Amèrica era tan complicat com a Mèxic, el nombre d'espectadors a l'hemisferi occidental devia ser ridícul. Si m'hagués instal·lat el receptor de TV3 per tercer cop i m'hagués quedat allà, em quedaria de nou sense TV3, ara per les retallades del govern. Pero, com diuen a Mèxic, el hubiera no existe

Ara podria veure TV3 cada dia a la TDT, però a l'hora que ho faria el televisor sol emetre un programa únic anomenat El rei lleó (o Aladdin, o La sireneta)...

Descansi en pau la TVCi satel·lital.


dimecres, 11 d’abril del 2012

Malo sea

El sector navarrès de l'altiplà mexicà (l'amiga que es va repatriar -viva- a terres forals ja fa uns anys) ha estat a casa uns dies per Pasqua. Ha estat una gran alegria retrobar-la, però el moment còsmic s'ha produït quan ha pronunciat una frase llargament anticipada. Davant del fet que a la preinscripció escolar de la Queralt ens toca sorteig a la primera opció ens ha animat: ¡Malo sea! (= "Hi entrarà. Ja seria mala sort que no ho fes"). Ja vaig estar a punt de trucar-la només per sentir aquest malosea, però havia esperat a fer-ho en viu i en directe. Necessito uns quants maloseas més per a altres afers pendents.

dilluns, 9 d’abril del 2012

Saturació celeste mexicana

Saturació d'elements mexicans sobre el cel espatarrant de l'altiplà: armadures sobreres ondejant al vent (un dia farem el pis de sobre, o no); dos tinacos negres; multitud de fils elèctrics i telefònics solcant el cel; la manta publicitaria d'una estética unisex (y uñas!). Em deixo alguna cosa?
(Foto: Dolores Hidalgo, Guanajuato, 2009)

dimecres, 4 d’abril del 2012

Per cert, una escena santjordiesca

Com deia, pel Sant Jordi del 2002 aterrava a Mont-real, i aquell mateix dia al capvespre a prop del Parc La Fontaine vaig presenciar una escena típicament santjordiesca: un jove presentava una rosa a una noia, presumiblement la seva nòvia, o significant other, que diuen ara. Per un moment vaig pensar si tenia al·lucinacions, si el jet-lag o l'exposició al neerlandès durant els dos vols de KLM m'havien produït alguna mena de desorientació sensorial. Me'ls vaig quedar mirant, em van mirar una mica estranyats, els vaig dir alguna cosa sobre Sant Jordi, em van mirar encara més estranyats, i vaig seguir el meu camí cap a la casa d'hostes on ens allotjàvem.

dilluns, 2 d’abril del 2012

Ràpids i canal de Lachine, i el Parc Gédéon-de Catalogne

El dia de Sant Jordi del 2002 aterrava a Mont-real per fer-hi una estada de mig any escàs, curta professionalment parlant però intensa des de tots els punts de vista. Després de passar una setmana en una casa d'hostes, vam conèixer una jove belga francòfona que ens va rellogar una casa per un mes, mentre cercàvem un allotjament "definitiu" per als quatre mesos restants. (Instal·lar-se en una ciutat per cinc mesos porta, si fa no fa, els mateixos maldecaps que per cinc anys, però quan te n'adones ja t'has de desinstal·lar).

La casa era en un barri modest del sud-oest de la ciutat (Saint Henry), entre el metro del mateix nom i el Canal de Lachine. Aquest canal és una obra d'enginyeria al seu moment vital per a la ciutat, que va permetre als vaixells de càrrega evitar els ràpids de Lachine, una zona del riu Sant Llorenç perillosa per a la navegació.


Ràpids de Lachine, agost del 2002. 
(No és el mar, no: és el riu Sant Llorenç.)
 El canal va obrir l'interior del país a l'Atlàntic ja que de Mont-real en avall el riu ja era ben navegable, i va contribuir a convertir l'antiga Ville-Marie en un gran centre industrial i port de mercaderies.

Canal de Lachine, Mont-real, 2002.
El Canal de Lachine (o Canal Lachine, que diuen sovint) va funcionar del 1825 al 1970, quan va ser tancat, ja plenament substituït per la via marítima del Sant Llorenç, oberta el 1959. En tancar el canal la zona industrial del voltant va anar quedant abandonada. Tot i així, el 2002 es va rehabilitar reobrint-lo a la navegació recreativa i creant un ruta ciclista (vídeo) que va del Vieux Port de la ciutat fins a la vila de Lachine, a l'altre extrem del canal, 14 km riu amunt.

Passejant els primers dies pel barri de Saint Henry vam anar a parar a una plaça amb un parc, i ens va sorprendre que el lloc es digués Parc Gédéon-de Catalogne. Ignorant que era un nom de persona, vaig pensar si estava dedicat d'alguna manera a Catalunya. Però, no: Gédéon de Catalogne és el nom d'un enginyer bearnès a qui el 1700 van encarregar la construcció del Canal de Lachine, tot i que el projecte no va prosperar fins més endavant, sota la dominació britànica. Aquí podeu veure el Parc Gédéon-de Catalogne (Google Street View), amb el canal de Lachine al seu extrem sud: assolellat, desolat, en una foto presa a l'abril, la mateixa època de l'any en què que el vaig descobrir.

La zona s'ha revaloritzat molt des del punt de vista urbanístic i immobiliari. No deixa de ser sorprenent, perquè el 2002, poc després d'instal·lar-nos-hi, vam descobrir que era un barri un pèl conflictiu, que hi havia hagut algun tiroteig mortal, i que segurament per això la noia belga ens havia rellogat la casa. De fet, el meu amfitrió a la universitat mont-realesa va quedar força esgarrifat que visquéssim per allà baix. No n'hi havia per tant, però, esclar, ell vivia en una zona residencial de Laval, com ara això.

diumenge, 1 d’abril del 2012

Deu anys de tantes coses

Aquest abril comença a fer deu anys de moltes coses. De coses significatives que vaig fer o em van passar a partir de l'abril del 2002: doctorar-me, anar-m'en a Mont-real, tornar, anar-me'n a Mèxic, casar-m'hi, tornar, emigrar a Mèxic, ser professor universitari allà, tenir a Mèxic un entorn professional i d'amistats irrepetible, publicar més de sis-cents escrits al blog de Cartes de Mèxic, tenir una filla, tornar tots tres, aterrar en un país semiarruïnat, sobreviure-hi de moment, ascendir de categoria professional a la meva universitat, fer tres mudances en dos anys, obrir un compte al Twitter, viure tres anys sense cotxe, veure créixer i fer créixer la filla. Fer panades mallorquines avui.

No és bonic?

diumenge, 25 de març del 2012

A la recerca d'un cosmos piadós

El savi Rafael Argullol1 deia en un llibre que ja vaig glossar, un recull d'escrits sobre Blade Runner:
Al hombre se le hace casi insoportable vivir sin sentirse, de una u otra manera, amparado en formas de piedad cósmica. Y esto es tanto así que, en buena medida, su "historia espiritual" se circunscribe a los sucesivos esfuerzos religiosos, metafísicos e incluso científicos por incrustar la existencia en un cosmos piadoso.
Jordi Pujol, Rubert de Ventós, Ferran Requejo, Ferran Sáez, 90% de CDC, mig PSC, el senyor Ramon i la senyora Carme del replà i, fins i tot, Monserrat Nebrera han arribat o són a punt d'arribar a la conclusió que la secessió és l'única solució i/o s'han convençut que el procés és irreversible i no trigarà gaire. Quan els sento penso: no serà un cas més d'humans a la recerca d'un cosmos piadós? ¿No és quasi insoportable el fracàs biogràfic de trenta o seixanta anys dedicats al lema pratià de (més o menys) Catalunya és la nació, Espanya és l'estat? ¿No necessitem un cosmos més piadós en què projectar una sortida al cul-de-sac actual? Resposta: Sí, és quasi insuportable, i sí, necessitem un cosmos més piadós. Una altra cosa és que la sortida existeixi o sigui aquesta.

1 Rafael Argullol (1988). También Zeus debe caer. Dins Blade Runner. Autors diversos. Barcelona: Tusquets editors.

divendres, 23 de març del 2012

Estorifai del segon origen

M'encomano a Sant Miquel del Fai per crear l'estorifai literari, un gènere inèdit, consistent a generar semiautomàticament un miniassaig a partir de pensaments semiinconnexos prèviament difosos (emesos, proferits) en una seqüència de piulades pròpies al Twitter. Aquestes breus i concises prescripcions conformen el Manifest Dogma de l'estorifai literari, per si algú s'hi vol adscriure. Heus ací l'Ur-estorifai, construït a partir de 9 piulades meves d'ahir.

Preinscripcions, paraigües, Total Recall i altres herbes
Ha arribat la preinscripció escolar de la meva filla. Terrible. No n'hi ha prou amb tenir 30 punts: si no ets "germà", fill de mestre o d'exalumne, família monoparental, nombrosa, malalt crònic, etc, estàs ben arreglat. Em temo que acabarem en una escola patito, que dirien a Mèxic. Parlant d'infants, la meva filla està que no caga amb el paraigua de Dora l'Exploradora. No és bonic? Per molt que jo li ensenyi a dir paraigua, la resta del món li lloa el seu paraigües rosa de la Dora. Batalla perduda: perquè la meva filla digués paraigua li hauria d'implantar un total recall chip a la persona que la cuida, amb el monotema Paraigua. Bé, podria aprofitar per posar-hi unes quantes esses sonores i pronoms febles, i una subrutina per esborrar puesos i buenos. En diríem total recall catalanator chip. Total Recall, gran pel·lícula. Alguns només recorden que de la panxa de Schwarzenegger (o era del pit de Marshall Bell?) sortia Jordi Pujol en miniatura. De vegades confonc aquest film amb The Running Man, només interessant per alguna escena amb María Conchita Alonso abans de ser embalsamada.

La piulada primigènia de l'Ur-estorifai és aquesta.

dijous, 22 de març del 2012

Les ONG no són el que eren, però ens queda Softcatalà

Quan les ONG encara no es deien ONG (parlo de la meva adolescència) la gent s'associava i pagava una quota per treballar pels seus objectius socials, polítics o ornitològics, i aquesta era l'única font d'ingressos de l'associació. Dic ornitològics perquè aquest era estrictament el funcionament del GOB, Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa, el grup naturalista i ecologista nascut a Mallorca el 1973. Dic era, perquè el pressupost del GOB ja va passar a dependre en part de les subvencions.

Avui vivim envoltats d'ONG que serien inviables sense la dotació de fons governamentals, amb la dependència política que això comporta, i amb la debacle resultant de l'actual encongiment del pressupost públic. Emmig de la negra nit de les ONG que viuen del pressupost, un colla de pencaires no subvencionats segueix traçant el seu camí, generant nous productes gratuïts per estendre l'ús del català a les noves tecnologies. Em refereixo a Softcatalà, (aquí l'article a la Viquipèdia) una associació de referència que fa un enorme servei als catalanoparlants, no prou reconegut, i que ha estat motor i falca fonamentals per a la situació actual del català a les TIC, inimaginable el 1997 quan aquesta colla majoritàriament masculina va començar.

L'última mostra, el Catalanitzador per al Windows. Espero que sempre ens quedi Softcatalà.

dilluns, 12 de març del 2012

Tenir fills, "vida de parella" i forats negres

Aquest diumenge, Jordi Sacristán1 a ComRàdio s'esforçava perquè algun convidat o oient expliqués en directe l'impacte de tenir fills sobre la "vida de parella". Amb poc èxit, s'ha de dir. La gent parlava, sobretot, de la seva vivència individual o de la criança conjunta dels fills, però defugia descriure sense eufemismes el tsunami que pot representar l'arribada d'un infant en aquest concepte tan indefinit com "la vida de parella".

Aquesta manca de feedback de convidats i oients ens podria fer pensar que, per a la vida de parella, tenir un fill és com travessar l'horitzó d'esdeveniments d'un forat negre:
Un horitzó d'esdeveniments és una frontera en l'espai-temps per a un observador determinat, més enllà de la qual cap informació, llum inclosa, pot arribar-li.
La resposta implícita a cal Sacristán era: Tenir fills és meravellós. La parella? Bé, gràcies.

1 Sí, jo pecador, confesso que he pecat en plena Quaresma, sentint en Sacristán una estona. He fet penitència a la tarda, passejant per la platja del Somorrostro, on he realitzat la B.O. del dia, satisfent dotzenes de sol·licituds de turistes que em confiaven càndidament la seva càmera reflex digital de milions de megapíxels. Afortunadament per a tothom, no he sucumbit a la temptació de partir a córrer amb una càmera. He acabat la penitència fotent-me un cafè amb llet a la terrassa del Buenas Migas de la Barceloneta, a 3ºC sota zero i ràfegues de vent de gregal de 25 nusos. Parlant de nusos, veig que alguns turistes i locals anaven gairebé nusos nus per la Barceloneta, seguint el costum quebequès de despilotar-se quan la temperatura puja de -5ºC. Que tingueu una bona setmana.

dimarts, 28 de febrer del 2012

El Catalanitzador i un residu insoluble

He aplicat el Catalanitzador de Softcatalà al meu portàtil. De fet, estava gairebé tot en català, però encara em faltava posar el català com a llengua d'escriptura, i això és tot el que ha hagut de fer aquesta utilitat.  Però en pot fer moltes més, com expliquen a Softcatalà:

Instal·la els següents paquets oficials d'idioma:
    Windows XP, Vista i 7
    Microsoft Office 2003, 2007 i 2010
    Internet Explorer 6, 7, 8 i 9
Realitza els següents canvis de configuració:
    Configura la llengua de navegació de l'Internet Explorer
    Configura el català com a llengua del sistema
    Configura el català com a llengua d'escriptura

Molt pràctic. Tot i així, encara la barra d'idioma del Windows 7 avisa que la llengua predeterminada és el Catalán (Catalán): residu insoluble i misteriosa redundància. Això no és culpa del Catalanitzador sinó del fet que el paquet d'idioma català de Microsoft no tradueix tota la interfície del Windows. Suposo.

Katalanator: el cyborg que ha vingut del futur a rescatar (o era a exterminar?) el teu connordinador.

dilluns, 27 de febrer del 2012

Butifarrons i tamales

Pregunta:
El sabor d'uns butifarrons mallorquins, ¿pot recordar a algú els tamales que venien per la calçada de Tlalpan o a prop del metro de Pino Suárez, al llunyà D.F.? Fins i tot, els tamales del otro dia, que una mare reescalfava?
Resposta: 
Afirmatiu. Increïble però afirmatiu.

diumenge, 26 de febrer del 2012

Melmelada de taronja

Per petició popular, la recepta, adaptada de la que em va passar la meva mare per telèfon.

Ingredients
3 kg de taronges sense pinyol
2,4 kg de sucre
(Naturalment, en podeu fer menys, mantenint la proporció)

Preparació
Pelem molt fines les taronges: els traiem només la pell de color taronja i la posem a part, deixant la pell blanca. Aquesta la pelem després i la llençem: les taronges han de quedar ben netes d'aquesta pellofa blanca. Amb un ganivet o amb una picadora tallem petites les peles de color taronja i les bullim dues vegades 15 minuts (en 250 mL d'aigua per cada kg de taronges) i llencem l'aigua cada vegada.

Dins una olla posem les taronges separades en grills o amb els grills tallats per la meitat. Hi afegim la pell taronja tallada i el sucre, i posem l'olla a un foc moderat o mínim fins que s'ha fos el sucre. Només s'ha de fondre: no s'ha de caramelitzar. Es posa al foc mínim (recomano el foc més petit de la cuina, posat al mínim) i s'espera que bulli. Quan ho fa, es deixa una hora bullint amb la tapadora de l'olla no ben assentada del tot, deixant una escletxa. Teòricament els grills es podrien arribar a desfer durant la cocció, però inicialment queden surant a l'olla. Recomano passar amb moderació la batedora per desfer els grells convenientment a la mida desitjada. No us passeu amb la batedora si no voleu fer un puré de taronges...

Acabada l'hora de bullir, i segons la reducció que hàgiu tingut per evaporació, podeu afegir-hi una mica d'aigua i agitar bé. En aquesta ocasió (3 kg de taronges) n'hi he afegit tan sols 100 mL (i segurament ni calia). Finalment, transferiu la melmelada encara calenta als pots de vidre que tindreu preparats i tapeu-los quan s'hagin refredat bastant.

 

divendres, 17 de febrer del 2012

El senyor des Cocons

Un cocó és un clot natural obert en la roca, dins el qual es posa aigua quan plou o quan hi arriba la mar (Alcover-Moll). A Bunyola, Mallorca, hi ha una possessió anomenada "es Cocons", un lloc que va inspirar Llorenç Villalonga en la creació de Bearn. Un difunt familiar meu de Bunyola, carlí, melòman i gran narrador, explicava incomptables fàbules, anècdotes i coverbos. En una història cèlebre contava que el propietari des Cocons, aleshores batlle de Bunyola, es va presentar al rei Alfons XIII en una recepció com a alcalde de Buñola y señor de Los Cocones. El borbó li va contestar "Le felicito. Y en cuanto a los cocones, que Dios se los guarde a usted muchos años". 

Jo hauria dit que això era una història apòcrifa, un coverbo inventat pel meu oncle o algú altre, però n'he trobat una versió molt semblant, referida, per això, a Alfons XII, al llibre El castellano en tierras de habla catalana. Podeu llegir l'anècdota (no necessàriament verídica) a Google Books, aquí (baixeu una mica per la pàgina).

dissabte, 11 de febrer del 2012

Requisits presidencials

Conec una persona mexicana que opina seriosament que Josefina Vázquez Mota, la candidata del PAN, no reuneix tres requisits essencials per ocupar la Presidència de Mèxic: 1) Ser home, 2) Fer almenys 1,70 m d'alçada, i 3) Ser blanc (com a mínim moreno claro: en aquest aspecte troba que JVM parece mazahua).

Aquesta opinadora (per aquí m'insisteixen que aclareixi que no és la meva dona) no compleix cap dels tres requisits, cosa que no sé com interpretar. Potser Freud ens hi ajudaria.

dimarts, 7 de febrer del 2012

El cinema no és per aprendre idiomes o n'hi ha que se les empassen doblades

El 2011 a Mèxic el cinema va tenir 205 milions d'espectadors. Si descomptem l'audiència del cinema mexicà (13,5 milions) i, tirant llarg, una quantitat semblant de cinema espanyol i llatinoamericà, quedarien encara uns 180 milons d'espectadors de cinema de Hollywood (bàsicament). Tota aquesta  gent, equivalent a mig milió d'espectadors diaris, veu els films en versió original subtitulada.  Ho repeteixo per a distribuidors de cinema i subscriptors de La Vanguardia que diuen que "el cine no és per aprendre idomes": el cinema en versió original té un 88% de quota de pantalla a Mèxic, amb 180 milions d'espectadors. I no passa res. I possiblement tampoc aprenen idiomes.

D'ençà que vaig tornar de Mèxic (2009) només he anat al cinema a veure Pa negre, aparentment en versió original, i To be or not to be, en versió original subtitulada en español por supuesto. D'una banda, no tinc cap gana d'anar a veure pel·lícules doblades. I, a sobre, els cinemes en versió original són massa lluny de casa, i ara que la criança d'una filla ha expandit enormement als quefers diaris em fa massa mandra un safari de quatre o sis hores per veure un film als Icària o als Verdi, per no parlar dels costos de mainadera si hi vull anar en parella.

Després de la mudança del desembre passat tenim uns multicinemes a la cantonada. Una escapada a veure J. Edgar, per exemple, implicaria només 10 minuts de desplaçament entre anada i tornada, però tot, absolutament tot el cinema nord-americà que passen és doblat. Aquesta pel·lícula, me l'empasso doblada o, directament, me la baixo amb l'eMule en versió original?

diumenge, 5 de febrer del 2012

Tot sobre Casablanca

Aprofito un viatge d'anada i tornada amb "els Catalans" a Barcelona per repassar una estona Casablanca: As Time Goes By. 50th Anniversary Commemorative, un llibre vistós de tapes dures, amb text i nombroses imatges i editat amb motiu del cinquantenari de l'estrena de Casablanca. Tal commemoració va ser el 1992, i en un viatge aquell any a Londres vaig comprar aquesta joia en una llibreria de Charing Cross Road. (Podria semblar que sóc habitual de Londres i les seves llibreries, però el meu instint suïcida m'empeny a aclarir que no he tornat a Londres des de de l'any olímpic barceloní).

Aquest llibre detalla amb admiració gens dissimulada, i amb professionalitat i eficàcia el procés pel qual el text teatral no estrenat Everybody comes to Rick's va esdevenir la producció cinematogràfica que ha enamorat les audiències d'unes quantes generacions. Amb profusió de fotos, notes del productor Hal Wallis, cartells i altres documents, l'autor Frank Miller desgrana el procés de creació i difusió d'aquest film mític. Un llibre que recomano si algú vol anar més enllà dels tòpics sobre l'obra (o aprofundir-hi!). A part de tot, ensenya molt sobre la manera de produir pel·lícules als anys quaranta a Hollywood. Jo diria, fins i tot, sobre la producció cinematogràfica a seques.

I moltes tafaneries. Volíeu saber si realment el productor Hal Wallis havia pensat alguna vegada en Ronald Reagan per al paper de Rick o de Victor Lazlo, o si Hedi Lamarr va estar a punt de ser Ilsa Lund a Casablanca? És dubtós que ho volguéssiu saber. Jo, de fet, no ho volia saber (per cert, qui era Ilsa Lund, dirien alguns), però Frank  Miller ho explica i documenta, i arribeu a pensar que quina cosa més interessant. ¿Volíeu saber com el personal de Warner Bros va estar buscant per mig món unes ampolles d'aigua de Vichy (degut a la guerra ja no es distribuïa als EUA) per a una de les escenes finals de la pel·lícula, en què el capità Renault deserta, podem dir, del règim de Vichy? No contesteu: Frank Miller us descobrirà que sí, que ho volíeu saber, i us ho explicarà.

Sucosa titulació dels capítols
Per posar títols als capítols (i perdoneu la rima), l'autor va triar oportunes frases dels diàlegs del film:
Cap.1. (De com el text teatral va entrar a la Warner justament el dia després de l'atac a Pearl Harbor, i del processos que es desencadenen al si de la productora): Of All The Gin Joints Of All The Towns Of All The World, She Walks Into Mine (Rick a Sam, sobre la sobtada irrupció d'Ilsa).
Cap. 2. (De la tria i contractació dels actors principals): Round Up The Usual Suspects (Renault als gendarmes després que Rick mata el major Strasser).
Cap. 3. (Dels actors secundaris): Perhaps Tomorrow We'll Be On That Plane. (Uns refugiats que veuen passar l'avió de Lisboa).
Cap. 4. (S'acosta l'inici del rodatge i el guió encara no està acabat): It's Still A Story Without An Ending (Rick a Ilsa després de sentir Ilsa explicar la història d'ella i Victor).
Cap. 5. (Comença el rodatge): Go Ahead and Shoot, You'll be Doing Me A Favor. (Rick a Ilsa, qui l'apunta amb el revòlver. Shoot=Disparar una arma, Shoot=Disparar una càmera, rodar un film).
Cap. 6. (Estrena, recorregut comercial del film). The Beginning Of A Beautiful Friendship. (Renault a Rick a l'escena final del film).
Cap. 7. (Anàlisi/reflexions finals de l'autor sobre el film). Here's Looking At Your, Kid. (L'original fòrmula utilitzada per Rick per brindar amb Ilsa al cafè La belle aurore a París, el significat de la qual és objecte de discussió).

Aparentment, encara podeu comprar el llibre de segona mà per 0,18 dòlars + despeses d'enviament.

diumenge, 29 de gener del 2012

Mercadona i els amfibis

Després de mesos o anys de vendre melons de pell de granota, el Mercadona on els compro els ha rebatejat de pell de gripau. Sembla obvi que estaven traduint el castellà "piel de sapo" per "pell de granota", solució força creativa des del punt de vista taxonòmic. Algú els devia dir que sapo es diu gripau. No hi ha un nom català més genuí que pell de gripau? Alguns parlen del meló escrit, però el dibuix d'aquest meló que hi ha al DCVB no sembla el de pell de gripau.

Per cert, diu el DCVB que a Sueca anomenaven pell de granota una varietat de meló grosset, negre amb piquets, molt bo, que madura per l'agost. Aquest pell de granota és el pell de gripau que trobo ara al Mercadona? Potser sí, però sembla que qui fins fa poc els etiquetava pell de granota no ho devia saber: si ho hagués sabut no els hauria rebatejat.

divendres, 27 de gener del 2012

Brandon i Mary Sue

He llogat el meu pis a un senyor que es diu Fernando, perquè hi visqués amb el seu germà Samuel i sa mare. Tal com vaig quedar amb el llogater, passo de tant en tant a recollir directament la correspondència que encara m'arriba a la bústia. Avui hi he trobat set cartes, set, del CatSalut adreçades, aparentment, als diferents habitants de la casa. Descobreixo així que hi viuen set persones. Pels cognoms sembla que tots són parents. Doctor: m'hauria de preocupar? M'hauria de preocupar que dos, particularment, es diguin Brandon i Mary Sue?

dissabte, 14 de gener del 2012

Primàries a Niu Khamp-xàir?

És igual que cada quatre anys hi hagi primàries a New Hampshire: a CatRàdio/CatInfo la pronunciació d'aquest topònim sempre és d'estar per casa. Acceptem que difícilment reproduirem a la perfecció la fonètica nord-americana (o britànica) de "New Hampshire". Potser no caldria ni intentar-ho, però també és cert que la gamma fonètica que ens donen el català i l'anglès (que se suposa que un periodista de la CCMA ha estudiat abastament) haurien de permetre, si més no, d'evitar pronunciacions "creatives", absurdament allunyades de l'original. Sobretot, tenint en compte que només cal consultar els topònims al Wiktionary per obtenir-ne la transcripció en l'alfabet fonètic internacional (IPA) i (oh, my God!) un fitxer d'àudio amb la pronunciació.

Error 1: pronunciar el -shire de Hampshire com a -xàir-xàia o -xàier
(L'hi hem sentit fins i a tot un americanòfil - no és un insult - com Manel Fuentes, capaç de presentar-se a la casa natal de Bruce Springsteen i saludar la mare del rocker, segons que explicava un dia, crec que a Jordi Tardà). Un shire (transcripció fonètica IPA: anglès britànic /'ʃaɪə/, un nord-americà diria /'ʃaɪər/ ) és un dels antics comtats d'Anglaterra. N'hi ha uns quants, com Yorkshire, Wiltshire o Hampshire, però com a terminació o sufix es pronuncia /-ʃə/, /-ʃɪə/ o alguna altra variant (anglès britànic): Yorkshire /ˈjɔːkʃə/, Wiltshire /ˈwɪlt.ʃə(ɹ)/ i, atenció, Hampshire /ˈhæmpʃɪə/. Bé, en el cas de l'estat nord-americà de New Hampshire, els nadius ho pronuncien, naturalment, a l'americana:  /'hæmpʃɚ/ o, segons una altra representació, /'hæmpʃə(r)/. En fi, una aproximació en transcripció fonètica a la catalana podria ser Hèmpxa (la e és ben oberta; la a és una e ben neutra, x és xeix) o Hèmpxer (la segona e és neutra). La hac, aspirada, esclar.

Error 2. Pronunciar la h aspirada com una jota castellana (Hamp... = Khamp...)
Bé, això és un vici típic dels castellanosparlants, adoptat amb entusiasme pels catalanoparlants. Combinat aquest error amb el primer, queda Khamp-xàir. Home, anem pràcticant la hac aspirada!

Dubte: Niu o nu?  
New es pronuncia /nju:/ ("niuu") en britànic i /nu/ [nu o n(i)u] en nord-americà. Doctor, com ho hauríem de pronunciar nosaltres? Jo diria: si heu estudiat bàsicament anglès britànic, segurament us identifiqueu més amb la forma britànica /nju:/, i això també afectaria la pronúncia de Hampshire. Si no, en la forma nord-americana. Dic jo. Val a dir que al nord-est dels EUA, desapareix qualsevol rastre del so "i" de la paraula new. 

Finalment, New Hampshire
El Wiktionari en dóna la transcripció fonètica IPA: /nuːˈhæmpʃɚ/. Aquí, el fitxer de so per escoltar la versió nord-americana. Una transcripció aproximada a la catalana seria: n(i)uhèmpxe(r) (la primera e, ben oberta; la segona, ben neutra) o, amb un estil més britànic: niuhèmpxa (amb la "è" oberta tirant força cap a una "a", i amb la "a" final com una "e" ben neutra). 

Missatge final
Periodistes de tot el món: cada quatre anys retrobeu-vos entorn del Wiktionary per recordar com es pronuncia New Hampshire!

P.D.: seguint la recomanació de Teresa Amat, vaig posar per primer cop 8TV per sentir com pronuncia New Hampshire en Josep Cuní. Lamentablement, el tema era un altre:  els homes poden fingir un orgasme? (Vaig prendre nota de dues observacions molt -massa- pràctiques de la sexòloga.)

diumenge, 1 de gener del 2012

Auld Lang Syne

Molts anys després, una nit de Cap d'any, el llobató Jordi Gratacòs va descobrir que L'hora dels adéus era, de fet, allò que canten els "anglosaxons" la nit de cap d'any: Auld Lang Syne.
BON ANY a tothom!