Me, a foreigner?

One day, to my great surprise, she asked me to marry her.
'No,' I replied, I cannot marry you. My mother does not want
me to marry a foreigner.'
She looked surprised and replied, 'Me, a foreigner? What a
funny thing to say. I 'm English. You are the foreigner! And your mother is a foreigner, too!'

How to be an alien. George Mikes, 1946.

Aquests som nosaltres?

L'altre dia un informàtic amb qui no parlava feia anys, però que havia saludat algunes vegades pel carrer des que vaig tornar de Mèxic, em va dir que ara ja devia fer dos anys que "havíeu fet l'adopció". Vaig assegurar-me que volia dir el que semblava que volia dir, i li vaig explicar que no havíem fet cap adopció, que tenim una filla biològica. Dic, sí, l'hem tingut grans (sobretot jo), etc. "No, és que com que no vaig veure la teva dona embarassada...". Tenint en compte que tot l'embaràs va transcórrer a Mèxic, no m'estranya que no l'hi hagués vist. De fet, podria haver estat adoptada, no va faltar gaire perquè ens hi poséssim, en el procés d'adopció, però finalment no va anar així.

El mateix dia, la meva dona va anar a recollir la Queralt (P-3) a l'escola i una àvia li va preguntar si ella era la mare de la nena. Li va dir "Sí, esclar" (la mestra li acabava de dir a la nena "ja ha vingut la mama"). Diu "Oh, és que en vénen moltes a buscar nens, que no són la seva mare". (I el context, senyora?). O és que li estranya que en aquesta escola hi hagi mares llatinoamericanes? Potser sí.

Sumem-hi ara que tres vegades m'han pres per un avi de la meva filla (i això que sóc infinitament més jove que Sánchez Dragó o Félix de Azúa), sembla que es van acumulant les percepcions curioses, potser inevitables, sobre la meva família.

Algú podria lligar caps i confegir aquesta composició de lloc: "Un iaio va adoptar una nena, i, mentre l'home juga al quinto en un casal, una cangur "sud-americana" li recull la filla a l'escola."

Aquests som nosaltres?

Catalunya misteriosa

Enric Vila a l'Avui: La meva dona de fer feines encara em va dir fa poc que ara ja estava segura que, amb la independència, no els “expulsaríem” del país. (La negreta és meva.) Exactament això és el que em va dir, mig en forma de preguna retòrica, la meva dona de fer feines aquest diumenge a la nit, després de defensar (ella) un pla de ruta que no podia ser més escenografia convergent: pacte fiscal, i si no hi ha acord, independència. La dona de fer feines d'una col·lega meva també va revolucionada.

Això em recorda Les invasions barbares, el film  de Denys Arcand del 2003. En un moment de la pel·lícula un capellà quebequès diu: Vouz savez, ici, autrefois, tout le monde était catholique [...]. Et à un moment très précis, en fait pendant l'année 1966, les églises se sont brusquement vidées, en quelque mois. Un phenòmene très étrange, que personne n'a jamais pu expliquer.

Un dia un cineasta (o potser Sebastià d'Arbó) contarà així aquest fenomen "dona de la neteja": 

En un moment molt precís, a començament de setembre del 2012, totes les dones de fer feines de Catalunya es van adonar que si Catalunya era independent ningú les expulsaria del país. Un fenomen molt estrany, que ningú no s'ha pogut explicar mai. 

 

Jo no m'explico que no hagués passat molt abans.