Un jove Philip Roth fent crítica de cinema

El mes d'octubre passat The Tablet i The Forward van glossar la breu època de crític de cinema del jove Philip Roth. Amb 24-25 anys va fer crítiques quinzenals de pel·lícules i programes de televisió a The New Republic (TNR). Als dos articles esmentats (especialment al Forward) trobareu cites sucoses dels seus articles i enllaços als originals, que, malauradament, no funcionen. Per sort, al web de TNR han rescatat dues d'aquestes peces de Roth, la del remake d'Adéu a les armes de Charles Vidor (demolidora) i la d'El pont del riu Kwai (David Lean).

Però per somriure una mica amb un Roth més unchained us recomano Nymphs and Satyrs, on repassa dues comèdies del moment: Love in the afternoon ('Ariane') i Will success spoil Rock Hunter? ('Una mujer de cuidado'). A l'hora de triar entre les parelles Gary Cooper-Audrey Hepburn i Tony Randall-Jane Mansfield, Roth es queda definitivament amb la segona, després de massacrar la primera i, particularment, Audrey Hepburn. Podeu llegir el facsímil en pdf de l'article a l'arxiu de TNR. Només cal entrar aquí i cercar nymphs and satyrs.

El Plan de Iguala o l'entesa del 1821 entre reialistes i insurgents a Mèxic

Aquestes setmanes molts catalans han sentit a parlar per primer cop d'Iguala, la ciutat del nord de Guerrero (Mèxic) on han desaparegut i presumiblement han estat assassinats més de quaranta estudiants de magisteri (normalistas, en diuen allà)¹. Aquests fets infames han convertit sens dubte la ciutat en infamous, però Iguala tenia, té, altres fets que li donen fama. I és que la ciutat va ser l'escenari d'un moment definitiu de la guerra d'independència de Mèxic: el Plan de Iguala.²

A Iguala, Agustín de Iturbide³ i Vicente Guerrero, caps respectius de les tropes reialistes i insurgents van acordar el 1821 aturar les hostilitats i declarar la independència de Mèxic. L'acord va quedar escrit en el text anomenat Plan de Iguala, o Plan de las Tres Garantías, conegut també a Plan Trigarante (trigarante!), que volia donar garanties mútues als fins aleshores enemics.

Per què, després de deu anys de guerra, reialistes (partidaris de continuar la unió amb Espanya) i insurgents (partidaris de la independència), però també liberals i conservadors, es van posar d'acord per fer les paus i donar l'esquena a Espanya? Els reialistes conservadors ho van fer en part perquè desconfiaven dels vents liberals que arribaven d'Espanya durant el trienni liberal. El fet que el Plan de Iguala proposés Ferran VII com a Rei de Mèxic és significatiu. Els de Vicente Guerrero, que volien la independència i un canvi social van aconseguir la independència i, si més no literalment, la igualtat davant la llei de tots els mexicans, inclosos els indis. I, als espanyols (anomenats "europeos") també se'ls reconeixia com a ciutadans en peu d'igualtat, per la mateixa clàusula. En definitiva, insurgents i reialistes havien arribat a la conclusió que la unió dels dos bàndols per formar un Mèxic independent era la millor, si no l'única, solució possible.⁴

El pla, que podeu llegir en la seva versió literal tenia 24 punts, però les tres garanties que el pla destacava eren: a) la religió catòlica com a religió única del país, b) la formació d'un regne independent (però oferint la corona a Ferran VII o un familiar seu), i c) la unió entre els ciutadans d'origen europeu i americà. Tret del tercer punt, les tres garanties feien una ferum notable d'Ancien Régime. Que lluny, tot plegat, de la declaració d'independència dels EUA. En tot cas, l'Ejército Trigarante que va resultar del Plan de Iguala va entrar triomfant a la Ciutat de Mèxic el 27 de setembre de 1821, data considerada com la de la consecució de la independència.

El Plan de Iguala, doncs, clau per a la independència mexicana, i, fins fa poc, el principal motiu pel qual es coneixia la ciutat.

¹ Recordo quan de l'Escola de Magisteri de Palma encara en deien la Normal, tot i que segurament ja es deia Escola Universitària de Formació de Professorat.
² Parafrasejant Josep Lluís Núñez, algú podria haver dit: Aquesta ciutat que porta el nom del nostre Plan.... 
³ Agustín de Iturbide, el fill d'un navarrès del Baztan emigrat a Nova Espanya. Va lluitar durament contra els insurgents.
⁴ Una explicació simplificada i incompleta, segur, però... jo només volia fer un tweet! 

Tenir mala saliva

La meva mare és forta, però realista-pessimista. La meva germana, que és com un DCVB ambulant diu que "mumare" té mala saliva:

Tenir mala saliva: [...]; parlar en to pessimista, però encertadament (Mall.). 

(DCVB)

Cavallet, quan eres jove...

Sovint la gent recorda de tu coses que has oblidat completament. Avui em deia la meva germana que un dia a casa a Mallorca vaig dir: Me'n vaig a fer el Torrent de Pareis. Vaig agafar una ampolla d'aigua i una capsa de Ducados i vaig arribar fins a Escorca fent autoestop (quin horror, aquesta "e") per baixar el torrent tot sol. Quin riure! Com un Chuck Norris de la Serra de Tramuntana...

Aquest diumenge dos alemanys i una sud-africana (un dels tres és el meu cunyat) se'n van a fer el Torrent de Pareis. En altres temps m'hauria ofert entusiasmat a acompanyar-los-hi, però una torçada de turmell o qualsevol altre possible lesió en aquests moments em fan més por que una pedregada. Ja m'ho explicaran.  Però em ve al cap aquella glosa mallorquina:

Cavallet quan eres jove

que hi anaves de pentinat!

i ara ets arribat

qui, de magre, no pots córrer.

Queden noms lliures per a col·lectius sobiranistes

Se n'han creat tants els últims anys que l'activista català assedegat de col·lectius podria pensar que ja se n'han esgotat els noms. Però no! En queden uns quants de lliures. Anem a pams. Els col·lectius poden tenir noms de persona o de lloc. Si tenen nom de persona, hi ha dues opcions: poden ser figures medievals eclesiàstiques de Catalunya (preferentment mortes), o poden ser presidents dels Estats Units (ja traspassats, exclusivament) o, en el seu defecte figures eminents o de culte de la història contemporània d'occident, també finats. Si són noms de lloc, poden tenir una relació molt remota amb el procés català, però un pedigrí centreeuropeu o bàltic serà imprescindible. L'excepció: un nom molt local però impactant del domini lingüístic català pot marcar la diferència.  Els flaires balcànics no són recomanables [@CollectiuMostar? No fotem.]

Dit això, suggereixo alguns noms de col·lectius que invito a formar, i la seva no menys suggerida missió fundacional:

El @CollectiuBalfour va a la cerca d'una potència mundial, preferentment la GB o els EUA, disposada a declarar que veu amb bons ulls la creació d'una llar nacional catalana a Catalunya. Format pel sector #sionistanoésuninsult, els seus membres són tan pocs que cabrien dins un taxi, però han instituït el Premi Balfour Catalunya.

El @CollectiuBétera format per valencians 'panca' del morro fort instal·lats a Catalunya (o no). Estan tan convençuts que la mecànica històrica ens porta inexorablement a la independència, que ja emulen altres col·lectius publicant les notícies en anglès. En aquest cas no és per convèncer ningú, és per compartir amb el món sencer l'alegria de la imminent victòria.

El @CollectiuIvyLeague és meritocràcia catalana exiliada en busca, precisament, de meritocràcia. O sigui: molt lluny d'aquí. Han estudiat a les millors universitats dels EUA i en lloc d'escriure un blog tipus Lo Ruc de Formentor, que també ho fan, han decidit pilotar la independència de Catalunya des del sofà d'una casa georgiana o des d'un apartament de l'Upper East Side. Fins i tot des d'un piset de Queens.
 

El @CollectiuPétain està format pels hereus ideològics (i alguns de biològics) del Vichy catalán que Ernest Lluch i/o L'Avenç van retratar (no he estat capaç de trobar-ne els textos). Una part del col·lectiu viu un exili daurat a Madrid, fent teatre, criant infants a la setantena o supurant bilis i llard des l'equivalent madrileny d'El Rey de la Gamba. El seu missatge sobiranista és molt simple: Espanya és sobirana.

 @CollectiuArafat Noucentisme? Prat de la Riba? Classes mitjanes catalanistes? Casa i hortet? Pujolisme independentista? Bengurions catalans? No parleu d'aquesta púrria burgesa, sexista i colonialista als membres i a les membres del Col·lectiu Arafat. La seva lluita és un altra: la ROPC, la República Okupa i Palestiniana de Catalunya.

Només una petita mostra. L'onomàstica col·lectivista és infinita.

Un nom que no es pugui traduir

Conec dos homes que es diuen Oscar perquè els van voler posar un nom "que no es pogués traduir". Això, dit així, és una frase força enigmàtica. D'una banda, qui voldria traduir un nom? De l'altra, hi ha noms que no es poden traduir? En un dels casos, la seva mare m'explicà, específicament, que no volien que els avis de la banda "castellana" de la família traduïssin un nom català que li posessin al nen: li poses Albert i l'abuelo li acaba dient Alberto, o Beto si és mexicà. Suposo que aquesta diguem-ne homonímia onomàstica pot estar motivada per raons aproximadament contràries: cercar un nom que no sembli català sense deixar de ser-ho.

L'altre Oscar no em va aclarir l'enigma. La cosa va quedar en "un nom que no es pogués traduir...", mentre em mirava amb enigmàtica complicitat. Com que sóc una mica aixafa-guitarres i mestretites, li vaig objectar que Òscar en català és o oberta i accent obert, i amb o tancada i accent tancat en castellà (Óscar). L'enigmàtica complicitat es va esvair esmediatament. I aprofito per dir que fins aquí, intencionadament, no havia accentuat el nom.

Suposo que l'efecte "nom que no es pugui traduir" deu explicar en part la proliferació als parcs infantils del Vallès de noms com Martina, Paula i Carla, però també Jan o Arnau, que tenen traducció però segurament és menys evident i automàtica.

À propos de Tumbalalaika

Tumbalalaika podria haver estat una cançó de la meva època kumbaià. Recordo que figurava al cançoner Cançons (o era Cantem?) però es veu que a l'agrupament escolta i pancatalanista (i no són insults) que jo anava no la devia saber ningú. Se m'acaba d'ocórrer que Xesco Boix o Jaume Arnella la devien cantar. Parlo dels dos perquè només els havia sentit en un disc en què cantaven junts. Jo crec que vaig arribar a pensar que eren la mateixa persona. Potser per això he hagut de consultar unes quantes vegades quin dels dos ha sobreviscut a l'altre. Aprofito per notar que el silenci a la Viquipèdia sobre la mort de Xesco Boix és clamorós.

Una mica de cerca i, efectivament, aquí teniu Xesco Boix cantant Tumbalalaika. Enllaç directe a la cançó:

Una versió que no m'agrada gaire. La tornada, encara. Tenint a mà la traducció de la cançó i havent-me molestat a descodificar una part del text en jiddisch, em quedo amb l'original d'aquesta cançó dels jueus de Rússia. En el següent vídeo la canten Pete Seeger i Ruth Rubin, aquesta, autora d'una història de la música folk jiddisch. Un document curiós, aquest vídeo, que rarament hauríem vist abans de tota aquesta bogeria del web:

Però no ha estat cap de les dues versions la que m'ha captivat, sinó la de Karsten Troyke, el fantàstic cantant jiddisch berlinès, i Suzanna.  Escolteu aquesta versió, més "rumbosa" i "oriental", diria jo.

Fa uns mesos vaig comprar a la gran botiga virtual el disc (sí sí, el CD!) Yiddish Troubadour de Krasten Troyke i Suzanna. És un recull de vint cançons de diferents discos i estils del cantaire. A la mateixa comanda, The Slave, la versió anglesa de l'original en jiddisch de la novel·la d'Isaac B. Singer, traduïda per ell mateix i algú altre. Amazon seria realment addictiu si no fos que aquests temps no són per tenir gaire addiccions que no siguin de franc.

La mare de totes les el·lipsis

Cercant informació sobre els jueus de Tessalònica m'he topat amb l'article de la Gran Enciclopèdia Catalana dedicat a la ciutat. Heus ací tota l'enciclopèdica referència als jueus de Tessalònica dins l'article:

Sota el jou otomà, la metròpoli decaigué ràpidament i adquirí una nova població, preferentment turca i hebraica (actualment encara hi viuen uns pocs habitants sefardites, restes d’una colònia molt considerable).

Això és tot, molt poca cosa per a una ciutat que abans de la Primera Guerra Mundial tenia un 60% de població jueva, uns 80.000, la major part sefardites. Llegint l'article de la GEC el lector podria arribar a creure que la colònia jueva simplement es va evaporar. Però no, i aquí la GEC va fer una injustificable el·lipsi. A començament del 1941 vivien a Tessalònica uns 56.000 jueus, la majoria sefardites, 50.000-54.000 dels quals (varia una mica segons les fonts) van ser deportats i exterminats pels nazis a Auschwitz. M'agradaria saber qui, com i amb quines fonts va redactar l'article de la GEC. Ignorància? Indiferència? Mala llet?

La Wikipedia en anglès té un article força extens dedicat expressament als jueus de Tessalònica: History of the Jews of Thessaloniki. Un detall: les sinagogues Katallan Yashan (Catalana Vella) i Katallan Chadash (Catalana Nova). Aquí en parlen una mica, tot i que no citen les fonts. Però per conèixer detalls de la Tessalònica jueva que va enlluernar Ben Gurion el 1911, i també de com l'Holocaust va arrasar la comunitat sefardita de Tessalònica, us recomano aquest article de Haaretz: No other Jews like them.

Their legs in nylon stockings...

Cap al final de Shosha, la novel·la d'Isaac Bashevis Singer, el narrador i protagonista passeja pels carrers de Varsòvia pocs dies o setmanes abans de la invasió nazi. És amb tota probabilitat l'estiu del 1939 i la ciutat segueix vivint intensament, malgrat el que pot succeir en qualsevol moment. O precisament per això. Varsòvia no s'atura i, per exemple, el narrador segueix admirant les cames de les senyores. De la versió en anglès: Their legs in nylon stockings still promised the never-realized delights.

És anecdòtic, però cal precisar que si aixo és Varsòvia, estiu del 1939, les dones no poden portar "nylon stockings". Ni els homes. Les mitges de niló es van inventar als Estats Units, on es van posar per primer cop a la venda l'1 d'octubre de 1939¹, exactament un mes després de la invasió alemanya de Polònia. Sembla impossible, doncs, que les dones portessin mitges de niló a Varsòvia abans de la invasió alemanya.

És curiosa aquesta confusió, perquè Singer degué viure com a emigrant a Nova York el furor desfermat per l'aparició de les mitges de niló, i hauria d'haver recordat que tal cosa no havia passat a la Polònia de preguerra. Però, esclar, a diferència d'Aaron Greidinger, Singer va fugir molt assenyadament de Polònia el 1935, i els últims dies d'aquella Varsòvia només se'ls podia imaginar.

¹ Aquesta estrena mundial va ser a Wilmington, Delaware, on la companyia DuPont tenia una fàbrica de mitges. La venda generalitzada als EUA no va començar fins al maig del 1940.

Tanca sa pòe(r)ta

La meva filla, que a casa i a l'escola ha après un català central més o menys estàndard, el Nadal passat a Mallorca va començar a introduir el mallorquí a la seva vida. I ho va fer repetint amb to un pèl burleta una frase que l'àvia de Mallorca diu sovint, sobretot a la cuina: "Tanca sa porta". Notables, tot i que exagerades, les modulacions de la o. I l'afebliment de la erra...