L'estudi d'impacte ambiental del projecte Castor i la sismicitat induïda

Parlant de la nova ministra espanyola Teresa Ribera, s'ha dit que va permetre que el projecte Castor tirés endavant sense un estudi d'impacte ambiental. Això no és cert. Es va fer un estudi d'impacte ambiental del projecte Castor. Després d'aquest estudi, la Secretaria d'Estat de Medi Ambient Canvi Climàtic, la titular de la qual era Teresa Ribera, va emetre la declaració d'impacte ambiental del projecte, un document oficial, publicat al BOE, que recollia i abonava l'estudi.

El detall de l'avaluació d'impacte ambiental del projecte Castor és que no avaluava el risc que l'emmagatzematge subterrani de gas a pressió pogués provocar terratrèmols (sismicitat induïda). Sí que es va estudiar el risc que els sismes naturals poguessin afectar el dipòsit, però això són figues d'un altre paner. 

Era inimaginable que la injecció al subsòl de gas natural a pressió causés terratrèmols? No, no ho era pas. Per exemple, a la mateixa declaració d'impacte ambiental es fa constar que l'Observatori de l'Ebre va demanar que es fessin proves que asseguressin que les pressions degudes a la injecció no causessin fractures a les roques. A la declaració no es torna a fer esment d'aquest punt. Assumeixo que no es va estudiar mai.

Es pot estimar el risc de sismes induïts? Sí. S'havia fet abans del projecte Castor? Sí. Per exemple, a Holanda, en un projecte semblant: a l'antic camp petrolífer de Bergermeer es volia fer un dipòsit subterrani de gas natural. Van encarregar un estudi al Massachussets Institute of Technology (MIT). En aquest estudi experts de l'MIT (2008) van concloure mitjançant modelització que durant el periode d'explotació previst es podien produir terratrèmols, com a màxim, de magnitud 2,4 o 2,7. Els experts van estimar, més enllà dels models, que en el pitjor dels casos la magnitud podia arribar a 3,9.

És a dir, al 2008 ja es feien estudis de sismicitat induïda que es podrien haver aplicat al projecte Castor i incorporar a la declaració d'impacte ambiental, i que podrien haver conduït o no a la desautorització de projecte, però en tot cas després d'un estudi fonamentat. La responsabilitat de la supervisió aquest procés d'avaluació d'impacte era de l'aleshores secretària d'estat Teresa Ribera.

"Le métèque catalan" i altres insults

Manuel Valls és català no és necessàriament un insult, tot i que dins un cert univers que coneixem, segurament sí. Però si el gentilici "català" va acompanyat d'un o dos qualificatius clarament denigrants, injuriosos, tots ells adreçats al precandidat Manuel Valls, podem pensar que, molt probablement, català és utilitzat també com a insult. Precisament, l'altre dia em sorprenia la xenofòbia abocada al Twitter francès contra Manuel Valls, i ho vaig comentar.

Quines connotacions insultants té catalan per a un francès? Segur que algun nord-català ens ho aclariria. Vaig notar algun matís un cop que un francès em va fer un comentari sobre els nord-catalans, però no induiré un patró d'un sol exemple. En tot cas, el català que apliquen a Valls no és per nord-català, sinó, evidentment, per català del sud, que a França és estranger: un espanyol.

Aquí tenim, doncs, el primer component xenòfob: Valls catalan = Valls étranger. Per a alguns Valls és le métèque catalan o le petit Caudillo Catalan. Una referència taurina ajuda també a assenyalar-lo com a metec (Valls le torero catalan, o le toréador catalan), i atribuir-li una activitat històricament tan hispànica com matar moros és definitiu: le catalan matamore. (Amb innegables ressonàncies per als franco-magribins, que intueixo que, en general, detesten Manuel Valls.)

Hi ha qui afirma que Valls no és un francès de veritat i no estima França (le Catalan Français à 20 ans n'aime pas la France). A alguns no els agrada aquest catalan qui donne des leçons de "francitude". Per si hi havia cap dubte, algú proclama que no queremos tener a un presidente catalan! C'est clair?!!!!. Adreçar-se (retòricament) a Valls en espanyol per a rebutjar-lo per català no sorprendria ningú a casa nostra, però és un pèl xocant a França!

L'alçada física de Manuel Valls ha merescut al Twitter diferents qualificatius, alguns força denigrants, que, sovint, van seguits del nostrat gentilici català, la qual cosa sembla reforçar l'insult (o sóc jo?). Així doncs, sentirem a parlar du petit catalan, del petit catalan haineux, del petit émigré catalan, del petit coq catalan, del petit connard catalan, i, com dèiem més amunt, del petit Caudillo catalan. Però també hi ha le nabot catalan (tap de bassa), i, oh Déu meu, el Yorkshire catalan. Ja que hem entrat al món de la zoologia, direm que algú l'ha anomenat le rat catalan. I, fent una mica de miscel·lània: le détraqué catalan. Un festival d'insults.

Hi ha un altre component del Valls catalan: percebo que alguns dels temes i lemes específics de la catalanofòbia espanyola han travessat la frontera hispano-francesa i han emergit al Twitter enmig de la precampanya presidencial. M'agradaria explicar-ho en un segon escrit, junt amb els insults antisemítics a Manuel Valls.

Dog whistle

L'anglès és com un pou sense fons. El meu descobriment d'aquestes setmanes de campanya presidencial als EUA ha estat el terme dog whistle. Originàriament, és un xiulet que fa un ultrasò molt agut que no sentim els humans però sí els gossos. En la política nord-americana, és un missatge aparentment innocu però que per a un sector de la població té un significat diferent, normalment no explicitable per ser ofensiu per a la població en general a per un altre sector específic. Aquests dies he sentit a parlar dels dog whistles de Trump (aquí i aquí), antisemítics i d'altra mena, adreçats al seu sector de seguidors supremacistes blancs, alt-right i tota la pesca.

M'agradaria identificar alguns dog whistles a la política catalana.

Els nobles esforços del Sr. Zaforteza

Paràbola bíblica, faula,  no sabria com dir-ne de la lliçó extreta d'aquesta entrevista d'Andreu Manresa al Sr. José Zaforteza al diari El País. El currículum gonellista del Sr. José Zaforteza és immillorable. Ha dedicat mitja vida o més a defensar el mallorquí enfront del català i el pancatalanisme. És un dels sospitosos d'haver redactat les cartes d'en Pep Gonella al Diario de Mallorca als anys 1970. Ha promogut l'escriptura dialectal mallorquina des d'una fundació que presideix, amb la verinosa assistència de Xavier Pericay, i, recentment, ha editat una versió, encara més dialectal que l'original, del Bearn de Llorenç Vilallonga¹.

Amb una candidesa entendridora, però, Zaforteza confessa que té vint-i-vuit néts i que cap d'ells parla mallorquí.  Cap d'ells! Podríeu pensar: segur que parlen català estàndard, fruit del despotisme pancatalanista que impera a Mallorca²  i contra el qual ha lluitat tota la vida el Sr. Zaforteza. Però els néts de don José no és que no parlin mallorquí perquè parlen català estàndard. Els néts del Sr. Zaforteza no parlen mallorquí, confessa l'avi, perquè parlen... espanyol! Ho repetiré: no parlen mallorquí perquè parlen es-pa-nyol. Por culpa de los colegios, diu. Jo diria: i alguna cosa alguna cosa més que los colegios.

Conclusió: si el Sr. Zaforteza volia preservar el mallorquí a Mallorca en general, i entre la seva estirp en particular, hauria hagut de dirigir els seus nobles esforços a lluitar contra una altra classe d'enemics. Quod erat demonstrandum.

¹ Bearn o sa sala de ses pepes. 
² Seria un despotisme pancatalanista implantat pel PP, que és qui, sobretot, ha governat a les Illes Balears.

El misteri inexplicat de "Jaime" Herzog

Mañana, miércoles, Fraga y sus acompañantes se entrevistarán con el presidente de Israel, el laborista Jaime Herzog. El País, 10 de gener de 1984

Yitzhak Herzog, el líder laborista de la coalició israeliana de centre-esquerra "el Camp Sionista" és fill de qui fou president d'Israel, Hayyim Herzog (transliteració recomanada per l'IEC) o Chaim Herzog (en la transliteració "anglesa" habitual). Recordo clarament que en aquells anys (1983-1993) certa premsa espanyola anomenava JAIME Herzog l'aleshores president d'Israel. Encara avui hi ha al Google testimonis fefaents de com El País i l'ABC batejaven el president d'Israel com els mexicans bategen els xofers: Jaime.

Davant de tal ostentació jacobiana vaig pensar: vés a saber, potser a El País saben que Herzog és un jueu sefardita i que en la intimitat es diu Jaime. Però... era sefardita Hayyim Herzog? L'any 1983 hauríem hagut de recórrer unes quantes biblioteques per saber-ho, però avui dia amb dos clics podem confirmar que Hayyim Herzog era un jueu asquenazita nascut a Irlanda, fill d'un immigrant jueu polonès que fou el Gran Rabí d'Irlanda, més tard el Gran Rabí asquenazita de Palestina i, després, d'Israel. La mare de Hayyim Herzog es deia Sara Hillman. La probabilitat que Hayyim Herzog fos sefardita és com un infinitèsim de segon ordre: negligible.

Descartem, doncs, la via sefardita i seguim-nos preguntant (com Mourinho) per què, per què, per què la premsa espanyola anomenava "Jaime" el president d'Israel. I aquí apareix la hipòtesi de la traducció. Ja sabem que els noms no es tradueixen, però el mateix mecanisme que va fer posar noms castellans durant prop de tres segles als catalans, o el mecanisme que va convertir l'esquiador Johan Mühlegg en "Juanito" per un breu però gloriós moment, el mateix mecanisme podria haver convertit Hayyim en "Jaime". Però... la traducció de Hayyim és Jaime? Un altre cop, l'any 1983 hauríem patit per saber-ho, però ara de seguida esbrinem que "Jaime" en hebreu és Ya'akov (Jacob), no pas Hayyim, i que les etimologies d'aquests dos noms hebreus són completament diferents.

El misteri de "Jaime" Herzog seguirà inexplicat potser unes quantes dècades més. S'admeten hipòtesis alternatives, mecanismes mentals que ens permetin treure'n l'entrellat. Us en seguirem informant.

Queden noms lliures per a col·lectius sobiranistes

Se n'han creat tants els últims anys que l'activista català assedegat de col·lectius podria pensar que ja se n'han esgotat els noms. Però no! En queden uns quants de lliures. Anem a pams. Els col·lectius poden tenir noms de persona o de lloc. Si tenen nom de persona, hi ha dues opcions: poden ser figures medievals eclesiàstiques de Catalunya (preferentment mortes), o poden ser presidents dels Estats Units (ja traspassats, exclusivament) o, en el seu defecte figures eminents o de culte de la història contemporània d'occident, també finats. Si són noms de lloc, poden tenir una relació molt remota amb el procés català, però un pedigrí centreeuropeu o bàltic serà imprescindible. L'excepció: un nom molt local però impactant del domini lingüístic català pot marcar la diferència.  Els flaires balcànics no són recomanables [@CollectiuMostar? No fotem.]

Dit això, suggereixo alguns noms de col·lectius que invito a formar, i la seva no menys suggerida missió fundacional:

El @CollectiuBalfour va a la cerca d'una potència mundial, preferentment la GB o els EUA, disposada a declarar que veu amb bons ulls la creació d'una llar nacional catalana a Catalunya. Format pel sector #sionistanoésuninsult, els seus membres són tan pocs que cabrien dins un taxi, però han instituït el Premi Balfour Catalunya.

El @CollectiuBétera format per valencians 'panca' del morro fort instal·lats a Catalunya (o no). Estan tan convençuts que la mecànica històrica ens porta inexorablement a la independència, que ja emulen altres col·lectius publicant les notícies en anglès. En aquest cas no és per convèncer ningú, és per compartir amb el món sencer l'alegria de la imminent victòria.

El @CollectiuIvyLeague és meritocràcia catalana exiliada en busca, precisament, de meritocràcia. O sigui: molt lluny d'aquí. Han estudiat a les millors universitats dels EUA i en lloc d'escriure un blog tipus Lo Ruc de Formentor, que també ho fan, han decidit pilotar la independència de Catalunya des del sofà d'una casa georgiana o des d'un apartament de l'Upper East Side. Fins i tot des d'un piset de Queens.
 

El @CollectiuPétain està format pels hereus ideològics (i alguns de biològics) del Vichy catalán que Ernest Lluch i/o L'Avenç van retratar (no he estat capaç de trobar-ne els textos). Una part del col·lectiu viu un exili daurat a Madrid, fent teatre, criant infants a la setantena o supurant bilis i llard des l'equivalent madrileny d'El Rey de la Gamba. El seu missatge sobiranista és molt simple: Espanya és sobirana.

 @CollectiuArafat Noucentisme? Prat de la Riba? Classes mitjanes catalanistes? Casa i hortet? Pujolisme independentista? Bengurions catalans? No parleu d'aquesta púrria burgesa, sexista i colonialista als membres i a les membres del Col·lectiu Arafat. La seva lluita és un altra: la ROPC, la República Okupa i Palestiniana de Catalunya.

Només una petita mostra. L'onomàstica col·lectivista és infinita.

Cardo-Rovira reinventa el codi navajo

Una cosa em crida l'atenció del reconte carodià de la seva trobada amb ETA a "Perpinyà". (Bé, una no: moltes, però en triaré una). Per tal de poder parlar amb el seu acompanyant català i que els etarres no l'entenguessin, Carod-Rovira i el Xango (whoever he is) van decidir parlar una llengua al màxim de dialectal possible, amb arcaismes que ell i jo coneixíem i mots valencians i balears. Se m'acut un còctel de reusenc, tortosí, felanitxer i valencià apitxat, amanit amb lèxic del Tirant lo Blanc i del lul·lià Llibre d'amic e amat, combinat amb l'exclusió sistemàtica de paraules semblants al castellà. És dubtós que Carod i el Xango (per cert, en mexicà, chango vol dir mico) poguessin parlar fluïdament tal idioma, de manera que quan els etarres els preguntaven "què opineu d'això?" les deliberacions devien ser extramadament llargues. Crec que donaria per més d'un gag al Polónia.

Carod va crear el seu propi codi Navajo, tanmateix amb un cert desavantatge amb els etarres que entre ells parlaven en basc. Al lloc oficial dels Navajo Code Talkers diu: They were a small band of warriors who created an unbreakable code from the ancient language of their people and changed the course of modern history. Mai reconeixerem prou la contribució de Carod-Rovira.

Eix ferroviari, any 2040

11 de setembre, any 2040. Amb 25 anys de retard el President de la Generalitat, el Molt Honorable Mohamed Pujol i Keddaoui, presenta públicament l'inici de la perforació del túnel de mercaderies del Pertús, que es farà amb tecnologia d'última generació. [Els túnels ja no es fan amb tuneladora. Només cal marcar la boca del túnel a la muntanya amb un làser de joguina, i un exèrcit de deu milions de ciberescarabats de titani i fibra de carboni (de 2,54 cm cadascun) s'encarreguen de fer el forat amb precisió micromètrica i en la meitat de temps.] Aquest túnel és el penúltim pas perquè l'eix ferroviari mediterrani uneixi de veritat Barcelona i la resta d'Europa. Ja només faltarà que França faci la línia de mercaderies fins al Pertús (inexplicablement, s'han aturat a Montpeller).

Abans d'iniciar el seu parlament, el president Keddaoui (tothom l'anomena pel segon cognom) sospira: fa vint anys, la presidenta Sánchez Camacho acomiadava el primer tren de mercaderies que sortia del port de Barcelona cap a l'aleshores llampant túnel de Canfranc. Un dia estrany. Tothom havia lloat el gran avenç que suposava aquella nova línia: la mateixa Presidenta, el president de la Cambra, el president de la Fira i el president del Port (casualment, aquests tres últims eren la mateixa persona: un antic ministre i excandidat a la Presidència de la Generalitat). Keddaoui, aleshores militant de les joventuts del partit, ho havia viscut amb una certa perplexitat: havia calgut suprimir els trens de passatgers ("AVE") entre Barcelona i Saragossa i reconvertir la línia a mercaderies!

Avui, en canvi, l'11/09/2040,  el President Keddaoui es pot vantar de donar un impuls gairebé definitiu a la veritable línia ferroviària directa que Catalunya necessita. Només una cosa el preocupa. No és el fet que l'aleshores ministra de Foment de Rajoy, Luisa Fernanda Rudi, s'hagués encarregat de perforar personalment el túnel de Canfranc i de completar el maleït "eix central" espanyol. No. No és tampoc que els successor de la ministra, un tal Zaplana, foradés personalment la Sierra de Albarracín per obrir una via directa entre València i Saragossa. No. Amb això ja hi comptava. Amb el que no comptava és que, amb l'escalfament global i la fusió del gel a l'oceà Àrtic, els vaixells de càrrega asiàtics que deien en Tremosa i en Partal que farien cua a la bocana del port de Barcelona, cada cop més arriben a Rotterdamm per la ruta àrtica de Rússia, molt més curta. Mentre s'aclareix la gola per començar el discurs, el president Keddaoui pensa: "Hauré d'armar una comissió per reconvertir el port. El vell, gran, Joan Clos em recomana transformar-lo en base de velomars i golondrines. No sé que pensar".

Pepiño Blanco, taurí

José Blanco està tan convençut que els catalans, amb una mica de sabó, acceptem de bon grat una merda lligada amb un cordill com a pagament a compte de... res, i que, a sobre, oblidarem qualsevol greuge fins el 21 de novembre, que ha decidit fer una convocatòria còsmica, còmica i irrepetible. Demà, 19 d'octubre el diestro Pepiño Blanco es tancarà tot sol a torejar no sis toros braus sinó tot un ramat de mansos: el que queda de la "societat civil" catalana, a la Llotja de Mar. Motiu: presentar en societat el corredor Frankestein resultant de la fusió dels deliris espanyols i les resolucions aleatòries de la burocràcia comunitària. Es-pec-ta-cu-lar! Torna l'Empastre?

Realment, han de ser pèssimes les perspectives electorals del PSOE perquè aquest partit enviï Blanco a una missió doblement kamikaze. El ministre podria: a) exposar-se a una autèntica tomatina bunyolenca a la Llotja de Mar (lamentablement, aquest risc és baix), o b) enfonsar encara més les expectatives electorals del PSOE a Espanya si dóna a entendre que ha "afavorit" Catalunya.

No ho digueu a ningú, però el PSOE necessita el vot català.... per poder tenir grup parlamentari propi!

Cita del dia

"Aquell eixamplament [de les bases socials del catalanisme, que pretenia el Tripartit] ha tingut una concreció immediata discreta, per no dir escassa". J.M. Tresserras al Diari ARA.

És un parte meteorològic o un mea culpa?

John Connor ja és entre nosaltres

Mentre arriba el dia del judici final el John Connor català mata el temps enviant una mitjana de tres tuits per minut. S'ha especialitzat en repiular catalanofòbia twitterística (a fe de Déu que si li ha girat feina), que detecta amb unes antenes especials que va trobar a la caixa forta de Cyberdyne Systems amb l'ajut inestimable del Cyborg T-800 reprogramat. Perseguit per la justícia espanyola, quan descansa del Twitter practica el "suicide biking", ja sigui al Pirineu o batent rècords de velocitat pels carrils bici de Barcelona, segurament per mantenir el to muscular, tan necessari quan la temible SpainNet decideixi sortir de la letàrgia, prendre consciència de si mateixa (el 26 d'agost del 2014) i decretar el finis cataloniae. Arribat aquest moment, totes les nostres esperances, incloses les de Duran i Lleida, rauran en el John Connor català.

(Una teoria alternativa, enunciada fa un temps per Partal i reformulada avui per Villatoro a l'ARA ve a dir, sense dir-ho, que el John Connor català podria ser algú molt diferent, com ara Artur Mas o D&L.)

Dues notes sobre la desfilada LGBT de Barcelona

Som els millors del Mediterrani
L'ARA i El País van coincidir diumenge a qualificar la "Pride Barcelona" com "la festa més gran del Mediterrani" o Barcelona com "la capital gay del Mediterráneo". Suposo que han comprat la frase publicitària dels organitzadors. De tota manera, convé que algú ens digui què és el Mediterrani. Els municipis banyats pel Mediterrani? (Per cert, abans no era la Mediterrània?) Les comarques banyades pel Mediterrani? Els països o els estats riberencs del Mediterrani? Quan no fas res de bo als Jocs Olímpics potser fas pòdium als Jocs del Mediterrani? Podrien ser una mica més específics?

La llavor del sionisme català?
Em pregunto si la meva llavor del sionisme català no ha germinat d'alguna manera, potser prematurament, quan veig les ensenyes de l'estat d'Israel cosides a les banderes multicolors de la desfilada LGBT barcelonina (vegeu la foto a l'ARA).

Certament, el moviment sionista català s'inspira, potser remotament, en la gesta de l'estat d'Israel, però la bandera serà una altra. Per cert, em pregunto si el partit Estat Català, nascut als anys 1930, no es va inspirar (potser també remotament) en el títol del famós opuscle herzlià Der Judenstaadt. No m'estranyaria gens, tenint en compte que un dels partits fundadors d'Estat Català es deia Nosaltres Sols, que déu n'hi do el nom, sens dubte inspirat en l'irlandès Sinn Féin (sovint traduït, precisament, com a Nosaltres Sols, traducció inexacta segons la Wikipedia, oportuna tanmateix pel tema que ens ocupa). Irlanda, Quebec, Flandes, Lituània, Eslovènia,... Quants models nacionals ha esclovellat Catalunya sense tan sols tastar-los? Però tranquils: el nou sionisme català ens traurà de l'atzucac!

Encara tinc una tercera nota sobre la connexió israeliana de la desfilada, però ja serà un altre dia.

Sionisme català

Federalisme, autonomisme, independentisme, jacobinisme, deucentisme (deucentisme!), indignació: ideologies periclitades, algunes abans de néixer. 

No ho digueu a ningú, però estic desenvolupant un nou paradigma que revolucionarà la política catalana i ens farà sortir del cul-de-sac i atzucac en què ens trobem: serà el sionisme català. No em copieu la idea. Seguiré informant (o no).

Terrassa

Terrassa any 2000,   3.829 estrangers  ( 2,23%)

Terrassa any 2010, 31.777 estrangers (14,94%)

Després dels atacs racistes i els enfrontaments comunitaris del 1999 i el 2003 a Ca n'Anglada hi havia la llavor per a un conflicte permanent i per al creixement de grups polítics xenòfobs.  La convivència entre els nous immigrants i els habitants tradicionals dels barris de la primera immigració era un punt potencialment explosiu. Però sembla que en aquest tema l'ajuntament se n'ha sortit, i segurament en altres, perquè és de les poques ciutats grans on el PSC no ha quedat tocat i/o enfonsat. A diferència de Badalona, l'equip de govern municipal (PSC-ICV-ERC) ha resistit en aquestes eleccions i seguirà governant, malgrat perdre en conjunt un regidor, i malgrat que ERC ha quedat fora del govern per una dinàmica pròpia prou coneguda.

Terrassa podria haver estat una altra Badalona (o un altre Vic, pel que fa a PxC), però no ho ha estat. PxC no ha tret regidors i el PP només ha aconseguit un 12,2% (Catalunya 12,7%), la qual cosa vol dir que una ciutat amb les característiques demogràfiques de Terrassa pot trobar un camí diferent del de Badalona o, fins i tot, d'altres ciutats de la regió metropolitana, entre altres coses perquè no és una ciutat-dormitori de la conurbació barcelonina.

No tot són flors i violes, i se senten grinyolar algunes frontisses. Tot i no entrar a l'ajuntament, PxC ha tret un 3,1% (Catalunya 2,2%). Unes dades significatives, i coherents amb el que ja ha havia passat a França:

• Al Centre, barri de classes mitjanes catalanoparlants i amb baixa presència d'estrangers, PxC treu el 0,56% dels vots.
• A Ca n'Anglada, tradicional barri obrer castellanoparlant i dins un districte amb un 33% d'estrangers, PxC ha aconseguit el 6,2%, és a dir, onze vegades més. 

En trenta-dos anys d'ajuntament democràtic, Terrassa ha fet canvis impressionants. Entre ells cal destacar la articulació i la integració dels barris "nous" dels anys 60 i 70 a la ciutat i la feina, notable, per a integrar a la ciutat aquest nova onada migratòria. Encara hi ha molta feina a fer.

Espolis i espolis, caràcters i caràcters

Sobre els impostos, aranzels i altres gravàmens que imposava Espanya al virregnat de Nova Espanya (el Mèxic actual, Centreamèrica i molt més territori) durant els últims vint anys de règim colonial, l'historiador Timothy Anna diu, citant John H. Coastworth:

Se ha calculado que el pago de tales gravámenes y la existencia de las restricciones comerciales costaron a Nueva España [...] el 7,2% del ingreso colonial. Ello supone una carga casi 35 veces mayor a la impuesta por los británicos sobre las trece colonias de Norteamérica en los últimos años anteriores a la independencia de los Estados Unidos. [Anna, T. (2001). La independencia de México y América Central. Dins Historia de México, Anna, T,. Bazant, J., Katz, F., Womack Jr., J., Meyer, J., Knight, A. Smith, P.H.. Barcelona: Ed. Planeta.]

Així doncs, els nord-americans de l'època tenien impostos i altres gravàmens britànics només del 7,2%/35= 0,21%? Certament, hi ha espolis i espolis, i, vista la història, caràcters i caràcters.

La disputada identitat de Juliano Mer-Khamis

No sabia res de Juliano Mer-Khamis fins que va ser notícia terrible el seu assassinat fa uns dies a Jenin, a Cisjordània, sembla que a mans d'uns extremistes palestins. Aquí, una evocació de Mer-Khamis al NYT, arran de la seva mort. Més enllà de la seva feina al Teatre de la Llibertad, llegeixo al NYT que defensava un sol estat per a jueus i palestins, una solució que pot semblar utòpica. A mi m'ho sembla. Tanmateix, diversos experts entenen que les oportunitats per a una solució basada en dos estats s'estan acabant i que, per eliminació, el que quedaria és un sol estat, és a dir, la fossilització de la situació actual, que, òbviament, no seria l'ideal de Mer-Khamis, sinó un estat israelià entre el Jordà i el Mediterrani, amb un o dos bantustans palestins.

En tot cas, la premsa no s'ha acabat de posar d'acord amb la nacionalitat de Mer-Khamis ni amb la seva filiació cultural/religiosa/ètnica. Jo diria que han confós els conceptes. En una petita tria de mitjans,  veig que han definit Mer-Khamis com a actor/director/activista israelià (Jerusalem Post, Haaretz, The Guardian), àrab israelià (Jerusalem Post, El País, BBC), àrab-israelià (NYT), israelianopalestí (Avui, Vilaweb), palestinoisraelià (El Periódico), palestí amb ciutadania israeliana (Abc), palestí (Rebelión: incloure Rebelión com a  mitjà de comunicació, deu ser com acceptar "pop" com a "animal de companyia"). A la Wikipedia en anglès, en qüestió de minuts (ho vaig presenciar) va passar de palestí israelià a àrab israelià, i de nou a palestí israelià, per sedimentar al cap d'uns dies com a israelià, tot i especificar la seva ascendència jueva (sa mare) i àrab cristiana (son pare), ambdós israelians.

Si israelià, aplicat a una persona, només indica que té la ciutadania de l'estat d'Israel (és a dir, té passaport israelià o té dret a tenir-lo), i no diu res concret de la seva religió o arrels culturals, palestí és un terme força ambivalent. Mer-Khamis havia dit que era 100% palestí i 100% jueu. No li devia agradar identificar-se com a israelià, tot i que ho era. Descansi en pau.

Nuclear TV, i una reflexió sobre la TDT

Qui ens havia de dir que algun dia tindríem un canal monotemàtic de televisió dedicat a un accident nuclear. Malauradament, en això s'ha convertit el canal internacional de la japonesa NHK, que es pot veure gratuïtament per web a través de U-Stream. El principal protagonista és el portaveu del govern japonès, Yukio Edano, que no sé si és que no dorm mai o és que sempre l'enganxo a la mateixa hora. Les emissions de l'NHK marquen la pauta de la nova normalitat en què ens hem instal·lat: ja és rutina que els treballadors de Fukushima fugin de la central perquè hi ha fumata negra i tornin quan és blanca, que la radiació s'estengui, ara als espinacs, ara al mar, suara a l'aigua potable de Tòquio. En algun moment travessarem el llindar de la normalitat, o el concepte s'anirà estirant indefinidament?

La situació a la central és prou complexa perquè l'NHK presenti de tant en tant un quadre sinòptic de l'estat de cada unitat de la central. Heus-lo aquí, en aquesta captura de pantalla, l'estat de l'accident explicat als dummies:


El U-Stream va força bé, i ja el vaig fer servir en el terratrèmol de Concepción, Xile. Aquesta facilitat per veure canals de tot el món al web contrasta amb l'estretor de la TDT: gairebé tots els canals han des ser d'allà mateix, en el mateix idioma, amb una qualitat tan pobra, i pel que m'expliquen, amb una secció destinada a insultar els catalans. ¿Per què no van reservar a la TDT uns quants canal per poder veure mitjançant acords de reciprocitat algunes televisiones obertes europees, fins i tot per crear-ne algunes de catalanes? Amb quina facilitat les forces polítiques catalanes han acceptat que l'espai radiolèctric català és propietat d'Espanya. El mateix podríem dir de l'espai judicial, on ningú sembla tenir en compte que la justícia espanyola és a la justícia com la música militar a la música.

Com diuen els castellans...

Parant l'orella a la ràdio, he arribat a la conclusió que una de les frases, mitges frases o locucions que diem més els catalans és, precisament, aquesta: Com diuen els castellans...

Com diuen els castellans...
- El que calla otorga
- De tal palo tal astilla
- No por mucho madrugar...
- No sirvas al que ha servido
- Que me quiten lo bailado
...

No cal dir que això és un de tants símptomes de la interferència del castellà i de la ignorància, que en gran part comparteixo i pateixo, de la paremiologia catalana. Però... fem una mica d'estadística al Google. Presento a continuació els resultats que donen diverses cerques relacionades amb la locució que ens ocupa (termes de cerca - resultats):

(a) "com diuen els castellans"|"com diuen a Castella" 22.900
(b) "com diuen els espanyols"|"com diuen a Espanya" 22.300
(c) "com diuen a les Espanyes" 801
Total (a)|(b)|(c): 46.001 resultats

"com diuen" 154.000

46.001/154.000 = 30%

Ojo al dato, com diuen els castellans: les expressions (b), clarament independentistes (ells, Espanya/espanyols), competeixen estretament amb les (a), que serien més aviat autonomistes, federalistes o ambivalents. Això és una prova insospitada de l'auge de l'independentisme, però, sobretot, vol dir que a l'independentisme li encanta tot això dels espanyols o d'Espanya, i les citacions del bons independentistes sovint beuen directament de la font inesgotable de la paremiologia castellana. Finalment, remarquem que el terme les Espanyes, força ambivalent, no ha tingut fortuna en aquest context.

"Com diuen els castellans" vs. el refrany més popular
En l'enquesta de Víctor Pàmies sobre els top ten dels refranys més populars catalans va guanyar, com és sabut, Qui no vulgui pols que no vagi a l'era. Considerant diferents variants dialectals del refrany i consultant el Sr. Google:

(d) "qui no vulgui pols"|"qui no vullga pols" 57.900
(e) "qui no vol pols" 10.200
Total (d)|(e) = 68.100
Com diuen els castellans.... o semblant: 46.000

Encara guanya Qui no vol pols..., però Déu n'hi do. Per acabar, i fent un extrapolació a la llengua oral (que és molt extrapolar), tres de cada deu vegades que un català diu com diuen... ho fa per dir com diuen els castellans o una locució semblant. Extraordinari!

Actualització a les 22:30
Molt oportunament, avui el MH Artur Mas ens n'ha regalat un nou exemple, amb una variant (la negreta és meva): "Portem uns anys que, com ells diuen allà: no tocan bola." Gràcies, President.

Ortega vs. Mas-Colell

¿Què deu pensar Andreu Mas-Colell (un home amb 2500 registres al Google Acadèmic) del fet que al CV de la seva vicepresidenta hi hagi figurat repetidament una llicenciatura en Psicologia que no posseeix? Què passaria amb Joana Ortega si això fos Alemanya, i no cal tenir gaire memòria?

ZP: Gràcies, Felip Puig, per mostrar-me el camí

¿Què pot fer un govern d'esquerres amb zero popularitat i, a sobre, rostit i socarrimat primer per la seva inacció i després per les seves recents polítiques econòmiques de caire dretà? ¿Què pot fer si vol recuperar un perfil d'alguna manera esquerrà que l'ajudi a marcar un contrast amb la dreta? Doncs, per exemple, treure de l'armari el discurs ideologico-cultural esquerrà contemporani: sexe, religió, ecologisme... És més barat i viable que recuperar una política econòmica d'esquerres.

Però, esclar, aprovats el divorci exprès, l'avortament gairebé lliure i el matrimoni homosexual, i amb el govern complint (suposo) amb la paritat de sexe gènere, què més queda per ser més d'esquerres sense gastar un quinto de l'erari? Cremar convents? Profanar criptes? Afusellar homes amb corbata? Bé, descartem aquestes mesures que ja es van assajar als anys trenta amb resultats força coneguts. A mi se m'acudirien unes quantes mesures pacífiques i democràtiques relatives a l'Església Catòlica però es veu que Zapatero ja ha trepitjat prou ulls de poll en el tema catòlic. Ara li toca fer bondat.

Què queda, doncs? L'ecologisme! És clar! Com no hi havíem caigut, devia dir en ZP! I què es pot fer? Prohibir la benzina i el carbó? Proscriure els cotxes? Eliminar les urbanitzacions i les cases unifamiliars? Prohibir els biocombustibles i la ramaderia? Una cosa és ser ecologista i l'altra és ser pendejo, li devia dir un assessor. No, home, fem una cosa molesta per a alguns, però només simbòlica, que ens permeti recuperar algun vot per l'esquerra i motivar el nostre electorat. I si pot ser, recaptar una mica més. Què podríem fer?

I aquí és quan apareix com una revelació la ja llarga disputa dels 80 km/h a Catalunya, recentment reactivada, i la recentíssima proposta de Felip Puig dels 130 km/h. Genial! A por ellos! I així devia néixer la nova ocurrència dels 110 km/h. Pot semblar estrany que el PSOE s'apunti a un combat de boxa amb Felip Puig, però no ens estranyarà tant si considerem que el PSOE no sembla en condicions de lluitar amb el PP, i al pas que va es podria trobar competint en nombre de diputats a Madrid amb CiU (i dic el PSOE, no el PSC, ja sé que exagero). De tota manera, el PP ja ha reaccionat en clau cubana: Son medidas soviéticas a las que deben estar acostumbrados en Cuba. Llàstima que Miami estigui tan lluny.

Potser no falta tant per a una crisi petroliera greu, i no només pel tema libi, però jo diria que no hi som. I el dia que arribi, crec que conduir a 110 km/h no ho solucionarà. Pensem que en el xoc del 1973 alguns països europeus van prohibir circular els cotxes particulars el cap de setmana i als EUA van posar un límit general de 88,5 km/h a totes les carreteres, incloses autovies i autopistes de peatge. Jo crec que el dia que arribi la crisi energètica caldran mesures més dràstiques que les del 73.

Afegitó, 26/02/2011 23:15
Més enllà de l'ecologia, la mesura busca retallar la factura en divises del petroli i retallar el dèficit comercial. Fins i tot per a això, aquest estalvi sembla mínim. Tanmateix, pot ser un avís, un exercici de l'ànima, per a mesures més dures si segueix pujant el preu del cru.