Francesc de Carreras recorre amb certa freqüència a l'ideal d'una nació constituïda només per ciutadans lliures i iguals.
Fa poc ho va fer a La Vanguardia per parlar dels estats federals i, en particular, del Estats Units:
Posem l'exemple dels Estats Units d'Amèrica, el primer Estat federal. La sobirania resideix en el poble, no en els estats. [...] En l'Estat federal [...] la sobirania no rau en els territoris
que l'integren sinó en el conjunt del poble, és a dir, en tots i
cadascun dels seus ciutadans. [Es funda] en una
constitució emanada del poder constituent que resideix, precisament, en
els esmentats ciutadans, individus lliures i iguals.
El cas és que als EUA els estats federats també són, en aspectes essencials,
poder constituent, al costat dels ciutadans. Això es reflecteix, com a mínim, en dos aspectes molt evidents: 1) La Constitució dels Estats Units només va entrar en vigor (1789) després de la ratificació per nou dels tretze estats que formaven la confederació prèvia, complint així amb la condició de tres quarts dels estats, establerta a la mateixa constitució (article VII). 2) Encara avui, qualsevol esmena constitucional als EUA requereix la ratificació per tres quarts dels estats, a més de l'aprovació prèvia per dos terços de cada cambra del Congrés.
Llegim a la Constitució (article V) les condicions per a fer esmenes constitucionals (les negretes són meves):
The Congress, whenever two thirds of both Houses shall deem it necessary,
shall propose Amendments to this Constitution, or, on the Application
of the Legislatures of two thirds of the several States, shall call a
Convention for proposing Amendments, which, in either Case, shall be
valid to all Intents and Purposes, as Part of this Constitution, when
ratified by the Legislatures of three fourths of the several States, or
by Conventions in three fourths thereof, as the one or the other Mode of
Ratification.
Per tant, "el poble dels Estats Units", encarnat per aquesta representació (de fet, mixta, d'individus i d'estats) que és el Congrés, encara s'ha de sotmetre, per fer una esmena constitucional, a la voluntat de 3/4 dels estats, una majoria més qualificada que l'exigida al Congrés (2/3). Això és bo, dolent o neutre, però és bastant lluny del tan convenient panorama d'individus lliures i iguals que pinta Francesc de Carreras per als EUA.
Certament la ratificació de les esmenes per part dels estats no es requereix a Alemanya ni a Àustria, dos països federals, però sí al Canadà, on les esmenes en assumptes constitucionals essencials requereixen l'aprovació addicional de 2/3 de les províncies (que sumin, a més, el 50% de la població) o, fins i tot, en certs casos, l'aprovació unànime de les províncies.
Quan alguns diuen que Espanya ja és federal o que ho hauria de ser, dubto que estiguin pensant en els EUA o el Canadà. Tampoc m'interessaria, arribat el cas, una Espanya federal, on, com va fer Manitoba amb l'acord del
llac Meech, Cantabria, per exemple, pogués vetar un (improbable) acord constitucional impulsat amb penes i treballs per Catalunya, i acordat pel legislatiu federal i la majoria d'estats federats. Francament, si hem de cremar energies, que sigui en una altra cosa.