Catalunya podrà dir-se "comarca"

Diu, més o menys, el Tribunal Constitucional espanyol (quan tinguem el nostre ja en direm Tribunal Constitucional, a seques, tot i que em fa més gràcia dir-ne la Cort Suprema, sense doble sentit...):

Catalunya pot dir-se nació, però el terme no té cap valor jurídic.

Que consti que a mi em fa riure que el preàmbul de l'Estatut digui "que diu que el Parlament diu que un dia va dir que Catalunya diu que era una nació", que això més o menys és la genial frase que van escriure al preàmbul, però ara aquest no és el tema.

Diversos mitjans, com l'agència Associated Press o, per exemple, el Daily Telegraph, han captat la literalitat d'aquesta part de la sentència. Diu el Torygraph:

The panel of 10 judges accepted the most contentious point of the statute that defined Catalonia as "a nation" insisting that it was a historical and cultural term only and had "no legal value"

També fa riure que algú pensi que aquesta és la part més "contenciosa", però tampoc és el tema.

A Zimbabwe sí que en saben
Des de 7.400 km de distància, des de la remota i exòtica Harare, el diari digital Zimbabwe Star ha captat nítidament l'essència d'aquesta part de la sentència emanada des d'aquella plaça de toros amb finestres que ha sortit tant a la tele aquesta setmana. Diu el Zimbabwe Star:

The judges also decided Catalonia can call itself a region, as the term has no legal standing.

That's it! Quanta generositat, els judges! Sembla mentida com a Zimbabwe han pogut fer un traducció tan encertada d'aquesta minúscula part de la sentència. Segueixo buscant pel Google News i veig que Euronews ha emès un despatx que en el cos de la notícia, no en el títol, ho expressa en els mateixos termes (segurament redactat pel seu corresponsal a Harare):

The judges decided Catalonia can call itself a “region” as the term has no legal standing.

Però encara en saben més a Burgos
Un amable lector del blog em va fer arribar una joia de l'educació feixista espanyola de l'any 1940. És un llibre escolar titulat Así quiero ser, editat a Burgos per Hijos de Santiago Rodríguez. Potser fa temps que volta per la xarxa, però em va arribar fa poc. El podeu descarregar en pdf d'un blog cubà (la ideologia del qual no he estat capaç d'esbrinar). El títol és prometedor, i el contingut no defrauda (per exemple, és el primer text que llegeixo on el concepte de totalitarisme es fa servir en sentit positiu). Després d'alliçonar-nos sobre la Nació (l'única existent, preexistent fins i tot a la Constitució espanyola, com diu la mateixa constitució, i com aquest llibret, d'altra banda, s'encarrega de demostrar), ens parla d'una altra entitat, la comarca. La comarca o región natural, comprende a veces más de una provincia. Por ejemplo, el Levante español, así llamado porque por esa zona se levanta el sol que alumbra a España, es una región natural o comarca que comprende a tres provincias.[..] La comarca no tiene una acepción administrativa, sino geográfica y productora.

Em sorprèn que el Levante només tingui tres províncies, perquè normalment hi posaven Múrcia, per a diluir la cosa valenciana. La comarca és un concepte molt adient, perquè no té acepción administrativa, ni valor jurídico. L'altre dia deia que no tenia una teoria sobre els valencians, aquí n'hi ha una sobre el País Valencià: una comarca. A partir d'ara, la nostra aspiració ha de ser convertir-nos de nou en comarca, la comarca del Nordeste. Sempre que ens deixin dir-nos "comarca".

Per Sant Pere enrevolten sa figuera

Això deia el meu besavi, que era pagès i als noranta anys encara va empeltar un ametller de prunera. Ja som a Sant Pere, algunes figues flor ja deuen ser collidores (els diccionaris em farien dir figaflors), i tinc enyorament de les figues que comprava a Mèxic (diez higos por diez pesos), que em recordaven les que, molt abans, menjava a Mallorca. Això és enyorament de l'enyorament, i deu ser tan vell com l'anar a peu. Algú expert en cultura clàssica ens diria qui en va fer literatura per primer cop. Segons García Márquez, el sabio catalán Ramon Vinyes va experimentar una cosa semblant quan va tornar de l'exili.

Aquest dies no he trobat figues als supermercats ni a les fruiteries. Tampoc he estat exhaustiu. No m'he pogut fer un pa amb oli amb figues, com el d'aquesta foto publicada al blog Amics del arbres.

Iran: se'n prepara una de grossa?

En la darrera setmana o dues, fonts sobretot àrabs o iranianes han difós informacions que apunten a preparatius per a un atac aeronaval contra l'Iran. El diari israelià Haaretz, se n'ha fet ressò, i trobo que als diaris catalans el tema no ha emergit. Ja fa temps que Israel avisa que no permetrà que l'Iran tingui armes nuclears, per un tema de supervivència, i gairebé tothom està d'acord que cada cop falta menys perquè l'Iran en tingui (tothom dóna per fet que Israel en té). Com a mínim des del 2007 han anat sorgint notícies sobre els preparatius d'Israel per a un atac, alhora que ha augmentat la pressió del Consell de Seguretat sobre l'Iran (a empentes i rodolons: li ha costat molt als EUA arrossegar els membres permanents a la recent, quarta, resolució sancionadora), unes sancions que en general es considera que no aturaran l'Iran. Les recent sancions, més dures, del Congrés nord-americà, segurament tampoc. Algunes notícies relativament fresques són:

1. Una dotzena de vaixells de guerra nord-americans i almenys un d'israelià van passar pel canal de Suez cap al Mar Roig, segons que va informar el 12 de juny Al-Quds Al-Arabi, un diari en àrab de Londres. Milers de soldats egipcis van protegir els vaixells, que són els més grossos que han passat pel canal en molts anys, inclòs un portaavions. La notícia a Haaretz, aquí. No sé si aquest pas de vaixells es significatiu (que no passen regularment els vaixells de guerra nord-americans pel canal de Suez?), però sí que ha estat notícia. En alguns mitjans (la fiabilitat dels quals no puc assegurar) s'ha comentat avui que el portaavions que va travessar Suez és el Harry S. Truman i que ja es troba davant de les costes iranianes, junt amb el portaavions Dwight D. Eisenhower.
2. El londinenc The Times va informar, també el 12 de juny, que Aràbia Saudita cedirà un corredor aeri als israelians per a permetre'ls atacar l'Iran. Segons la informació, els saudites ja han fet proves d'anul·lar temporalment els seus sistemes de seguretat aèria per a permetre el pas dels avions israelians. L'article a The Times es d'accés restringit però France Press se'n va fer ressó. Aquí, per exemple, en parlen. El govern saudita ho va desmentir.
3. Fonts sobretot iranianes i del Golf Pèrsic han difós que Israel ha estat enviant avions i material de guerra a Georgia i a Azerbaidjan perquè una part de l'atac a l'Iran es faria des del nord. Això s'ha fet per transport marítim i també en vols a través de Turquia (aquest país deixava entrenar els avions israelians sobre el seu territori, però "no sabia" que una part d'aquests avions passaven a Georgia i ja no tornaven). La via turca, utilitzada pels israelians el 1981 per a destruir la central nuclear d'Osiraq, a l'Iraq, sembla que ha quedat en l'aire o cancel·lada a ran del canvi de posició turc dels últims mesos, que s'ha fet més evident amb l'afer de flotilla de Gaza. La notícia, al diari Gulf Daily News (26 de juny).
4. No sé si ens ho podem prendre seriosament, però Berlusconi ha dit a Toronto que el G-8 dóna per fet que Israel farà un atac contra l'Iran.

Ja el gener del 2007 el Sunday Times feia públiques les intencions d'Israel de destruir les instal·lacions nuclears iranianes amb bombes nuclears "tàctiques". En aquell moment el Mossad considerava que l'Iran en dos anys tindria prou urani enriquit per a fabricar armes nuclears. Aquests dies sembla que la CIA mateixa no es posa d'acord: d'una banda l'Iran ja té urani per a fer dues bombes nuclears, de l'altra, el 2012 ja tindrà bombes nuclears. De fet, no és incompatible.

També s'ha comentat els últims anys que la multiplicitat d'instal·lacions nuclears iranianes i la profunditat a què es troben sota roca fa molt difícil la seva destrucció efectiva. Tampc s'ha de menystenir la capacitat de resposta militar de l'Iran, que és capaç de bloquejar l'estret d'Ormuz, per on passa una part substancial del petroli mundial, i que té uns míssils russos contra vaixells que són pràcticament immunes als sistemes antimíssils dels portaavions nord-americans. Més enllà de les conseqüencies directes d'un atac a instal·lacions nuclears (amb armes convencionals o nuclears), les repercussions militars i sociopolítiques a l'Orient Mitjà i a tot el món són imprevisibles. Imprevisibles pel que fa al seu sostre, evidentment ens en podem imaginar unes quantes de ben grosses. Patirem? Amb atac a l'Iran o amb sense, em sembla que patirem amb el tema del programa nuclear de l'Iran.

El lent procés de tancar una porta

Avui he fet oficial la meva renúncia a reincorporar-me com a professor de temps complet a la universitat mexicana on he treballat durant cinc anys. Una porta que va quedar oberta i que ara es tanca, que fa deu mesos que reclamava a crits que la tanquessin, o potser no. Per moltes raons, no puc explicar aquí perquè he tornat de Mèxic. Ha estat, està essent, un procés complex i dolorós, que només podria explicar fent un striptease que no estic disposat a fer ni des de l'anonimat relatiu del meu pseudònim. És curiós que ningú, absolutament ningú d'aquesta banda de l'oceà, m'ha preguntat perquè he tornat. Potser tothom assumeix que l'absurd hauria estat no tornar, que Mèxic ja no és un país habitable, però tot plegat és una mica més complicat.

Com diu el mestre Sheridan, seguiremos al pendiente.

Temps d'albercocs, coca d'albercoc

És temps d'albercocs. De fet, fa vuit dies era Sant Antoni dels Albercocs, que és el nom popular a Mallorca de Sant Antoni de Pàdua. Els Tonis, a Mallorca, són ases o albercocs, segons quin sigui el sant de referència al batejar-los (Sant Antoni dels Ases, 17 de gener, o dels Albercocs, 13 de juny). Un albercoc és, també, un bajà (d'aquí, bajanada), un poc-seny o un irreflexiu, segons el DCVB. Preguntar-li a un Toni "tu què ets, ase o albercoc?" no deixa de tenir la seva gràcia.

Aquests dies són un bon moment per a fer una coca d'albercoc. En vaig fer un intent amb mangos, no del tot reeixit, a Mèxic, i des de llavors crec que no ho havia tornat a provar, entre altres coses pèrquè mai trobava chabacanos a la fruiteria, que és com els anomenen allà. Fins avui, de bon matí, que n'he fet una amb el suport telefònic de ma mare. Molt bona, una mica socarraeta per sota, per dir-ho d'alguna manera, però molt bona.

RECEPTA DE COCA D'ALBERCOC
És la recepta de la meva mare, no una recepta "canònica".

Ingredients
12-15 albercocs, preferentment madurs
250 g de farina
150 g de sucre
1 tassa d'oli (la mesura seria una tassa de cafè)
1 tassa d'aigua
2 ous ben batuts
Una mica de margarina
1^1/2 cullerades soperes de llevat artificial (per exemple, Royal)

Preparació
Es tallen els albercocs per la meitat, s'espinyolen i s'esclafen una mica amb els dits. Es prepara la pasta amb les quantitats indicades de farina, sucre, llevat (homegeneïtzeu aquests tres ingredients abans d'afegir-hi la resta), l'oli, l'aigua i els dos ous batuts, i s'homogeneïtza amb una cullera. Quedarà una pasta clara, tirant a líquida.

S'encén el forn i es programa a 200ºC.

S'unta un motlle baix o una safata del forn amb margarina. El motlle untat s'enfarina ben enfarinat, fent córrer la farina per dins el motlle i llençant-ne l'excés. Això és per a evitar que la coca s'enganxi al motlle. Es buida la pasta dins el motlle i s'escampa fins a cobrir-ne el fons. S'hi col·loquen els mitjos albercos en rengles, per exemple 5x6 o 4x6. Es posa una cullerada de sucre a cada albercoc (seria una cullerada de les de cafè amb llet) i s'enforna el motlle, deixant encès només el foc de sota. Hi ha qui en el moment d'enfornar baixa la temperatura a 180ºC.

El temps de cocció dependrà del forn, però amb 25-30 minuts la coca hauria de ser cuita. A mitja cocció es pot obrir el forn i posar una mica més de sucre a cada albercoc. Amb un escuradents es pot anar punxant la coca: si surt amb pasta enganxada és que encara no és cuita. Quan és cuita surt net. Els darrers cinc minuts es pot encendre el gratinador perquè la coca quedi una mica daurada per damunt.

Es treu la coca cuita del forn i es deixa refredar. Un cop freda es pot enfarinar amb una mica sucre glacé. Bon profit!

Quimonos xinesos?

Algú em sabria dir per què un article sobre "la Xina es disposa a conquerir el món (i potser els occidentals no ho podrem evitar), i regala'm un llibre, que te'n faig publicitat" s'ha de titular Tots amb kimono?

La meva vastíssima cultura oriental no dóna ni per menjar-me un chop suey amb bastonets, però... els quimonos no eren japonesos? O és la continuació de la moda de les Gheishes xineses? O se m'escapa alguna cosa i és per això que escric al Blogspot i no al Catalunya Oberta?

França 0 - Mèxic 2

Després del 0-1 ha baixat la Mare de Déu de Guadalupe en forma de penalti. Les dues mexicanes de casa estan emocionades. L'adulta amb el "cor dividit", al cap i a la fi va estudiar en una secundària pública anomenada República de Francia, on cantaven la Marsellesa cada matí. La petita una mica perplexa per tanta alegria. Diu la M.: hoy los franceses tienen la pata chueca. I sí, la tenien torta.

Anglès: seguim com fa 30 anys?

El 35% dels alumnes de 6è de primària a Catalunya no té les competències bàsiques d'idioma estranger, per a la majoria, l'anglès. (El Periódico de Catalunya, 17/06/2010). Voldria saber què saben d'anglès els alumnes que sí que tenen, suposadament, les competències bàsiques.

Jaume Perich, al seu llibre Autopista, una obra que vaig llegir d'adolescent a Mallorca, va escriure una frase que em va fer molta gràcia:

Barcelona es una ciudad muy europea, pero sólo en España.

Què cert devia ser aquest diguem-ne aforisme l'any 1970, quan va es va publicar Autopista! Però, em pregunto, ens hem allunyat realment d'aquesta lapidària definició? O ara sería ni siquiera en España? Pel que fa al domini d'idiomes estrangers em sembla que no hem avançat gaire. Certament, en aquella època l'estudi d'anglès o francès començava als dotze anys, que és quan ara fan la prova de competències bàsiques d'anglès, que han començat a estudiar als sis anys. S'ha millorat, perquè iniciant més d'hora és més fàcil d'aprendre un idioma, però, pel que he pogut comprovar a la universitat, els alumnes segueixen arribant amb un nivell deplorable d'anglès. Pel que jo sé, no és obligatori l'aprenentatge d'una segona llengua estrangera, un altre punt que ens allunya dels països europeus continentals. M'expliquen el cas (no crec que sigui únic) d'una primària pública on fan anglès com a activitat extraescolar, a través d'una acadèmia privada que fa les classes a la escola: evidentment, el mateix sistema s'adona que no se'n surt, amb l'anglès. Tants anys de parlar, en Pujol i els qui han vingut després, de competitivitat, d'internacionalització de l'economia catalana, de posar Catalunya al món, i resulta que un dels fracassos més sonats és el domini d'idiomes que demostra tenir la nostra joventut.

Al col·legi del jesuïtes de Palma, en aquella època un centre monolingüe castellà, ultracatòlic, i, malgrat tot, un dels millors col·legis de la ciutat, érem 40 a classe, i estudiàvem anglès en castellà, com si en aquest cas el continent i el contingut fossin independents. Malgrat això, els jesuïtes ens ensenyaven anglès des dels vuit anys, quan a l'escola pública, com ja he dit, començaven als dotze. Malgrat ser quaranta a classe i estudiar la llengua de Bobby Charlton com si fos llatí (o precisament per això), als divuit anys dominava molt bé la gramàtica i tenia un domini més que bàsic de la lectura i segurament de l'escriptura. Els dos nivells d'anglès que vaig haver de superar a la universitat eren molt inferiors al nivell de Ca'n Jesuïta. Naturalment, vaig haver d'invertir anys en acadèmies amb professors nadius per començar a parlar amb una certa fluïdesa i a entendre el que em deien. Tanmateix, no he perdonat mai que amb deu anys d'anglès a l'escola no n'hi hagués prou per a assolir aquests objectius.

Quan vaig començar a viatjar pel món va millorar radicalment la cosa de l'anglès però quan tinc un temps de desconnexió se'm rovella l'idioma i vaig relliscant pel pendent del broken english. Que tot això m'hagi passat a mi, que vaig néixer quan Manuel Fraga encara no s'havia banyat a Palomares, és comprensible, però que hagin passat trenta anys de graduar-me de l'anglès escolar i que la majoria de joves segueixin igual o pitjor és per llogar-hi cadires. Si jo gosava impartir alguna de les assignatures de primer cicle universitari en anglès, com fan a Holanda, segurament els alumnes calarien foc al centre.

Novetats del cas Fernández de Cevallos

Des de la desaparició de Diego Fernández de Cevallos no n'havia tornat a parlar. Des de llavors s'ha sabut que és viu, que està segrestat, que en demanen 50 milions de dòlars (50 mdd, que dirien a Mèxic), i que la policia federal s'ha retirat del cas perquè la família negociï amb els segrestadors. Hi ha hagut diferents hipòtesis del segrest, però Salvador García Soto, col·laborador habitual d'El Universal, citant fonts d'intel·ligència militar (oxímoron?), mexicana i dels EUA, parla d'una revenja empresarial per part de clients del bufet del segrestat, que considerarien que l'advocat i polític no va complir amb alguns compromisos que tenia amb ells. El periodista especifica fins i tot la ciutat dels empresaris. Suposo, tot i que G. Soto no ho diu, que els socis de Fernández de Cevallos deuen saber qui són aquests empresaris. Els segrestadors contractats sembla que són o professionals estrangers o gent d'algun càrtel de drogues.

També s'ha publicat que en el moment del segrest li van extreure amb unes tisores el xip de localització per satèl·lit que portava implantat al braç.

Déu n'hi do.

Testimoni de la Guerra Cristera

A San Luis de la Paz (Guanajuato) conec una senyora d'uns vuitanta anys que, a més de ser una gran contadora d'històries que explica en un espanyol deliciós, té una casa que és un autèntic museu del fervor catòlic de Guanajuato. Ella mateixa n'és un museu vivent.

Durant l'enfrontament entre el president Plutarco Elías Calles i l'Església catòlica, aquesta va decretar el 1926 la suspensió del culte a tot el país, és a dir, de tots els actes religiosos (misses, baptismes, matrimonis, etc), situació que va durar uns tres anys, durant els quals es va desenvolupar la Guerra Cristera, que va costar desenes de milers de morts. Aquest cartell guadalupà, encara penjat a la sala de la senyora (per l'edat d'ella, el devia heretar dels seus pares), celebra el retorn del culte:

31 de julio de 1926 - 21 de junio de 1929
Recuerdo de la Feliz Reanudación de Cultos en Nuestra Patria
NON FECIT TALITER OMNI NATIONI

El cartell porta la foto i la signatura de Pius XI (papa de 1922 a 1939, el primer papa en beneir la sublevació militar del 1936 a Espanya). La frase en llatí és un fragment d'un salm, convertit en lema guadalupà pel papa Benet XIV el 1754.

L'improbable Alfons López Tena

Encara no he decidit si és un geni o està passat de revolucions. S'admeten opinions. En tot cas, Alfons López Tena seria un cas de persona altament improbable. Un senyor que és a) notari, b) nascut a Sagunt, c) amb vint-i-un anys de militància a CDC, i d) exvocal del Consell General del Poder Judicial espanyol. Dic, una persona d'aquestes característiques pot ser l'apòstol de l'autodeterminació de Catalunya? Els fets demostren que sí. Però Déu n'hi do... Anem per parts:

Notari
Coneixeu algun notari que hagi demostrat algun interès per la cosa catalana? Un notari pot ser seguidor, admirador o promotor de Friedrich von Hayek? És més, un notari pot ser seguidor, admirador o promotor d'alguna cosa que no siguin els aranzels de notari? Alfons López Tena demostra que sí. I, ara seriosament, d'altres també, com en López Burniol, en aquest cas des d'altres posicions.

Nascut a Sagunt
Haver nascut fora de Catalunya no inhabilita per a ser sobiranista català, però segurament la probabilitat baixa una mica, o molt. I de Sagunt... No conec gaire el País Valencià , de manera que per a parlar de Sagunt ho hauré de fer des dels tòpics, amb permís del sector valencià. Als llibres de la primària franquista, "Baracaldo y Sestao" i "Sagunto" eren el lloc dels altos hornos, estendards del poderiu econòmic de l'Espanya franquista. De fet jo em pensava que aquestes ciutats eren totes allà mateix, no gaire lluny de "Linares y La Carolina", de "Suria y Cardona" i d'Almadén, fidelíssimes poblacions mineres. Què hem de dir de la resistència numantina (!) dels ibero-edetans (o hispanoromans?) de Sagunt enfront dels cartaginesos, com a part del mite fundacional d'una Espanya multimil·lenaria. Amigues, amics, amb aquests antecedents, què podíem esperar a priori d'un saguntí? Podem suposar, a més, que per l'edat López Tena devia estudiar amb l'Enciclopedia Álvarez (això també marca) i, per localització geogràfica, degué ofrendar de tant en tant noves glòries a Espanya. Per tant, aquí ens falta una dada clau: quan i on López Tena va fer el seu camí de Damasc i va caure del cavall, com l'apòstol Sant Pau, per a emprendre el camí del sobiranisme? Com que això és un blog i no una tesi doctoral, em permeto aventurar dues caigudes del cavall: la primera, la democràtica i segurament valencianista, entre l'institut de batxillerat i la Universitat de València. La segona, la sobiranista, of course també democràtica, m'hi jugaria el coll de la camisa que va ser a Madrid (més avall en parlo).

21 anys a Convergència Democràtica de Catalunya
La meva perplexitat augmenta de plus en plus. L'apòstol del sobiranisme milita al partit del possibilisme del peix al cove? Mentre Artur Mas apreta el culet tement que s'espanti el seu 50% de votants no indepentistes, en López Tena fa motocross per mitja Catalunya organitzant consultes sobiranistes amb la precisió d'un rellotge suís i amb la determinació de Yitzhak Rabin a la Guerra dels Sis Dies. Què és això? O, com diu la joventut, WTF? Se m'acudeixen diverses explicacions però per no allargar massa el post ho deixarem aquí.

Vocal del Consell General del Poder judicial espanyol (2001-2003)
A proposta de CiU va entrar al CGPJ i, per algunas coses que ha explicat, sembla que en va veure de tot color, i va comprovar el pa que s'hi dóna, al cor del sistema judicial espanyol. Reprenent el tema de la conversió al sobiranisme, m'agrada pensar que aquesta va ser la segona caiguda del cavall, que a mig termini ha destapat el López Tena que coneixem ara.

Epíleg
Per què l'improbable López Tena mai no es va fer d'Esquerra Republicana? Li hauríem de preguntar a ell, però, dic jo, algú que pertany al Grup Hayek pot militar en un partit d'esquerra, suposant que Esquerra sigui d'esquerra? No seria conseqüent.

Nota: algunes dades bàsiques han sortit de l'article de la Viquipèdia dedicat a Alfons López Tena.

Sobre el documental 'Adéu, Espanya?'

Alguns semblen meravellats perquè 733.000 persones van veure el documental de Dolors Genovès Adéu, Espanya?. Jo no ho trobo tant. Recordo que un estiu la reposició (reposició!) d'algun capítol de Plats bruts va tenir més de 900.000 espectadors. Bé, és notable ser líder d'audiència amb la fragmentació actual del mercat televisiu, però, llàstima, sembla que encara no arriba el nostre 4 de juliol.

Diluïdes en una hora i mitja de documental hi ha dues tesis: a) Als països civilitats la secessió d'un territori històric és admissible si és la voluntat de la gent d'aquell territori, i els governs ho negocien o ho han de negociar de bona fe (un corol·lari seria que Espanya no és un país civilitzat). I b) La independència de Catalunya és econòmicament ben viable i la classe empresarial no s'hi oposa. No seré jo qui discuteixi la primera tesi (només puntualitzo que hauríem de mesurar de tant en tant el grau de civilització de Catalunya). De la segona tesi, em crec la primera part, tot i que hi hauria un xoc inicial important, i no em crec la segona part: em sembla que en la mostra d'empreses i empresaris Dolors Genovès va fer una mica de cherry picking, que dirien els de Real Climate.

Hi ha hagut un canvi qualitatiu evident: l'independentisme ha irromput al mainstream polític català, o intenta fer-ho, tot i que no hagi aconseguit aglutinar-se en un opció electoral creïble. L'independentisme ja no sembla més il·lusori que el federalisme o que l'autonomisme com a via per a sortir del cul de sac en què ens trobem. Però, aquí, coincideixo (sense que serveixi de precedent) amb Antoni Puigverd, però ho explico amb altres paraules: hi ha un reescalfament (com diu ell) al si del catalanisme, però el nucli ampli i dur de l'unionisme silent (o cada cop més cridaner) segueix bàsicament intacte. Detecto, tanmateix, canvis socioculturals en el meu contacte amb aquest sector que no sé del tot quin abast tenen en el tema que ens afecta.

Tornant al documental, i per acabar, em va fer somriure la simplicitat de les introduccions històriques que feien de cada país, i la ingenuïtat amb què es presentava l'actitud del govern federal canadenc enfront del Quebec. D'acord, malgrat la joventut del país, al Canadà les capes de civilització són més gruixudes i denses que a Espanya, segurament gràcies a la tradició liberal anglesa (per exemple, no m'imagino un programa polític a la TV canadenca on es diguessin barbaritats com les que s'han dit de Marina Geli). Però el govern federal canadenc també ha jugat brut, i força, amb la qüestió del Quebec. Per exemple, al referèndum de 1995. Reconec que aquests matisos potser són difícils d'introduir en un documental on la història del Quebec es ventila en una espècie d'auca a l'inici del programa. És cert, però, que fins i tot en aquest joc brut la comparació és escandalosament favorable al sistema canadenc.

Botànica políticament correcta

Moviment Escolta Catòlic de Mallorca, mitjans anys 70: un cap podia ser, a més d'escolta i mallorquí, ateu i trotskista? Definitivament, sí.

Revisant unes fotos del 2008 a Mallorca, trobo aquest coixinet de monja, un petit matoll que gràcies a les seves espines i a la forma hemisfèrica i baixa obté protecció del vent i dels herbívors. Aquesta foto m'ha evocat el moment just en què el cap escolta ens va fer saber que al coixinet de monja li sobrava la monja, perquè el concepte de coixinet de monja pressuposava que les monges no seurien com la resta del món, sinó que es podrien arribar a mortificar asseient-se damunt aquests coixinets espinosos (la qual cosa devia tenir algun matís positiu que no agradava al cap de ràngers). No són paraules textuals, però aquest era el missatge. Gran sentit de l'humor, aquell home! Devien faltar encara vint anys perquè sentíssim a parlar de la cosa políticament correcta, però, aparentment, la Revolució Cultural xinesa ja havia desembarcat a les platges de Mallorca (vencent un exèrcit nòrdic empastifat de Coppertone), havia infectat l'incipient moviment trotskista i es disposava a reeducar els adolescents mallorquins. Afortunadament, el moviment trotskista no va passar mai d'incipient.

Els temps canvien, i anys més tard un monitor d'esplai ens hauria corregit el terme a favor de coixinet de monjo/a, però actualment seria un coixinet de monja o de monjo, tal vegada un coixinet monacal, un coixinet del monacat, o potser un coixinet del Ramadà. De moment a la Wikipedia catalana ja l'han canviat per "gatovell" (358 resultats al Google) malgrat que "coixinet de monja" hi presenta 5.390 resultats. A Catalunya i al País Valencià plantes semblants reben el nom de coixí de monja (8.240 resultats).

Només cal afegir uns amens detalls botànics. Hi ha dos coixinets de monja de muntanya a Mallorca: l'Astragalus balearicus (una lleguminosa) i el Teucrium marum ssp. occidentale (una labiada). Jo diria que el de la foto és l'Astragalus balearicus, però no ho puc assegurar.

Us devia la PERRUQUERIA UNIXES

Tenia un deute pendent amb els antics seguidors de Cartes de Mèxic, que era presentar proves de l'existència de la famosa PERRUQUERIA UNIXES, de què havia parlat en tres escrits d'aquell blog. En un d'ells proposava agermanar aquesta perruqueria amb una EXTÉTICA UNICEX de l'estat de Guanajuato.

Aquest rètol de la Perruqueria Mari és bastant antic (d'abans de la inclusió dels prefixos provincials com a part del número de telèfon), però segueix penjat al seu lloc, tal com es pot observar al Google Street View. Per cert, la gràcia que li farà a aquell senyor si sap que va ser immortalitzat a l'Street View, ni que sigui amb la cara mig esborrada.