El becario

Ahir vam anar a veure 'El becario' (The Intern) al Parc Vallès. Ho vam fer en família, i això inclou la filla de 6 anys. Ja sabíem que no seria 'El cuirassat Potemkin' ni 'El padrí' però als adults ens va semblar una opció millor que anar a veure un film de dinosaures o de princeses Disney, amb l'al·licient de veure Robert de Niro i Anne Hathaway junts.

Bé, podríem dir que 'El becario' és com 'La casa de la pradera' en un món urbà i al si d'una startup de venda de roba per internet. O un conte de fades on la fada padrina és Robert de Niro i on no hi ha tan sols una bruixa ni una fada dolenta. O també és un mirall invertit de 'The devil wears Prada', on han redimit la xitxarel·la Andy Sachs de 'Prada' (Anne Hathaway) fent-la directora d'una empresa de moda i amb un estil a les antípodes del de la Miranda Priestley que encarnava Meryl Streep. Robert de Niro, company memorable de Streep a 'The deer hunter' o a 'Falling in love' desplega aquí, en el paper del 'becari senior' Ben Whitaker, una bonhomia  a les antípodes de la veterana Miranda Priestley i, com a becari, una serenitat que li hauria fet molt de bé a l'estressada Andy Sachs de 'Prada'.

Pel que fa a la tensió dramàtica, és perfectament descriptible, tret d'algunes espurnes puntuals. Cap al final hi ha moments on potser passareu vergonya aliena, i, periòdicament, la guionista i directora s'encarrega de recordar-nos que no hi ha un affaire en potència entre De Niro i Hathaway. Com ho fa? Amb l'oportuna intervenció de Rene Russo, amb qui De Niro va desenvolupant una molt modesta i instrumental trama secundària. El públic més gran de sis anys fins i tot agraeix aquesta sirena d'emergència que va sonant al llarg de la pel·lícula (niii-nooo-niii-nooo): no us penséssiu pas que això és un film del Woody Allen, repeteix Nancy Meyers, la guionista i directora! Tot i que potser ja ho hauríem entès sense sirena.

En fi, fàbriques convertides en oficines, passejos en SUV pels carrers de Brooklyn, casetes amb escales per fora, papàs i mamàs, criatures i jubilats de luxe, els ulls d'Anne Hathaway omplint la pantalla i Robert de Niro fent d'àngel de la guarda sense baixar de l'autobús. Quan va acabar el film, la meva filla, contenta, em va preguntar si la podíem tornar a veure, la qual cosa no sé si diu més de la filla o del film. Dic no, hauríem de sortir de la sala i tornar a pagar, i són 3/4 de deu de la nit. No m'atreviria a recomanar la pel·lícula, però tampoc la canviaria per uns dibuixos de la Disney.

Paella accidental

Algú va posar accidentalment una sípia i uns llagostins dins el nostre carretó del supermercat. A la caixa jo els vaig pagar pensant que era la meva dona qui els havia demanat a la peixateria del súper. Arribant a casa: ¿qui ha comprat això? Conseqüències: vaig aprofitar el material per fer una paella, la segona que he fet mai. La primera va ser fa prop de vint anys. Recepta: paella mixta 'mallorquina' de 'mumare'. No apta per a ortodoxos de la cosa. Resultat: notable.

La Sierra Gorda i les missions franciscanes

Amb motiu de la canonització de Fra Juníper Serra he fet un recull dels meus escrits a Cartes de Mèxic sobre la Sierra Gorda de Querétaro, on el franciscà petrer va fundar missions entre els indígenes pame abans d'adquirir notorietat fent el mateix a la costa de Califòrnia.

Viatge a Jalpan
Sierra Gorda de Querétaro
Marató missionera
Sortida a Xilitla, SLP
Emigració

El director de l'ISSSTE es mor a l'ISSSTE

Sebastián Lerdo de Tejada Covarrubias¹ era el director general de l'ISSSTE, el sistema públic mexicà de salut i pensions exclusiu dels treballadors del govern federal. L'ISSSTE té el seu propi sistema d'hospitals, diferents dels del Seguro Social (IMSS). És com si a Espanya la mutualitat de funcionaris de l'estat (MUFACE) tingués hospitals propis en lloc de tenir convenis amb les mútues privades i la sanitat pública.

Dic era director general perquè malauradament el 22 de maig passat es va morir, després de patir un infart, a l'hospital "Licenciado Adolfo López Mateos" de l'ISSSTE a la capital mexicana. La primera pregunta que em sorgeix és: com és possible que el director general de l'ISSSTE, amb un sou brut mensual de 193.755,52 pesos (10.355 €) es fes atendre (ell mateix o la seva família) a l'ISSSTE? Com a professor d'una universitat pública mexicana jo vaig ser derechohabiente de l'ISSSTE. Amb uns sous molt inferiors als d'un director general, tots els meus col·legues tenien molt clar que a l'ISSSTE l'atenció no era bona, per dir-ho suau, i a ningú se li hauria acudit atendre's a l'ISSSTE, encara que tots hi teníem cobertura. En el meu entorn, l'Onzè Manament era "No posaràs els peus a l'ISSSTE"².

Per què Lerdo de Tejada va anar a morir a l'ISSSTE? Podríem pensar (una obvietat) que per coherència política: el director general de l'ISSSTE hauria de donar exemple rebent tota l'atenció mèdica en aquest institut. Però el grau de coherència requerit per fer això en el context mexicà seria heroic, i, d'altra banda, no és gens habitual que la classe política mexicana faci servir la sanitat pública. Ni tan sols l'esquerra mexicana: vegeu Andrés M. López Obrador (MORENA³) hospitalitzat a Médica Sur (privat), o Miguel A. Mancera (PRD⁴) a l'Hospital ABC, també privat. Realment, Lerdo de Tejada va anar o va ser portat a l'ISSSTE per coherència política o personal?

També podríem pensar que el malaguanyat director general de l'ISSSTE va ser atès a l'ISSSTE perquè ell o qui l'hi va portar pensava que hi tindria una atenció de primera per ser ell qui era. En tot cas, sembla que la realitat no va ser així, com mostra el vídeo d'una càmera de l'hospital que ha transcendit fa una setmana:


Encara podria ser que en trobar-se malament no pensés que tenia una afecció greu i per això decidís anar a l'ISSSTE, o que algú l'hi portés sense demanar-li l'opinió, si no estava conscient. Qui sap. Per què Lerdo de Tejada va anar a atendre's a un hospital de l'ISSSTE segueix sent un misteri, però a la premsa mexicana sembla que aquesta pregunta no és d'interès periodístic perquè no se la fa ningú. Per ser precisos, no se la fan els periodistes però sí els lectors, que en els comentaris de les notícies s'ho pregunten insistentment mentre proclamen ¡A quién se le ocurre!

Descansi en pau, Sebastián Lerdo de Tejada, heroi improbable , víctima plausible de l'ISSSTE que ell mateix dirigia.

¹ Un nom amb connotacions d'estirp política mexicana del segle XIX.  Sebastián Lerdo de Tejada y Corral (1823-1889) va ser president de la República Mexicana del 1872 al 1876, entre els mandats de Benito Juárez i Porfirio Díaz, dos gegants del segle XIX que, entre els dos, van presidir Mèxic durant 59 anys. Aquell Sebastián Lerdo de Tejada va ser el primer president de la república nascut al Mèxic independent.
² Tot i així, un dia vaig anar a donar sang a l'ISSSTE i ho vaig explicar.

³ MORENA: Movimiento de Regenración Nacional.
⁴ PRD: Partido de la Revolución Democrática.

Argot d'avaluació curricular

Bé, jo trobo que el terme avaluació curricular ja és argot, però aportem alguns termes o accepcions sorgits per generació espontània a les comissions d'avaluació curricular. 

Matricular. Els estudiants ja no es matriculen de les assignatures sinó que matriculen assignatures. El verb matricular ha deixat de ser pronominal per ser només un verb transitiu normal.

Curricular (verb). Quan un estudiant compleix les condicions per compensar una assignatura direm que l'estudiant curricula o ha curriculat. Normalment és un verb intransitiu, però diria que també l'he sentit com a transitiu (Ha curriculat la Física)

Curriculació. Acció de curricular. Per exemple: Amb això acabem la curriculació dels estudiants d'Enginyeria agroalimentaria.

Glaceres que vedellen

Les glaceres de Groenlàndia i de l'Antàrtida descarreguen al mar. El front de la glacera, sovint amb una amplada de quilòmetres i profunditats de centenars de metres, avança lentament dins el mar i, cada cert temps, es trenca i se'n desprenen enormes blocs de gel, els icebergs. En anglès, aquest procés es denota d'una manera molt eficient amb un verb intransitiu: calve. Per exemple, Greenland glaciers calve freely all year round.

Però què vol dir calve? Un calf és un vedell (plural calves). I el verb calve vol dir, originàriament, parir un vedell. Figuradament, en l'imaginari angloparlant les glaceres "pareixen" quan deixen anar els icebergs. Segons els diccionaris, calve és intransitiu i, per tant, no podríem dir Greenland glaciers calve icebergs, però trobareu textos on ho diuen.

En català normalment es fa una frase transitiva del tipus Les glaceres de Groenlàndia desprenen icebergs o Els icebergs que es desprenen/se separen de les glaceres de Groenlàndia. Una manera intransitiva de dir-ho seria com ho he dit al començament de l'escrit: Les glaceres de Groenlàndia descarreguen lliurement tot l'any.

Curiosament, en català hi ha el verb vedellar, que vol dir "la vaca, parir", tot i que jo no ho he sentit en ma vida. També és intransitiu. El meu alien interior m'empeny a dir compulsivament Les glaceres de Groenlàndia vedellen lliurement tot l'any. 

Els nobles esforços del Sr. Zaforteza

Paràbola bíblica, faula,  no sabria com dir-ne de la lliçó extreta d'aquesta entrevista d'Andreu Manresa al Sr. José Zaforteza al diari El País. El currículum gonellista del Sr. José Zaforteza és immillorable. Ha dedicat mitja vida o més a defensar el mallorquí enfront del català i el pancatalanisme. És un dels sospitosos d'haver redactat les cartes d'en Pep Gonella al Diario de Mallorca als anys 1970. Ha promogut l'escriptura dialectal mallorquina des d'una fundació que presideix, amb la verinosa assistència de Xavier Pericay, i, recentment, ha editat una versió, encara més dialectal que l'original, del Bearn de Llorenç Vilallonga¹.

Amb una candidesa entendridora, però, Zaforteza confessa que té vint-i-vuit néts i que cap d'ells parla mallorquí.  Cap d'ells! Podríeu pensar: segur que parlen català estàndard, fruit del despotisme pancatalanista que impera a Mallorca²  i contra el qual ha lluitat tota la vida el Sr. Zaforteza. Però els néts de don José no és que no parlin mallorquí perquè parlen català estàndard. Els néts del Sr. Zaforteza no parlen mallorquí, confessa l'avi, perquè parlen... espanyol! Ho repetiré: no parlen mallorquí perquè parlen es-pa-nyol. Por culpa de los colegios, diu. Jo diria: i alguna cosa alguna cosa més que los colegios.

Conclusió: si el Sr. Zaforteza volia preservar el mallorquí a Mallorca en general, i entre la seva estirp en particular, hauria hagut de dirigir els seus nobles esforços a lluitar contra una altra classe d'enemics. Quod erat demonstrandum.

¹ Bearn o sa sala de ses pepes. 
² Seria un despotisme pancatalanista implantat pel PP, que és qui, sobretot, ha governat a les Illes Balears.

El Niño es fa gran i promet calor

El Pacífic equatorial és una gran màquina de moure calor; normalment, una màquina de refredar la superfície de l'oceà amb aigües fredes procedents del fons marí. Com ho fa això? En condicions neutres i en situació de La Niña, els vents alisis que bufen de llevant empenyen les aigües superficials cap al Pacífic occidental (les Filipines, Indonèsia, Papua-Nova Guinea). Aquest mateix fenomen genera, a la costa pacífica de Sud-Amèrica, l'aflorament d'aigües fredes procedents del fons de l'oceà i del Pacífic sud. Són aigües que pugen "a refrescar" la superfície del mar i, de retruc, l'atmosfera: un sistema de regulació tèrmica que, en les últimes dècades, també absorbeix una part significativa de l'excés de calor degut a les emissions humanes de CO₂ i altres gasos amb efecte d'hivernacle.

Cada uns quants anys, al Pacific occidental els alisis deixen de bufar de llevant i comencen a fer-ho de ponent, empenyent les aigües calentes superficials cap a Sud-Amèrica. Enfront d'aquest continent, els alisis segueixen bufant de ponent però molt afeblits. Tot plegat impedeix l'aflorament d'aigües fredes al Pacífic oriental. El resultat és que una gran massa d'aigua calenta s'embassa a la superfície del Pacífic equatorial, d'Indonèsia a Sud-Amèrica. Simplificant un mica, això és El Niño: la màquina d'empassar-se calor del Pacífic s'ha frenat i, ara, l'oceà cedeix molta  calor i humitat a l'atmosfera. Això té moltes conseqüències. Una d'elles és, normalment, un augment de la temperatura mitjana a la superfície Terra, és a dir, un any més calent que la mitjana. D'altres efectes són: molta evaporació i convecció al Pacífic equatorial, amb aiguats a la costa pacífica sud-americana i a Califòrnia, més ciclons tropicals al Pacífic, menys ciclons a l'Atlàntic, sequera i incendis a Indonèsia i Austràlia...

Durant els primers mesos del 2014 s'anunciava un Niño que finalment no va arribar. Tot i així la temperatura mitjana de la Terra de l'any passat va ser una mica més alta que la del 1998, quan es va desenvolupar el Niño més bèstia que s'ha registrat des que el fenomen s'estudia científicament. Enguany, des del març s'ha declarat El Niño. Primer amb una intensitat baixa, però ara amb una força creixent i amb elevades probabilitats de sobreviure a la tardor (90%) i al proper hivern (85%), segons el pronòstic del juny de la NOAA. Per tant, tenim un Niño persistent i probablement intens que s'aixeca sobre les espatlles d'una nova normalitat tèrmica establerta pel canvi climàtic antropogènic: tretze dels catorze anys més calents des del 1880 s'han registrat al segle XXI. Això ha estat així fins i tot quan en el que portem de segle no hi ha hagut cap Niño comparable al del 1998.

Partint, doncs, de l'elevada temperatura del 2014 i amb un Niño persistent i possiblement força intens, són bastant elevades les probabilitats que l'any 2015 sigui, amb diferència, el més calent des del 1880. Serà així? La resposta, a final d'any.

Tones curtes i tones llargues

El tema de les tones anglosaxones és fascinant. Els americans fan servir la tona curta (short ton, o, simplement, ton). Una tona curta són 2.000 lliures angleses, és a dir, 908 kg. Però no us feu il·lusions: no es diu tona curta per comparació amb nostra la tona mètrica, que és més grossa (1.000 kg), sinó per oposició a la tona llarga (long ton o imperial ton) que fan servir els britànics i que equival a 2.240 lliures (1.016 kg).

De la tona mètrica en diuen tonne o metric ton, o, fins i tot, metric tonne, però, de vegades, megagram (Mg). I es que, sí, una tona mètrica és un milió de grams, i dir megagram és una manera d'assegurar-se que ningú no confondrà la tonne amb una ton, ja sigui curta o llarga. Tot molt senzill.

A la recerca de la canonada perduda

Reunió amb acadèmics d'universitats espanyoles. Parlem castellà i una professora catalana, de família castellanoparlant per cert, diu un parell de vegades "la recerca" per "la investigación". Ningú s'immuta, ni els de fora ni els de casa. A la mateixa sessió algú altre diu que tal cosa "está fuerza bien". L'encarregat de les rialles enllaunades devia fer vaga. 

Defensa d'un treball de fi de grau. Una noia, també de família castellana, presenta un projecte molt rigorós, treballat i endreçat, i amb un català força o molt correcte. Un membre del tribunal li fa una pregunta en castellà i ella contesta en castellà, però un parell de vegades diu "canonada" en comptes de "tubería" i "mesurar" per "medir". Tampoc ningú s'immuta (com no ens immutem quan algú, en català, diu "bueno", tot s'ha de dir, i això passa contínuament).

El més curiós de tot és que conec molts catalanoparlants a la universitat que en català diuen sempre "investigació" i "tubería". La primera també és al DIEC, per això.

A la recerca de la canonada perdida...

El domini puntcat va tenir el seu moment apoyaré

Vilaweb i altres mitjans ens han fet saber que avui The Washington Post parla del domini .cat, aquest gran èxit de la societat civil, una d'aquelles idees boges que en senties parlar l'Amadeu Abril a l'Internauta i pensaves: somniar és de franc, però això no arribarà mai. (Mentida, no és de franc: hi ha somnis que surten ben cars, però això és un altre tema).

El cas és que el puntcat va arribar, però avui no hem d'oblidar que la barrera del govern espanyol (una de tantes a vèncer però gens negligible, suposo) es va superar aprofitant el moment apoyaré de Zapatero, i amb José Montilla al ministeri d'Indústria. El ministre català va comunicar a l'ICANN que el govern espanyol no s'hi oposava. Aquí una TV3 molt optimista (montillista avant la lettre?) deia que fins i tot s'estudiaria el domini .ct. La notícia va caure com una bomba a certa premsa espanyola: des d'augurar la proliferació mundial de dominis culturals (i què?) fins a assegurar que l'ICANN no ho aprovaria mai, fins a les escomeses habituals (.cat para catetos, aldeanos,...). Bramuls llunyans, en vaig dir jo. Uns mesos més tard de l'anunci de Montilla el puntcat es va aprovar. I, com se sol dir, la resta és història.

Un margalló malalt

Aquest fantàstic garballó del jardí de cals meus pares té una soca de tres metres i un copa que arriba als quatre. Era un plançó quan el van trasplantar de Formentor ara fa quaranta anys, i és part de la memòria familiar. La foto és del Nadal del 2013, però aquest desembre havia perdut part dels fassos de la copa i tenia mal aspecte. Ahir un expert argentí va determinar que tenia un paràsit, per bé que no era l'escarabat morrut, que es veu que no ataca els margallons. L'expert el va sotmetre a un tractament químic radical. (S'ha salvat, per ara, del tractament psicoanalític.) A veure si torna a ser el que era.

Històries del fuel residual

Als anys 1980 vaig visitar la central tèrmica de Sant Joan de Déu, a Palma. Aquella fàbrica d'electricitat, ara difunta, cremava un fuel que, segons que ens van explicar allà mateix, tenia un 7% de sofre¹. Cada tona cremada de combustible, doncs, abocava a l'atmosfera 140 kg de diòxid de sofre, un gas àcid que dels Apalatxes a la Selva Negra havia devastat milions d'hectàrees de bosc. Degut a la poca alçada de les xemeneies el fum de la central afectava directament el barri veí del Coll d'en Rabassa, on, explica la llegenda, la roba estesa quedava foradada pels gasos àcids de la central. Amb forats a la roba o sense, aquella instal·lació no era més que una mostra local de l'auge mundial del petroli, que als anys 1960 va superar el carbó com a principal font d'energia.

El fuel residual és una de les fraccions més pesants i més contaminants del petroli. No serveix per a automoció, però s'utilitza en diferents aplicacions industrials i com a comburent en motors de vaixell. Les crisis petrolieres del anys 1970 van tenir moltes conseqüències, però una d'elles va ser el tancament de la majoria de centrals tèrmiques de fuel, si més no als països de l'OCDE. Les noves tèrmiques van ser de carbó, i, després, de cicle combinat de gas natural. Les refineries de petroli troben més rendible convertir aquesta fracció del petroli en productes més lleugers, com ara benzina, gasoil o nafta. Per això cada cop obtenen menys fuel residual d'un barril de petroli. El 1990 un 22% de la producció mundial de petroli es convertia en fuel residual; el 2012 només un 12%.²  

La migració de la generació elèctrica del fuel cap al carbó i el gas natural va ser possiblement la primera fugida massiva del petroli. Va passar en gran part desapercebuda, perquè la gent no sap realment què cremen les tèrmiques si no hi viu bastant a prop. El fuel, però, no ha desaparegut, i es fa servir, per exemple, en el transport marítim. L'expansió del comerç mundial ha augmentat la demanda de fuel per als vaixells, que ha crescut un 80% en 20 anys. La navegació marítima consumeix un 28% dels 10,3 milions de barrils de fuel residual diaris produïts (2010), enfront del 13% el 1990. L'expansió del comerç asiàtic amb la resta del món n'és el principal responsable. Només un detall: Singapur, una ciutat-estat de la mida de Menorca és el primer consumidor mundial de fuel residual. Motiu? És la gran "benzinera" de vaixells d'Àsia-Pacífic. I del món: gairebé dobla el segon port del món en consum de fuel residual: Rotterdam.²

El transport marítim representa un 3% de les emissions mundials de CO₂. Pot semblar poc però  equival a les emissions totals d'Alemanya i Espanya juntes. Hi ha perspectives d'un canvi radical en aquestes emissions? Jo no ho veig. El mercat ara mateix no hi porta, i sóc escèptic respecte de grans acords mundials sobre el clima a curt termini. S'albiren, això sí, reduccions marginals d'emissions, derivades de l'eficiència energètica, la substitució del fuel pel gas natural liquat, les veles i l'energia solar com a suplement energètic a la propulsió marina, i, a llarg termini, solucions encara hipotètiques o problemàtiques: bateries, piles de combustible, propulsió nuclear. Vegeu aquest document de la Royal Society of Engineering al respecte. Un altra retallada radical de les emissions podria venir d'una reducció dràstica del comerç mundial, però crec que només una catàstrofe econòmica ho podria provocar. Difícilment, penso, les tendències quilòmetre zero, local food o el consum responsable ho aconseguiran a mitjà termini.

¹ Un 7% de sofre és tan elevat que dubto que aquesta xifra que ens van donar fos certa. Els valors típics en el fuel residual són 2-4% o, fins i tot, 4-5%. He vist una central mexicana cremar fuel amb un 3,9% de sofre: 78 kg SO₂ per tona de fuel, que encara és una barbaritat. El contingut permès de sofre al fuel s'ha anat reduint progressivament al llag de les últimes dècades.
 ² Amb dades mundials sobre el fuel residual extretes de la US Energy Information Administration, com ara d'aquí:
http://www.eia.gov/cfapps/ipdbproject/IEDIndex3.cfm?tid=5&pid=66&aid=13

El misteri inexplicat de "Jaime" Herzog

Mañana, miércoles, Fraga y sus acompañantes se entrevistarán con el presidente de Israel, el laborista Jaime Herzog. El País, 10 de gener de 1984

Yitzhak Herzog, el líder laborista de la coalició israeliana de centre-esquerra "el Camp Sionista" és fill de qui fou president d'Israel, Hayyim Herzog (transliteració recomanada per l'IEC) o Chaim Herzog (en la transliteració "anglesa" habitual). Recordo clarament que en aquells anys (1983-1993) certa premsa espanyola anomenava JAIME Herzog l'aleshores president d'Israel. Encara avui hi ha al Google testimonis fefaents de com El País i l'ABC batejaven el president d'Israel com els mexicans bategen els xofers: Jaime.

Davant de tal ostentació jacobiana vaig pensar: vés a saber, potser a El País saben que Herzog és un jueu sefardita i que en la intimitat es diu Jaime. Però... era sefardita Hayyim Herzog? L'any 1983 hauríem hagut de recórrer unes quantes biblioteques per saber-ho, però avui dia amb dos clics podem confirmar que Hayyim Herzog era un jueu asquenazita nascut a Irlanda, fill d'un immigrant jueu polonès que fou el Gran Rabí d'Irlanda, més tard el Gran Rabí asquenazita de Palestina i, després, d'Israel. La mare de Hayyim Herzog es deia Sara Hillman. La probabilitat que Hayyim Herzog fos sefardita és com un infinitèsim de segon ordre: negligible.

Descartem, doncs, la via sefardita i seguim-nos preguntant (com Mourinho) per què, per què, per què la premsa espanyola anomenava "Jaime" el president d'Israel. I aquí apareix la hipòtesi de la traducció. Ja sabem que els noms no es tradueixen, però el mateix mecanisme que va fer posar noms castellans durant prop de tres segles als catalans, o el mecanisme que va convertir l'esquiador Johan Mühlegg en "Juanito" per un breu però gloriós moment, el mateix mecanisme podria haver convertit Hayyim en "Jaime". Però... la traducció de Hayyim és Jaime? Un altre cop, l'any 1983 hauríem patit per saber-ho, però ara de seguida esbrinem que "Jaime" en hebreu és Ya'akov (Jacob), no pas Hayyim, i que les etimologies d'aquests dos noms hebreus són completament diferents.

El misteri de "Jaime" Herzog seguirà inexplicat potser unes quantes dècades més. S'admeten hipòtesis alternatives, mecanismes mentals que ens permetin treure'n l'entrellat. Us en seguirem informant.

Unes fotos de l'any "ticrist"

Estava mirant fotos escanejades dels meus besavis i avis,  i de sobte m'he dit: aquestes fotos són de l'any ticrist!  No de l'any tirurany ni l'any de la picor, ni de la Mariacastanya: de l'any ticrist! Potser feia vint o trenta anys que no sentia ni recordava aquesta dita, però l'havia sentit a Mallorca unes quantes vegades. La meva mare em confirma que la gent ho deia, però no sap d'on ve. Sembla una deformació -inculta o humorística- de l' "Anticrist" o de "l'any de Crist". 

Puc dir que inauguro aquesta expressió al web. (Vol dir que ja no deu ser gaire viva.) Tampoc figura al DCVB.

El 2014, l'any més calent. O no.

El 16 de gener passat la NOAA va anunciar que el 2014 ha estat l'any més càlid des que hi ha registres globals de temperatura (1880). La notícia ha corregut per les xarxes socials, i jo mateix l'he escampada fent aquest RT.

La temperatura mitjana de la superfície de la Terra el 2014 ha estat 0,69ºC més alta que la mitjana del segle XX. La diferència entre una temperatura donada i una altra de referència es diu anomalia tèrmica. L'anomalia del 2014 (0,69ºC), doncs, supera totes les anteriors des del 1880. La segueixen les del 2005 i el 2010, empatades a 0,65ºC, i, en quart lloc amb 0,63ºC la del 1998, any en què hi va haver un El Niño espectacular. D'altra banda és notable que en un any sense El Niño com el 2014 s'hagi superat el valor, al seu moment rècord, del 1998.

La mitjana del 2014, en resum, supera de 0,04ºC la mitjana del 2010. No s'ha parlat gaire de quina és la significació estadística de 0,69ºC enfront de 0,65ºC, és a dir, aquesta diferència de 0,04ºC és significativa? Això depèn de la incertesa associada als dos valors. Coneixem aquesta incertesa? Sí: la mateixa NOAA la dóna. L'anomalia tèrmica del 2014 ha estat de 0,69±0,09ºC, i del 2010 de 0,65±0,07ºC. Això són els intervals de confiança del 95%. Com es pot veure, l'amplitud de la incertesa de cada valor (~0,08ºC) és el doble de la diferència entre els dos valors! Amb aquesta incertesa és perfectament possible que la veritable temperatura mitjana del 2014 hagi estat, per exemple 0,66ºC i la del 2010 0,68ºC i, llavors, el 2010 hauria estat, per molt poc, més càlid que el 2014.

Tot plegat permet intuir que la diferència potser no és significativa. Ho és? Un altre cop, la mateixa NOAA ho ha estudiat. Mitjançant simulació de Monte-Carlo, han determinat que hi ha un 48% de probabilitat que el 2014 hagi estat l'any més càlid des del 1880, i un 52% que no ho hagi estat. Òbviament, aquest 52% correspon a la suma de probabilitats que l'any més càlid sigui un altre. Com que aquest 52% està força repartit, el 2014 és segurament l'any que, individualment, té una probabilitat més alta de ser el més càlid. Però aquest 48% indica que és lleugerament més probable que ho sigui un dels altres anys que "competeixen" amb ell.

En resum, i d'acord amb la NOAA, el 2014 podria ser el més càlid (48%) o no (52%) des del 1880. Per tant, no hauríem de fer tants escarafalls amb aquest rècord que supera l'anterior per només quatre centèsimes de grau!

Dades obtingudes de:

- NOAA National Climatic Data Center, State of the Climate: Global Analysis for Annual 2014, published online December 2014, retrieved on January 18, 2015 from http://www.ncdc.noaa.gov/sotc/global/2014/13.

- NOAA National Climatic Data Center, State of the Climate: Global Analysis for Annual 2010, published online December 2010, retrieved on January 18, 2015 from http://www.ncdc.noaa.gov/sotc/global/2010/13.
- NOAA National Climatic Data Center, State of the Climate: Global Analysis - Annual 2014 Calculating the Probability of Rankings for 2014, published online December 2014, retrieved on January 18, 2015 from http://www.ncdc.noaa.gov/sotc/global/2014/13/supplemental/page-1.