dimecres, 11 d’abril de 2012

Malo sea

El sector navarrès de l'altiplà mexicà (l'amiga que es va repatriar -viva- a terres forals ja fa uns anys) ha estat a casa uns dies per Pasqua. Ha estat una gran alegria retrobar-la, però el moment còsmic s'ha produït quan ha pronunciat una frase llargament anticipada. Davant del fet que a la preinscripció escolar de la Queralt ens toca sorteig a la primera opció ens ha animat: ¡Malo sea! (= "Hi entrarà. Ja seria mala sort que no ho fes"). Ja vaig estar a punt de trucar-la només per sentir aquest malosea, però havia esperat a fer-ho en viu i en directe. Necessito uns quants maloseas més per a altres afers pendents.

dilluns, 9 d’abril de 2012

Saturació celeste mexicana

Saturació d'elements mexicans sobre el cel espatarrant de l'altiplà: armadures sobreres ondejant al vent (un dia farem el pis de sobre, o no); dos tinacos negres; multitud de fils elèctrics i telefònics solcant el cel; la manta publicitaria d'una estética unisex (y uñas!). Em deixo alguna cosa?
(Foto: Dolores Hidalgo, Guanajuato, 2009)

dimecres, 4 d’abril de 2012

Per cert, una escena santjordiesca

Com deia, pel Sant Jordi del 2002 aterrava a Mont-real, i aquell mateix dia al capvespre a prop del Parc La Fontaine vaig presenciar una escena típicament santjordiesca: un jove presentava una rosa a una noia, presumiblement la seva nòvia, o significant other, que diuen ara. Per un moment vaig pensar si tenia al·lucinacions, si el jet-lag o l'exposició al neerlandès durant els dos vols de KLM m'havien produït alguna mena de desorientació sensorial. Me'ls vaig quedar mirant, em van mirar una mica estranyats, els vaig dir alguna cosa sobre Sant Jordi, em van mirar encara més estranyats, i vaig seguir el meu camí cap a la casa d'hostes on ens allotjàvem.

dilluns, 2 d’abril de 2012

Ràpids i canal de Lachine, i el Parc Gédéon-de Catalogne

El dia de Sant Jordi del 2002 aterrava a Mont-real per fer-hi una estada de mig any escàs, curta professionalment parlant però intensa des de tots els punts de vista. Després de passar una setmana en una casa d'hostes, vam conèixer una jove belga francòfona que ens va rellogar una casa per un mes, mentre cercàvem un allotjament "definitiu" per als quatre mesos restants. (Instal·lar-se en una ciutat per cinc mesos porta, si fa no fa, els mateixos maldecaps que per cinc anys, però quan te n'adones ja t'has de desinstal·lar).

La casa era en un barri modest del sud-oest de la ciutat (Saint Henry), entre el metro del mateix nom i el Canal de Lachine. Aquest canal és una obra d'enginyeria al seu moment vital per a la ciutat, que va permetre als vaixells de càrrega evitar els ràpids de Lachine, una zona del riu Sant Llorenç perillosa per a la navegació.


Ràpids de Lachine, agost del 2002. 
(No és el mar, no: és el riu Sant Llorenç.)
 El canal va obrir l'interior del país a l'Atlàntic ja que de Mont-real en avall el riu ja era ben navegable, i va contribuir a convertir l'antiga Ville-Marie en un gran centre industrial i port de mercaderies.

Canal de Lachine, Mont-real, 2002.
El Canal de Lachine (o Canal Lachine, que diuen sovint) va funcionar del 1825 al 1970, quan va ser tancat, ja plenament substituït per la via marítima del Sant Llorenç, oberta el 1959. En tancar el canal la zona industrial del voltant va anar quedant abandonada. Tot i així, el 2002 es va rehabilitar reobrint-lo a la navegació recreativa i creant un ruta ciclista (vídeo) que va del Vieux Port de la ciutat fins a la vila de Lachine, a l'altre extrem del canal, 14 km riu amunt.

Passejant els primers dies pel barri de Saint Henry vam anar a parar a una plaça amb un parc, i ens va sorprendre que el lloc es digués Parc Gédéon-de Catalogne. Ignorant que era un nom de persona, vaig pensar si estava dedicat d'alguna manera a Catalunya. Però, no: Gédéon de Catalogne és el nom d'un enginyer bearnès a qui el 1700 van encarregar la construcció del Canal de Lachine, tot i que el projecte no va prosperar fins més endavant, sota la dominació britànica. Aquí podeu veure el Parc Gédéon-de Catalogne (Google Street View), amb el canal de Lachine al seu extrem sud: assolellat, desolat, en una foto presa a l'abril, la mateixa època de l'any en què que el vaig descobrir.

La zona s'ha revaloritzat molt des del punt de vista urbanístic i immobiliari. No deixa de ser sorprenent, perquè el 2002, poc després d'instal·lar-nos-hi, vam descobrir que era un barri un pèl conflictiu, que hi havia hagut algun tiroteig mortal, i que segurament per això la noia belga ens havia rellogat la casa. De fet, el meu amfitrió a la universitat mont-realesa va quedar força esgarrifat que visquéssim per allà baix. No n'hi havia per tant, però, esclar, ell vivia en una zona residencial de Laval, com ara això.

diumenge, 1 d’abril de 2012

Deu anys de tantes coses

Aquest abril comença a fer deu anys de moltes coses. De coses significatives que vaig fer o em van passar a partir de l'abril del 2002: doctorar-me, anar-m'en a Mont-real, tornar, anar-me'n a Mèxic, casar-m'hi, tornar, emigrar a Mèxic, ser professor universitari allà, tenir a Mèxic un entorn professional i d'amistats irrepetible, publicar més de sis-cents escrits al blog de Cartes de Mèxic, tenir una filla, tornar tots tres, aterrar en un país semiarruïnat, sobreviure-hi de moment, ascendir de categoria professional a la meva universitat, fer tres mudances en dos anys, obrir un compte al Twitter, viure tres anys sense cotxe, veure créixer i fer créixer la filla. Fer panades mallorquines avui.

No és bonic?